Enemics íntims

Des de l'inici, el procés ha tingut dos vaixells i dos capitans que aspiraven a ser hegemònics: Convergència i Esquerra, Artur Mas i Oriol Junqueras. Quan Carles Puigdemont va prendre el relleu de Mas, la rivalitat va continuar, amb unes sigles o unes altres. El procés no s'explica sense aquesta pugna entre les dues formacions.
Els periodistes Joan Serra Carné i Oriol March expliquen la relació entre aquests dos partits a partir dels principals episodis de l'última dècada, amb detalls inèdits d'una convivència complexa, tant al govern com al Parlament i al Congrés dels Diputats. Enemics íntims revela decisions, propostes i converses que no havien transcendit fins ara, dibuixa la personalitat dels principals actors del litigi i mostra l'escenari que deixen els comicis del 14 de febrer i el nou govern presidit per Pere Aragonès.

COMENTARI: Malgrat haver estat reclamada infinites vegades, la unitat entre els partits independentistes sempre ha estat una quimera. Aquella famosa frase de José María Aznar: abans de trencar-se Espanya es trencarà Catalunya s'ha convertit en una profecia complerta per culpa d'una classe política ineficient, més centrada en el sectarisme que en el propi benestar del poble al qual representen.
 

El naufragio

Tot va començar el 2012, quan Artur Mas va tornar de la Moncloa amb la negativa de Mariano Rajoy a abordar un pacte fiscal per a Catalunya. Aquell president de la Generalitat designat a dit per Jordi Pujol va emprendre llavors una carrera imparable abraçat a l'independentisme en el qual mai havia militat. Va avançar en la via del desafiament a l'Estat espanyol com qui s'endinsa en un bosc d'espessa mala herba que es va tancant a l'esquena, en la confiança que el seu rival a la Moncloa cediria o seria obligat a fer-ho pels líders europeus. 
Què va impulsar Mas a enfilar aquesta direcció? Qui va influir-lo durant el trajecte? ¿Hi va haver algun moment en què va ser possible canviar el curs de la història i evitar una de les majors crisis institucionals i polítiques d'Espanya? Al final, Carles Puigdemont, alcalde de Girona, independentista de bressol, va prendre el relleu i va proclamar una república simbòlica que només va servir perquè Catalunya perdés l'autogovern de què havia gaudit durant quaranta anys. «No vull ser el president de Freedonia», va dir Puigdemont en una espurna de clarividència just abans de sucumbir a l'apel·latiu més corrosiu i letal de tots, el de «traïdor», i declarar una independència simbòlica que va acabar naufragant.

COMENTARI: El relat cronològic del procés, entre 2012-2017, està molt ben fet però jo hi trobo a faltar més revelacions que apartin el text d'una simple recopilació de fets que, en el seu dia, ja van ser recollits i explicats per la premsa quotidiana.

August Gil Matamala

Els somnis, els bons i els dolents, solen abolir el temps. Però mai l’esperança. Parlar avui de la vida d’August Gil Matamala –tres anys de República, tres de guerra, trenta-nou de dictadura i trenta-nou de democràcia formal– és parlar d’una veu fidel als principis universals de llibertat i justícia. Una veu resistent –crítica i sòlida, discreta i perseverant– sota qualsevol circumstància: primer, contra la negra nit del franquisme; després, contra les renúncies i frustracions que van originar el règim del 1978; avui, contra les desigualtats globalitzades del segle XXI. 

Endinsant-se en la contrahistòria feta des de baix i a l’esquerra, David Fernàndez i Anna Gabriel Sabaté estiren el fil roig col·lectiu d’un intens itinerari vital, per reteixir el relat fèrtil d’una part de l’esquerra social –la més oblidada– d’aquest país i d’una vida quotidiana que amaga episodis extraordinaris. Advocat de referència durant cinc dècades en el front laboralista i antirepressiu –davant el TOP, l’Audiencia Nacional o el Tribunal d’Estrasburg–, l’evolució política també descodifica passat, present i futur: del PSUC antifranquista a l’autonomia obrera fins a arribar a l’independentisme d’esquerres. Tota una vida, doncs, dedicada la lluita per les llibertats democràtiques, socials i nacionals que ens permet entendre d’on venim, saber on som i per què, i encarar els reptes majúsculs que encara afrontem avui als Països Catalans i al món.

A FAVOR: Biografia necessària d'un home coherent, íntegre, fidel i rigorós en el treball; com el defineixen molts dels seus companys.

EN CONTRA: Un bon resum, en alguns paratges, hauria facilitat i amenitzat millor la tasca del lector.
  

Nou homenatge a Catalunya

La gènesi del procés que ha de portar Catalunya a assolir l'estatus d'estat independent es perd en la història. Tanmateix, per entendre on som i perquè hi som, cal aturar-se i veure el camí que s'ha recorregut. Només així es pot calibrar com el Procés ha alterat definitivament l'escenari polític i social del nostre país. Nou homenatge a Catalunya descobreix al lector informacions que no havien sortit a la llum fins ara i que són essencials per entendre la sofisticada arquitectura que va permetre, entre d'altre d'altres, disposar d'urnes i butlletes. Ningú com Partal sap conjugar la passió pel moment amb el rigor periodístic necessari per portar a terme una investigació i explicar aquells moment que seran recordats per generacions.

A FAVOR: La visió positiva i optimista d'en Vicent Partal davant un procés tan decisiu com el que viu Catalunya aquests darrers anys.

EN CONTRA: Res de res.
  

Desclassificat: 9-N

Dins el cicle de xerrades que organitza l'ANC d'Artés, el dia 10 de juliol del 2015 vam poder escoltar a Vicent Partal, periodista i director de Vilaweb, que va presentar-nos el seu llibre Desclassificat: 9-N. Durant el col·loqui els assistents també van mostrar molt interès en conèixer la seva opinió davant la transcendental jornada electoral del 27-S i del procés constituent que se n'ha de derivar.

Vicent Partal va posar molt èmfasi en la importància del 9-N tot i que, des d'alguns sectors, repetidament s'ha menystingut. Per ell va suposar un autèntic acte de desobediència envers l''Estat que mitjançant el Tribunal Constitucional l'havia prohibit dues vegades gairebé consecutives. Més de dos milions de persones van exercir el seu vot enmig d'una diada il·lusionant, lúdica, pacífica, amable i reivindicativa.

El llibre és la crònica secreta d'una votació revolucionària. Comença el dia 12 de desembre del 2013 quan representants del Govern i dels partits proconsulta anuncien l'acord sobre la data i la pregunta del referèndum del 9-N. A partir d'aquí van començar onze mesos frenètics que van culminar amb la històrica diada que dóna títol al llibre. Vicent Partal ens els explica amb tota mena de detalls que serveixen per enriquir una apassionant lectura i descobreixen els episodis més significatius d'aquesta part del procés.

El procés del 9-N havia estat prohibit explícitament per l'estat espanyol. El seu màxim òrgan jurídic, el Tribunal Constitucional, va ordenar no una sinó dues vegades que no es fes. El govern espanyol va afirmar que faria «el possible i l'impossible» per evitar «la presència de les urnes als carrers». El dia abans, dissabte, els comissaris europeus van rebre una nota del govern espanyol que deia que els catalans no votarien. I, tanmateix, es va fer. I, tanmateix, les urnes hi van ser i els ciutadans van votar. I a Brussel·les van encendre el televisor i van veure que els catalans votaven.

La setmana del 27-S era una bona ocasió per llegir aquest llibre. Sobretot pel seu contingut curós però optimista i, també, per comprendre com l'afirmació de l'autor sobre la transcendència del 9-N estava plenament fonamentada.