La novel·la és la crònica del dia a dia de dues famílies basques que, després de molts anys d'entranyable amistat, es veuen abocades a la ruptura a conseqüència del conflicte armat. Així anirem seguint les vicissituds dels vuit membres d'ambdues famílies que passen de de l'amor a l'odi i que acaben amb el perdó i la redempció. Per damunt de tot destaquen les dues mares: Miren i Bittori; exemple de dones molt valentes que exemplifiquen molt fidelment allò que alguns anomenen el matriarcat basc.
Las ocho. Hora templada, octubre benigno. Le vinieron de pronto a la memoria las palabras que había dicho Nerea por la mañana. ¿Que cambiara el felpudo? No, que no hay que renunciar a la alegría. Bah, una chorrada que se les dice a los mayores para subirles el ánimo. No le costaba a Bittori aceptar que hacia una tarde estupenda. Para dar saltos de júbilo, ella habría necesitado otra clase de estímulo. ¿Por ejemplo? Ay, yo que sé. Que inventaran una máquina de resucitar a los muertos y me devolvieran a mi marido. Se preguntó si después de tantos años no debería ir pensando en olvidar. ¿Olvidar? ¿Qué es eso?La novel·la, estructurada en 125 capítols curts, no segueix cap ordre cronològic però, tot i així, es llegeix sense cap mena de dificultat. Cada capítol està centrat en un sol personatge que, entreteixit amb els demés, fa avançar la narrativa d'una manera molt fluïda. Recursos estilístics que afavoreixen una lectura ràpida i eficient d'una obra de més de 600 pàgines.
Molts autors han utilitzat la novel·la històrica per aprofitar la llibertat creativa que els permet desenvolupar uns fets d'una manera molt més dinàmica que no pas utilitzant la pura rigorositat. En aquest cas, Aramburu s'aprofita d'uns personatges molt ben definits per inserir-nos en un dramàtic escenari que, amb ells, vivim i patim braç a braç. L'autor ha sabut transmetre els neguits i els temors dels membres d'una societat que li va tocar viure una època duríssima. Alguns crítics consideren que és una de les millors novel·les del 2016. Sense poder-ho assegurar, penso que potser tenen raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada