Pechos y huevos

En un calorós dia d'estiu, la Makiko viatja a Tòquio per visitar la seva mare, la Natsu. Incapaç d'acceptar els canvis al seu cos després de donar a llum, la Makiko està obsessionada amb la possibilitat de sotmetre's a una cirurgia d'augment de pit de vegades. Mentrestant, des de Midoriko, durant dos anys, ha estat paralitzada per l'època en què s'acosta la pubertat i se sent incapaç d'expressar-se més enllà de l'abast d'un llibre. D'altra banda, en Natsu, durant tres anys, aspira a ser escriptor i creador de dramaturgs amb una identitat pròpia indeterminada, ni com a "filla" ni com a "mare".
Reunides en un barri obrer de Tòquio, només passaran uns dies abans que el silenci de la Midoriko sigui un catalitzador per enfrontar-se als seus éssers estimats, a molts dels problemes, en gran part per a les dones a la societat actual, i als seus secrets familiars. Mestrada per Haruki Murakami i Elena Ferrante, la Mieko Kawakami s'ha convertit en un fenomen literari internacional i combina comèdia i realisme en aquestes pàgines per pintar un retrat de la feminitat de la classe treballadora contemporània.

Els meus dies a la llibreria Morisaki

Perduda enmig de Jinbōchō, el barri de les llibreries i editorials de Tòquio, paradís dels lectors, hi ha la petita llibreria Morisaki, que ha estat regentada per la família de Takako durant tres generacions. És el regne de Satoru, l’oncle excèntric de Takako, entusiasta i una mica desequilibrat, que dedica la vida als llibres i a Morisaki, sobretot després que la seva dona l’abandonés. Takako, en canvi, es troba en una espiral de caos i depressió que li ha costat les amistats i la feina des que Hideaki, l’home del qual estava enamorada, li digués que s’havia promès amb una altra dona.

L’oferta del seu oncle, que necessita ajuda a la llibreria, no pot arribar en un moment millor per capgirar completament la seva vida. De sobte, Takako, que no ha estat mai una gran lectora, viu envoltada de llibres i discuteix amb entusiasme sobre literatura, alhora que descobreix una nova passió.

COMENTARI: Pels amants dels llibres, una novel·la centrada en l'excepcional barri de Jinbōchō, a Tòquio, que ofereix l'oferta de llibreries de vell més àmplia del món, suposa un gran plaer que l'autor complementa amb l'aparició i descripció d'un gran nombre de cafès acollidors i autèntics. Un paradís real pel lector més entusiasta que segueix amb interès les vicissituds per les que travessen els nostres protagonistes. Un llibre curt que es converteix en un autèntic plaer pels sentits.
                              

Underground

L'any 1995 va colpejar el Japó amb dues de les tragèdies més greus que s'han produït d'ençà la postguerra: el gran terratrèmol de Kôbe –17 de gener– amb 6.434 víctimes mortals i l'atemptat amb gas sarín al metro de Tòquio –20 de març– amb 13 morts i milers de ferits. En aquella època Haruki Murakami treballava de professor a la Universitat de Medford (Massasuchetts, EUA). Feia set o vuit anys que vivia fora del seu país i començava a pensar en «l'hora de tornar». Aquestes catàstrofes van precipitar el seu retorn doncs pensava que no podia desentendre's del patiment del seu poble i, alhora, van ser l'origen de dues importants obres: el recull de sis relats titulat Després del terratrèmol (Kami no kodomo-tachi wa mina odoru, 2000) i l'extens reportatge periodístic Underground. Els atacs amb gas sarín al metro de Tòquio i la psique japonesa (Andāguraundo, 1997 i Yakusoku sareta basho de, 1998).

El llibre que ens ocupa està estructurat en dues parts perfectament diferenciades. La primera recull els testimonis d'una trentena de víctimes i d'alguns familiars i la segona està dedicada als membres de la secta Aum Shinrikyô, amb un total de vuit entrevistes. Tal com escriu ell mateix, Murakami volia saber què va passar realment el matí del 20 de març del 1995 sota el terra de Tòquio, què van veure els passatgers, com van reaccionar, què van sentir i què van pensar. Tota una sèrie d'interrogants que els mitjans de comunicació no havien estat capaços de respondre. Així, va prendre la decisió d'entrevistar les víctimes de l'atemptat, tasca que l'ocupà gairebé un any. La majoria de converses van durar entre una hora i mitja i dues i van ser gravades en una cinta magnetofònica. Un equip d'especialistes van ser els encarregats de transcriure-les i l'autor va construir una narració final mínimament lògica i entenedora.

Tal com s'esmenta en el propi títol, no es tracta només del relat d'uns fets lamentables sinó d'itineraris vitals d'una sèrie de personatges que van haver de sofrir les conseqüències de la violència. Alguns se'n van sortir gairebé sans i estalvis, sense massa seqüeles, però d'altres –fins i tot– van perdre la vida. Aquestes narracions en primera persona dels damnificats, el seu perfil humà, les seves reaccions i el seu punt de vista, venen a configurar un estudi relativament aproximat del tarannà global de la societat japonesa a cavall dels segles XX i XXI. Reconeix Murakami que la llarga recerca sobre l'atemptat s'ha convertit en una feina decisiva que m'ha permès conèixer millor el Japó.

Quan et preocupa la puresa dels teus motius, el món real se't pot fer molt pesat, i fins i tot pot semblar que la realitat, d'on la puresa ha quedat exclosa, espera la seva oportunitat per venjar-se. Mentre parlava amb la Miyuki Kanda em va venir al cap aquesta idea.

Malgrat l'extensa longitud del llibre, he trobat a faltar una resposta a la pregunta clau: perquè el líder de la secta Aum, Shôkô Asahara, va ordenar aquesta matança. Només se'ns parla de la tantra Vajrayana, inclosa en el cos doctrinal de la secta i que només podien practicar les persones de rang molt alt. És coneguda perquè defensa la creença en que si hom mata algú l'eleva espiritualment i aquest serà més feliç que si hagués continuat vivint.

La veritat és que m'ha interessat més la segona part que la primera. Penso que trenta-quatre entrevistes sobre la mateixa temàtica poden arribar a cansar al lector doncs, malgrat les lleus variacions biogràfiques dels protagonistes, els recorreguts són francament similars, com si miréssim la mateixa imatge a través d'un calidoscopi. En canvi la vida dels sectaris, més diversa i singular, ens resulta sorprenentment esfereïdora. Hores d'ara, el seu relat –qualificat per l'autor com a estúpid, ridícul i forassenyat– encara no ha estat contrarestat per un relat «del nostre cantó», més efectiu i amb més força.

Ens trobem davant d'una bona mostra de la vessant periodística d'Haruki Murakami. Un relat impecable, profusament documentat, que traspua comprensió, amor i solidaritat. Una escriptura planera i prodigiosa que ens apropa al gran autor del realisme màgic d'un Japó cada vegada més occidentalitzat. De totes maneres, sense cap remordiment per haver dedicat hores a Underground, segueixo preferint la vertent narrativa de l'escriptor de Kyoto.

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge

Torna Murakami amb una novel·la intimista que segueix explorant el costat més vulnerable de la condició humana. Amb una escriptura tan planera com efectiva, ens introdueix en una absorbent història que agrairíem poder llegir d'una sola tirada si disposéssim del temps adequat. Només lamentem que se'ns acabi tan aviat i que hàgim d'esperar molts més dies per tornar a gaudir del fascinant món literari d'aquest gran escriptor japonès. 

Tsukuru Tazaki forma part d'una colla de cinc companys, tres nois i dues noies, fonamentada en una ferma relació d'amistat i companyonia. És un grup molt sòlid que omple les necessitats vitals de cada membre fins el punt que els interessos individuals resten subordinats a la dinàmica del col·lectiva. Quan –de sobte– Tsukuru és expulsat del grup, sense cap raó aparent, aquest s'endinsa en una espiral depressiva que l'acosta a les portes de la mort. Setze anys després, enmig d'una relació sentimental amb una noia dos anys més gran, Tsukuru decideix anar a visitar els seus quatre antics amics i exigir-los que li expliquin els motius de la seva expulsió. S'iniciarà així un camí de retorn a l'enyorada joventut que permetrà una exhaustiva mirada introspectiva a l'interior del propi personatge.

En Tsukuru va pensar que la vida era com una partitura complicada, plena de semicorxeres i fuses i de símbols estranys, i escrita amb una notació no gens clara. Llegir-la correctament era una tasca hercúlia, i encara que la llegissis bé i que fossis capaç de traduir-la als sons correctes, això no volia dir que la gent la sabés entendre o valorar-ne el sentit, ni t'assegurava que faries feliç ningú. ¿Per que havien de ser tan complicades, les accions humanes?

Amb El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge, l'escriptor de Kyoto ens torna a acompanyar en una passejada pel seu món fantàstic, fermament ancorat en el realisme més punyent. Sap com ningú barrejar aquests ingredients sense enfarfegar ni descolorir qualsevol relat, esdevenint un mestre de la mesura capaç d'occidentalitzar la societat nipona amb tota naturalitat. Fidel als bons hàbits, segueix utilitzant una bonica banda sonora com a teló de fons; en aquesta ocasió ha triat els Années de Pèlerinage de l'hongarès Franz Liszt (i en versió de Lazar Berman, preferentment).

Crònica de l'ocell que dóna corda al món

Portada de l'edició catalana del 2011.

El telèfon va sonar mentre jo era a la cuina bullint espaguetis i xiulant l'obertura de 'La gazza ladra', de Rossini, que sonava en una emissora de l'FM. Era una música perfecta per coure pasta.
Vaig estar a punt d'ignorar la trucada. Els espaguetis estaven gairebé a punt, i Claudio Abbado conduïa l'orquestra filharmònica de Londres cap al clímax musical. Al final, però, vaig abaixar el foc i vaig anar a la sala a contestar. Podia ser que fos algun conegut que trucava per oferir-me feina.

Com em va passar amb 1Q84, tan sols llegir els primers paràgrafs de la novel·la te n'adones que disfrutaràs, que tornaràs a reviure aquella atmosfera singular que només Murakami sap construir amb ingredients ben senzills, com els sopars que sol preparar-se el protagonista Toru Okada.

Torna el realisme màgic de l'escriptor de Kyoto que, aquesta vegada, s'acosta més i més al surrealisme pur i dur. L'anàrquica barreja entre el món real i l'oníric, traçada amb fina sabiduria per la ploma del mestre, intenta desenvolupar una trama que, sovint, ens desvia del camí principal i ens mena per corriols secundaris. Malgrat tot, la qualitat narrativa no defalleix mai i el tractament dels relats paral·lels, tot i la sorpresa inicial, resulten també impecables. Aquí cal fer una especial menció a la història del tinent Mamiya a la frontera amb la Mongòlia Exterior i a les dues germanes Kano: la Malta i la Creta.

Com sempre sol passar en l'obra d'aquest autor, hi destaca una minuciosa i exhaustiva descripció dels personatges i dels ambients amb banda sonora inclosa. La desaparició del gat, una altra de les seves dèries, desencadena una sèrie de reaccions que afavoreixen l'aparició de l'enigmàtica May Kasahara i el descobriment del pou cec que servirà de refugi i de portal teletransportador al nostre protagonista.
També ens resulta familiar l'estrafolària figura del senyor Ushikawa amb la que ja ens havíem topat a 1Q84 i que ara treballa per Noboru Wataya, el dolent de la pel·lícula i germà de Kumiko, l'esposa de Toru.

Tot i que la part central de l'argument està ocupada per la recerca de l'esposa desapareguda, infinitat de relats paral·lels enriqueixen aquesta obra que, malgrat el seu volum, es llegeix amb celeritat. Com les aparicions de Nutmeg i Cinnamon, mare i fill, que tindran una influència decissiva en alguns dels paratges de la novel·la i l'abominable personatge anomenat Boris l'espellador que, amb les seves accions, aporta el toc gore al relat.

Per acabar m'agradaria fer una carta als reis, en aquest cas als editors, demanant la traducció al català de les quatre novel·les que manquen: Hear the Wind Sing (1979), Pinball, 1973 (1980), A Wild Sheep Chase (1982) i Dance Dance Dance (1988). Suposo que això dependrà de l'acollida que hagi tingut aquest llibre que ens ocupa i que, ferventment, us recomano.

1Q84 (Llibre 3)

1Q84  (Vol. I, Llibres 1 & 2 i Vol. II, Llibre 3) 

Exactament un any després de començar-la, he pogut acabar aquesta excel·lent novel·la que l'autor ha dividit en tres parts i que s'ha publicat en dos volums. Francament, hagués preferit poder-la llegir de seguit, sense una interrupció tan llarga, però ens hem d'anar adaptant al que disposen les editorials i les seves estratègies de màrqueting, moltes vegades incomprensibles pels propis lectors.

Aquest segon volum no decep en absolut, Murakami segueix desgranant una història que ens atrapa de cap a peus. D'una manera pausada, detallista, meticulosa i arriscada, l'autor ens involucra en una trama que va creixent en emoció a mesura que avança. No es tracta d'un relat trepidant, amb sobresalts cada cinc minuts, ans al contrari, els esdeveniments es van encadenant seguint un ritme lent però amb una adequada cadència. No és una novel·la per llegir de pressa i corrents sinó a poc a poc, saborejant-la paràgraf per paràgraf i disfrutant-la frase per frase.

Els dos personatges principals del primer volum, Tengo i Aomame, cedeixen part del protagonisme a l'estrafolari investigador Ushikawa, un personatge que ja apareixia a la Crònica de l'ocell que dóna corda al món. Un individu que, malgrat el seu aspecte grotesc, està dotat d'una gran tenacitat que amenaça els propòsits dels dos joves.

Va anar a l'habitació, es va treure la bata i es va ficar al llit. Estirada de panxa enlaire, es va posar les mans a la part baixa del ventre i va tornar a sentir l'escalfor als palmells. Ja no estava neguitosa, ja no dubtava. Havia de ser encara més forta. El seu cor i el seu cos havien de ser una sola cosa. Finalment, la son la va visitar en silenci, com fum surant en l'aire, i la va embolcallar completament. Al cel continuaven brillant les dues llunes, una al costat de l'altra.

Tot i que el gruix de la trama se centra en el retrobament de la parella i el seu posterior intent de fugir del país de les dues llunes (1Q84) i tornar al món real (1984), les singulars activitats del grup religiós Sakigake, les visites a la residència on està internat el pare de Tengo i la claustrofòbica vida d'Aomame conformen els episodis més rellevants d'aquesta novel·la que ha servit per demostrar, novament, que Murakami està en plena forma.

1Q84 (Llibres 1 i 2)

Segons diuen alguns, es tracta de l’obra més ambiciosa de l’escriptor de Kyoto. Està dividida en tres parts que es publiquen en dos llibres independents. La versió catalana del primer va aparèixer l’1 de febrer del 2011 i s’espera que la segona surti a finals d’any. És, per tant, difícil poder-ne fer una valoració general ja que ens trobem a mig recorregut i ens esperen moltes més pàgines, però sí que podem transmetre les impressions que ens han causat la lectura de les primeres 780 pàgines.

Haruki Murakami, recentment guardonat amb el XXIII Premi Internacional Catalunya, ens té acostumats a construir uns universos on es barreja la realitat amb la fantasia. El títol d’aquesta obra ens remet al conegut món que George Orwell ens va descriure a 1984. Es tracta, doncs, d’un relat on l’element fantàstic s’imposarà a la quotidianitat a través d’uns recorreguts convergents protagonitzats per dos joves de trenta anys, en Tengo i l’Aomame.

Com en altres treballs de Murakami, els nostres herois aniran desenvolupant les seves tasques en paral·lel i malgrat l’estreta relació que els uneix, en cap pàgina de la novel·la arribaran a trobar-se. Se serviran dels actors secundaris, en aquest cas de la Fukaeri, per refermar i engrandir uns vincles d’unió tan estrets que resoldran bé la narració sense necessitat del contacte físic.

Torna a ser importantíssima la banda sonora. En aquest cas hi domina la música clàssica, destacant-hi la Sinfonietta de Léos Janacek. L’altra passió de l’autor, el jazz, també es fa notar així com altres elements emblemàtics de la cultura occidental: Rolling Stones, Faye Dunaway, Steve McQueen…

El que més m’agrada d’aquest autor és la increïble capacitat narrativa que exhibeix a cada paràgraf de la història. Ho fa d’una manera ben senzilla, sense emprar paraules rebuscades o construccions funambulistes. Transmet la sensació d’una escriptura espontània, àgil, planera, capaç d’arribar allà on vol sense necessitat de malbaratar cap paraula. Les seves descripcions, tant de personatges com d’escenaris, són tan precises que podrien competir amb imatges reals. A mesura que vas llegint penses que l’escriptor ho ha redactat tal com raja, sense massa correccions posteriors.

Cal esperar la segona i definitiva entrega per fer-ne una valoració més precisa, ara resten molts interrogants per resoldre i la curiositat no satisfeta ens fa esperar amb expectació el desenllaç final. Llavors en tornarem a parlar.

Al sud de la frontera, a l'oest del sol

Abans d'emprendre la lectura de 1Q84, la darrera i més ambiciosa obra d'Haruki Murakami, vaig pensar que a mode d'aperitiu estaria bé llegir-me la novel·la curta L'amant perillosa (Kokkyô no minami, taiyô no nishi, 1992). Com sol passar en alguns títols de pel·lícules, hagués estat millor traduir literalment l'original ja que Al sud de la frontera, a l'oest del sol és molt més adequat.

Està tan ben escrita i és tan amena que la vaig llegir pràcticament d'una tirada. Tracta de la vida d'un jove de trenta-i-tants anys, aparentment feliç amb la seva còmoda vida, que veu trontollar el seu món quan es retroba amb Shimamoto, l'amor d'infància. Amb un final sorprenent, és una altra mostra de l'univers literari de l'escriptor de Kyoto, tan aficionat en combinar elements reals i fantàstics.

M'he passat la vida volent ser algú altre. Sempre que he anat a un lloc nou i he començat una nova vida, he intentat construir-me una nova identitat. Ho he fet un munt de vegades. En part, això forma part del procés de créixer, però en part també és com un intent de canviar de personalitat. Sigui com sigui, em pensava que convertir-me en una persona diferent em podria alliberar de tot. Sempre he cregut que si m'hi esforçava em podria escapar de mi mateix. Però sempre he arribat a una via morta. Vagi on vagi, sempre acabo sent jo mateix.

Penso que l'obra està farcida d'elements autobiogràfics, no només per la banda sonora del llibre -una barreja de jazz, música clàssica i Nat King Cole- sinó per abundants introspeccions del protagonista que ens revelen vivències reals del propi autor. El dibuix del paisatge japònes, des de la postguerra fins a les acaballes dels 90, li atorga un valor afegit i l'insereix en un escenari significativament atraient.

Absolutament recomanable. Si hom diu que llegir és un plaer jo hi afegiria: i llegir Murakami encara ho és més.

Despietat país de les meravelles i la Fi del Món

Descobrir Murakami em va suposar una autèntica revelació. En poc menys d’un any he llegit sis de les seves novel·les més conegudes i em moro de ganes per poder descobrir-ne la resta. La seva literatura, realment, crea addicció.

L’obra que comento avui, de títol llarguíssim, és una novel·la de ciència-ficció construïda mitjançant dos relats paral·lels que convergeixen al final de la narració. Tècnica que l’autor ja havia utilitzat, de manera prodigiosa, a Kafka a la platja.

El primer relat, localitzat a una futurista Tòquio, està protagonitzat per un calcutec (una mena d’encriptador i desencriptador) que es veu atrapat entre dues faccions oposades que lluiten pel control de la informació: el Sistema, de caràcter oficialista i els Semiotecs que s’atribueixen el rol criminal. Al bell mig hi trobem un científic desorientat que salta de facció en facció per trobar el seu lloc en la disputa i que modifica el subconscient del nostre protagonista per conduir-lo a un nou món.

El segon relat exposa les vicissituds d’un individu al qual se’l separa de la seva ombra, símbol de la ment, atrapat dins una ciutadella inquietant, amb clares reminiscències medievals, i dedicat a la tasca de llegir somnis vells que es conserven a la biblioteca dins uns cranis d’unicorns.

Tinc responsabilitats -dic-. No puc abandonar les persones, el llocs i les coses que he creat. Sé que et faig un mal terrible. I sí, potser em faig un greuge a mi mateix, també. Però he d'assumir les conseqüències dels meus propis actes. Aquest és el meu món. La Muralla hi és per retenir-me; el Riu corre per dins meu, el fum sóc jo cremant. He de saber per què.

La contraposició d’ambdos relats es veu accentuada per la tècnica narrativa que els desenvolupa. Acció trepidant en el primer, gairebé semblant a una novel·la de detectius, lentitud i parsimònia en el segon per tal d’accentuar-ne més els contrastos i emfatitzar notòriament la dualitat.

Com hem pogut comprovar anteriorment, Haruki Murakami és un mestre a l’hora de mesclar amb eficiència el realisme més estricte amb pinzellades surrealistes que, en aquesta ocasió, s’amplifiquen i tendeixen a ocupar bona part del gruix de l’acció. En aquest cas, després del desconcert inicial, el lector s’insereix amb total naturalitat dins un món oníric que serveix per embolcallar la temàtica preferida de l’autor: l'amor, la vida, la cultura, la soledat i la música.