Ballar en la foscor

Amb una traducció d'Alexandra Pujol Skjønhaug, L'Altra Editorial ha publicat recentment Ballar en la foscor (Min Kamp. Fjerde bok, 2010), la quarta entrega de la sèrie La meva lluita de l'escriptor noruec Karl Ove Knausgård.

En aquest volum, l'autor dedica una llarga mirada a l'any que va estar exercint de mestre en una escola de Håfjord, un poblet pescador molt a prop del pol Nord. Amb només 18 anys, un cop acabada l'etapa a l'institut, va acceptar aquesta feina per estalviar alguns diners i poder viatjar pel sud d'Europa. La seva autèntica vocació era l'escriptura i necessitava temps per aprendre'n l'ofici. El relat també barreja vivències dels dos anys precedents on l'alcohol, el desig sexual i l'escriptura van acabar de definir una etapa adolescent plena de desconcerts. Malgrat tot, la figura omnipresent d'un pare aterrador segueix fent acte de presència en moltes de les pàgines del relat.

Collons, li donaria una lliçó. Mecagondéu, ensenyaria a aquest fotut món de merda qui era jo i de què estava fet. Destruiria aquells cabrons d'un en un. Els deixaria a tots muts. Ho faria. Ho faria. Pels meus collons que ho faria. Seré tan gran que ningú arribarà al meu nivell. Ningú. Ningú. Ningú en tota la puta vida. Pels meus collons que seria el més gran de tots. Aquells idiotes dels collons. Pels meus collons que els destruiria d'un en un.
Havia de ser gran. Ho havia de ser.
Si no, ja em podia suïcidar.

Podria repetir, fil per randa, el que ja havia escrit en els tres volums anteriors doncs ens trobem davant una altra obra senzillament extraordinària que aconsegueix la meravella de seduir des del no res. Ara, localitzada en un petit poble pescador, amb moltes hores de foscor i dins d'un ambient certament claustrofòbic on l'alcohol es converteix en la solució màgica per sobreviure a la duresa de l'entorn. Amb pocs vímets, Knausgård, altra volta, és capaç de crear un sòlid cistell.
    

Un home enamorat

El segon volum de La meva lluita de Karl Ove Knausgård (Min Kamp. Andre bok, 2009) ens ha arribat amb el títol d'Un home enamorat, de la mà de L'Altra Editorial i amb una traducció, de l'anglès, d'Anna Llisterri.

El relat comença el 20 de juliol del 2008 quan l'autor té 40 anys i està de vacances amb la seva esposa Linda i els seus tres fills. Aviat farà un mes que ha acabat La mort del pare i s'enfronta amb la dura quotidianitat d'anar pel món amb tres criatures. Evoca com es va separar de la seva primera esposa Tonje i com va deixar Noruega per anar-se'n a viure primer a Estocolm –on va conèixer la Linda– i després a Malmö.

Seguint l'estela de les dues obres precedents, ens trobem amb minuciosa crònica de la quotidianitat que només Karl Ove Knausgård sap construir amb absoluta sinceritat, sense que el lector caigui en el parany del desinterès. L'autor és capaç d'omplir més de 80 pàgines de la novel·la per explicar simplement una festa infantil d'aniversari. També esmerça molt de temps a qüestionar-se la disjuntiva de dedicar més temps a les obligacions familiars o bé al seu propi treball d'escriptor que, per altra banda, és el que l'omple més plenament. Difícil tria ja que les dues opcions són del tot irrenunciables, provocant-li freqüents conflictes amb la seva esposa que constantment li reclama una major atenció.

D'altres busquen i busquen, i quan troben una palleta, la venen per adquirir vida, esplendor, música, balls, plaers, luxe, o almenys fotre un clau o dos, ja saps, van de cap a una dona només per oblidar que existeixen durant una hora o dues. El que tu desitges ardentment és la innocència, i això és una equació impossible. El desig i la innocència mai no poden ser compatibles. El millor de tot deixa de ser el millor quan hi has enfonsat la polla. A tu t'ha tocat el paper de Mides, ho pots tenir tot. ¿I quanta gent creus que pot? Gairebé ningú. ¿Quanta gent hi renunciaria? Encara menys. 

Amb aquest llibre ja hem arribat a l'equador de Min Kamp i ara ens hem d'aturar per força mentre esperem l'arribada de les noves traduccions. El que semblava una empresa dura i exigent, s'està convertint en un plaer extraordinari que podem resumir amb la coneguda afirmació de la famosa novel·lista anglesa Zadie Smith: Necessito el pròxim volum (de Knausgård) com una dosi de crack.
   

L'illa de la infantesa

L'illa de la infantesa és el títol que s'ha donat a la versió catalana del tercer volum de La meva lluita de Karl Ove Knausgård (Min Kamp. Tredje bok, 2009). El relat comença l'estiu del 1969 on un joveníssim Karl Ove –de només vuit mesos d'edat— arriba a l'illa de Tromøya i acaba catorze anys més tard quan, amb la seva familia, se'n va a viure a Kristiansand, uns 80 km més a l'oest. 

Després de reconèixer que els records dels sis primers anys de la seva vida (1968-1974) són pràcticament inexistents, l'autor dedica totes les pàgines del llibre a evocar una etapa que s'obre l'any que va començar a anar a l'escola i es tanca amb el canvi de domicili tot just quan acabava el setè nivell. El persistent temor per un pare exageradament estricte va marcar una llarga  i esplendorosa etapa rica en vivències a l'aire lliure en companyia dels seus amics. La vida escolar, les relacions amb les noies, el descobriment del propi cos i la fascinació per la música van acabar de configurar un entramat calidoscòpic bastant comú amb el de la resta dels mortals.

Mai passa el temps tan de pressa com en la infantesa, mai una hora és tan curta com en la infantesa. Tot és obert, ara corres per aquí, ara per allà, aviat fas una cosa, aviat en fas una altra, i el sol ja s'ha post i et trobes a tu mateix dret en la foscor naixent, amb el temps com una barrera que s'ha abaixat de sobte: oh, no, ¿ja són les nou? Però de la mateixa manera, una hora mai passa tan a poc a poc com en la infantesa. Si desapareix l'obertura, si desapareixen les possibilitats de córrer ara aquí, ara allà, ja sigui en els pensaments com en la realitat física, cada minut es converteix en una barrera, el temps es torna una habitació on està atrapat.

Quan, amb certs dubtes, vaig decidir emprendre la lectura d'aquesta extensa obra de 3.500 pàgines –dividides en sis volums– no tenia clar si seria capaç d'arribar al final. Sabia que es tractava d'una autobiografia d'un home de quaranta anys que havia portat una vida rutinària, com la de milers i milers de persones. Es feia difícil imaginar-se que, amb aquests supòsits, no l'hagués d'abandonar a mig camí. Ara, amb un terç del recorregut realitzat, amb total seguretat sé que acabaré l'obra. És més, ara mateix em disposo a aconseguir el tercer volum dels que s'ha publicat aquí per llegir-me'l d'immediat. Després hauré d'esperar que l'editorial vagi publicant els tres restants. Ho faré amb impaciència.
 

La mort del pare

Fa poc més d'un any vaig començar a sentir parlar de Karl Ove Knausgård, un escriptor noruec que havia publicat una ambiciosa autobiografia en sis volums amb el provocatiu títol de Min Kamp (La meva lluita). Es deia que aquesta llarguíssima obra havia assolit un espectacular èxit al seu país d'orígen i que s'escampava arreu del món gràcies a la gran quantitat de traduccions que s'anaven succeint. El mes de març del 2015 va arribar a casa nostra gràcies a la traducció d'Anna Llisterri per a L'Altra Editorial.

Karl Ove Knausgård (Oslo, Noruega, 1968) va estrenar-se l'any 1998 amb la seva novel·la Ute av verden (Fora del món) que va obtindre el Premi a la Crítica Literària Noruega. Amb la seva segona obra, En tid for alt (Un temps per tot, 2004) també va guanyar importants premis però no va ser fins l'any 2009, quan va publicar Min Kamp, Første bok (La mort del pare, La meva lluita I), que li va arribar l'èxit més esclatant. S'iniciava així una hexalogia triomfadora que va culminar l'any 2011 amb la sisena part. Un total de més de 3.000 pàgines per explicar crua i detalladament la vida quotidiana d'una persona de poc més de quaranta anys.

L'èxit d'aquestes novel·les va sorprendre al propi autor que mai s'hagués imaginat veure els seus llibres traduïts a altres llengües, ni tan sols pensava que funcionarien bé a la pròpia Noruega. Fins i tot, un editor anglès li va rebutjar el treball dient-li que era molt avorrit i que no hi passava res. Avui, autors consagrats, esgoten els adjectius elogiosos a l'hora de referir-s'hi, qualificant-lo com el protagonista de l'esdeveniment literari cabdal de principis del segle XXI.

Quan el podia veure em sentia més segur amb ell, i en certa manera això era el més important. Li coneixia els humors i havia après a predir-los feia molt temps, per mitjà d'una mena de sistema de categorització subconscient, com vaig comprendre més tard, en què la relació entre unes quantes constants era suficient per determinar el que m'esperava i em permetia preparar-me. Una mena de meteorologia de la ment... La velocitat del cotxe per la pujada suau que portava a casa, el temps que trigava a apagar el motor, agafar les coses i sortir, la manera com mirava al seu voltant quan sortia del cotxe, els petits matisos dels diversos sons procedents del rebedor mentre es treia la jaqueta... tot eren senyals, tot es podia interpretar.

A La mort del pare (Min Kamp, Første bok) hi trobem detallada bona part de l'adolescència i joventut de l'autor, presidida per la imatge omnipresent d'un pare despòtic i tirànic que l'atemoreix dia si i dia també. Un fi de cicle que s'acaba a Kristianland, on el progenitor ha anat a passar els darrers dies en companyia de la seva mare i d'infinites ampolles d'alcohol. Una mort esgarrifosa que commou profundament a Knausgård tot i alliberar-lo definitivament d'una figura paterna demencial.

Amb una prosa senzilla però efectiva, donant importància a tots aquells detalls que solen passar desapercebuts, l'escriptor noruec es capaç de crear una narrativa hiperrealista que destil·la autenticitat emocional pels quatre costats. Tal com deia l'escriptora Zadie Smith: El lector viu la seva vida amb ell. No és una simple identificació amb el personatge, no. El que fa el lector és convertir-se en ell. Així doncs, ens queden cinc capítols més per seguir disfrutant.