El llibre dels Baltimore

Aviat farà quatre anys que vaig llegir La veritat sobre el cas Harry Quebert, el best-seller de Joël Dicker que va triomfar arreu del món. Recordo que em va agradar força però que, en cap cas, va satisfer les exagerades expectatives amb les quals s'havia presentat. Ara, amb el Llibre dels Baltimore (Le livre des Baltimore, 2015), aquest jove autor suís torna a regalar-nos un bon relat que, malgrat repetir protagonista –l'escriptor Marcus Goldman– no té res a veure amb el llibre anterior.

La novel·la tracta de la vida de les dues famílies Goldman, els de Baltimore i els de Montclair. Els primers, ric i poderosos; el segons més humils, de classe mitjana. Durant molt de temps, ambdues famílies mantenen unes idíl·liques relacions que es veuen magnificades per l'estreta amistat dels tres cosins: Hillel, Marcus i Woody. Però les coses no són com aparenten, tota la trama desemboca tràgicament el 24 de novembre del 2004, el Dia del Drama, tal com l'anomena l'autor.

L'avi patia per si algun dia m'agafava a mi també el mal dels Goldman que no eren de Baltimore; el famós còlon irritable. Em feia prometre que mejaria moltes verdures amb fibra i que mai faria esforços per aguantar-me les meves «necessitats». Al matí, mentre que en Woody i en Hillel s'atipaven de cereals ensucrats, a mi l'avi m'obligava a atipar-me d'All-Bran. Només m'hi obligava a mi, cosa que demostra que els Baltimore devien tenir uns enzims suplementaris que nosaltres no teníem. L'avi m'explicava els futurs problemes digestius que tindria en tant que fill del meu pare: «Pobre Marcus, el teu pare té un còlon com el meu. Ja ho veuràs, com tu tampoc te n'escaparàs. Menja molta fibra, fill; és molt important. S'ha de començar de jovenet per mantenir tot el sistema en forma.»

Joël Dicker utilitza els mateixos recursos narratius que va emprar en l'obra anterior: ús convencional del llenguatge, salts temporals i espacials de forma continuada, trencaclosques ben tensionats amb resolucions òbvies... Tot ajuda a crear una creixent addicció que ens farà cloure la novel·la en un girar d'ulls. Amb això queda tot dit, molt de mèrit per Dicker i més tenint en compte que, aquesta vegada, no hi ha cap crim per resoldre...
 

La veritat sobre el cas Harry Quebert

Alguns consideren que l'escriptor suís Joël Dicker (Ginebra, 1985) es convertirà en el successor de Stieg Larsson que, l'any 2009, va triomfar arreu del món amb la trilogia Millennium. La seva darrera novel·la, La veritat sobre el cas Harry Quebert, rècord de vendes en el mercat francòfon i a Itàlia, ha estat traduïda a 33 idiomes i promet convertir-se en un nou bestseller d'abast mundial. A Catalunya va aparèixer el 19 de juny d'enguany.

Harry Quebert, un prestigiós escriptor nord-americà, és empresonat quan troben enterrat al jardí de casa seva el cadàver de la jove Nola Kellergan, desapareguda trenta-tres anys enrera, i amb la qual havia mantingut una intensa relació sentimental malgrat la diferència d'edat entre ambdos. Quan el jove escriptor novaiorquès Marcus Goldman, que havia estat deixeble i amic d'en Harry, se n'assabenta, decideix anar-lo a ajudar i escriure un llibre que demostri la seva inocència.

Es tracta d'una novel·la d'intriga estructurada en tres temps històrics: 1975, data de la desaparició de Nola Kellergan;  1998, quan comença l'amistat entre Harry i Marcus a la universitat de Burrows i 2008, any de l'empresonament d'en Quebert i començament de les investigacions de Marcus. És en aquest punt quan cal destacar que l'autor aconsegueix mantenir un poderós ritme narratiu saltant constantment de temps en temps sense que el lector pugui perdre's. La simple narració dels fets és suficient per situar-nos correctament en l'època concreta i seguir la trama amb total fluïdesa.

«En la nostra societat, Marcus, les persones més admirades són les que construeixen ponts, gratacels i imperis. Però en realitat els més orgullosos i els més dignes d’admiració són els que aconsegueixen construir amor. Perquè és l’empresa més gran i més difícil.»

Sol passar, gairebé sempre, que quan escoltes excel·lències d'una obra, aquesta finalment et decep ja que les expectatives que s'havien creat eren –senzillament– exagerades. Això m'ha tornat a passar amb aquest llibre que, tot i reconèixer la seva càrrega addictiva no m'ha acabat de convèncer en cap aspecte. Però el que trobo més agosarat de tot és voler-lo comparar amb Stieg Larsson. Això, simplement, és passar-se de frenada.