Combray

Amb Combray començo la lectura de A la recerca del temps perdut, una de les majors obres de la història de la literatura universal. És un compendi format per set novel·les que va escriure Marcel Proust entre els anys 1908 i 1922. He triat la versió publicada per Viena Edicions ja que compta amb una acurada traducció de Josep Maria Pintó que, sense apartar-se de l'estil genuïnament proustià, aposta per un llenguatge modern i planer que ens permet accedir a l'obra d'una manera més accessible. Combray és la primera part del primer volum de la col·lecció, Pel cantó de Swann, que aquesta editorial ha dividit en dos llibres: el que ens ocupa i Un amor de Swann.

L'empresa és àrdua, el total supera les 3.500 pàgines i el contingut és molt exigent. No es tracta precisament de literatura evasiva, ans al contrari, ens trobem davant d'una obra que només podrem gaudir íntegrament si som capaços de seguir-la amb concentració plena. Qualsevol distracció, per petita que sigui, ens obligarà a retrocedir i reiniciar els paràgrafs desatesos. L'única estratègia plausible consisteix en una lectura lenta, pausada i reflexiva que també es veurà condicionada per l'aparició progressiva dels volums que, hores d'ara, encara manquen per editar.

Combray és el nom fictici d'una petita localitat francesa on, de petit, Marcel Proust hi havia passat les vacances d'estiu. La novel·la, que comença amb una meravellosa descripció del procés d'ensonyament, se centra bàsicament en descriure les vivències del protagonista en un indret que la seva memòria ha magnificat d'una manera idíl·lica. És precisament en aquest volum on podem trobar el famós episodi de la magdalena.

I tot d'una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l'hora d'anar a missa), quan pujava a dir-li bon dia a la seva habitació, m'oferia la meva tieta Léonie després d'haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la.

Amb aquest primer volum també ens hem introduït en el món de la sintaxi proustiana que es caracteritza per unes frases llarguíssimes, amb subordinades dins de subordinades i amb subjectes que hem d'anar a buscar unes quantes línies més amunt. També s'observa un vocabulari potent però perfectament intel·ligible, amb una reproducció més real del parlar col·loquial que no pas el generat amb la tècnica més estesa de les frases curtes, les quals –analitzant-les de prop– ens resulten molt menys espontànies.

Això només és l'aperitiu. Tindré temps per anar comentant aquest univers proustià que ha captivat i enamorat a tanta gent. Conscient de la dificultat, m'esforçaré per anar recorrent aquest llarg camí, amb lentitud però amb constància. Us ho explicaré.