Reflexions sobre cinema

A més de ser un dels cineastes contemporanis més cèlebres que hi ha, Quentin Tarantino és probablement l’espectador de cinema més capaç de contagiar el seu amor pel setè art. Durant anys ha repetit que no estava a punt per escriure llibres sobre pel·lícules. Finalment, ho ha fet, i val a dir que llegint-lo es comprèn profundament per què Tarantino fa el tipus de cinema que fa. Organitzat al voltant de les pel·lícules americanes més importants dels anys setanta (de les més violentes a les més tòrrides), que va veure per primer cop de nen i que ha anat revisitant compulsivament al llarg de la seva vida, aquest llibre és tan intel·lectualment rigorós i perspicaç com divertit i entretingut.
Reflexions sobre cinema és, alhora, crítica cinematogràfica i teoria del cinema, un meravellós reportatge literari i unes memòries excepcionals, a l’altura de clàssics del gènere com Hitchcock i Truffaut o Buñuel.

COMENTARI: Fa trenta anys, el dependent d’un videoclub californià va irrompre en el món del cinema amb una pel·lícula extraordinària, Reservoir Dogs (1992), una orgia de sang i fetge edulcorada amb uns diàlegs memorables. Era Quentin Tarantino i la seva òpera prima, textualment, va arrasar. El món va poder constatar la fulgurant aparició d’un cineasta dotat d’un talent sobrenatural. D’aleshores ençà la seva obra comprèn només nou títols, tos ells de qualitat excelsa. Ara mateix està preparant la desena pel·lícula que, segons explica, serà la darrera i servirà per tancar la seva carrera cinematogràfica.
L’aparició del seu llibre Reflexions sobre el cinema (Columna, 2023) ens permet assistir a un bombardeig incessant de pel·lícules, actors i guionistes que l’autor ha anat digerint des de la seva infància fins al moment actual, des que va començar a anar al cinema amb els seus pares, a set anys, fins avui. Tarantino recorda que els dos primers films que va veure van ser Joe, ciudadano americano i ¿Dónde está papá? al Tiffany Theater de L.A. A partir d’aquí comença una llarguíssima sucessió de títols que va enumerant sense pausa però detenint-se en els onze més significatius: Bullitt, Harry el Brut, Deliverance, La fugida, La organización criminal, Una señorita rebelde, El expreso de Corea, La cuina de l’infern, Fuga de Alcatraz, Porno dur i La casa de los horrores. Cadascun d’ells és analitzat en profunditat, des de tots els punts de vista i, en alguns casos, endinsant-se en els diferents estudis preliminars que els guionistes havien anat preparant abans d’entrar en la versió definitiva. Una demostració impecable del bagatge cinematogràfic adquirit pel director californià durant aquest darrer mig segle.
Aquest llibre ens desvela com Quentin Tarantino va aprendre cinema anant al cinema. És una de les claus de la seva biografia. Des de la seva infància, la televisió i la pantalla gran van ser les millors escoles, ja que el sistema educatiu no motivava una persona com ell. Va deixar aquesta etapa de manera prematura per buscar feina i des d’aquí va poder explorar totes les seves capacitats per arribar a assolir l’estatus actual: ni més ni menys que un dels millors directors de cinema a cavall dels segles XX i XXI.
  

Helter Skelter

El dissabte 9 d'agost del 1969, després d'una alerta de possible homicidi, tres agents de policia van a l'habitatge de l'actriu Sharon Tate –la dona del director de cinema Roman Polanski, embarassada de vuit mesos– situada al 10050 de Cielo Drive , a l'opulent barri angelí de Bel Air. A la mansió, descobreixen els cossos salvatgement assassinats de l'actriu i quatre persones més en el que sembla un crim ritual.
L'endemà, a prop, al barri de Los Feliz, troben els cadàvers apunyalats del matrimoni Leno i Rosemary LaBianca. En el cos de la dona s'identifiquen posteriorment quaranta-una ferides d'arma blanca. En tres punts del domicili, algú ha deixat escrit, amb la sang d'una de les víctimes, unes estranyes proclames.
L'erràtica investigació que va seguir a aquests bestials assassinats –que al principi no es van relacionar entre si, tot i les coincidències– va bascular entre l'estupefacció i la impotència. Qui havia comès aquelles atrocitats? I per què? Mentre els titulars de la premsa de tot Amèrica del Nord alimentaven la commoció i l'estupor, i les especulacions sobre els sospitosos i els mòbils es succeïen, la investigació aniria apuntant a un grup de joves que s'havia establert en l'àrid entorn del ranxo Spahn -un antic escenari natural de westerns al nord de Los Angeles reconvertit en comuna hippy- liderats per Charles Manson –àlies Jesucrist–, el poder i influència sobre el grup –la Família– arribarien al punt d'aconseguir que matessin seguint els seus foscos designis.
L'autor d'aquest clàssic de la literatura criminal, el fiscal Vincent Bugliosi, va prendre les regnes d'un dels casos més extensos i intricats de la història judicial nord-americana, i, a més de relatar amb una precisió i rigor enlluernadors els detalls dels crims i del procés judicial que van generar, va compondre un retrat portentós i aterridor de la «Família Manson» i del seu líder, una de les icones més terribles i perdurables de la cultura popular.

COMENTARI: El títol del llibre, Helter Skelter, correspon al mòbil dels assassinats. Per Manson significava el moment en que la raça negra s'alçaria i aniquilaria a tota la raça blanca. Alguns d'ells es podrien salvar buscant refugi al desert i només calia esperar que els primers, incapaços de dirigir el què havia quedat de la desfeta, haguéssin d'anar a buscar l'ajut dels pocs blancs que s'havien salvat, entre ells Charles Manson, que a partir d'aleshores es convertiria en el gran gurú mundial. Com que la raça negra no començava a actuar, Manson i la seva Família van haver-ho de precipitar de la pitjor manera possible, buscant la reacció immediata i l'inici de la guerra entra races.
   

El collar y el Petrus del 81

Després de resultar ferit de gravetat en un aparatós accident en un dels edificis més importants de Califòrnia, el prestigiós Declan Smith, un dels millors enòlegs del país, es veu embolicat en una sèrie de successos que el conduiran fins al límit de la seva supervivència. Escriure la millor història de la seva vida l'obligarà a destapar un món ple de secrets, escàndols com la conspiració per desfer-se un important xeic de Qatar i el segrest d'una de les joies més cares del món. Successos que el faran viatjar per mig món per retrobar-se amb les persones més importants de la seva vida

A FAVOR: És el debut d'un altre artesenc, en aquest cas Dami Vila, en el món de la literatura.

EN CONTRA: Mai podem trobar res en contra d'una òpera prima. 
  
   

Les noies

Amb Les noies (The Girls, 2016) la californiana Emma Cline s'ha convertit en l'estrella més jove de la literatura contemporània. Una novel·la que li ha costat més de set anys d'investigació i reescriptura però que ha assolit un nivell qualitatiu extraordinari, gairebé impropi en una noia de només vint-i-set anys.

Evie Boyd és una adolescent de catorze anys atrapada en un entorn buit i extremadament mediocre. Casualment entra en contacte amb una mena de comuna hippie dirigida per Russell Hadrick –una espècie de guru– on coneix a Suzanne Parker, amb la qual estableix relacions amistoses molt intenses. Quan el líder ordena un acte de revenja contra Mitch Lewis, comença una tràgica carnisseria que acabarà amb la vida de quatre persones. Sortosament, Evie en queda al marge gràcies a la preventiva intervenció de Suzanne.

Però el ranxo demostrava que es podia viure a un nivell més excepcional. Que es podien superar aquestes fragilitats humanes tan mesquines i assolir un amor més gran. Jo creia, com fan els adolescents, en la pertinença i superioritat absolutes del meu amor. Els meus propis sentiments en formaven la definició. L'amor d'aquesta mena era una cosa que el pare i fins i tot la Tamar no podrien entendre mai, i és clar, jo havia d'anar-me'n.

Inspirada en el assassinats del clan Manson (09-08-1969), el relat se centra més en el personatge de l'adolescent Evie Boyd, una noia desencisada, sense massa suport familiar, que es rebel·la de la rutina de forma temerària, entregant-se a una col·lectivitat autodestructiva que li arruïna la vida. La novel·la salta entre el 1969 i l'actualitat, quan els records encara la segueixen turmentant. Però per a mi, per sobre de tot, el que més m'ha agradat ha estat l'impecable estil literari d'aquesta escriptora nord-americana que, de segur, el seguirà demostrant llibre rere llibre.