El libro más peligroso

Ulisses és una obra mestra de la literatura universal. Des de fa molts anys ocupa una de les posicions d'honor de qualsevol cànon literari. Però no ha estat sempre així, va ser molt difícil la seva gestació i –encara més– la seva publicació. Vist des d'avui, sembla incomprensible com una obra d'aquesta envergadura hagués de superar tantes dificultats per veure la llum i poder arribar a tothom, però la societat de començaments del segle XX era molt diferent a la que coneixem ara i només molt pocs van saber adonar-se, des del primer moment, que es trobaven davant d'una autèntica obra d'art.

Amb El libro más peligroso (The Most Dangerous Book, 2014), el professor de Harvard Kevin Birmingham ha aconseguit construir un addictiu relat de totes les peripècies per les que va haver de passar James Joyce per veure la seva obra a les llibreries. Vicissituds que el van afectar de ple tant en la seva vida personal, amb importants problemes de salut, com en la seva tasca professional que constantment topava amb les arcaiques reglamentacions en defensa de la moral pública.

La decisión final del juez estuvo fundada en la sinceridad de Joyce. Woolsey escudriñó el texto y se imaginó a James Joyce, un artista medio ciego, obligado por la naturaleza a contarlo todo.. Todo, incluido el decoro, quedaba subordinado a su gran diseño. Joyce había sido atacado y malinterpretado, escribió Woolsey, porque «ha sido fiel a su técnica» y «ha intentado con sinceridad transmitir de manera completa los pensamientos de sus personajes», al margen de las consecuencias. Algunos de aquellos pensamientos eran sexuales, pero «debemos recordar en todo momento que su escenario era celta y su estación, la primavera», añadió.

Malgrat les enormes dificultats que impedien el treball creatiu dels més avantguardistes, el llibre esmenta a una sèrie de personatges que van ajudar a Joyce des del primer moment i que van fer possible l'èxit final, entre ells cal tenir present a Ezra Pound, Dora Marsden, Margaret Anderson, John Quinn, Sylvia Beach, Morris Ernst i John Woolsey. Sense deixar de banda Nora Barnacle, la seva pacient esposa. Tots ells es van comportar com uns autèntics herois, doncs molts dels seus actes podien ser castigats amb penes de presó.
 
James Joyce va trigar vuit anys a escriure Ulisses (1914-22) i va haver d'esperar-ne dotze més per poder-la publicar de forma legal (1934). Una inversió total de 20 anys amb un resultat apoteòsic: havia creat una de les millors obres literàries de tots els temps. 
    

La conquesta del glaç

Confesso que, fins abans d’ahir, la conquesta del glaç no m’importava gens ni mica. Mai m’havien interessat les temeràries expedicions que, a principis del segle passat, es barallaven per arribar primers als pols. És més, no sentia cap atracció pel paisatge àrtic, on el fred, el blanc i el glaç hi campen per les seves. Però avui vull dedicar aquestes dues pàgines als descobriments polars i, sorprenentment, em pregunto com ha estat possible aquest radical canvi d’actitud.

Tot comença el maig del 2013 quan quedo entusiasmat amb la lectura de «A dalt tot està tranquil» de Gerbrand Bakker, guardonat amb el XIII Premi Llibreter. Aleshores m’assabento que aquesta distinció és concedida pel Gremi de Llibreters de Barcelona i de Catalunya. Això em fa pensar amb la fiabilitat d’aquests professionals a l’hora de recomanar lectures i l’any 2014 repeteixo amb «Ànima» de Wajdi Mouawad que llegeixo amb molta satisfacció. Enguany, al fer-se públic el veredicte del XVII Premi, corro a la llibreria i em quedo «Germà de gel» d’Alicia Kopf. Aquí comença tot.

D’entrada, una autora que obre pàgines amb una cita de Glenn Gould és garantia de bon gust. La novel·la, intel·ligentment fragmentada i amb capítols molt curts, és una simbiosi de fets històrics amb continguts d’auto ficció fidelment resumits en la frase «És molt més fàcil arribar a l’Àrtic que a certes regions d’un mateix».

La gran obsessió d’Alicia Kopf pel món del gel va començar quan va llegir una biografia del capità Shackleton, amb la crònica de la fallida expedició de l’Endurance. Ernest Shackleton (1874-1922) era un explorador angloirlandès conegut sobretot per haver dirigit, entre 1914 i 1916, l’Expedició Endurance que pretenia creuar a peu el continent antàrtic. El vaixell va quedar atrapat al gel i es va enfonsar. Gràcies a les seves dots de lideratge, Shackleton va poder salvar tota la tripulació després d’un calvari de 22 mesos. Però ell, amb antelació, ja havia avisat dels perills quan va fer publicar al diari The Times un anunci que, textualment, deia: «Es busquen homes: Per viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d'èxit».

Reconec que, fins ara, mai havia sentit a parlar de Shackleton. L’únic explorador polar que coneixia era el noruec Roald Amundsen (1872-1928). El seu nom m’havia quedat gravat perquè sortia en una col·lecció infantil de cromos on s’explicava que va ser el primer en assolir el Pol Sud. Avui, juntament amb Fritdjof Nansen (1861-1930) i Otto Sverdrup (1854-1930), conformen el triumvirat dels tres grans herois polars de Noruega. Els acompanya un vaixell històric, el Fram, que vaig tenir la sort de poder visitar a Bygdøy, molt a prop d’Oslo.

El Fram era un vaixell d’exploració polar que va ser construït per l'armador noruec Colin Archer per satisfer els desitjos científics de Nansen. La primera expedició va començar el dia 24 de juny del 1893 i va durar més de tres anys. La posició més septentrional a la que van arribar va ser de 85^o 57’ de latitud nord. Quan Nansen va comprovar que no arribarien tan a prop del Pol Nord com havia previst, va abandonar el vaixell i en companyia de Hjalmar Johansen, amb tres trineus i gossos, va intentar arribar-hi creuant el desert gelat sense aconseguir-ho. El 13 d’agost del 1896 van poder tornar a Noruega mentre que el vaixell, amb una gran quantitat de material científic procedent de regions totalment desconegudes, ho va fer poques setmanes més tard.

El 24 de juny del 1989 va començar la segona expedició del Fram. Aquest cop la va dirigir Otto Sverdrup i la missió era cartografiar el nord i la costa est de Groenlàndia. El viatge havia de durar 3 anys per es va allargar a 4 per problemes de congelació. Va ser el viatge més important científicament parlant ja que entre la tripulació hi havia cartògrafs, zoòlegs, botànics i geòlegs. Els seus resultats ocupen quatre volums i un total de 39 tesis.

Roald Amundsen va dirigir la tercera i darrera expedició d’aquest vaixell polar. Va començar el 10 d’agost del 1910 i va acabar gairebé 4 anys més tard. L’èxit va ser rotund, Amundsen i els seus quatre acompanyants van arribar al Pol Sud el dia 14 de desembre del 1911 i hi van plantar fermament la bandera noruega. Era la primera vegada que l’home trepitjava aquell indret. Pocs dies després, el 17 de gener del 1912, hi van arribar el britànic Robert Falcon Scott i els seus companys. Després de trobar la bandera que havia deixat l’expedició noruega d’Amundsen, van adonar-se que havien perdut una batalla real entre esportistes i cavallers.

En el seu llibre, Alicia Kopf ens diu que va aprendre que àrtic ve de la paraula grega árktos, prop de l’ós, i antàrtic, d’antárktos, allà on no hi ha óssos, sinó pingüins. També dedica la seva atenció a la curiosa disputa establerta entre els nord-americans Robert Edwin Peary i Frederick Cook per demostrar qui havia estat el primer en trepitjar el Pol Nord. Segons Peary, després de vint-i-tres anys d’intents infructuosos, va arribar-hi el 1909. Per la seva banda, Cook manifestava que hi havia arribat un any abans. La controvèrsia va acabar decantant-se a favor del primer que havia estat capaç de mostrar una fotografia, perfectament coreografiada, amb cinc homes i la bandera. Cook només va ser capaç d’ensenyar un fotografia borrosa, amb un parell d’inuits amb la bandera americana.

Hores d’ara pràcticament s’ha descartat l’heroïcitat de Peary i hom creu que la primera conquesta confirmada va ser la de Ralph Plaisted, Walt Pederson, Gerry Pitzl i Jean Luc Bombardier, que van viatjar amb motos de neu pel glaç i varen arribar-hi el 19 d'abril de 1968. La Força Aèria dels EUA confirmà de forma independent la seva posició. És curiós, l’home va trepitjar el Pol Nord només un any abans que trepitgés la Lluna.

L’estiu passat em va sorprendre una notícia que explicava com una companyia naviliera, la nord-americana Crystal Cruises, anunciava un creuer per 1.070 passatgers que connectava Anchorage (Alaska) amb Nova York, travessant el mític pas del Nord-oest, que voreja Amèrica del Nord pel nord, travessant l'oceà Àrtic i connectant l'oceà Atlàntic amb l'oceà Pacífic, a uns 800 km per sobre del Cercle Polar Àrtic. Avui això és possible per culpa de l’escalfament global que provoca el desglaç de l’Àrtic. Fins ara, aquest recorregut estava limitat a petits vaixells trencaglaços de caràcter científic o comercial.

Si els intrèpids exploradors del segle passat, que per recórrer aquests indrets van haver de patir el que no està escrit, poguessin alçar el cap per veure les seves gestes a l’abast de la mà de qualsevol persona adinerada, de segur que no pararien de donar-se cops de cap contra la paret.

Article publicat a L'Artesenc núm. 231 (Desembre del 2016).

  

Patria

Cinc anys després del cessament definitiu de l'activitat armada, anunciat per ETA el 20 d'octubre del 2011, comencen  a aparèixer relats que intenten oferir nous punts de vista sobre el dramàtic conflicte que va haver de patir la societat basca durant més de 40 anys. Patria, de Fernando Aramburu (Sant Sebastià, 1959), n'és un dels més significatius.

La novel·la és la crònica del dia a dia de dues famílies basques que, després de molts anys d'entranyable amistat, es veuen abocades a la ruptura a conseqüència del conflicte armat. Així anirem seguint les vicissituds dels vuit membres d'ambdues famílies que passen de de l'amor a l'odi i que acaben amb el perdó i la redempció. Per damunt de tot destaquen les dues mares: Miren i Bittori; exemple de dones molt valentes que exemplifiquen molt fidelment allò que alguns anomenen el matriarcat basc.

Las ocho. Hora templada, octubre benigno. Le vinieron de pronto a la memoria las palabras que había dicho Nerea por la mañana. ¿Que cambiara el felpudo? No, que no hay que renunciar a la alegría. Bah, una chorrada que se les dice a los mayores para subirles el ánimo. No le costaba a Bittori aceptar que hacia una tarde estupenda. Para dar saltos de júbilo, ella habría necesitado otra clase de estímulo. ¿Por ejemplo? Ay, yo que sé. Que inventaran una máquina de resucitar a los muertos y me devolvieran a mi marido. Se preguntó si después de tantos años no debería ir pensando en olvidar. ¿Olvidar? ¿Qué es eso?

La novel·la, estructurada en 125 capítols curts, no segueix cap ordre cronològic però, tot i així, es llegeix sense cap mena de dificultat. Cada capítol està centrat en un sol personatge que, entreteixit amb els demés, fa avançar la narrativa d'una manera molt fluïda. Recursos estilístics que afavoreixen una lectura ràpida i eficient d'una obra de més de 600 pàgines.

Molts autors han utilitzat la novel·la històrica per aprofitar la llibertat creativa que els permet desenvolupar uns fets d'una manera molt més dinàmica que no pas utilitzant la pura rigorositat. En aquest cas, Aramburu s'aprofita d'uns personatges molt ben definits per inserir-nos en un dramàtic escenari que, amb ells, vivim i patim braç a braç. L'autor ha sabut transmetre els neguits i els temors dels membres d'una societat que li va tocar viure una època duríssima. Alguns crítics consideren que és una de les millors novel·les del 2016. Sense poder-ho assegurar, penso que potser tenen raó.
      

En manos de las furias

Tot i que l'autora ja era força coneguda, En manos de las furias (Fates and Furies, 2015) va saltar a la fama quan el president Obama va manifestar que, per ell, era el millor llibre del 2015. Aleshores es van disparar les vendes  i es va convertir en un autèntic best-seller. Abans d'això ja havia estat nominat al 2015 National Book Award for Fiction i Amazon l'havia considerat, també, el millor llibre de l'any.

És la tercera novel·la de Lauren Groff (Cooperstown, Nova York, 1978). L'any 2008 havia publicat The Monsters of Templeton, que va ser inclosa pel diari The New York Times a la llista de best-sellers i que fou objecte d'una entusiasta rebuda per part de Stephen King. L'any 2012 va publicar la seva segona novel·la, Arcadia. També és autora d'un bon grapat de relats breus d'indubtable qualitat literària.

En manos de las furias és la crònica del matrimoni format per Lotto i Mathilde. La narració està dividida en dues parts que fan avançar la història des de punts de vista contraposats: el de ric i atractiu Lancelot (Lotto) i el de la seva companya, molt menys afortunada. Després d'un primer tram força planer, la segona part de la novel·la torna a demostrar-nos com les coses, moltes vegades, no són com les intuíem.

Le habría gustado adentrarse más en ella, sentarse en la cavidad de su hueso lagrimal y montarlo tomando la forma de un humanoide diminuto, igual que un vaquero en un rodeo, comprender qué pensaba Mathilde. Uf, pero sería redundante. La tranquila intimidad diaria ya se lo había enseñado. La paradoja del matrimonio: nunca puedes conocer por completo a alguien; aunque conoces por completo a alguien. Percibió las palabras que componían los chistes que Mathilde estab a punto de contar, notó la piel de gallina en sus antebrazos cuando le entraba frío.

Respecto molt els consells de Barack Obama, es tracta  d'un lector empedreït i els seus arguments són sòlids i ben raonats, però jo discrepo sobre aquesta obra. Penso que ens trobem davant d'un bon treball però que no reuneix les qualitats literàries necessàries per assolir una tan alta qualificació. Penso que el 2015 va produir obres millors.

La temàtica en si, la disecció d'un matrimoni amb sorpreses afegides, no suposa cap innovació argumental destacable, ans el contrari, en determinats moments ens apareix la sensació del déjà vu. Alguns lectors parlen d'un relat que enganxa fins l'extrem de no poder parar de llegir. A mi m'ha passat el contrari, l'he acabada sense sofriment però també sense massa motius per continuar-la d'una manera ininterrompuda. En aquest cas, discrepar del president dels EUA també suposa ser valent.
     

A la caça de l'ovella

A la caça de l'ovella (Hitsuji o meguru bōken,1982) és la tercera novel·la d'Haruki Murakami. Amb ella es tanca la trilogia del Rata, tres llibres centrats amb el mateix narrador sense nom i el seu amic el Rata que abans ja havíem trobat a Escolta la cançó del vent i a Pinball 1973. Es tracta, per tant, d'una obra iniciàtica que deixa entreveure algunes de les constants que l'autor anirà desgranant durant la seva trajectòria literària: realisme màgic, poders extrasensorials, món de l'absurd i humor caústic.

El nostre protagonista s'acaba de divorciar quan rep la visita d'un misteriós personatge que l'obliga a deixar-ho tot per buscar una ovella, de raça estranya, que sortia en una fotografia que li havia enviat el seu amic el Rata i que ell havia publicat en un opuscle comercial. Acompanyat d'una noia amb unes orelles màgicament seductores arriba a la illa d'Hokkaido on emprèn una recerca que no pot durar més de trenta dies. Allí s'esdevindran fets paranormals que confondran tant al protagonista com als lectors.

Vaig treure un suc de taronja de la nevera i vaig posar a la torradora un pa de feia tres dies. El pa tenia gust de guix. Per la finestra de la cuina es veia el baladre de la casa del costat. Al lluny algú tocava el piano. Sonava com algú baixant per unes escales mecàniques que pujaven. Tres coloms grassos posats en un pal elèctric parrupaven absurdament. També podia ser que parrupessin alguna cosa amb sentit. Podia ser que parrupessin per queixar-se del mal que els feien les durícies de les potes. Al seus ulls, potser era jo qui feia coses absurdes.

L'avantatge que comporta poder llegir la bibliografia de Murakami en ordre invers és copsar com les dèries que l'envoltaven en els darrers treballs ja existien trenta anys enrere, als inicis de la seva carrera d'escriptor. L'exemple més clar el trobem en la fosca figura del patró, un home poderosíssim i malaltís que ja havíem conegut en algunes de les novel·les més recents. En tots els casos, l'autor acaba per sacrificar-lo, obrint nous interrogants a una successió poc previsible. També es repeteixen els poders gairebé mitològics que posseeixen alguns animals que, en aquest cas concret, es troben representats en l'ovella tatuada d'una raça poc freqüent.

Però a mi el que m'ha cridat més l'atenció han estat els poders inexplicables que desprenen les orelles de la nova companya del protagonista. L'autor els ha sabut descriure a la perfecció, sorprenent-nos amb cada frase i obsequiant-nos amb uns moments on el somriure se'ns dibuixava permanentment al rostre. Lliçó magistral d'escriptura, d'enginy i d'imaginació. Talent, molt talent.
  

Vlad III Dràcula

Per acabar aquest mini cicle de lectura dedicat a Vlad Țepeș calia llegir la millor biografia que, segons la crítica, s'ha escrit fins ara. És la del romanès Matei Cazacu que porta per títol Vlad III Dràcula (Dracula, 2004). Per cert, es tracta d'un llibre esgotat a les llibreries i que només es pot aconseguir gràcies al préstec bibliotecari.

Matei Cazacu (Sinaia, Romania, 1946) és un escriptor francès d'orígen romanès, especialista en Romania i el món balcànic. Treballa a la Universitat de París IV i a l'Institut Nacional de Llengües i Civilitzacions Orientals. Autor d'un centenar d'articles científics, ha publicat més de deu llibres, d'entre els quals destaquem: In Search of Frankenstein, Des femmes sur les routes de l'Orient i Miracles, visions et reves prémonitoires dans le passé roumain.

Reconeixent les dificultats que comporta explicar la vida d'un personatge del segle XV del qual se'n conserva molt poca documentació però que va arribar a ser molt popular gràcies a una sèrie de pamflets exagerats i poc rigorosos, hem de reconèixer el bon treball de l'autor que ens ha llegat una molt completa biografia canònica del príncep de Valàquia, complementada amb la transcripció dels opuscles que el mostraven com un ésser inhumà, cruel i diabòlic.

No podem afirmar que Vlad hagi nascut amb una marca al cap o que hagi començat a mamar després que li retiressin el pit matern, ni que hagi tingut una cua peluda a la prolongació de la columna vertebral. En canvi, sabem que no era molt alt, tenia ulls verds i, fins que no es demostri el contrari, li agradava el fum de l'encens. No deixava empremtes de poltre i no tenia una boca ample com la d'un ogre.
Si en persona no era un vampir, Vlad Dràcula va viure en un país on la gent creia fermament en aquests éssers de la nit. I que ho segueix creient, al menys a Oltenia, però sense identificar a Dràcula com un d'ells. Millor així.

Aquest llibre suposa la desmitificació d'un personatge que la novel·la de Bram Stoker havia difuminat. Ens trobem davant un príncep medieval de l'Europa Central que s'ha d'enfrontar amb els problemes comuns de l'època i que, quan convé,  els resol amb la mateixa crueltat que els dirigents de l'entorn. Una vida curulla de lluites amb els turcs, amb els hongaresos i amb alguns nobles del seu propi país, dominada per una política d'aliances inestables que es feien i es desfeien amb extrema facilitat. Res a veure amb algunes visions interessades que fins ara havien identificat Vlad III amb el vampirisme.

La biografia formal de Dràcula adquireix més consistència si es complementa amb la novel·la de C.C. Humphreys que vam comentar en aquest mateix bloc, on la pròpia ficció desenvolupada a partir de fets reals ajuda a comprendre millor l'ideologia i el caràcter de Vlad Țepeș.
  

Vlad. La última confesión del conde Drácula

La lectura, i posterior relectura, de la novel·la L'historiador d'Elizabeth Kostova em van fer venir ganes de saber més coses de Vlad Țepeș, el personatge real, el príncep de Valàquia que va viure durant el segle XV i que va inspirar a Bram Stoker a l'hora d'escriure Dràcula, la seva obra més aclamada. Llegendes a part, a mi m'interessava més la figura històrica que sempre havia estat envoltada de tortures i atrocitats. Vaig trobar que una de les biografies més ben considerades és la del romanès Matei Cazacu, difícil de trobar ja que està esgotada però disponible a la xarxa de biblioteques de la Diputació. Mentrestant, i per començar a llegir ràpid, vaig aconseguir fàcilment el llibre del canadenc C.C. Humphreys que porta per títol Vlad. La última confesión del conde Drácula (Vlad: The Last Confession, 2009).

Transilvània, 1501. El príncep Horvathy arriba al castell de Poenari per conèixer la veritat sobre el comte Vlad Țepeș, antic voivoda de Valàquia. Comptarà amb els testimonis de les tres persones que el van tenir més a prop: Ion Tremblac, el seu millor amic; Ilona Ferenc, l'amant que més va estimar i el germà Vasilie, el seu confessor. Els relats entrellaçats de tots tres serviran per configurar un curós retrat de l'enigmàtic personatge.

...y entonces, más allá, vió otra cosa, algo que impidió que perdiera la consciencia, alguien... Drácula, surgiendo de la tierra con los largos cabellos negros como un velo cubriéndolo medio rostro, la mitad que estaba destrozada. La otra, limpia, inmaculada, con el único ojo abierto, brillante y verde, mirándolo fijamente. Y entonces vio el resto, lo poco que quedaba: un cuello atravesado por un línea roja; nada más. Y cuando la luz se apagaba, cuando la alabarda volvió a caer en medio de la penumbra, Ion vio una última cosa... La cabeza de Drácula clavada en una estaca y después izada.

Si la contemplem com una primera aproximació al príncep de Valàquia, la novel·la se'n surt amb suficiència; però si la volem per conèixer a fons la biografia de Vlad Țepeș no ens pot acabar de convèncer ja que la ficció supera amb escreix a la realitat, amb un final tan inversemblant que podria haver escrit el mateix Stoker. De segur que és un d'aquelles títols que es llegeixen bé, amb amenitat i interès, però que s'obliden l'endemà mateix d'haver tancat la darrera pàgina.
    

Mi traidor

L'any 2008 el periodista i escriptor francès Sorj Chalandon va publicar Mi traidor (Mon traître) que explicava l'atracció hipnòtica que sentia per Irlanda un luthier francès que va arribar a establir relacions amistoses molt intenses amb un alt dirigent del moviment republicà d'Irlanda del Nord que havia traït la seva causa durant més de vint anys. Tot i que en la novel·la apareix amb el nom de Tyrone Meehan, el personatge real era Denis Donaldson, un destacat dirigent de l'IRA i bon amic de Sorj Chalandon. Tres anys més tard, l'autor va publicar Retorn a Killybegs (Retour à Killybegs, 2011) que repeteix la mateixa història però aquest cop des del punt de vista del propi traïdor, tal com vam escriure en el comentari del dia 16 de juliol del 2014 en aquest mateix bloc.

Mi traidor descriu el procés d'enamorament d'un artesà francès per l'Illa Maragda i especialment per la ciutat de Belfast, on estableix una profunda amistat amb dos importants lluitadors del moviment republicà: Jim O'Leary i Tyrone Meehan. Això permet al nostre protagonista poder seguir des de primera línia els dramàtics esdeveniments (The Troubles) que es van desenvolupar a Irlanda del Nord durant les darreres dècades del segle XX, amb una ciutat ocupada militarment on els enfrontaments armats eren el pa de cada dia. Chalandon incideix en la dura repressió perpetrada pels anglesos que va derivar en una llarga sèrie de vagues de fam mortals encapçalades per la mítica figura de Bobby Sands. Finalment, quan es va imposar la treva, es va descobrir que Meehan era un traïdor i que havia passat informació als anglesos durant més de vint anys.

Le dije que no. Miraba cómo los soldados nos miraban. Eran jóvenes. Estaban tensos. Caminaban sin decir una palabra. Una radio oculta hacía ruido. Jim iba dando tumbos. Cathy se ponia bien el zapato. Todo estaba en silencio, el club estaba lejos, las ventanas, desiertas. Por la avenida, los últimos taxis negros circulaban lentamente. Algunos gritos aquí y allá, algunos clamores de borrachera. El viento. Una gaviota llegada desde el puerto. El anaranjado de las farolas [...]

Sorj Chalandon havia estat corresponsal del diari Libération a Irlanda del Nord durant molts anys i sap del que parla. La novel·la es converteix en un extens reportatge sobre uns fets transcendentals que van cridar l'atenció d'Europa durant un bon grapat d'anys. Malgrat tot, l'autor també incideix de ple en les relacions personals dels protagonistes que, en últim terme, mostren la impotència a l'hora de saber contraposar l'ignominiós acte de traïdoria amb el llarg i sincer període d'amistat personal. No devia quedar del tot convençut Chalandon amb aquesta obra quan, tres anys després, la va tornar a reinterpretar des d'un altre punt de vista.
  
   

L'historiador (relectura)

Fa mes de tres anys, febrer del 2013, vaig llegir per primera vegada aquesta novel·la d'Elizabeth Kostova. Tal com vaig escriure en aquest mateix bloc, em va semblar que era un producte d'encàrrec que volia aprofitar-se dels vents mediàtics favorables que arreu s'havien creat després de l'èxit apoteòsic d'El Codi da Vinci, de Dan Brown. 

Ara n'he fet una segona lectura ja que, deixant de banda la trama argumental, volia fixar-me especialment en tots aquells aspectes històrics que també refereix; alguns superficialment però d'altres amb major profunditat.

Tot i no ser, ni de bon tros, un rigorós compendi d'història, el treball de Kostova és molt vàlid per entendre, d'una manera directa i sense subterfugis, alguns dels paratges més foscos de l'Edat Mitjana als Carpats i amb el xoc de civilitzacions d'aquests territoris amb l'imperi otomà d'Orient. Donant el paper de protagonista suprem a Vlad Țepeș, Vlad III l'Empalador o Vlad Dràcula. Un personatge que només recordem per les llegendes de l'antigor i que Bram Stoker va popularitzar a través de Dràcula, la seva obra més famosa.

El cos central d'aquest text està ocupat per la recerca de la tomba d'en Dràcula. La llegenda la situa en el monestir del llac Snagov (Romania) però les excavacions arqueològiques del segle passat ho van descartar ja que allí només s'hi van trobar ossos d'animals. Segons sembla, l'abat del monestir no volia tenir a prop un personatge tan sinistre i va ordenar traslladar-lo. Segons la ficció, va ser enterrat més tard a Sveti Giorgi (Bulgària) i, un cop descobert, al monestir de Sant Mateu dels Pirineus, a prop de Vernet (Catalunya Nord). Cal dir que aquests dos darrers indrets són ficticis, fruit de la imaginació de l'autora.

Per altra banda, convé afirmar que el llibre es deixa llegir amb molta amenitat i les seves 700 pàgines no són obstacle per gaudir d'una lectura fluïda i interessant. No queda més remei, ara sí, d'endinsar-se en la biografia seriosa i rigorosa d'aquest personatge carismàtic de la Valàquia del segle XV per continuar un centre d'interès que, en aquest cas,  s'enceta amb L'historiador.
    

Manual per a dones de fer feines

Lucia Berlin (1936-2004) és una altra escriptora que va assolir l'èxit anys després de la seva mort. En vida, gairebé tots els seus relats havien estat recollits en tres volums: Homesick (1991), So Long (1993) i Where I Live Now (1999); però la gran eclosió va arribar l'any 2015, quan l'editorial Farrar, Straus and Giroux va publicar A Manual for Cleaning Women: Selected Stories, que va arribar a assolir la segona plaça de la llista de llibres més venuts del The New York Times. A Catalunya el podem gaudir gràcies a L'altra editorial que el va publicar el març del 2016 amb una traducció d'Albert Torrescasana.

Durant tota la seva convulsa vida Lucia Berlin només va escriure setanta-set relats. Manual per a dones de fer feines és un recull dels quaranta-tres millors segons el criteri de l'editor Stephen Emerson. D'innegable contingut autobiogràfic, l'autora reflecteix els aspectes més sòrdids de la seva existència amb autenticitat i esperança; dedicant moltes pàgines a la xacra de l'alcoholisme que tant l'afectava a ella com a la seva família. També conté una rigorosa descripció social i paisatgística del sud-oest dels EUA, sobretot de les àrees més empobrides.

En la nit fosca i profunda de l'ànima les botigues de begudes alcohòliques i els bars estan tancats. Va allargar un braç sota el matalàs: l'ampolla de vodka estava buida. Va baixar del llit i es va posar dreta. Tremolava tant que es ha haver d'asseure a terra. Hiperventilava. Si no feia un trago començaria a delirar o tindria un atac.

Fins ara, els Premis Llibreter coincidien completament amb els meus gustos. Moltes vegades triava a cegues qualsevol llibre que hagués obtingut aquest guardó i la satisfacció era immediata. Però això no ha passat amb l'obra de la Lucia Berlin que, tot i reconeixent la seva qualitat de gamma alta, no m'ha arribat a engrescar tal com hauria estat previsible. Potser l'excessiva quantitat de relats seleccionats ha provocat una sèrie de repeticions que han derivat en un conjunt massa heterogeni, ple de fragments extraordinaris envoltats per paratges de menor qualitat.
    

Deu dies que sacsejaren el món

Als jardins exteriors de la muralla del Kremlin de Moscou, tocant el mausoleu de Lenin i al costat de les restes d'històrics dirigents soviètics com Stalin o Brezhnev, es troba la tomba de John Reed, un dels pocs ciutadans estrangers que han tingut l'honor de poder ser enterrats en un indret tan solemne.

John Reed (Portland, EUA, 1887 - Moscou, 1920) va ser un periodista nord-americà que va presenciar en primera persona dues de les revolucions més famoses del segle XX: la mexicana i la russa. A Petrograd (avui Sant Petersburg) va conèixer a Lenin i va seguir de prop la revolució del 25 d'octubre del 1917, assistint a múltiples assemblees i entrevistant a diverses personalitats de tots els bàndols. El dia a dia d'aquells històrics esdeveniments va quedar recollit en la seva obra més famosa Deu dies que sacsejaren el món (Ten Days that Shook the World, 1919). L'any 1981, Warren Beatty va portar la seva biografia al cinema amb la pel·lícula Reds, guanyadora de tres premis Oscar.

L'argument de Lenin era simple: «Digueu-me francament, camperols, a qui hem donat les terres dels 'pomies'c'iki'; voleu impedir que els obrers controlin la indústria? Això és una guerra de classes. Els 'pomies'c'iki' s'oposen és clar als camperols i els fabricants s'oposen als obrers. Permetreu que els rengles del proletariat es divideixin? En quin costat sereu?.»«Nosaltres, els bolxevics, som el partit del proletariat —del proletariat camperol i del proletariat industrial. Nosaltres, els bolxevics, som els defensors dels soviets —dels soviets de camperols i dels obrers i soldats. L'actual govern és un govern dels soviets; no tan sols hem convidat els soviets de camperols a unir-se al govern, sinó que hem convidat també representants dels social-revolucionaris d'esquerres a entrar en el Consell de Comissaris del Poble.»

El recull de Reed, gairebé a mode de dietari, és una eina de primera magnitud a l'hora d'estudiar i comprendre un dels episodis més transcendentals del segle XX. Es tracta d'un relat detallat, gairebé cronològic, de les actuacions frenètiques dirigides des de l'Acadèmia Smolny i des de la Duma Municipal. Una nova constatació de les enormes dificultats que suposa passar d'un sistema burgès i capitalista a un d'obrer i socialista. Problemes que, en aquest cas, s'observen amb més força dins el si de les pròpies files revolucionàries, molt fragmentades i amb poca voluntat d'entesa. Només figures rellevants com Lenin o Trotsky van ser capaces de sortir-se'n, això sí, a costa d'una sagnant guerra civil que va durar més de cinc anys (1917-1923).
  

La conquista del Polo Norte

Passar de Germà de gel a La conquista del Polo Norte és una evolució natural que diu molt a favor de la primera, capaç d'induir una continuació temàtica, fins aleshores imprevista. Gairebé com un spin-off.

Fergus Fleming (Regne Unit, 1959) és l'autor de grans reportatges i llibres relatius a les grans expedicions. És autor de títols com Killing Dragons. The Conquest of the Alps (2000), Cassell's Tales of Endurance (2004) y Barrow y sus hombres (Barrow's Boys, 2005). 

Amb La conquista del Polo Norte (Ninety degress North. The Quest for the Norh Pole, 2001) va obtenir molt bones crítiques, obtenint el qualificatiu de meravellós narrador d'històries.

El llibre és un compendi de les expedicions més importants que es van fer al Pol Nord, principalment entre els anys 1845 i 1909, protagonitzades per John Franklin, Elisha Kent Kane, Charles Francis Hall, Fridtjof Nansen, Robert Edwin Peary, Salamon Andrée, Otto Sverdrup i Roald Amundsen, entre d'altres.

En termes imperials i comercials, el Pol Nord no tenia cap valor. Des del punt de vista científic, el seu descobriment no va portar cap benefici immediat al gènere humà. Res s'havia trobat en ell, excepte el mateix gel amb el qual els exploradors havien lluitat durant centenars d'anys, i poc s'havia demostrat, excepte la capacitat dels éssers humans per arribar a una sèrie de coordenades que ells mateixos havien inventat. Després de tants anys de falses il·lusions i de decepcions, d'esperances desgavellades i somnis destrossats, potser va ser oportú que la lluita pel pol acabés no amb un gran estrèpit, sinó amb el xiulet ininterromput del gas a l'escapar-se.

L'obra, perfectament empaquetada i documentada, es llegeix amb amenitat tot i que alguns episodis se'ns fan certament repetitius ja que les peripècies que han de suportar totes les expedicions són força semblants. Aquí potser s'hi troba a faltar una bona esporgada.
   

A Josep Girabal i Vilar (17/07/16)

Roques Albes, 17/07/2016

Diem que totes les etapes de la vida tenen el seu encant, que cap sobresurt ni s'imposa a les demés. És ben veritat i per això les hem d'esprémer fins a la pell. Però ningú em negarà que molts dels records ens traslladen, de forma recurrent, cap a la infantesa i a la joventut, dues etapes poderoses que deixen profunda empremta en la trajectòria personal de cada individu.

Amb el Pitx vam compartir plenament aquestes èpoques, des del parvulari fins a la universitat. Vam viure junts l'aprenentatge de la vida, el descobriment de la realitat i l'eclosió de les llibertats, que va coincidir amb el nostre període de més efervescència vital. Des del Moviment Júnior fins el Centre Excursionista, la muntanya va impregnar bona part dels seus anhels, sense oblidar-nos de la música i de la passió que sentia pel mític grup Jethro Tull, amb Martin Barre i Ian Anderson al capdavant.

Al Júnior vam començar a fer la revista Cridaner, nom que després va sevir per batejar a la nostra colla d'amics. Més endavant, en plena fase reivindicativa, vam fer el Veremall, on les seves aptituds eren molt apreciades tant a l'hora d'escriure com de dibuixar. D'aquesta època recordem amb nostàlgia el nostre local L'Aixopluc, a la plaça Xirinacs, on un dibuix seu presidia la sala principal. De l'etapa pessebrista també en retenim bons moments doncs omplíem les llargues vetllades hivernals amb una entretinguda tasca que ens permetia estar junts i riure, riure molt.

Als 18 anys, i quan la tendència majoritària es decantava pel R5, ens va sorprendre amb l'R12. Primer, amb el del seu pare i després amb el seu propi. Als 20 anys vam poder començar a exercir la nostra feina a l'escola pública d'Artés. Recordo que feia l'assignatura de llengua castellana i que ens comentava que deixaria de banda els llibres de text per fer les classes a partir de la lectura de la premsa diària. Això, al 1978, ja suposava una innovació premonitòria.

Llavors vam haver d'anar a la mili i tot va quedar en suspens fins que a l'any 80 vam recobrar la llibertat i vam impulsar una de les festes que més han popularitzat Artés arreu del territori: la revetlla de Sant Joan, de la qual ell va ser un dels inspiradors intel·lectuals amb la incorporació de la guita i d'altres elements de ressons clarament patumaires.

Aleshores va començar l'etapa berguedana. Sempre havia sentit atracció per aquesta comarca veïna. Suposo que per ser territori de muntanya i per encabir la Patum, una festa que l'enamorava. Ja des de petit, recordo, ens parlava amb fruïció dels seus estiuejos a Cercs, on hi havia passat setmanes extraordinàries. Al Berguedà s'hi va arrelar amb fermesa: va crear la seva família i va desenvolupar la part més substancial de la seva carrera professional; sense deixar de banda les activitats esportives que l'han acompanyat fins el final.

Aquests darrers anys només ens veiem de tant en tant. La vida obliga a triar camins que moltes vegades tenen una convergència difícil. De totes maneres, si el volíem veure, teníem clar que per la revetlla de Sant Joan no faltava mai a la Plaça Vella. Malgrat la distància sabíem que hi era, perquè moltes vegades amb el simple fet de ser-hi ja n'hi ha prou.

Per això, quan el dia 29 de juny ens va arribar la mala nova, recordo que tots ens vam mirar amb incredulitat, desconcertats, preguntant-nos el perquè sense obtenir resposta. Va ser un cop brutal que encara ara ens fa trontollar el dia a dia.

Ernest Hemingway va divulgar eficaçment un text de John Donne, un autor anglès del segle XVI, que no em puc estar de rememorar i que –textualment– diu:

Ningú és una illa, complet en si mateix; cada home
és un tros de continent, una part de la terra;
si el mar s'emporta una porció de terra, tota Europa
resulta disminuïda, com si fos un promontori,
o la casa d'un dels teus amics, o la teva pròpia.
La mort de qualsevol home m'afebleix
perquè estic lligat a la humanitat;
per això, mai preguntis per qui toquen
les campanes: toquen per tu.

Una metàfora humanista que sempre ens ve al cap quan la pèrdua fa acte de presència. Un manifest global que, en aquest cas, ens colpeja directament, amb total duresa. I és que les campanes també han tocat per a tots nosaltres perquè, amb ell, se'ns n'ha anat una part molt estimada de la nostra pròpia vida.

Sempre et recordarem, Pitx
Sempre estaràs amb nosaltres

El teus companys de la colla autoanomenada Els Cridaners

        

Germà de gel

Alicia Kopf, nom artístic d'Imma Ávalos Marquès (Girona, 1982) ha saltat a la fama amb Germà de gel, un llibre inclassificable que, a finals del 2015, va guanyar el Premi Documenta i a meitats del 2016, el XVII Premi Llibreter. Abans havia publicat Maneres de (no) entrar a casa (2011), un llibre d'artista on les il·lustracions dominaven sobre el text. Ha participat en exposicions individuals i col·lectives, obtenint el premi GAC-DKV a la millor exposició de l'any 2015 en galeria realitzada per una artista jove i el d'investigació artística de la Sala d'Art Jove de la Generalitat de Catalunya (2013).

La protagonista de la història està obsessionada amb les expedicions polars i amb el món blanc i fred de l'àrtic. Estableix un paral·lelisme entre aquesta dèria i la seva pròpia vida personal en la qual sobresurt la figura del germà gran, un noi afectat d'autisme que condiciona notòriament la vida familiar. És el germà congelat, el germà de gel que dóna títol al llibre.

—Tindria fills si, presentant-los el món que els espera, pogués preguntar-los si voldrien néixer -dic.
La parella de la meva mare, JR, professor de filosofia de seixanta anys, em contesta:
—Ja m'he plantejat aquesta qüestió. He arribat a la conclusió que, imaginant un no-res infinit amb àtoms en suspensió, si un d'ells tingués un minut de consciència i pogués respondre a la pregunta de si voldria existir, qualsevol d'aquests àtoms diria que sí, comparant la brevetat d'una vida humana amb el llarg avorriment de l'eternitat en un no-ésser. L'existència, encara que fos limitada i plena de patiment, se li plantejaria com una aventura enmig d'aquest no-res.

Barrejant heroïcitats –bàsicament centrades en l'exploració polar de principis del segle XX– amb episodis autobiogràfics, Alicia Kopf és capaç de construir un singular relat que ens sorprèn i enamora. Estructurat en capítols molt curts que alternen les dues temàtiques, ens anem introduint en un vòrtex que no ens deixa sortir fins al final. Segurament el mèrit es troba en una selecció meticulosament acurada de la informació i la utilització precisa i amable d'un llenguatge planer però summament efectiu.

La lectura de Germà de gel m'ha fet venir ganes de saber més coses d'una temàtica que, fins ara, no m'havia interessat gens ni mica. Que algú sigui capaç de fer despertar inquietuds que semblaven congelades diu molt de les seves habilitats comunicatives.
  

Ballar en la foscor

Amb una traducció d'Alexandra Pujol Skjønhaug, L'Altra Editorial ha publicat recentment Ballar en la foscor (Min Kamp. Fjerde bok, 2010), la quarta entrega de la sèrie La meva lluita de l'escriptor noruec Karl Ove Knausgård.

En aquest volum, l'autor dedica una llarga mirada a l'any que va estar exercint de mestre en una escola de Håfjord, un poblet pescador molt a prop del pol Nord. Amb només 18 anys, un cop acabada l'etapa a l'institut, va acceptar aquesta feina per estalviar alguns diners i poder viatjar pel sud d'Europa. La seva autèntica vocació era l'escriptura i necessitava temps per aprendre'n l'ofici. El relat també barreja vivències dels dos anys precedents on l'alcohol, el desig sexual i l'escriptura van acabar de definir una etapa adolescent plena de desconcerts. Malgrat tot, la figura omnipresent d'un pare aterrador segueix fent acte de presència en moltes de les pàgines del relat.

Collons, li donaria una lliçó. Mecagondéu, ensenyaria a aquest fotut món de merda qui era jo i de què estava fet. Destruiria aquells cabrons d'un en un. Els deixaria a tots muts. Ho faria. Ho faria. Pels meus collons que ho faria. Seré tan gran que ningú arribarà al meu nivell. Ningú. Ningú. Ningú en tota la puta vida. Pels meus collons que seria el més gran de tots. Aquells idiotes dels collons. Pels meus collons que els destruiria d'un en un.
Havia de ser gran. Ho havia de ser.
Si no, ja em podia suïcidar.

Podria repetir, fil per randa, el que ja havia escrit en els tres volums anteriors doncs ens trobem davant una altra obra senzillament extraordinària que aconsegueix la meravella de seduir des del no res. Ara, localitzada en un petit poble pescador, amb moltes hores de foscor i dins d'un ambient certament claustrofòbic on l'alcohol es converteix en la solució màgica per sobreviure a la duresa de l'entorn. Amb pocs vímets, Knausgård, altra volta, és capaç de crear un sòlid cistell.
    

Dublinesca

Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948), escriptor i periodista, és un dels autors espanyols contemporanis més reconeguts arreu del món. L'any 1971 va publicar Mujer en el espejo contemplando el paisaje però el primer gran èxit li va arribar amb Historia abreviada de la literatura portátil (1985). De la producció posterior cal destacar Bartleby y compañía (2001) i Pasavento (2005). La novel·la que ens ocupa, Dublinesca, data de l'any 2010.

L'editor jubilat Samuel Riba té un somni premonitori que li indica clarament que, a partir d'ara, el sentit de la seva vida passa per Dublín. Aleshores convenç a uns amics per anar al Bloomsday i recórrer junts el cor mateix de l'Ulisses de James Joyce. Riba amaga als seus companys dues qüestions que l'obsessionen: saber si existeix l'escriptor genial que no va ser capaç de descobrir quan era editor i celebrar un estrany funeral per l'era de la impremta, cada cop més amenaçada per la digitalitat. Dublín sembla tenir la clau per a la resolució de les seves inquietuds.

Dublín està al fons del camí i resulta agradable recordar-se de la vella música d'aquell llibre esplèndid que va llegir en el seu moment amb una barreja d'estupor i fascinació. No està molt segur, però diria que Bloom, en el fons, té moltes coses d'ell. Personifica al clàssic foraster. Té certes arrels jueves, com ell. És un estrany i un estranger al mateix temps. Bloom és massa autocrític amb si mateix i no prou imaginatiu per triomfar, però massa abstemi i treballador per fracassar del tot. Bloom és excessivament estranger i cosmopolita per ser acceptat pels provincians irlandesos, i massa irlandès per no preocupar pel seu país. Bloom li cau molt bé.

La insatisfacció per una balanç de vida fallida, la pèrdua d'esperança per una remota possibilitat d'esmena i la necessitat de buscar qualsevol engruna de motivació per sortir d'un preocupant estat de paràlisi són alguns dels arguments que conformen aquest treball literari de Vila-Matas, a través del qual és capaç de bombardejar-nos amb un llistat inacabable d'inquietuds culturals i estètiques exemplificades mitjançant poemes, cançons, pel·lícules de cinema, cites literàries i qualsevol altre recurs que sigui apte per ratificar afirmacions o idees.

Reconec que és el primer llibre de Vila-Matas que llegeixo i diuen que Dublinesca suposa la reaparició del fons cultural de l'autor, el seu món més personal i intransferible. No cal dir que la demostració de força és impecable, ara bé, potser jo buscava més Joyce, més Ulisses, més Dublín i, en aquest punt concret, és on no he quedat saciat. Culpa meva, potser abans d'endinsar-te en un relat tan singular és necessari recopilar força informació per no haver-lo de començar verge. O potser no.
     

El noi de la casa de la muntanya

John Boyne (Dublín, 1971) és un novel·lista irlandès que va assolir la fama l'any 2006 amb la publicació d'El noi del pijama de ratlles (The boy in the striped pyjamas), del qual se'n van vendre més de set milions d'exemplars en 48 llengues; i dos anys més tard va ser portat al cinema pel director Mark Herman amb un notable èxit comercial. De Boyne també cal destacar L'aposta (The Dare, 2009) , El noi que no tocava de peus a terra (The terrible thing that happened to Barnaby Brocket, 2012) i, ara, El noi de la casa de la muntanya (The boy at the top of the mountain, 2015).

Pierrot és un nen parisenc que quan queda orfe és acollit per la seva tia Beatrix que fa de majordoma al Berghof, la segona residència d'Adolf Hitler, a Obersalzberg (Berchtesgaden). La novel·la descriu tot el procés evolutiu del protagonista, des de que arriba als Alps bavaresos fins la derrota alemanya del 1945 i el posterior retrobament amb Anshel Bronstein, l'amic de la infantesa. Un nen de cor noble i solidari que es contamina tràgicament al relacionar-se amb el personatge més sinistre del III Reich, Adolf Hitler.

Havia fet setze anys un parell de mesos abans, i havia obtingut permís per canviar l'uniforme de les Hitlerjugend per la granota color gris terra d'un recluta, però cada vegada que demanava que l'assignessin a un batalló el Führer se'l treia del davant replicant que estava massa enfeinat per a aquesta mena de nomenaments sense conseqüències. S'havia passat la meitat de la vida al Berghof, i quan intentava recordar la gent que havia conegut a París a la infantesa li costava fins i tot situar les cares i els noms de les persones.

Feta la lectura, reconec estar una mica decebut doncs esperava que la part final em sorprengués amb algun inesperat gir de guió, a l'estil de l'impactant acabament d'El noi del pijama de ratlles. Però no ha estat així, tota la novel·la és molt previsible, gairebé com un déjà vu, que es limita a escenificar tot el procés de degradació d'una ànima plena d'amor i d'honradesa quan entra en contacte amb el poder més malèfic i corrupte. Tal com manifestava el propi autor en una entrevista: Seguir els altres és més fàcil que pensar per tu mateix.
  

Les quatre estacions de l'estiu

Grégoire Delacourt (Valenciennes, França, 1960) és un escriptor i publicista que, a l'edat de 50 anys, va publicar la seva primera novel·la autobiogràfica, L'écrivain de la famille, l'any 2011. Amb La llista dels meus desitjos (La liste de mes envies, 2012) va vendre més d'un milió d'exemplars i va ser adaptada al cinema pel director Didier Le Pêcheur. La seva tercera novel·la, La première chose qu'on regarde (2013) li va comportar una demanda de l'actriu Scarlett Johansson que li va costar 2.500€ però va arribar a vendre més de 150.000 exemplars. Les seves dues darreres obres són: On ne voyait que le bonheur (2014) i Les quatre estacions de l'estiu (Les quatre saisons de l'été, 2015).

Quatre parelles de 15, 35, 55 i 75 anys coincideixen el mateix dia, 14 de juliol del 1999, al mateix escenari, Le Touquet (Pas de Calais). Molta gent pensa que és el darrer estiu abans de la fi del món, per allò de l'anomenat efecte 2000, mentre que a la platja les històries d'amor (i de desamor) s'encadenen amb una intensitat extraordinària. 

I com passa amb els que moren, jo repassava davant meu la pel·lícula de la nostra curta vida: aquelles promeses, aquelles pors d'infants que es converteixen en la carn mateixa del desig quan ens fem grans, aquells riures que tenien la lleugeresa dels cossos enamorats, tots aquells somnis que un fa tot sol per a dos, Jo havia somiat coses que ella no em reservava. Jo havia sigut un germà, un amic, un enamorat de pacotilla, fins a fer-me'n molt mala sang. Havia sigut un confident, mai un cor possible.

Amb la sensibilitat a flor de pell i amb un enlluernador domini de la prosa poètica, Grégoire Delacourt construeix un relat que es converteix en un excel·lent mostrari dels estralls que causa l'amor mitjançant l'alternància de moments de suprema felicitat amb estones d'infinita tristesa; intentant ser fidel a una de les seves premisses favorites: La felicitat és continuar desitjant el que tens.