Dublinesca

Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948), escriptor i periodista, és un dels autors espanyols contemporanis més reconeguts arreu del món. L'any 1971 va publicar Mujer en el espejo contemplando el paisaje però el primer gran èxit li va arribar amb Historia abreviada de la literatura portátil (1985). De la producció posterior cal destacar Bartleby y compañía (2001) i Pasavento (2005). La novel·la que ens ocupa, Dublinesca, data de l'any 2010.

L'editor jubilat Samuel Riba té un somni premonitori que li indica clarament que, a partir d'ara, el sentit de la seva vida passa per Dublín. Aleshores convenç a uns amics per anar al Bloomsday i recórrer junts el cor mateix de l'Ulisses de James Joyce. Riba amaga als seus companys dues qüestions que l'obsessionen: saber si existeix l'escriptor genial que no va ser capaç de descobrir quan era editor i celebrar un estrany funeral per l'era de la impremta, cada cop més amenaçada per la digitalitat. Dublín sembla tenir la clau per a la resolució de les seves inquietuds.

Dublín està al fons del camí i resulta agradable recordar-se de la vella música d'aquell llibre esplèndid que va llegir en el seu moment amb una barreja d'estupor i fascinació. No està molt segur, però diria que Bloom, en el fons, té moltes coses d'ell. Personifica al clàssic foraster. Té certes arrels jueves, com ell. És un estrany i un estranger al mateix temps. Bloom és massa autocrític amb si mateix i no prou imaginatiu per triomfar, però massa abstemi i treballador per fracassar del tot. Bloom és excessivament estranger i cosmopolita per ser acceptat pels provincians irlandesos, i massa irlandès per no preocupar pel seu país. Bloom li cau molt bé.

La insatisfacció per una balanç de vida fallida, la pèrdua d'esperança per una remota possibilitat d'esmena i la necessitat de buscar qualsevol engruna de motivació per sortir d'un preocupant estat de paràlisi són alguns dels arguments que conformen aquest treball literari de Vila-Matas, a través del qual és capaç de bombardejar-nos amb un llistat inacabable d'inquietuds culturals i estètiques exemplificades mitjançant poemes, cançons, pel·lícules de cinema, cites literàries i qualsevol altre recurs que sigui apte per ratificar afirmacions o idees.

Reconec que és el primer llibre de Vila-Matas que llegeixo i diuen que Dublinesca suposa la reaparició del fons cultural de l'autor, el seu món més personal i intransferible. No cal dir que la demostració de força és impecable, ara bé, potser jo buscava més Joyce, més Ulisses, més Dublín i, en aquest punt concret, és on no he quedat saciat. Culpa meva, potser abans d'endinsar-te en un relat tan singular és necessari recopilar força informació per no haver-lo de començar verge. O potser no.