«Fidel
va pensar que en la vida dels homes els misteris de l’amor i de la mort eren la
plaga d’una febre mil·lenària tan antiga com el món.» Més que no pas la mera
història d’una família al llarg de les generacions, La febre és la creació d’un
univers boirós i mític, tan distant com immediat, en el qual les passions i
inquietuds humanes apareixen tractades molt directament, sense eufemismes de
cap mena, vulgars i imperioses en la seva nuesa; un món impenetrable i màgic on
els personatges, desdibuixats i sense identitat a voltes, actuen com moguts per
forces inconcretes i alienes, tanmateix inexorables. La febre arrela a l’èpica;
n’agafa el caràcter simbòlic de la realitat, el to transcendental —bé que
sovint irònic per solemne— del discurs, la mitificació dels actes i dels
parlaments, el menyspreu absolut del recurs de la intriga, l’obsessió pel tema
clàssic del destí que hi és present tothora, indefugible i patètic. La densitat
dramàtica i la visió poètica del món contribueixen a crear un conjunt unitari i
harmoniós en el qual els diversos elements hi són relacionats en un encaix
perfecte. Tot plegat fa una novel·la extraordinària que confirma aquest
escriptor joveníssim.
COMENTARI: D'entrada, descobrir-nos davant d'un jove de dinou anys capaç d'escriure tan bé com ho fa Toni Pascual en aquesta obra. Tal com diu Pla i Arxé (Avui,
1-9-95), l'autor –en el sentit del ritme i la mesura– fa una
construcció impecable i aplomada del discurs. Pel que fa referència a la
temàtica cal esmentar el tema de la mort que impregna la novel·la de
cap a peus i incideix, tràgicament, en una nissaga familiar fins a la
completa devastació de la mateixa. Pla i Arxé afegeix en la seva
crítica: Tot en la novel·la són sensacions que emmarquen les
descripcions de les morts familiars: premonicions, nàusees,
sensorialitats exacerbades que situen el lector en el centre de
l'experiència d'un món destinat a morir més que no de les morts
mateixes.
