Rafel Nadal (Girona, 1954), escriptor i periodista, va ser director d'El Periódico de Catalunya des del 2006 fins al 2010. També va participar en l'arrencada del diari Ara i actualment forma part de La Vanguardia i col·labora amb TV3, 8tv i RAC1. Amb aquesta obra va guanyar el Premi Josep Pla 2012.
Ens trobem davant les memòries d'infantesa i d'adolescència del sisè fill, d'un total de dotze, d'una de les famílies gironines més conegudes: els Nadal-Farreras. Una nissaga que ha fornit a personatges tan rellevants com en Quim Nadal, exalcalde de Girona i exconseller de la Generalitat; en Manel Nadal, exsecretari del DPTOP del govern català, en Josep Maria Nadal, exrector de la Universitat de Girona i en Rafel Nadal, exdirector de El Periódico de Catalunya i autor del llibre que ens ocupa. Per tant, no serà el retrat d'una família qualsevol sinó d'una influent família de la burgesia gironina –amb els pares de l'Opus Dei– durant l'època franquista; exactament entre les dècades dels 50 i dels 60.
De petit somiava que em quedava tancat tota la nit a la pastisseria Puig de la rambla de Girona. Devia ser pels volts de Nadal, perquè al taulell hi havia ple de torrons de xixona, de massapà, de crocant, d'alacant, de xocolata i de crema, cremada i sense cremar. I també estava ple de dolços i pastissos i de coses per al tió. Però fa anys que la pastisseria Puig va tancar i jo ja no he tornat a tenir aquell somni.
Amb un llenguatge planer i un llarg seguici de capítols molts curts, l'autor passa revista a la seva infantesa que transcorre entre Girona, la platja palamosina de La Fosca, el mas d'Aiguaviva i l'internat d'El Collell, on hi passa cinc anys. Bona part de la novel·la és una mostra d'afecte per la capital gironina que és descrita amb especial delicadesa, sobretot la part vella presidida per la seva omnipresent catedral. També reflecteix amb molta tendresa les difícils relacions que s'estableixen entre els membres d'una família tan nombrosa que és capaç de tirar endavant amb moltes dosis de tolerància i d'esperit fraternal. Per la seva rellevància significativa, també convé destacar l'homenatge oníric que l'autor ret al seu germà Toni –desaparegut en alta mar després d'una nit de pesca– al capítol titulat A la medina de Trípoli.
Rafel Nadal aconsegueix crear un retrat social de la Girona de postguerra que, tal com deia Cardús en el seu article, és fàcilment extrapolable a d'altres indrets de Catalunya. Malgrat tot, com diuen alguns blocaires, limitar-se a la pura realitat, sense emprar cap pinzellada de ficció, pot arribar a convertir el relat en una trivialitat.
