El llarg camí de la revolta

L'hereu d'una masoveria deixa la vinya i s'endinsa en l'incipient món de la indústria tèxtil. El seu profund sentit de la justícia el porta a lluitar contra les desigualtats en un poble on una gran empresa tèxtil, que exerceix un monopoli laboral ferotge, imposa la seva llei tot practicant el caciquisme, el nepotisme, el paternalisme i la corrupció. El Sendo, el protagonista de la novel·la, encapçala un grup de tertulians de diversa procedència social que treballa per combatre l'ànsia abassegadora de poder dels directius de l'empresa. La seva dona, la Ramona, mestressa de la fonda del poble, es consumeix en un dolorós combat intern quan els seus principis, basats en la tradició familiar, continuïsta i conservadora, trontollen per culpa de l'activisme social del seu marit a qui estima, tanmateix, amb bogeria. El llarg camí de la revolta és una novel·la basada en els fets històrics coneguts com "la Revolta dels Burots", que el 1917 no van sacsejar tan sols la vida del poble d'Artés, sinó que van esdevenir un dels episodis més importants de la lluita obrera i popular del nostre país. Amb aquesta obra, Josep Heras Solà retrata una societat –la d'un poble però també la d'un país–, que en el tombant del segle XIX cap al XX es debat entre la tradició i la modernitat, la pagesia i la indústria, la justícia i l'opressió.
  

Geni en temps de canvi

Claudi Sala Pons (1868-1943) és un dels personatges més rellevants d'Artés a inicis del segle XX. Un intel·lectual amb una capacitat del tot extraordinària, llicenciat en tots els camps del saber i ajudant de Santiago Ramon y Cajal, en temps dels seus descobriments més cèlebres sobre el sistema nerviós. Un home que en la seva estada a Madrid es va moure pels cercles socials de primera línia, però que tenia un sentit de l'honor i un caràcter difícils d'enquadrar en el clientelisme imperant. Un inconformista que va portar aire nou a Artés i va liderar l'emancipació dels seus conveïns.
Aquest llibre vol ser una biografia i a la vegada la crònica d'un temps de canvi en tots els àmbits. D'una classe mitjana que s'obre pas entre les antigues castes privilegiades i la burgesia dominant. D'una nova generació d'intel·lectuals que foragita el dogmatisme de les aules i comença a interessar-se per la ciència. D'una societat que lluita per canviar les estructures caduques que la limiten. Però també d'un individu que pot imprimir personalitat a un moviment social i condicionar-ne l'evolució.
L'estudi de documents personals, fins ara inèdits, ens ofereix noves perspectives en episodis com l'epidèmia de còlera del Vendrell (1911) i la Revolta dels Burots d'Artés (1917).

COMENTARI: Una acurada biografia que està a l'alçada del personatge, amb un exhaustiu treball de documentació que ens ha permès arribar a conèixer molts aspectes del doctor que, fins ara, restaven ocults. Malgrat tot, encara queden per resoldre algunes incògnites que, de segur, seran objecte d'estudi per part dels historiadors del futur.
  

Orgull de Revolta

El gruix de la història d’una comunitat està forjat per l’activitat quotidiana, pel dia a dia, per tot allò que fa possible anar avançant a la recerca d’horitzons més plàcids. Però, esporàdicament, també esclaten episodis extraordinaris que sacsegen la rutina habitual i acceleren vertiginosament l’esdevenir de la pròpia col·lectivitat. El dia 2 de gener del 1917 els artesencs van iniciar un difícil camí vers la llibertat i nosaltres en som els seus hereus.

A principis d’any vam celebrar el centenari de la Revolta dels Burots, una de les fites més emblemà-tiques protagonitzades pels artesencs del segle passat. Aleshores, cansats de tantes injustícies, van dir prou i van decidir plantar cara al caciquisme que els ofegava. Va ser una revolta fonamental que va seccionar la vida local en un abans i un després i que, analitzada des de la perspectiva actual, se’ns converteix en el fenomen més important que ha tingut per escenari la vila d’Artés.

La caseta dels burots a punt de ser cremada pels manifestants

L’any 1989 vaig tenir la sort de formar part de l’organització dels actes commemoratius del «Mil centenari d’història documentada d’Artés». Recordo que per la diada de Sant Joan d’aquell any, exactament mil cent anys després de la signatura del document del rei Odó (24 de juny del 889), on per primera vegada en la història es podia llegir el nom d’Artés, es van celebrar una sèrie d’actes preliminars que van culminar els dies 8, 9 i 10 de desembre amb una conferència de l’historiador navarclí Llorenç Ferrer i amb la representació de l’obra teatral «El precepte del rei Odó» d’en Salvador Golobardes. El grup de teatre NEI, sota la direcció d’en Víctor Berenguer, va ser l’encarregat de fer arribar al públic uns episodis transcendentals de la història artesenca.

Vint-i-set anys després, els artesencs hem estat cridats a dignificar un altre dels capítols més rellevants de la nostra existència: la Revolta dels Burots. En aquest cas hem commemorat la reacció de tot un poble davant un injust sistema de govern que funcionava emparat pel caciquisme i per l’autoritarisme de l’època. És notòria la diferència entre ambdues celebracions, si la primera significava acreditar documentalment una llarga i continuada existència col·lectiva certificada pel propi rei franc Odó I, la segona homenatjava a un bon nombre de persones que, amb molta valentia, van enfrontar-se al poder. És a dir, mentre que la participació popular directa en el primer esdeveniment va ser pràcticament nul·la –el poble segurament ni se’n va assabentar– en el segon esdeveniment va ser decisiva. Per aquesta raó penso que la Revolta dels Burots ha estat el fet més impactant de tota la nostra història. Per això calia commemorar-lo de la millor manera possible.

Malgrat no declarar-se festiva la diada del 2 de gener del 2017, tal com havia demanat insistentment la comissió organitzadora, es va poder elaborar un ambiciós programa d’actes que van ser seguit per molts artesencs amb entusiasme i alegria. Des de l’emocionant marxa de torxes cap a la Gavarresa fins al recordat so de la sirena de Can Berenguer que evocava temps no tan llunyans. Un so del qual tothom en guardava un registre especial: la fase de desacceleració quan, després d’uns segons de màxima intensitat, arribava l’hora d’anar defallint de manera progressiva, sorprenentment harmònica.

L’escultura al·legòrica instal·lada dins el recinte de Cal Sitjes, però perfectament visible des de la vorera de la carretera de Sabadell, serà el llegat més monumental d’aquest centenari. El conjunt, ideat i construït per Jaume Pelfort, representa un teler d’enormes dimensions d’on hi pengen cent pedres –una per cada any que ha passat– que es van recollir a la llera de la riera Gavarresa. També es vol fer referència a les pedres com les eines de lluita que, especialment la quitxalla, van fer servir per foragitar els burots. Un text certament poètic, gravat damunt d’una placa metàl·lica, explica el simbolisme de l’obra.

Menció especial pels actors del teatre NEI i altres voluntaris que, aprofitant els escenaris reals, van anar esmicolant les significatives diades per oferir-les a la concurrència d’una manera clara i diàfana. Un excel·lent treball de divulgació que s’afegeix a l’exhaustiu documental que s’està preparant, al llibre monogràfic i a l’auca que s’editarà més endavant i al complet reportatge que L’Artesenc va publicar el passat mes de desembre. Sens dubte, la difusió dels fets ha estat l’objectiu prioritari que ha impulsat tots els treballs de l’organització. Estava clar que hom volia que el poble «parlés dels burots» i jo penso que això s’ha aconseguit a bastament.

Dies enrere uns companys de la meva generació em comentaven com era possible que durant tota la nostra joventut mai ningú hagués parlat dels burots. És veritat, el tema estava mig amagat, els poders fàctics encara pesaven molt i només gràcies a l’actuació d’algun valent idealista es van començar a saber coses, tot i que en aquella època encara hi havia gent que havia viscut els fets en primera persona però amb ganes d’oblidar. Recordo com les fotocòpies de l’opuscle «Memorias de un pueblo esclavo que sabe emanciparse» circulaven de manera gairebé clandestina i tenir-ne una còpia era sinònim d’estar ben relacionat.

CANÇONETA DELS BUROTS

Artés vila molt bonica
d'uns quants anys aquesta part
van treure els burots del poble
i els lladres de la ciutat.

El carrer de la fugida
era el del Jardí,
sort del Pere de cal Tori
per darrera els va anar a obrir.

De totes maneres, cal tenir present que els actes del Centenari, ni de bon tros, s’han acabat. Encara tindrem moltes més oportunitats per retre homenatge als nostres avantpassats que, en bona part, són els responsables de l’Artés de l’avui. De mica en mica, anirem arribant al dia 2 de gener del 2018 i, aleshores, es posarà punt i final a un llarg any de commemoracions gratament emotives. Serà el moment de passar balanç i comprovar si els artesencs del segle XXI coneixen millor la seva pròpia història i són capaços d’emular els seus predecessors quan les contingències de la vida així ho disposin. Només després es podrà començar a parlar del segon centenari, però d’això ja se n’encarregaran les futures generacions.

      

El Doctor Claudi i la Fàbrica Nova

El mes de desembre del 2014 la revista local L’Artesenc, amb més de vint-i-set anys d’història, va estrenar el seu propi lloc web. L’objectiu era facilitar a tothom l’extensa hemeroteca que havia anat formant durant aquest llarg quart de segle. Però l’ambició no acabava aquí ja que, al mateix temps, hom volia recuperar i posar a l’abast dels lectors totes aquelles altres publicacions artesenques aparegudes al segle XX, és a dir: El Dos de Janer (1918), Pàtria Nova (1920), Gavarresa (1932), Vincit (1961), Veremall (1976) i Tot d’aquí (1985).

Gràcies a aquesta iniciativa hem pogut gaudir íntegrament dels cinc primers exemplars de la revista més antiga, El Dos de Janer, que feia de portaveu dels partidaris de la Revolta dels Burots i que va veure la llum per primera vegada el dia 1 de gener del 1918, exactament un any després del transcendental avalot artesenc. Ja en el primer exemplar s’hi troba un interesantíssim article del doctor Claudi Sala que lloa la capacitat de resistència i de reacció del poble davant d’uns fets tan humiliants com els acabats de viure.

Claudi Sala i Pons (Artés, 1868-1943) es doctorà en Medicina i Cirurgia i en Farmàcia. Obtingué les llicenciatures en Filosofia i Lletres, Ciències Naturals i Dret. Fou ajudant de la càtedra de Santiago Ramón y Cajal amb qui publicà diversos treballs sobre el sistema nerviós dels batracis. Fins l’any 1916 va viure a Madrid on hi desenvolupà diversos càrrecs docents, més tard residí a Barcelona on continuà exercint la docència i la recerca. Va passar temporades a Artés on li sobrevingué la mort el dia 24 d’abril del 1943. Se’l considera com l’inspirador i el dirigent polític de la Revolta dels Burots del 1917.

Amb el títol de La Fàbrica nova el doctor Claudi Sala publica al número 1 de la revista El Dos de Janer un apassionat article que escriu per retre homenatge a tot un poble que ha estat capaç de superar una dramàtica conjuntura i s’ha assegurat un futur més esperançador. Amb un redactat impecable, encara no adaptat a la normativa que Pompeu Fabra –en aquells precisos moments– estava acabant d’enllestir, tot el text destil·la una prosa poètica que l’embelleix substancialment. El començament és espectacular: En el barrí mes nou i rialler de la Vila d'Artés, en un dels punts en que l’aire i el sol hi abocan rius de salut i vida, s'ha aixecat, com per art de bruixeria, en lo curt espai de sis mesos, un edifici que amb sos amples portals i finestres, des de fora, mes sembla destinat a museu, biblioteca, teatre..., tot menys al ver objecte per que ha sigut construït. Curiosament, gairebé un segle més tard, l’edifici alberga una biblioteca, una gran sala d’actes on també s’hi representen obres de teatre –per cert, batejada amb el nom de Sala Dos de Gener– i diversos equipaments més. El to profètic de l’autor es converteix, per sorpresa dels lectors moderns, en una diàfana demostració de clarividència.

L’orgull del veïnat per la feina ben feta queda fidelment retratat en aquest paràgraf: Si aneu a Artés i demaneu quin edifici es aquell, vos respondran: «La Fàbrica nova…». Emprò si sentiu parlarne a dos fills del poble, veureu que entre ells l’anomenan «la nostre fàbrica». Una gran gesta bastida no només amb diners sinó amb un troçet de l’ànima, amb una santa aliança per la conquista de la justicia i la llibertat. Més endavant el doctor Claudi celebra la resposta pacífica davant un atac tan descomunal –el locaut o tancament patronal de Can Berenguer– que va provocar que set o vuit-centes persones haguessin d’abandonar Artés per trobar feina; aquelles persones que estigueren a un pas de cometre les mes temudes represàlies, varen obeir unànims a la veu que’ls predicà serenitat i calma. Finalment, amb certa dosi de quixotisme, es va concebre un pla que semblava irrealitzable: erigir una fàbrica nova.

L’article qualifica com a miracle que, en menys de mitj any, estiga a punt de rutllar una fàbrica de teixits que és l’admiració de tothom i que, pagat sempre al contat l’import de terrenos, maquinaria i edifici, no estant ni de molt agotades les quantitats aportades per los vehins d’Artés. Compara la fàbrica a una església-refugi de l’edat mitjana on el poble pot arrecerar-se dels cacics, aquesta nova espècie de botxins moderns. Els artesencs n’estan tan satisfets de la fàbrica nova que els diumenges s’hi passen hores i hores mirant-se-la i només se’n tornen a casa quan lo rellotje i’l seu estómac els hi diu per milésima vegada que’s hora de dinar. 

El text acaba amb una crida a la constància i a la fermesa per consolidar la gran victòria assolida. Un llegat que les generacions venidores podran assaborir amb complaença al recordar el sacrifici heroic amb que varem aixecarla, i sobre tot, al pensar que a ella han d’agrahir son benestar i llivertat, clamaràn del fons de son cor: ¡benehits sían!. 

A la mateixa revista, al costat de «La Fàbrica nova» es va publicar «Als pagesos d’Artés», un poema del propi doctor Claudi que enaltia l’esforç i la bravesa dels pagesos que, de fet, es van convertir en l’únic suport vàlid per gran part de la població que el locaut havia deixat sense recursos per poder subsistir: Los puntals mes ferms siguereu / Los soldats jamai vençuts. Una altra mostra del talent i del nivell intel·lectual de l’autor que era capaç d’afrontar amb solvència qualsevol gènere literari.

Podeu llegir íntegrament l’esmentat article, i la poesia que l’acompanya, a L’Artesenc online, www.lartesenc.cat, a la secció revistes històriques d’Artés. 

Aquest text va ser publicat al programa oficial de la 55a Fira d'Artés (11/12-04-2015).