No sé si me explico

Carlos Boyero es una de las figuras más seguidas y temidas del cine español. La polémica le persigue desde que hace más de cincuenta años publicara su primer artículo y, desde entonces, nunca ha dejado de estar en el ojo del huracán. Boyero ha sido siempre ácido en sus críticas, irreverente e inconformista en todos los aspectos de su vida. Ahora nos cuenta su vida sin tapujos y con el tono provocador que le caracteriza: la inclasificable existencia de un tipo inclasificable, con sus neuras, sus ternuras, sus conocimientos, sus desmedidas aficiones hedonistas, sus amores, sus amistades, sus soledades, los paraísos artificiales, la imposible relación con la tecnología, la depresión, la euforia… todo eso es Carlos Boyero, ese fenómeno sociológico que rompió y rompe los moldes de la corrección política, una leyenda que no sabe encender un ordenador ni enviar un Whatsapp y cree que las redes sociales son bolsas de supermercado para llevar comida a los pobres, pero ha sido uno de los personajes más multimedia del periodismo español. Una vida y una voz contra la corrección política, los intereses creados y la mentira disfrazada de prestigio.
      

Reflexions sobre cinema

A més de ser un dels cineastes contemporanis més cèlebres que hi ha, Quentin Tarantino és probablement l’espectador de cinema més capaç de contagiar el seu amor pel setè art. Durant anys ha repetit que no estava a punt per escriure llibres sobre pel·lícules. Finalment, ho ha fet, i val a dir que llegint-lo es comprèn profundament per què Tarantino fa el tipus de cinema que fa. Organitzat al voltant de les pel·lícules americanes més importants dels anys setanta (de les més violentes a les més tòrrides), que va veure per primer cop de nen i que ha anat revisitant compulsivament al llarg de la seva vida, aquest llibre és tan intel·lectualment rigorós i perspicaç com divertit i entretingut.
Reflexions sobre cinema és, alhora, crítica cinematogràfica i teoria del cinema, un meravellós reportatge literari i unes memòries excepcionals, a l’altura de clàssics del gènere com Hitchcock i Truffaut o Buñuel.

COMENTARI: Fa trenta anys, el dependent d’un videoclub californià va irrompre en el món del cinema amb una pel·lícula extraordinària, Reservoir Dogs (1992), una orgia de sang i fetge edulcorada amb uns diàlegs memorables. Era Quentin Tarantino i la seva òpera prima, textualment, va arrasar. El món va poder constatar la fulgurant aparició d’un cineasta dotat d’un talent sobrenatural. D’aleshores ençà la seva obra comprèn només nou títols, tos ells de qualitat excelsa. Ara mateix està preparant la desena pel·lícula que, segons explica, serà la darrera i servirà per tancar la seva carrera cinematogràfica.
L’aparició del seu llibre Reflexions sobre el cinema (Columna, 2023) ens permet assistir a un bombardeig incessant de pel·lícules, actors i guionistes que l’autor ha anat digerint des de la seva infància fins al moment actual, des que va començar a anar al cinema amb els seus pares, a set anys, fins avui. Tarantino recorda que els dos primers films que va veure van ser Joe, ciudadano americano i ¿Dónde está papá? al Tiffany Theater de L.A. A partir d’aquí comença una llarguíssima sucessió de títols que va enumerant sense pausa però detenint-se en els onze més significatius: Bullitt, Harry el Brut, Deliverance, La fugida, La organización criminal, Una señorita rebelde, El expreso de Corea, La cuina de l’infern, Fuga de Alcatraz, Porno dur i La casa de los horrores. Cadascun d’ells és analitzat en profunditat, des de tots els punts de vista i, en alguns casos, endinsant-se en els diferents estudis preliminars que els guionistes havien anat preparant abans d’entrar en la versió definitiva. Una demostració impecable del bagatge cinematogràfic adquirit pel director californià durant aquest darrer mig segle.
Aquest llibre ens desvela com Quentin Tarantino va aprendre cinema anant al cinema. És una de les claus de la seva biografia. Des de la seva infància, la televisió i la pantalla gran van ser les millors escoles, ja que el sistema educatiu no motivava una persona com ell. Va deixar aquesta etapa de manera prematura per buscar feina i des d’aquí va poder explorar totes les seves capacitats per arribar a assolir l’estatus actual: ni més ni menys que un dels millors directors de cinema a cavall dels segles XX i XXI.
  

Hollywood Babilonia

Benvinguts siguin a Hollywood! A l'autèntic! Al veritable! A l'únic! Mai fins ara no s'havia exhibit amb tanta cruesa la realitat que amaga la façana d'aquesta fàbrica de somnis. Gràcies a l'audàcia del cineasta Kenneth Anger, aquest llibre ens portarà de passeig pel Bulevard dels Somnis Truncats, on es donen cita deesses del sexe, starlets, ídols de matinès, magnats de la màfia i altres aristocràcies, protagonistes tots ells d'escàndols que, per més de vuit dècades, estremen el món sencer: per exemple, la tèrbola mort del drogoaddicte Wallace Reid, la nimfomania de Clara Bow, la bisexualitat de la Dietrich, l'assassinat de l'amant de Lana Turner comès per la filla d'aquesta, les estranyes orgies de von Stroheim, les bogeries amoroses de Valentino... Publicat per primera vegada a França, el 1959. Hollywood Babilonia, amb la seva atzarosa història de prohibicions i pirateria, ha passat finalment a ser avui un llibre gairebé llegendari.

COMENTARI: Vaig veure Babylon, la pel·lícula de Damien Chazelle amb Brad Pitt i Margot Robbie, inspirada en el llibre Hollywood Babilonia que va escriure Kenneth Anger fa més de seixanta anys. Penso que era un bon moment per recuperar la lectura pendent d'una obra que havia provocat un notable terrabastall des del mateix instant de la seva publicació.
El llibre és un recorregut pel Hollywood entre els anys 20 i 60 del segle passat i recull tant els moments més gloriosos com els més menyspreables, amb la vida enlluernadora dels artistes de l'època acompanyada per les misèries consubstancials a les seves irreflexives activitats, Així hi trobem referències a Roscoe "Fatty" Arbuckle, Charlie Chaplin, Rodolfo Valentino, Erich Von Stroheim, Clara Bow, Buster Keaton, Mae West, Mary Astor, Errol Flynn i Lana Turner, entre altres.
L'aparició del cinema sonor va provocar la primera de les grans catàstrofes que va deixar a molts artistes sense feina i que, juntament amb el crac del 1929, va posar a la indústria cinematogràfica entre les cordes. Finalment, amb el pas del temps, es va anar refent i va poder recuperar part de la seva antiga esplendor, això sí, amb una llarga successió de suïcidis que venien a posar en relleu la part fosca de condició humana.
En resum, un llibre que no m'ha aportat cap novetat. Més o menys tots som conscients dels estralls de la fama i dels seus dramàtics resultats. Només ens permet conèixer una munió de detalls més apropiats per confeccionar una topografia de les desgràcies que per assolir una plaent lectura.
                

«Plácido», una obra mestra feta prop de casa

L’any 1961, Manresa i –per extensió– la comarca de Bages van viure uns dies d’autèntic frenesí amb el rodatge de la pel·lícula «Plácido» del director Luis García Berlanga. Actors tan reconeguts com Cassen, José Luis López Vázquez i Amparo Soler Leal van acudir a la nostra capital de comarca per protagonitzar un dels fims més emblemàtics del cinema espanyol, en plena dictadura franquista i havent d’esquivar nombroses traves imposades per la censura. Fins i tot, van haver de canviar el títol original, «Sienta un pobre en su mesa», pel nom del protagonista d’aquesta àcida comèdia.

Manresa es va bolcar amb la pel·lícula

Berlanga havia pensat que calia situar la pel·lícula en una ciutat petita i innòcua. Després d’estudiar algunes localitzacions va triar  Manresa que, per altra banda, tenia l’avantatge de quedar a prop de Barcelona, seu d’Orphea Films, els estudis on s’havien de rodar els interiors.

El rodatge va començar el dia 27 de febrer del 1961 i va acabar el 29 de març del mateix any. Plácido es va estrenar a Barcelona el 20 d’octubre del 1961 i es va projectar a Manresa poc més tard. Tal com fa referència el cartell promocional de la pel·lícula, en aquella època Berlanga  feia quatre anys que estava inactiu, ja que la seva anterior obra, Los jueves milagro, havia patit molts problemes amb la censura, impedint-li gaudir d’una acollida massa esplendorosa.

Durant aquests dos mesos Manresa va viure unes diades expectants, on la implicació i la curiositat també es van afegir al rodatge. Una ingent munió de badabadocs i curiosos que volien veure de prop els actors i tota la flamaralla que desplegava l’equip tècnic van convertir els carrers de la part antiga de la ciutat en un gran plató de gernació espontània.

Els principals protagonistes no eren massa coneguts en aquella època, la seva popularitat esclataria anys després. Així i tot, cal destacar a Casto Sendra “Cassen”, José Luis López Vázquez i Elvira  Quintilla. El director no havia volgut contractar actors de massa renom per interpretar gent pobra i humil per així representar millor a bona part de la societat espanyola d’aquella època.

També va ser necessari contractar extres i figurants amb frase. Per això es va convocar un càsting que va dirigir el mateix Berlanga. S’hi van presentar més de dues-centes persones i totes van ser contractades amb una paga diària de seixanta pessetes. El pressupost total del film va ser de deu milions de pessetes.

L’argument, una crítica social sense concessions

En una petita ciutat de províncies hi viu Plácido, un home que per treballar acaba de comprar un vell motocarro. El dia de la nit de Nadal és contractat per participar en la campanya nadalenca promoguda per un grup de senyores de l'alta societat i que compta amb el suport dels principals poders fàctics, consistent en acollir els indigents de la ciutat a casa de les famílies acabalades per compartir taula durant el sopar de la nit de Nadal.

Plácido ha de recórrer els carrers de la ciutat, realitzant els encàrrecs més diversos i pregonant la necessitat de ser solidaris, encara que sigui per una nit. Paral·lelament, també ha de fer front al pagament de la primera lletra del motocarro i no té prou diners. Mentre s’acaba el temps, la situació es torna més desesperant.

La trama de «Plàcido» s'inspira en el lema de la campanya que cada Nadal, des de mitjans dels anys cinquanta, duia a terme la branca juvenil de la Congregación de la Medalla Milagrosa. El lema en qüestió era "Assegui un pobre a taula" i servia per promoure en aquestes dates tan assenyalades un sentiment de caritat cristiana que fomentés la donació d'aliments i robes per als pobres. La pel·lícula acaba amb una nadala que diu: «Mare, a la porta hi ha un nen que està cridant de fred, digues-li que entri i així s’escalfarà, perquè en aquesta terra ja no hi ha caritat, ni mai no n’hi ha hagut ni mai no n’hi haurà.» i que va comportar problemes el dia de l’estrena.

El motocarro i els urinaris, els altres protagonistes

Gran part de l’argument gira entorn de les dificultats que pateix Plácido per pagar la primera lletra que li correspon al pagament del motocarro, la seva indispensable eina de treball.

La seva dona regeix els urinaris públics de la plaça Sant Domènec i per aquesta raó bona part  de l’acció té lloc dins d’aquests singulars equipaments.

A Berlanga li interessava molt el motocarro com a icona, com a símbol de què era l’Espanya dels anys cinquanta. Per ell representava l’inici de què després va començar a ser una millora de la pobresa tremenda dels primers anys del franquisme. Com a eina de treball, va ser la bicicleta el primer que va tenir la gent obrera per arribar a aconseguir un ofici, la seva individualitat. Era el vehicle que els atansava a un cert progrés, a una certa millora de la seva economia personal. Per a la gent més burgesa, el seu primer cotxe ja era el sis-cents o el dos cavalls. Per a la gent obrera, tenir un motocarro ja era com tenir el seu Rolls.

El motocarro que apareix al film és propietat del manresà Enric Martí Parrot.

Plácido va ser nominada a l’Oscar com a millor pel·lícula estrangera de l’any 1961 i a la Palma d’Or del Festival de Cannes de l’any 1962.

[Aquest article va ser publicat a la revista «L'Artesenc» número 255, el mes de març del 2023]
  

No me'n recordo de res

Nora Ephron és una de les escriptores feministes més incisives i hilarants de la literatura nord-americana del segle XX, una articulista d’energia imparable i una guionista de cinema multipremiada. No me'n recordo de res és un recull dels seus articles més mordaços i afilats que ofereixen una mirada còmica sobre el passat i una crítica àcida i personal contra les vicissituds de la vida moderna. Aquestes pàgines ens transporten des de la seva primera feina a la sala de correus de la revista Newseek a les sis fases del correu electrònic, des de records de les festes glamuroses i bullicioses dels seus pares a la vida plena de 'moments senils' —o, com en diu ella, 'moments Google'—, des dels fracassos més estrepitosos de la seva carrera a les millors alegries. Plena de perspicàcia i d’observacions autèntiques i encertadíssimes, No me'n recordo de res és un recull deliciós i punyent d’una de les escriptores més desacomplexades del panorama nordamericà.

COMENTARI: Resulta molt gratificant poder llegir la visió d'una de les més prestigioses guionistes del cinema nord-americà del darrer terç del segle XX. Nora Ephron era una gran escriptora multidisciplinària: guionista, periodista i novel·lista. A No me'n recordo de res, amb un contingut desordenadament autobiogràfic, converteix la seva prosa en un artefacte literari que és capaç de transmetre infinitat de sensacions agredolces resultants de les seves vivències, des de les més sofisticades fins a les més quotidianes; totes elles enquadrades d'una manera sincera i molt honesta. Cal fer una menció especial als dos capítols finals: El que no trobaré a faltar i El que sí trobaré a faltar, una mena de comiat quan l'autora ja era plenament conscient que la malaltia li anava esllanguint la vida a marxes forçades.
 

Atrapa el pez dorado

A Atrapa el pez dorado el director de cinema David Lynch obre una finestra a la seva ment i ens mostra la seva particular manera de crear. Aquest llibre és un assaig sobre l'origen de les idees i la creativitat que el cineasta americà aplica al seu univers personal. El punt de partida de l'obra és la meditació, una cosa que l'apassiona des de fa anys i la pràctica ha marcat el seu procés creatiu. És, també, un compendi de pensaments que cerca fomentar la creativitat i en el qual David Lynch advoca per deixar treballar la intuïció, alhora que va revelant, de forma àgil i amena, detalls sobre la seva carrera, les seves pel·lícules, Hollywood, etc.

COMENTARI: El reconegut director de cinema ens presenta una apassionada apologia de la meditació transcendental, eina bàsica per afavorir la creativitat, la intuïció i l'adquisició d'idees. Segons ell, aquesta dedicació constant a la meditació li ha permès assolir rellevants fites creatives que l'han convertit en el director de culte en que alguns cinèfils l'han convertir. El llibre, breu i àgil, és una recopilació d'idees que abasten tots els camps creatius del personatge: música, cinema, pintura; tots ells assolits amb eficiència gràcies a la seva persistent disciplina interior.
   

Sota el barret

L'observatori preferit de Manuel Cuyàs, segons ens diu, és el balcó de casa seva, entre la Rambla i la Riera de Mataró. Però aquest home curiós i tafaner és un observador nat, sigui on sigui: assegut en un cafè, aturat a la B-20, passejant per la platja o comprimit en una manifestació. El nou llibre de Manuel Cuyàs s’articula a partir d’una tria molt estricta dels seus articles al diari El Punt Avui publicats al llarg dels últims quatre anys. Així com El nét del pirata es va estructurar a partir d’articles autobiogràfics i Enamorats de l’Audrey Hepburn a partir dels més nostàlgics i costumistes, Sota el barret conté textos centrats en la societat d'avui i en els temps d'avui, amb la mirada sorneguera i personal que tant ens agrada als seus lectors. Amb un pròleg del periodista Xavier Graset.

COMENTARI: Es tracta d'una obra molt apropiada, a mode de menú degustació, per conèixer els articles que va escriure Manuel Cuyàs al diari El Punt Avui, dins la secció Vuits i nous, aquests darrers quatre anys. 
  

El cine que ens va obrir els ulls

Hi ha pel·lícules que ens fan plorar a llàgrima viva. Altres ens fan riure, xisclar de por o, simplement, ens enamoren. Algunes ens avorreixen; altres, no ens cansaríem de veure-les. Comèdies i melodrames. D'aventures i de l'Oest.
Gemma Nierga i Jaume Figueras, àvids espectadors i grans conversadors, rememoren aquelles pel·lícules que al llarg de la vida ens han obert els ulls. I, en un diàleg viu i farcit d'anècdotes –de la samarreta d'en Marlon Brando al Travolta de Grease, de Love Story a Cinema Paradiso–, conviden a reviure la màgia del cinema i a celebrar-la cantant i ballant com en els grans musicals, com en els d'en Gene Kelly o La La Land. Un llibre bellament il·lustrat que rendeix homenatge al cinema i a l'amistat.

COMENTARI: Un repàs a tota la història del cinema, des de començaments del segle XX fins a les primeres dècades del segle XXI. Un diàleg entre dos periodistes que comparteixen una mateixa passió i la transmeten amb molta amenitat. Un llibre que passa xuclant. 
  

La simbiosi perfecta

Darrerament, en el món educatiu, cada vegada se senten més veus reclamant que els docents prestin més atenció a l’educació emocional. S’argumenta que la neurociència ha descobert que qualsevol aprenentatge que tingui components emocionals és emmagatzemat pel cervell, que el fa servir millor. Idea que ve a refrendar allò que ja havíem experimentat sobre el terreny quan constatàvem com els continguts impartits amb major dosi d’entusiasme i d’emotivitat per part de l’emissor, eren més fidelment recordats pels receptors.

L’emoció és un valor fonamental en la vida humana. Recordem, amb major claredat, tots aquells episodis que ens han colpit més intensament i que, en alguns casos, ens han deixat un pòsit indestructible. A vegades és resultat de la casualitat, d’una conjunció aleatòria de factors que ens arriba de sobte i ens commou. Però moltes més és el fruit d’un treball d’artificiosa enginyeria que cerca provocar tot tipus d’emocions d’alta intensitat.

En el món audiovisual, especialment en el cinema, són nombroses les pel·lícules que ens han emocionat i que, consegüentment, recordem per sobre les altres. Ja sigui per un argument molt ben construït, per uns personatges carismàtics o per unes imatges idíl·liques, els creadors del film han assolit arribar a nosaltres d’una manera molt directa. Però encara tenen una arma fonamental que els pot permetre originar emocions a dojo: aconseguir la simbiosi perfecta entre música i imatges. Una combinació guanyadora que, si està ben equilibrada, pot obtenir resultats d’escàndol.

Hi ha força pel·lícules que s’ho han treballat de valent. Moltes bandes sonores han ajudat a rellançar-les, oferint un plus que, per si soles, no podien atènyer. Podríem posar molts exemples però jo en destacaria una, El codi da Vinci de Ron Howard. Una obra basada en el bestseller de Dan Brown que no va acabar d’obtenir l’èxit esperat però que conté un dels finals més impactants de la cinematografia moderna. Amb una impecable banda sonora signada pel compositor alemany Hans Zimmer, esdevé una demostració d’encaix perfecte entre música i imatges. No em puc estar de comentar-vos els darrers quatre minuts amb la breu descripció de l’acompanyament musical. Són uns instants màgics, plens de bellesa, que serveixen per culminar el relat de la millor manera possible, amb l’adrenalina al màxim. 

EL CODI DA VINCI  (THE DA VINCI CODE, 2006) 

Hotel Ritz, Place Vendôme, París. El professor Robert Langdon (Tom Hanks) s’està afaitant amb una maquineta de fulles. Un fals moviment li produeix un tall a la part dreta de la barbeta que desencadena un filet de sang, inicialment en forma de trident, que desemboca al forat del desguàs després de vèncer una certa resistència de l’aigua. El seu recorregut dibuixa una línia corbada, amb un acabat semblant a la punta d’una espasa.

[Els instruments de corda comencen a construir una base sobre la qual es desenvoluparà una breu melodia que anirà recorrent les diverses seccions de l’orquestra, incrementant la intensitat a cada pas].

 Aleshores, com mogut per un ressort, s’apressa a buscar dins la maleta de treball una còpia del seu llibre Symbols of the Sacred Feminine, aturant-se a les pàgines que parlen de la Línia de Sang i de la Línia Rosa mentre li venen a la memòria les paraules de Sir Leigh Teabing: «La clau que porta al Graal està amagada sota el signe de la Rosa».

[Els violoncels són els responsables d’anar introduint la melodia principal, sobresortint en volum i en intensitat a la base de cordes que es va conservant].

Sense perdre temps, Langdon surt a la Plaça Vendôme, en direcció est vers la rue des Petits Champs i gira cap al sud per la rue Richelieu on, davant del número 24, troba el primer medalló de bronze dels 135 que travessen la ciutat formant un eix nord-sud que assenyala el primer meridià de la Terra, la primera longitud zero del món, l’antiga Línia Rosa de París.

[Els instruments de vent, especialment les flautes i les trompetes, s’afegeixen a l’orquestració. Més endavant, violins i trombons acudeixen per accentuar un ‘crescendo’ que no s’atura].

Segueix avançant, sense perdre de vista la línia que formen aquests medallons fins a arribar al llarg túnel del Passatge Richelieu que dóna pas a la resplendent estructura de la piràmide d’entrada al Louvre. És llavors quan recorda dos dels versos del poema del papir de Jacques Saunière: «El Sant Graal us espera sota l’antiga Roslin» i «Engalanada amb l’obra gentil dels mestres, ella reposa». Evidentment, es tracta de dues autèntiques revelacions.

[És el moment de la percussió. El clímax està a punt d’arribar al cim i es necessita més força per culminar-lo. Tot sembla estar a punt d’esclatar].

Allí dins, després de trobar nous medallons, decideix girar a la dreta per dirigir-se al Carrousel del Louvre, una enorme rotonda envoltada de vegetació que conté, al centre, una espècie de pou de cristall amb una piràmide de vidre invertida unida pel vèrtex amb el d’una altra piràmide, de dimensions molt més reduïdes. Va ser impossible deixar de pensar en el nou vers de Saunière: «La fulla i el calze en presideixen les portes».

Enfilant-se per l’estrany monument, Langdon va arribar al mateix epicentre i, observant el cel, va recordar el darrer vers de l’esmentat poema: «Descansa finalment sota el cel estrellat». No hi ha dubte, havia trobat el que buscava.

[Es dóna entrada al cor orquestral per posar més intensitat i rellevància al moment culminant, la revelació que està a punt de descobrir-se. Un enèrgic xoc de plats ho confirmarà definitivament].

Aclaparat, es va agenollar, va enllaçar les mans i, capcot, va començar a resar. Aleshores la càmera va prendre tot el protagonisme amb una seqüència inesborrable, tècnicament perfecta: un moviment, alhora vertical i espiralat, que resseguia tot el conjunt format per les dues piràmides, travessant el sostre fins a arribar, després d’uns segons de foscor, a una tomba presidida per l’escultura d’una figura femenina jacent, Maria Magdalena. La pel·lícula acaba amb la imatge final de Langdon resant, amb els ulls tancats.

[Amb la càmera aturada sobre el rostre de l’estàtua, la música es va diluint de forma progressiva, sense batzegades, de la manera més dolça possible].

*Aquest text va ser publicat al núm. 234 de la revista «L'Artesenc» del mes d'octubre del 2017

    

Pasolini o la noche de las luciérnagas

Bàsicament ens trobem davant una biografia novel·lada de Pasolini que comença i acaba amb la fugida cap a Roma, que va emprendre amb la seva mare l'any 1950, escapant d'un pare maltractador i d'un entorn asfixiant i opressor. El relat s'alterna amb les vicissituds d'una parella, Donatella i Stefano, obsessionats amb la figura del gran intel·lectual italià, que investiguen l'autoria del crim.

José Mª García López (Ávila, 1945) és un escriptor llicenciat en Filologia Hispànica amb una producció literària centrada especialment en la novel·la i la poesia. Autor d'alguns contes i de versions d'obres clàssiques, també col·labora en publicacions periòdiques.

Pasolini o la noche de las luciérnagas és un repàs exhaustiu a la vida i a l'obra d'aquesta gran icona italiana del segle XX. L'autor ha optat per la novel·la ja que la seva forma de llenguatge li permet expressar noves idees que no solen aparèixer en les biografies més canòniques que, per altra banda, ja són molt abundants. Segons l'autor, posant-ho en boca dels seus protagonistes, l'autoria del crim –tot i que oficialment, 40 anys després, encara no ha estat resolta tot– ha de recaure en els alts dirigents de la Democràcia Cristiana italiana de l'època i en la CIA.

Pier Paolo ha estat preparant-se en els últims mesos per la mort de Guido. Se li ha manifestat en somnis, en vigílies i deliris, però la constatació del fet rebaixa el món a un abisme al que no havia arribat a acostar-s'hi. Vacil·la sobre quan haurà de dir-ho a la seva mare, abans que la notícia es faci pública. No sap si ella pot haver-ho pressentit. Hi dóna moltes voltes i no s'acaba de decidir, fins que es convenç de que aquesta vacil·lació està incrustant el seu dolor o escamotejant-lo d'un mode inepte i mesquí.

La grandiosa personalitat de l'escriptor de Bolònia queda perfectament reflectida en aquestes pàgines que li dedica García López. Pasolini va morir jove, d'una manera ignominiosa, però va viure amb intensitat tots els segons de la seva existència. Però, per sobre de tot, aquest llibre serveix per descobrir-nos un posseïdor d'un talent immens, amb una capacitat de treball extraordinària i amb un cor tan gros que només van poder aturar amb la força bruta de la violència més carronyera. Només el pas del temps posarà a Pasolini al seu lloc i, finalment, la societat el reconeixerà definitivament com un dels més grans intel·lectuals italians del segle XX.