Primavera, estiu, etcètera

Com cada any per Tots Sants, l'Èlia de cal Pedró torna al poble per fer la visita de rigor al cementiri i passar uns dies amb son pare i sa tieta. Amb 34 anys fets, la parella l'acaba de deixar i la crisi fa estralls en el despatx d'arquitectura on treballa a Barcelona. Ara es disposa a aprofitar el pont per posar ordre, si més no, als pensaments. Després de l'exili universitari i laboral, l'Èlia s'adona que amb l'edat s'hi sent cada cop més còmoda, entre qui va ser la seva gent. I quan una està tan ben disposada i atenta, pot ser que comenci a veure i a entendre coses que fins ara li havien passat desapercebudes.

COMENTARI: El primer que ens crida l'atenció d'aquesta òpera prima de Marta Rojals és el llenguatge. Tal com explica l'autora, s'ha dit molt que el dialecte usat és «ebrenc», suposo que per referir-se a la variant tortosina, però estrictament és lleidatà, més propi de les Garrigues que de la Ribera d'Ebre, per aquells capricis de les fronteres artificials.
El segon aspecte que també posem en relleu és l'ús predominant del diàleg, tant el directe com l'indirecte. Recurs molt ben aprofitat per anar descabdellant la trama argumental que evoca, amb infinitat de detalls, els trets essencials del llogarret rural que descriu en les seves pàgines.
  
  

El cel no és per a tothom

El Pep Costa sap per experiència que les relacions entre germans són difícils d’explicar. Les paraules no donen l’abast, es perden els matisos, els codis, l’entrellat dels anys; tant per tant, és preferible callar i tirar milles. Les bessones, les grans, sempre en discòrdia, fa anys que no es parlen, però una emergència de l’Eva temperamental provoca la visita de la flegmàtica Sara, amb la mediació si us plau per força del Pep, que sempre té un ull clavat al retrovisor de la moto per si de cas. Som al setembre del 2007 i comença un compte enrere que pot canviar-ho tot.
El cel no és per a tothom recrea quatre dècades d’aquest joc subtil de pesos i mesures que és la vida d’una família i els seus topants. Els esforços per obrir-se camí malgrat la malaltia d’un pare que sublima l’afició pels avions tot fent maquetes i els retrets d’una mare que només refrena la seva agror quan treballa a la perruqueria. Els afanys, els sacrificis i les traïcions dels tres fills per fer realitat els somnis d’arrelar, de volar, de fugir corrents. Són quaranta anys, també, de canvis socials, polítics, econòmics i urbanístics d’un país el paisatge del qual –terra, mar i aire– es transforma davant dels ulls del lector com un diorama en moviment.

COMENTARI: Tècnicament és una obra prodigiosa, amb un bon domini lèxic plenament actualitzat i farcida de salts temporals que, en algun fragment, poden induir a la confusió. Una obra estrictament basada en la quotidianitat però mancada d'alguna subtrama més poderosa que pugui combatre certa apatia argumental. Exagerada extensió que pot dissuadir al lector més temerari.
  
              

L'altra

Observava encuriosit, des de feia força setmanes, com dalt la llista dels llibres més venuts s'hi afermava una novel·la d'una autora –aleshores per mi desconeguda– que aguantava sense defallença l'embat d'adversaris, sobre el paper, més poderosos. Encara avui, mentre escric aquestes línies, segueix mantenint-se ferma al capdamunt de la talaia dels elegits. Tocava, doncs, satisfer la curiositat i valorar per mi mateix els secrets d'un relat que agradava a tanta gent. Tocava llegir L'altra de Marta Rojals.

Indagant sobre la biografia de Marta Rojals (Palma d'Ebre, 1975) he trobat que va saltar a la fama l'any 2011 arran de la publicació de la seva primera novel·la Primavera, estiu, etcètera amb la qual obtingué un èxit aclaparador. Arquitecta de professió, col·laboradora del diari digital Vilaweb, es dedicava sobretot a l'edició de llibres d'arquitectura i de vegades escrivia. Ara, suposo, després de la bona acceptació dels seus dos primers treballs haurà de dedicar més temps a la seva vocació literària per seguir alimentant aquest cercle de seguidors que, de mica en mica, es va eixamplant notòriament.

L'Anna i el Nel, una parella que ratlla la quarentena, viuen a Barcelona. Els ha tocat conviure amb el període més miserable dels darrers anys: crisi econòmica, atur, minijobs, desnonaments... i també amb el dictat de les noves tecnologies i de les xarxes socials: Facebook, Whatsapp, Skype, xats, e-mails... És a dir, amb la més rabiosa actualitat. L'Anna, amb un passat esfereïdor, viu per oblidar i el Nel, recentment acomiadat de la seva feina, intenta contrarestar la seva negativitat. Quan l'Anna es llenci als braços d'en Teo, un jovenet de vint-i-pocs anys, iniciarà una catarsi que, malauradament, no podrà alliberar-la dels seus malsons. Poques pàgines abans d'acabar la narració, un gir argumental ens permetrà lligar molts caps que havien quedat orfes i que ens obligarà a canviar la panoràmica. Potser, fins i tot, a fer-ne una relectura ràpida.

Ell és més bo insistint que no pas ella excusant-se —tinc feina, tinc mal de panxa, m'hauria de tornar a dutxar—, i per no sentir-lo en una setmana, dues amb sort, es fa una cua, s'agenolla al matalàs i compta mentalment fins a cent vint-i-cinc, cent cinquanta, dos-cents a tot estirar, en sèries de vuit, o de cinc si cal. De tant en tant ha d'enretirar-se, doblegada per una arcada. En el Nel tot és gros. De vegades és un fil al fons del paladar. En el Nel tot és pèl. Finalment, escup a la pica, es renta les dents amb dues-centes raspallades, glopeja Listerine de mentol i torna al despatx amb el comptador a zero.

L'altra és una bona novel·la que passa xuclant. Destaca l'acurada descripció de la societat actual abocada a un futur incert que qüestiona la supervivència de l'estat del benestar tan difícilment assolit durant les darreres dècades. Un punt de vista realista, gens alarmant, però amb una sensació d'amargor flotant. Marta Rojals, amb frases farcides de metàfores (Sota l’ombra dels para-sols, una escampada d’avis masteguen aire i belluguen el cap a vells assentiments) i diàlegs efectius, demostra una enorme capacitat comunicativa que, pel meu gust, es veu deslluïda per l'exagerada utilizació de castellanismes en boca d'algun secundari. Potser també es passa de frenada a l'hora de dedicar massa temps a la descripció dels jocs sexuals dels protagonistes sense aportar-hi cap innovació reconeixedora.

Marta Rojals és una singular escriptora que només es deixa entrevistar per email i no vol que es publiquin fotografies seves perquè la gent que vol llegir, vol llegir i no està per històries.