Mites

Mites és un dels textos fonamentals i de referència dins de la represa literària catalana després de la guerra civil.Està constituït per textos, sovint punyents, en els quals l'autor ofereix dues cares de la realitat: una de d'immediata, mecànica i una altra de més elaborada i lliure. Meitat lírics, meitat narratius, els Mites són un mecanisme de precisió on cada peça respon del seu contingut específic i, a la vegada, del sentit global d'una reflexió dramàtica sobre la condició humana.

COMENTARI: Quan m’estava documentant sobre la vida i l’obra d’Anna Dodas, la malaurada poeta de Folgueroles, tràgicament assassinada l’estiu del 1986, vaig descobrir que va dedicar la seva tesi de llicenciatura a l’obra Mites de Jordi Sarsanedas. Aquest fet em va despertar l’interès per conèixer de primera mà tant aquest llibre com la pròpia tesina redactada per l’escriptora osonenca.
Amb Mites, Jordi Sarsanedas va guanyar el premi Víctor Català del 1953. Se’n publicà una primera edició l’any 1954, amb una presentació escrita per Salvador Espriu, i una segona edició l’any 1976 amb pròleg de Joaquim Molas per al qual aquests mites són producte d’una crisi de joventut i constitueixen una dramàtica reflexió sobre la condició humana.
Conformen un total de quinze breus narracions curulles d’onirisme, surrealisme i absurd, en les que l’ofici de narrador ha quedat eclipsat per la versatilitat del poeta que surt a la recerca d’un lirisme suggerent i insinuador, cavalcant entre la realitat i el somni, i ple de referències literàries locals o universals, cultes o populars. L’obra s’estèn com un mapa i projecta diferents itineraris a partir d’unes estacions que oposen la realitat quotidiana a la del somni.
Per l’autor, la seva obra és oberta, irremeiablement ambigua, formada per una complexa multivocitat dels textos i afegeix: Em repugna d’explicar-me. En primer lloc perquè els meus Mites, si són alguna cosa, són precisament un intent de lliurar, de transmetre sense explicar. No són explicacions, sinó implicacions.
  

L'historiador

En poc temps he pogut recuperar dues assignatures pendents molt antigues que, per capricis del destí, romanien inexplicablement en standby: Les benignes (Les Bienveillantes, 2006) de Jonathan Littell i L'historiador (The Historian, 2007) d'Elizabeth Kostova. Si bé la lectura de la primera em va –literalment– aclaparar, la de la segona m'ha aportat sensacions contradictòries que intentaré argumentar en aquest mateix text. 

Elizabeth Kostova (Connecticut, 1964) va esmerçar deu anys per escriure la seva primera novel·la, L'historiador, que ràpidament es convertí en un best-seller mundial. Des d'aleshores és l'autora novella que ha cobrat la major bestreta d'una editorial nord-americana: dos milions de dòlars. Va guanyar el premis Hopwood, Book Sense i Quill. L'any 2007 va crear l'Elizabeth Kostova Foundation de foment de la literatura búlgara. La seva segona novel·la, Els lladres del cigne (The Swan Thieves), va ser publicada l'any 2010.
 
La novela ens explica com, arran de la misteriosa desaparició del seu tutor, el professor Paul va dedicar part de la seva vida a seguir les empremtes de Vlad Țepeș –Vlad III de Valàquia, l'Empalador–, un sanguinari sobirà medieval del qual n'han sorgit les fonts de la llegenda del comte Dràcula. Paul, en companyia d'Helen Rossi, va recòrrer Istanbul –on va conèixer a l'erudit Turgut Bora–, va visitar diferents monestirs romanesos i va entrar a Bulgària per a conèixer a la mare i la tia d'Helen. Quan el propi Paul va desaparèixer, la seva filla s'afegí a la recerca. I és que durant molts segles la llegenda de Dràcula s'ha considerat un mite, una història terrorífica que l'autora d'aquest llibre ens planteja com una realitat possible.

Benvolgut i malaurat successor,
És aclaparat per un profund pesar que us imagino, sigueu qui sigueu, llegint la relació dels fets que m'he vist obligat a deixar escrita.
En part, sento pesar per mi mateix, ja que si aquest escrit és a les vostres mans, significa que jo segurament estic corrent algun perill, potser seré mort, o fins i tot pitjor. Però el meu pesar també és per a vós, amic meu tot i que encara desconegut, perquè només algú que necessiti disposar d'aquesta vil informació, pot estar llegint aquesta carta.
Si no sou el meu successor en algun altre sentit, no tingueu cap mena de dubte que aviat sereu el meu hereu. I creieu-me si us dic que em sento profundament trasbalsat d'haver llegat a algun altre ésser humà la meva experiència, potser increïble, del mal.

L'any 2007, després d'una intensíssima campanya de màrqueting protagonitzada per un inusual desplegament publicitari, va aparèixer aquesta obra. Estava recent l'èxit aclaparador de Dan Brown amb El codi da Vinci i tothom pretenia enfilar-se al carro dels triomfadors. Sis anys més tard, i un cop llegida la novel·la, podem confirmar la impressió inicial de que ens trobem davant un producte prefabricat, rigorosament planificat i amb poca qualitat literària. Tot i que la temàtica és força atractiva, i més recentment quan el vampirisme ha tornat a guanyar protagonisme als mitjans audiovisuals —la sèrie True Blood i la saga Crepuscle en són un bon exponent—, l'obra de Kostova a voltes es converteix en una avorrida guia de viatges mancada de qualsevol forma de ritme narratiu. Entretinguda a estones, endinsar-se al món del Príncep de les Tenebres serà més agradable mitjançant la literatura barroca de Bram Stoker, un clàssic de tota la vida.