Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rússia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rússia. Mostrar tots els missatges

28 de febrer 2022

Rússia, l'escenari més gran del món

El periodista Manel Alías és el primer corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Moscou. Durant tots aquests anys de notícies i reportatges, ha recorregut la immensitat de Rússia recollint històries extraordinàries que no cabien en una crònica, però que ajuden a entendre el país en tota la seva complexitat. Una nena de cinc anys que va contemplar astorada, mentre plantava patates amb l’àvia, l’aterratge de Iuri Gagarin, el primer cosmonauta de la humanitat. El DJ «radioactiu» que feia oblidar amb la seva música la mort segura que assetjava els liquidadors de Txernòbil. La dona de fer feines que ha esdevingut alcaldessa per sorpresa en una petita població. La imatge bellíssima de l’àvia que patina cada dia sobre el llac Baikal. Les peculiaritats i la duresa de la vida a la zona habitada més gèlida del planeta…
L’autor rastreja amb olfacte de reporter els grans temes que singularitzen aquest país de guerra i poesia, però també els fets quotidians més pròxims, els que afecten els seus veïns i a ell mateix, i que resulten igualment potents als ulls dels lectors. Història, literatura, política, tradició, clima extrem, conflicte i una bellesa autèntica, singular, feta de paraules i testimonis. Aquesta és la matèria primera sobre la qual Manel Alías construeix el relat polièdric d’un territori i una gent fascinants.

COMENTARI: Es tracta, amb les pròpies paraules de l'autor, d'un relat desordenat de les vivències d'un periodista català a Rússia on hi va visqué uns anys molt intensos i on va trobar l'amor més autèntic. És una crònica, meitat personal, meitat periodística, que se centra en els temes més recurrents que conformen el seu dia, des de la seva vida personal, la seva vivenda a l'històric carrer Tverskaia de Moscou fins els estralls que causa el fred en el seu temerari viatge a Oimiakon, un dels indrets amb la temperatura més de Rússia, amb el sòl permanentment glaçat formant el permafrost.
                 

18 de maig 2021

Contes russos

Ola Yevguènieva, Véra-Margarita Abansèrev, Vitali Kroptkin, Aleksandr Vòlkov i Iosif Bergxenko eren per a mi uns escriptors desconeguts abans que Anastàssia Maxímovna em fes arribar els seus contes. Per a mi, formen part d’una ficció sobre una ficció. Tot el que s’esdevé en els seus relats acaba configurant la història d’un territori i d’un país que podria ser imaginari. Fins i tot en la realitat, ¿no podria ser susceptible d’ésser pensada com una enorme fàbula, la història de Rússia del darrer segle i mig? Un país tan gran que sembla mentida que pugui existir, amb unes epopeies d’una magnitud inconcebible i que ha provocat i patit sismes que es noten arreu del globus? I com si aquesta ficció només es pogués entendre des de la ficció, aquests contes descriuen un arc històric que va des d’aquell principi dels temps que és el segle XIX fins les línies aèries de baix cost. Des de la recreació d’algunes fàbules tradicionals fins la difícil relació de Rússia amb el segle XXI. Els contes parlen de Rússia des de Rússia, lluny dels corrents que intenten fer desaparèixer el lloc en el no-lloc o diluir el jo i el nosaltres en les societats líquides. Són contes físics, concrets, els personatges no tenen ni les angoixes existencials franceses, ni la ironia servil, ni el postmodernisme ubic que dilueix formes i identitats?…

COMENTARI: Amb vint-i-un contes de cinc autors russos ficticis, Francesc Serés fa una repassada d'alguns fets històrics esdevinguts a Rússia durant aquests dos darrers segles. Com en tota recopilació de contes diversos, en trobem de qualitats diverses, des dels molt ben construïts fins els més humils que no acaben de mantenir desperta la nostra atenció. En en fons, l'obra representa un sentit homenatge als relats breus de la narrativa russa, redactada des de terres catalanes.
     

19 de novembre 2019

L'esperit del temps

L’esperit del temps va fer que un metge austríac s’interessés pel desenvolupament de les teories darwinistes. L’esperit del temps va fer que pensés a aplicar els estudis sobre el comportament animal al progrés de l’espècie humana. L’esperit del temps va fer que posés les seves investigacions al servei d’una política. L’esperit del temps el va convertir en un puntal de les teories que fonamentaven les pràctiques nazis. L’esperit del temps el va situar en el front de l’Est en la guerra contra els russos. L’esperit del temps no va impedir que a principis dels setanta aquest científic nazi rebés el Premi Nobel de Medicina. Una novel·la que reflexiona sobre les foscors més inquietants de la naturalesa humana.

COMENTARI: Tal com manifesta el propi autor, aquest llibre ens descobreix com les universitats alemanyes i austríaques van ser còmplices i van planificar i justificar les passes del programa eugenèsic del nazisme. «Ens equivoquem si pensem en el nazisme com un moviment de quatre embogits», assegura l’autor que afegeix: «Si presentem els nazis com quatre pirats estem tapant tot aquest món acadèmic que va fonamentar científicament el programa de Hitler». Alguns d'ells tan eminents que, fins i tot, van guanyar un premi Nobel malgrat haver dedicat molts anys de la seva carrera a servir intel·lectualment els propòsits nazis. Ho justificaven assenyalant que la seva trajectòria era fruit de l'esperit del temps.
   

03 d’agost 2017

La Revolución rusa contada para escépticos

Per commemorar el centenari de la Revolució russa es publiquen molts llibres que intenten oferir noves visions sobre uns fets tan transcendents com els esdevinguts a Rússia l'any 1917. D'entre tots ells, per la seva singularitat, n'he trobat un que m'ha entusiasmat, el de l'autor andalús Juan Eslava Galán que títula, irònicament, La Revolución Rusa contada para escépticos.

Juan Eslava Galán (Arjona, Jaén, 1948) és un escriptor del gènere històric, tant de ficció com de no ficció. L'any 1987 va guanyar el Premi Planeta amb la novel·la En busca del unicornio que li va servir per impulsar decisivament la seva carrera literària. És un autor molt prolífic que pot arribar a publicar més de dues novel·les per any a més de llibres d'altra temàtica. Moltes vegades ha publicat, amb el pseudònim de Nicholas Wilcox, novel·les que ell mateix anomena d'estil best-seller. Un dels de major èxit ha estat Una historia de la guerra civil que no va a gustar a nadie, publicat l'any 2005.
Se ha decidido que el asalto del Palacio de Invierno vaya precedido por un bombardeo desde los cañones de la fortaleza de San Pedro y San Pablo.
Los conjurados intentan dispararlos, pero las bisagras de los cierres están oxidadas y no giran. Blagonravov se caga en unos pocos santos antes de ordenar que traigan otros cañones (en la fortaleza hay muchos). Los milicianos arrastran otros cañones de menor calibre y los ponen en situación. Mala suerte. Cuando intentan dispararlos descubren que la munición no se adapta al calibre del tubo, una negligencia por la que deberían rodar cabezas.
—¡Está bien, sin cañones! —decide Blagonravov—. Por lo menos poned la linterna roja en el extremo del asta.
Era la señal bolchevique para la sublevación de la ciudad.
Los milicianos registran los cuartos de luces, los cuerpos de guardia, las cocinas... nada. No encuentran linterna roja algua.
Mai havia gaudit tant amb un llibre d'història com amb aquest. Penso que és una obra de gran valor afegit ja que combina el relat més rigorós amb un llenguatge col·loquial, didàctic, molt amè i divertit. M'ha agradat tant que penso repetir l'experiència amb altres obres de l'autor, començant amb la de la guerra civil que també promet. En fi, un treball necessàriament recomanable.
 

26 de juliol 2017

Creer y destruir

Moltíssima gent s'ha preguntat com va ser possible que d'un país tan culte com Alemanya sorgís tant d'horror durant els dotze anys més tràgics de la seva història. Una pregunta difícil de respondre que encara avui manté la seva vigència, propiciant l'aparició constant de noves aportacions formulades per aïllar la gran incògnita.

Quan es va anunciar l'aparició del llibre de Christian Ingrao (Clermont-Ferrand, França, 1970) que porta per títol Creer y destruir (Croire et détruire, 2010) vaig pensar que es tractava d'un nou intent de respondre a la qüestió recurrent, però quan vaig veure que el treball estava centrat en els intel·lectuals ben plantats, brillants, intel·ligents i cultes, responsables de la mort de diversos centenars de milers de persones em va semblar que resultaria imprescindible la seva lectura.

El germen del llibre és una tesi de doctorat, redactada entre 1997 i 2001, titulada «Els intel·lectuals del servei d'informació de les SS, 1900-1945». L'objectiu era estudiar a una vuitantena de llicenciats, economistes, juristes, lingüistes, filòsofs, historiadors, geògrafs que, apart de desenvolupar carreres universitàries en paral·lel, havien format part del Servei de Seguretat (SD) de les SS i, a partir del 1941, dels Einsatzgruppen, grups mòbils d'execució i extermini als territoris de l'est.
Mentre que en el seu avanç a través de Polònia havien trobat l'imaginari de la invasió de la Gran Guerra, amb la figura del franctirador i de les mans tallades, la marxa aterrida que els va conduir a Rússia els va enfrontar brutalment a una violència que interpretaven com la confirmació del discurs ansiògen que els havia estat inculcat abans de la campanya. Als seus ulls, Rússia era, doncs, una terra de infrahumanitat i de bestialitat, una terra de fam i de dominació jueva. La guerra que ells portaven a terme era realment una "gran guerra racial", dirigida contra un adversari en gran mesura animalitzat, percebut com si fos una bèstia salvatge. Aquestes representacions, que destil·laven angoixa i odi en les representacions dels assassins i dels seus oficials, van permetre cristal·litzar el consentiment donat al genocidi, massiu entre ells.
Creer y destruir és un assaig, molt ben documentat, que recull la vida i miracles d'un bon grapat d'intel·lectuals al servei de l'imperi del mal. És una obra extremadament densa, de lectura difícil, que funciona millor com a llibre de consulta. Malgrat les innombrables dades que recull, penso que no aporta gran cosa al que ja sabíem fins ara, sent incapaç de trobar una resposta concloent a la pregunta de l'inici.
 

25 de març 2017

El tren de Lenin

La commemoració del centenari de la Revolució Russa és un bon moment per repassar els fets més transcendentals que van sacsejar aquest extens territori la major part de l'any 1917. També és el temps de treure a la llum novetats editorials que són el resultat de les més recents investigacions que s'han pogut portar a terme gràcies a la parcial desclassificació d'alguns dels arxius secrets soviètics.

El tren de Lenin (Lenin on the Train, 2016), obra de la professora anglesa Catherine Merridale (1959) –especialista en història russa i soviètica– narra el viatge en tren que va haver de fer el líder bolxevic, des de Zurich fins a Petrograd, per poder participar decisivament en la fase culminant de la Revolució Russa, després de l'abdicació del tsar Nicolau II. El viatge va ser possible gràcies al suport d'Alemanya que pensava que, amb la presència de Lenin a la capital, seria més factible que l'exèrcit rús abandonés la I Guerra Mundial. D'aquesta manera els alemanys podrien oblidar-se del front oriental per concentrar-se exclusivament en la lluita contra francesos i anglesos.
Como descubriría Marcu, la visión del futuro que tenía Lenin era mucho más apocalíptica que una simple lucha. El bolchevique se lo explicaba a grandes rasgos a su invitado, mientras los dos permanecían sentados en medio de aquel ambiente cargado por el humo con olor a salchichas y la humedad propia de aquella zona lacustre, y fue entonces cuando Lenin predijo una revolución a escala mundial, una serie de campañas coordinadas, despiadadas y violentas que acabaría para siempre con la doble opresión que suponían el capitalismo y el imperio. Los burgueses tendrían que morir, los grandes latifundios ser presa de las llamas y los esclavistas del mundo afrontar su propia esclavización.
El tren de Lenin és el relat d'un episodi concret de la Revolució Russa. En cap cas pot substituir treballs més extensos com el d'Orlando Figes que vaig comentar aquí mateix el mes d'octubre del 2013. És el resultat d'una investigació exhaustiva que l'autora va anar documentat reproduint, ella mateixa, l'itinerari de l'històric viatge. La lectura pot resultar molt ben complementada amb la visualització de la pel·lícula Il treno de Lenin (1988) del director italià Damiano Damiani, protagonitzada per Ben Kingsley, Leslie Caron i Dominique Sanda.
  

17 de novembre 2013

Un heroi del nostre temps

Poques vegades ens parem a pensar com arribem a un llibre, però quan ens ho plantegem comencem preguntant-nos per quina raó hem triat precisament a aquell i no a qualsevol dels altres, doncs les possibilitats d'elecció són gairebé infinites. La majoria de vegades ens decidirà una bona crítica que ens arriba dels mitjans de comunicació, o bé per un consell d'un amic o –també– perquè es tracta d'una nova obra d'un autor que admirem.

Avui, en el nostre cas, la tria ve induïda per la lectura d'un llibre anterior, Les benignes, que ja he comentat anteriorment. En ell, el seu protagonista –Max Aue– passava una llarga temporada a Piatigorsk, una ciutat del Caucas famosa per les seves aigües termals, on el 1841 hi va trobar la mort, als 26 anys,  el famós poeta rús Mikhaïl Lérmontov després d'un duel als peus del massís de Matxuk. A Piatigorsk se'l recorda amb monuments, esteles funeràries i museus. És el seu ciutadà més il·lustre i tota la ciutat roman impregnada del seu carisma. 

Mikhaïl Iúrievitx Lérmontov (Moscou, 1814 - Piatigorsk, 1841), anomenat el poeta del Caucas, va ser una de les figures més importants de la poesia russa del segle XIX. Emperò, una de les seves obres més populars, Un heroi del nostre temps (Герой нашего времени, 1840), és una novel·la curta protagonitzada per Petxorin, un antiheroi, que per alguns és l'alter ego de l'autor. El relat, plagat de salts temporals desordenats, retrata la complexitat de caràcter del protagonista, beneficiari d'unes relacions humanes caòtiques i d'un sentiment de desencís permanent. Alguns consideren aquesta obra com una precursora de la novel·la psicològica que, més endavant, Dostoievski va conrear amb rotunditat.


Direu que la moralitat no hi guanya res, amb això. Perdoneu-me: ja n'hi ha prou d'alimentar a la gent amb caramelets. Per culpa d'això tenen l'estómac fet malbé: necessiten remeis amargs, veritats càustiques. I ara no us penseu que l'autor d'aquest llibre hagi tingut mai el somni altiu de ser el reeducador dels defectes de la gent. Que Déu el guardi d'aquesta descortesia! Senzillament, s'ho ha passat bé dibuixant l'home tal com l'entèn i, per desgràcia seva i vostra, tal com l'ha trobat massa sovint. En té prou d'indicar-ne la malaltia. Com s'ha de curar, Déu ho sap!

Un any després d'haver-se publicat aquesta novel·la, un antic company d'estudis, Nikolai Martinov, sentint-se ofès per una bromada de Lérmontov, el desafià a un duel. A la pròpia ciutat de Piatigorsk, als peus del Matxuk, Lérmontov decidí no disparar i restà immòbil, Martinov no va respectar la treva i el ferí mortalment. En un primer moment el van enterrar a la mateixa ciutat però la seva àvia va reclamar les seves despulles per inhumar-les a la propietat familiar de Tarhany. Va morir com el seu idolatrat Puixkin.

25 de març 2013

L'hivern del món

La segona part de la trilogia The Century segueix el camí traçat per la precedent. Però ara canvien els protagonistes ja que els fills de les sis famílies prenen el relleu dels pares i desplacen el centre de gravetat narratiu a una generació més jove disposada a reeixir en les seves lluites personals, polítiques i militars durant l'època de Hitler, la Guerra Civil Espanyola, la II Guerra Mundial i els anys de desenvolupament de la bomba atòmica.

L'hivern del món destaca per l'exhaustiva descripció del terror nazi, monopolitzat per les camises brunes i les SS, i la seva corresponent rèplica soviètica –amb les brutals agressions de l'Exèrcit Roig–, un cop acabada la II Guerra Mundial a Europa. Dues cares de la mateixa moneda que l'autor s'esmerça en diseccionar per tal de constatar com els extremismes són germans bessons. En aquest punt convé recordar que Ken Follett sempre ha estat d'ideologia centreesquerrana a l'igual que la seva dona, Bàrbara, una reconeguda parlamentària del Partit Laborista durant tretze anys.

Erik cantava amb sinceritat. Havia donat suport al règim soviètic tan cegament com ho havia fet amb els nazis. Carla primer va quedar desconcertada i es va posar feta una fúria, però hi va acabar trobant una resposta lògica, per bé que llastimosa. Erik era una d’aquelles persones que tenen tanta por a la vida que prefereixen viure sota una autoritat severa, sota un govern tancat a qualsevol dissidència, sota la veu d’algú que els digui com s’ha d’actuar i de pensar. Eren idiotes i perillosos, però n’hi havia moltíssims.

Aquesta ambiciosa visió del món del segle XX ha d'acabar l'any vinent amb la publicació del tercer episodi. De segur que l'autor tornarà a regalar-nos unes hores de lectura entretinguda que ens serviran per descobrir i comprendre els fets més importants del segle anterior. Un altre exercici d'amena lectura instructiva.

02 d’octubre 2011

Tot passa

Portada de l'edició en castellà
No sé si Tot passa és la traducció més correcta al català de Vsio techiot. En castellà van optar per Todo fluye que sona millor. Malauradament ens trobem una altra vegada davant d'un text important que encara no podem gaudir en la nostra llengua i que penso que s'hi hauria d'incorporar immediatament. A veure si algun editor amb sentit comú m'escolta.

Farà ara tres anys que vaig llegir Vida i destí, la monumental obra del periodista soviètic Vassili Grossman. Recordo que em va aclaparar ja que l'esquerra romàntica de la transició política espanyola havia negat amb contundència els crims i la brutalitat dels règims de Lenin i Stalin a la Rússia de començaments de segle. Tinc ben present els comentaris negatius que titllaven de traïdor a Aleksander Soljenitsin poc després de publicar-se la seva famosa obra Arxipèlag Gulag, tot i haver guanyat el Premi Nobel de literatura l'any 1970. Si teníem alguns dubtse, després de llegir Grossman, aquests se'ns han esvaït del tot perquè l'autor ratifica, amplifica i condemna les barbaritats d'uns homes culpables de crims contra la humanitat.

Tot passa no és una novel·la tot i que al començament pot semblar-ho. Aprofitant les vicissituds del protagonista, Ivan Grigórievich, un ciutadà que torna a Rússia després de passar trenta anys en el gulag, l'autor analitza el brutal sistema dictatorial soviètic que proclama un sistema de vida basat en el terror, en l'anulació de l'ésser humà i en les mesquineses dels dirigents. L'autor, en els capítols finals, disecciona les personalitats humanes i polítiques dels dos gran líders de l'època: Lenin i Stalin, responsables de perpetuar l'esclavitud ancestral a la societat russa. La manca de llibertat condemna a tot un poble a viure en l'abisme.

La història de la humanitat és la història de la seva llibertat. El creixement de la potència de l'home s'expressa sobretot en el creixement de la llibertat. La llibertat no és necessitat convertida en consciència, com pensava Engels. La llibertat és diametralment contrària a la necessitat, la llibertat és la necessitat superada. El progrés, és en esència, progrés de la llibertat humana. Ja que la pròpia vida és llibertat, l'evolució de la vida és l'evolució de la llibertat.

Del gruix del relat, destacaria el capítol en el qual tots els delators són sotmesos al judici del lector, sense que Grossman emeti el seu veredicte i també l'episodi consagrat a narrar l'horrorós patiment dels ucraïnesos condemats a morir de fam pel bé de la resta de la societat. La realitat supera a la ficció, la tòpica frase que hem sentit a dir nombroses vegades, adquereix la màxima magnificència en aquesta punyent obra de l'escriptor ucraïnès.

05 d’agost 2008

Kursk, 1943

Acabo de llegir el llibre d'Álvaro Lozano (Roma, 1967) que porta per títol Kursk, 1943: La batalla decisiva. Havia vist en un blog especialitzat en temes de la II Guerra Mundial que estava francament bé i venia a omplir un buit, doncs no hi ha massa literatura en castellà sobre aquest importantíssim episodi bèl·lic.

La veritat és que el llibre m'ha agradat moltíssim. És una obra amena, didàctica, rigorosa i molt ben documentada. L'autor desprèn entusiasme davant la investigació històrica i ens bombardeja amb un reguitzell de dades i cites que demostren el seu bagatge cultural i el seu incessant treball recopilatori.
La narració no és limita solament a la batalla que li dóna títol. L'autor ens explica l'Operació Barba-roja, iniciada el 22 de juny del 1941, la batalla de Stalingrad, la contraofensiva soviètica, la revifalla alemanya i, finalment, la batalla de Kursk. A partir d'aquí començarà una lenta retirada de la Wehrmacht que acabarà el dia que la bandera roja onegi sobre el Reichstag berlinès.