El ángel de Múnich

Munic, 1931. Falta poc perquè unes històriques eleccions atorguin el poder als nazis. Els comissaris Siegfried Sauer i Mutti Forster s'enfronten a l'avorrit torn de dissabte quan el director de la policia criminal els avisa d'un succés en el número 16 de Prinzregentenplatz, l'habitatge d'Adolf Hitler. La seva neboda, Geli Raubal, ha estat trobada morta. Tot apunta a un suïcidi, però Sauer no està convençut. Alguns testimonis es contradiuen i ha desaparegut la petita esvàstica d'or que la jove sempre portava al coll. Les seves sospites són confirmades quan el mateix Hitler li demana que trobi al culpable i van apareixent notes signades amb una misteriosa H.
Després d'anys d'estudi de bibliografia i fonts inèdites, Fabiano Massimi destapa en aquest aclamat i revolucionari thriller literari les trames i les personalitats històriques que van protagonitzar un cas real que va estar a punt de canviar el curs de la història.

COMENTARI: Relat acurat de set dies de setembre del 1931 (des del 19 fins el 25) destinats a esclarir la mort de Geli Raubal, neboda d'en Hitler. En un primer moment tot apunta a un suïcidi però a mesura que avança la investigació es demostra que es tracta d'un assassinat. La novel·la és un thriller molt addictiu que barreja elements reals i elements ficticis però que no decau en cap moment, deixant-se consumir amb molta celeritat.
 

L'esperit del temps

L’esperit del temps va fer que un metge austríac s’interessés pel desenvolupament de les teories darwinistes. L’esperit del temps va fer que pensés a aplicar els estudis sobre el comportament animal al progrés de l’espècie humana. L’esperit del temps va fer que posés les seves investigacions al servei d’una política. L’esperit del temps el va convertir en un puntal de les teories que fonamentaven les pràctiques nazis. L’esperit del temps el va situar en el front de l’Est en la guerra contra els russos. L’esperit del temps no va impedir que a principis dels setanta aquest científic nazi rebés el Premi Nobel de Medicina. Una novel·la que reflexiona sobre les foscors més inquietants de la naturalesa humana.

COMENTARI: Tal com manifesta el propi autor, aquest llibre ens descobreix com les universitats alemanyes i austríaques van ser còmplices i van planificar i justificar les passes del programa eugenèsic del nazisme. «Ens equivoquem si pensem en el nazisme com un moviment de quatre embogits», assegura l’autor que afegeix: «Si presentem els nazis com quatre pirats estem tapant tot aquest món acadèmic que va fonamentar científicament el programa de Hitler». Alguns d'ells tan eminents que, fins i tot, van guanyar un premi Nobel malgrat haver dedicat molts anys de la seva carrera a servir intel·lectualment els propòsits nazis. Ho justificaven assenyalant que la seva trajectòria era fruit de l'esperit del temps.
   

El aspecto del diablo

1935. Mentre Europa es prepara per a una guerra funesta, 6 homicides dements, coneguts com «Els Sis Dimonis», es troben confinats en un manicomi en un castell d'una zona rural de Txecoslovàquia. Cada un d'aquests pacients té la seva pròpia història per explicar, totes elles tan fosques com pertorbadores. Utilitzant noves tècniques revolucionàries, el doctor Viktor Kosárek, un jove psiquiatre, té la missió de desentranyar els secrets dels seus assassinats.
Alhora, un assassí en sèrie anomenat «Davantal de cuir» als diaris va deixant una reguera d'assassinats per tota Praga. Eludint contínuament als seus perseguidors, tot sembla indicar que aquests perversos crims els hagués comès el mateix Diable.
Quins són els nexes entre aquest terrible assassí i els presos dements al castell de les Àguiles?
Només el Diable ho sap. I depèn de Viktor trobar la veritat.
Situada sota l'ombra de la foscor dels nazis que esclata a l'altre costat de la frontera de Txecoslovàquia, El aspecto del diablo és una novel·la plena d'imaginació i altament addictiva.

COMENTARI: Interessant novel·la negra que combina elements tan suggeridors com psiquiatria, criminalitat, nazisme, Praga i llegendes de l'Europa de l'Est. Tots ells curosament adobats amb una abundant quantitat de girs sorprenents i lògica sobrenatural.
 

La Casa Alemanya

L’Eva Bruhns viu amb els seus pares, propietaris de la Casa Alemanya, una fonda molt tradicional. L’Eva treballa com a traductora i intèrpret en una agència i la seva única il·lusió és que el Jürgen, el seu promès, s’animi per fi a demanar la seva mà al seu pare i poder-se casar amb ell. Però en aquests dies a Frankfurt estan a punt de celebrar el primer judici d’Auschwitz i quan l’intèrpret de polonès és detingut a la frontera, truquen a l’Eva perquè ocupi el seu lloc. La reacció dels seus pares és taxativa: una noia jove no s’hauria d’involucrar en un assumpte d’aquestes característiques, i el passat s’hauria de deixar enrere d’una vegada. Ben aviat l’Eva descobreix l’horror del que va passar en els camps de concentració durant la guerra (fets dels quals ningú parla a Alemanya) i comença a fer-se tot tipus de preguntes... Un drama familiar. Un judici que va dividir la societat alemanya. Una jove que ha d’afrontar les responsabilitats de la seva pròpia família.

COMENTARI: El fet més destacable d'aquest llibre és que ens ofereix una visió de l'holocaust nazi des del punt de vista dels alemanys. El relat, molt ben construït, està centrat en els membres d'una típica família alemanya que regenta un restaurant a la ciutat de Frankfurt. Malgrat tot, penso que la millor obra d'aquest gènere segueix essent K.L. Reich, del manresà Joaquim Amat-Piniella.
  

Si això és un home

Primo Levi, supervivient dels camps d'extermini d'Auschwitz, va escriure aquesta obra, publicada l'any 1947, amb la intenció de llegar a la humanitat un material de primer ordre per a l'estudi de l'ànima i el comportament humans. Aquest llibre és, per tant, un testimoni colpidor de la vida i la supervivència a l'infern dels lager polonesos durant els últims anys de l'ocupació nazi; però també és, i sobretot, una anàlisi ponderada -en la mesura en què això és possible- de la dignitat i de l'abjecció en l'home enfrontat a l'extermini. Escrit amb una prosa vivíssima i gens afectada, la lectura de Si això és un home emociona el lector i alhora li permet de fondejar en les grandeses i les misèries de l'existència humana.

A FAVOR: Amb tota justícia, aquesta novel·la ha estat etiquetada com l'obra de referència de la literatura-testimoniatge dels camps de concentració. Totalment d'acord, però jo hi afegiria K.L. Reich del manresà Amat-Piniella. 

EN CONTRA: No sabria què dir.
  

Creer y destruir

Moltíssima gent s'ha preguntat com va ser possible que d'un país tan culte com Alemanya sorgís tant d'horror durant els dotze anys més tràgics de la seva història. Una pregunta difícil de respondre que encara avui manté la seva vigència, propiciant l'aparició constant de noves aportacions formulades per aïllar la gran incògnita.

Quan es va anunciar l'aparició del llibre de Christian Ingrao (Clermont-Ferrand, França, 1970) que porta per títol Creer y destruir (Croire et détruire, 2010) vaig pensar que es tractava d'un nou intent de respondre a la qüestió recurrent, però quan vaig veure que el treball estava centrat en els intel·lectuals ben plantats, brillants, intel·ligents i cultes, responsables de la mort de diversos centenars de milers de persones em va semblar que resultaria imprescindible la seva lectura.

El germen del llibre és una tesi de doctorat, redactada entre 1997 i 2001, titulada «Els intel·lectuals del servei d'informació de les SS, 1900-1945». L'objectiu era estudiar a una vuitantena de llicenciats, economistes, juristes, lingüistes, filòsofs, historiadors, geògrafs que, apart de desenvolupar carreres universitàries en paral·lel, havien format part del Servei de Seguretat (SD) de les SS i, a partir del 1941, dels Einsatzgruppen, grups mòbils d'execució i extermini als territoris de l'est.

Mentre que en el seu avanç a través de Polònia havien trobat l'imaginari de la invasió de la Gran Guerra, amb la figura del franctirador i de les mans tallades, la marxa aterrida que els va conduir a Rússia els va enfrontar brutalment a una violència que interpretaven com la confirmació del discurs ansiògen que els havia estat inculcat abans de la campanya. Als seus ulls, Rússia era, doncs, una terra de infrahumanitat i de bestialitat, una terra de fam i de dominació jueva. La guerra que ells portaven a terme era realment una "gran guerra racial", dirigida contra un adversari en gran mesura animalitzat, percebut com si fos una bèstia salvatge. Aquestes representacions, que destil·laven angoixa i odi en les representacions dels assassins i dels seus oficials, van permetre cristal·litzar el consentiment donat al genocidi, massiu entre ells.

Creer y destruir és un assaig, molt ben documentat, que recull la vida i miracles d'un bon grapat d'intel·lectuals al servei de l'imperi del mal. És una obra extremadament densa, de lectura difícil, que funciona millor com a llibre de consulta. Malgrat les innombrables dades que recull, penso que no aporta gran cosa al que ja sabíem fins ara, sent incapaç de trobar una resposta concloent a la pregunta de l'inici.
 

El món d'ahir

Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, Brasil, 1942) va ser un escriptor molt conegut durant les primeres dècades del segle XX. Va escriure novel·les, històries curtes i moltes biografies, d'entre les quals destaquen les de Maria I d'Escòcia, Fouché i Maria Antonieta. Degut al seu origen jueu, al començar la II Guerra Mundial va haver de fugir del seu país per entrar a formar part del món de l'exili. Desesperat pel futur d'Europa i convençut que el nazisme s'estendria arreu del món, es va suïcidar a Petrópolis el 22 de febrer del 1942, juntament amb la seva esposa Charlotte Elizabeth.

El món d'ahir (Die Welt von Gestern, 1944) és una extraordinària autobiografia que es va publicar, pòstumament, dos anys després de la seva mort. Un relat fascinant que descriu de primera mà el daltabaix europeu originat per les dues guerres mundials del segle XX. Una obra que, amb el temps, s'ha convertit en un referent imprescindible per a qui vulgui endinsar-se plenament en l'estudi de l'Europa d'entreguerres.

És difícil de desprendre's en poques setmanes de trenta o quaranta anys de fe íntima en el món. Ancorats en les nostres idees del dret, creiem en l'existència d'una consciència alemanya, europea, mundial, i estàvem convençuts que hi havia una mesura de la inhumanitat que s'exhauria d'una vegada per totes en presència de la humanitat. Com que miro de ser tan sincer com puc, haig de confessar que el 1933 i encara el 1934 ningú no creia que fos possible ni una centèsima, ni una mil·lèsima, d'allò que havia de sobrevenir al cap de poques setmanes. Ara bé, teníem clar per endavant que els escriptors lliures i independents havíem de comptar amb certes dificultats, enuigs i hostilitats. Immediatament després de l'incendi del Reichstag, vaig dir al meu editor que aviat s'haurien acabat els meus llibres a Alemanya. No oblidaré la seva estupefacció.

El conjunt del relat és interessantíssim. Gràcies a ell podem apropar-nos a algunes de les personalitats de major rellevància cultural de l'època, com Richard Strauss o Sigmund Freud. Però, per damunt de tot, destacaria els primers capítols del llibre que mostren una ciutat, Viena, on la cultura sobresurt en tots els àmbits socials. La descripció de les inquietuds, anhels i interessos dels joves estudiants de l'època és, textualment, brutal. Mai hagués sospitat una sublimació de l'intel·lecte que pugués assolir uns nivells de tanta excel·lència.

De Stefan Zweig en coneixia poca cosa, només n'havia sentit a parlar quan se'l citava com a testimoni directe de les persecucions nazis contra els jueus a començaments del segle XX. Després d'aquesta experiència, el més probable és que, més tard o més d'hora, torni a Zweig.
 

El Tercer Reich en la historia y la memoria

Com s'esmentava en aquest mateix bloc, en l'entrada del 5 de juliol del 2011, Richard J. Evans (Londres, 1947) és un historiador especialitzat en l'Alemanya contemporània. Des del 1998 és professor d'història moderna a la Universitat de Cambridge, degà de la Facultat d'Història i president del Wolfson College. És l'autor d'una impressionant trilogia formada per The Coming of the Third Reich (La llegada del Tercer Reich), The Third Reich in Power 1933-1939 (El III Reich en el poder) i The Third Reich at War 1939-1945 (El Tercer Reich en la guerra). Totes tres obres, indispensables per entendre un període tan transcendental de la vida alemanya, han estat publicades en castellà per l'editorial Península els anys 2005, 2007 i 2011, respectivament.

L'any 2015 va publicar The Third Reich in History and Memory (El Tercer Reich en la historia y la memoria), publicada en castellà per l'editorial Pasado & Presente. Es tracta d'un recull d'assajos, articles i crítiques de llibres, escrits des del 1999 i estructurats en set grans blocs que van des de la República i el Reich fins la postguerra. S'hi apunten temes tan interessants com la derrota del 1918, la coacció i el consentiment, les armes dels Krupp, nazis i diplomàtics, enginyers de la victòria, els camps d'extermini d'Europa i l'altre horror de la postguerra. Un total de vint-i-cinc articles que suposen un valuós complement a la trilogia anteriorment esmentada.

La nostra concepció de la història nazi ha anat canviant durant els quinze anys que han transcorregut des de la fi del segle XX. Aquest llibre ofereix al lector un informe d'aquesta transformació i un comentari crític al respecte. En aquest període s'han produït diversos canvis rellevants de perspectiva que han conferit forma a les tasques d'investigació i redacció de la història.

El gruix d'aquest volum està ocupat per la rescensió i la crítica de llibres apareguts durant els primers anys del segle XXI. Això és fantàstic ja que ens permet conèixer les idees principals d'una àmplia sèrie de publicacions que, per raons de temps i de disponibilitat, mai hauríem pogut accedir. Malgrat tot, jo no hi he sabut veure massa novetats en les grans idees que fins ara coneixíem d'aquesta època apassionant, tot i l'augment de fonts disponibles que són fruit de l'obertura d'alguns arxius fins fa poc inaccessibles.

Del contingut de l'obra en destacaria el capítol setzè titulat Nazis i diplomàtics que esmenta els treballs de la Comissió Alemanya d'Historiadors on, en un estudi impulsat per avaluar el comportament del Ministeri de l'exterior durant el III Reich, va documentar la greu implicació dels diplomàtics en l'Holocaust. Hom va demostrar que aquest ministeri va constituir una part essencial de la maquinària governamental, subscrivint i ajudant els programes dictats per la ideologia nacionalsocialista, inclosos la persecució i l'extermini dels jueus, quan van caure dintre de la seva àrea competencial. L'informe desmunta rotundament el mite de la insubmissió d'aquest ministeri en el genocidi nazi.
 

Hitler, el meu veí

Se n'ha escrit tant d'aquest individu que poca cosa queda per explicar. Ara, però, ens trobem davant de l'inquietant testimoniatge d'un nen jueu-alemany que va viure més de deu anys pràcticament al costat de la residència que tenia el líder nazi a la ciutat de Munic, al número 16 de la Prinzenregentplatz.

Als 88 anys d'edat, Edgar Feuchtwanger –amb l'ajut de l'escriptor francès Bertil Scali– ens ha llegat els seus records que comencen el 1929, quan Hitler es va instal·lar prop de casa seva –llavors Edgar tenia cinc anys– i acaben el 1939, quan hagué de fugir del país per salvar la pell. Avui encara viu a la Gran Bretanya, al poblet de Dean, a prop de Winchester, al comtat de Hampshire, on es va traslladar pocs mesos després d'haver arribat d'Alemanya, el 15 de febrer del 1939. Ja fa setanta-cinc anys.

Edgar Feuchtwanger pertanyia a una familia burgesa. El seu pare era editor i el seu oncle, Lion, era un escriptor reconegut. Va viure una infància feliç fins el 1933, quan Hitler va arribar al poder. Llavors va començar un autèntic malson que va esmicolar el mode de vida plàcid que havia gaudit fins aleshores. El règim del terror imposat pels nacionalsocialistes contra la comunitat jueva va culminar amb la detenció del seu pare i el consegüent internament en el camp de Dachau. Per salvar la vida només quedava l'opció de la fugida.

Aviat faré quinze anys i ja fa deu anys que aquest home viu davant de casa nostra. La mama m'ha explicat que quan jo era petit ell era menys famós que l'oncle Lion. Fins i tot un dia l'havia ajudat a posar-se l'abric i l'havia tractat de «Herr Feuchtwanger» a la terrassa del Cafè Heck, on el meu pare em feia portar llimonades. En aquests jardins que avui estan prohibits als jueus, jo hi anava a jugar amb la rutlla i corria darrere els coloms. M'agrada quan la mare em recorda  la meva infantesa al temps de la República de Weimar, abans dels nazis, abans que Adolf Hitler fos canceller. Alemanya era una democràcia, nosaltres érem lliures.

Hitler, el meu veí és una crònica apassionant de l'ascensió al poder dels nazis i dels primers anys de dictadura. Tot vist des dels ulls d'una criatura que contempla amb incredulitat com se li ensorra tot un món, fins llavors confortable, per culpa de les fanàtiques idees racials dels nous governants. El paral·lelisme entre aquell senyor baixet, poc carismàtic, que Edgar veu sovint prop de casa i la figura del Führer, cruel i malaltissa, que fa la vida impossible a milions de conciutadans; es transforma en una obsessió compulsiva que l'acompanyarà permanentment. Com a bon historiador que és, Feuchtwanger construeix una excel·lent i completa narrativa, breu però intensa, amb la que es capaç de submergir-nos en un clímax de maldat progressiva. Una obra que recorda de lluny al Diari d'Anna Frank però sense un final tan tràgic.

K. L. Reich

El dia 24 de novembre, el programa Via Llibre del Canal 33 es va fer ressò del centenari del naixement de l'escriptor i periodista manresà Joaquim Amat-Piniella. En aquest espai es recollia el testimoni de l'historiador Joaquim Aloy que, textualment, afirmava: Som uns desagraïts. Tenim una personalitat extraordinària que és Joaquim Amat-Piniella. Tenim una obra excepcional que és K. L. Reich. En qualsevol altre país aquesta persona i aquesta obra serien homenatjats, serien coneguts, serien traduïts a molts idiomes. A Catalunya no valorem el que tenim. No valorem a una persona d'aquesta talla i, realment, d'aquesta integritat moral. I és una immensa injustícia, sí, és una immensa injustícia l'oblit de Joaquim Amat-Piniella i la seva obra.

Una injustícia que s'ha volgut reparar amb la commemoració del centenari del seu naixement i amb la divulgació d'una obra imprescindible. Montserrat Roig, en el seu llibre Els catalans als camps nazis, manifestava obertament: He conegut molts deportats catalans i he vist reaccions i actituds diverses davant la deportació nazi i les seves romanalles. Però foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses em va saber dir del què havia significat l'infern nazi. 

Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913 - L'Hospitalet de Llobregat, 1974) va ser un escriptor i periodista compromès amb el seu país i amb els seus ideals. Tinent de l'exèrcit republicà, després de la guerra civil hagué d'exiliar-se a França d'on va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen (Àustria) on hi va romandre més de quatre anys. A partir del 1948 s'instal·là definitivament a Barcelona i proseguí la seva activitat literària: Casino de senyors (1956), Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959) i La ribera deserta (1966). Morí a L'Hospitalet de Llobregat, l'any 1974, a l'edat de 61 anys.

La seva obra cabdal és K.L. Reich que va escriure a Sant Julià de Lòria entre 1945 i 1946 tot i que no va poder ser publicada fins al 1963 per culpa de la censura del règim. Es tracta d'una novel·la que analitza el trajecte vital i moral d'un deportat republicà que sobreviu cinc anys en un camp de concentració nazi. El propi autor justifica la forma novel·lada del relat perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui hem viscut l'aventura. Després de tot el que s'ha escrit sobre els camps amb l'eloqüència freda de les xifres i de les informacions periodístiques, creiem que amb actes, observacions, converses i estats d'esperit d'uns personatges, reals o no, podem donar una impressió més justa i més vivent que limitant-nos a una exposició objectiva.

Si bé alguns l'havien qualificat de novel·la reportatge, d'altres –com Montserrat Roig– de novel·la èpica, finalment podem encabir-la dintre el corrent anomenat realisme històric. K.L. Reich és una al·legat contra la barbàrie, contra la por, la deshumanització i, sobretot, contra el silenci.

L’únic delicte dels milers de malaurats que foren executats amb la més terrible de les morts, no era altra que llur lleialtat a la República espanyola durant la nostra guerra civil. [...] Ni Franco, ni Pétain, ni Hitler, no oblidaven que eren els espanyols els qui, primer que ningú, havien plantat cara al feixisme internacional. A “la nova Europa” forjada amb sang innocent, devastacions i misèria, els espanyols anti-franquistes no tenien altra plaça que la d’un pot de cendres...

[...] El nostre mèrit és el d'haver superat l'ambient de presidi. Hem passat quatre anys entre bandits, en un clima d'egoisme desenfrenat, amb l'amenaça constant de la mort, i ens hem sabut conservar homes.

Ara, som nosaltres els responsables d'evitar-ne l'oblit.