Walden o la vida als boscos

El primer Walden que vaig conèixer va ser el Walden 7 (1970), un edifici emblemàtic de l'arquitecte Ricard Bofill a Sant Just Desvern. Anys més tard va aparèixer per casa la novel·la Walden Dos (1948), un llibre de ciència-ficció escrit per Burrhus Frederic Skinner. Finalment, fa cosa de pocs mesos, vaig llegir una ressenya de la vida d'Henry David Thoreau (1817-1862) i de la seva obra més famosa, Walden o la vida als boscos (Walden, 1854) que em va propiciar la lectura de l'excel·lent versió catalana publicada per Símbol Editors. És curiós comprovar com vaig arribar a tenir notícia d'aquestes obres en ordre cronològic invers, de la més recent a la més antiga, la qual –per altra banda– és la responsable d'expandir el nom original.

Walden és el nom d'un llac proper a la ciutat nord-americana de Concord (Massachusetts) on Thoreau hi va construir una cabana i va viure-hi dos anys amb el propòsit de portar a terme una vida autosuficient, senzilla i en contacte directe amb la natura. Les seves vivències les va recollir a Walden o la vida als boscos, considerada com una de les obres fonamentals de la literatura americana del segle XIX.

Quan vaig escriure les següents pàgines, o més aviat la major part, vivia sol, al bosc, a una milla dels veïns, en una casa que havia construït jo mateix, a la vora del llac Walden, a Concord, Massachusetts, i em guanyava la vida només amb el treball de les meves mans. Hi vaig viure dos anys i dos mesos. Actualment torno a ser un foraster en la vida civilitzada.

Es tracta d'una obra meitat autobiogràfica i meitat filosòfica. Tota ella destil·la un indissimulat entusiasme per la natura, erigint-se indubtablement en la predecessora del moviment ecologista contemporani. Està estructurada en divuit capítols que descriuen exhaustivament la vida al bosc durant aquest llarg període de temps, des d'un detallat informe de l'economia domèstica fins la màgica descripció dels canvis estacionals, passant per l'experimentació agrícola i la relació amb el veïnat i amb alguns visitants que s'acostaven a la cabana. Convé subratllar la descripció magistral de la lluita entre els exèrcits de formigues negres i vermelles que acaba amb un desolat i tètric camp de batalla.

Vaig anar al bosc perquè volia viure a consciència, per fer front únicament als fets essencials de la vida i veure si no era capaç d'aprendre el que aquesta tenia per ensenyar-me i no trobar-me que, just abans de morir, veiés que no havia viscut. No volia viure el que no era vida, perquè viure és un tresor; tampoc no volia viure resignat si no era del tot necessari. Volia viure una vida a fons, ben espremuda; viure amb l'energia i la senzillesa espartana necessàries per eliminar tot el que no era vida, obrir-me camí i viure al límit, arraconar la vida i reduir-la a la mínima expressió i, si em resultava mesquina, obtenir-ne tota la seva mesquinesa genuïna i donar-la a conèixer al món.

Malgrat tot, no és un llibre de lectura fàcil ja que exigeix una concentració constant i metòdica que fa alentir el procés lector.  Personalment, he disfrutat més en els episodis autobiogràfics i descriptius que en les llarguíssimes elucubracions reflexives que Thoreau ens va oferint amb persistència. De totes maneres, malgrat les dificultats, és una obra que cal llegir per tal d'apropar-se a un dels pensadors i escriptors nord-americans més significatius del segle XIX. I després, com a premi, una obra més lleugera... com Wilt.