El fútbol y su filosofía

El fútbol es una batalla de ideas. Los equipos se enfrentan a partir de conceptos pensados por sus entrenadores y buscan "convencer" al contrario del modo más rotundo: venciéndole e imponiendo su idea propia.

Desde sus orígenes, el fútbol ha desarrollado grandes ideas que han evolucionado, han chocado entre sí, se han hibridado y mutado por deseo o necesidad, generando grandes escuelas de pensamiento futbolístico.

El fútbol no ha hecho más que emular a la filosofía, como si se tratara de universos paralelos, tal como dijera en su día Zlatan Ibrahimovic sin percatarse de que su afirmación no era ningún insulto sino una definición exacta de este deporte, detrás del que se ocultan grandes ideas.

Junto a Cesar Luis Menotti, en la historia del fútbol muchos otros grandes filósofos, como Johan Cruyff, Maradona, Guardiola o Luis Aragonés, nos han dejado grandes reflexiones que no deberían quedar en el olvido.

Así como en La evolución táctica del fútbol, Martí Perarnau nos regaló una maravillosa revisión histórica de los conceptos tácticos, en El fútbol y su filosofía rescata a los grandes filósofos de este deporte en un análisis de esos conceptos que quedará en el recuerdo de los más futboleros.

Roma desordenada

Roma ens permet ser voyeurs de la nostra pròpia història. De les tombes dels etruscs a la mundana Via Veneto, de Neró a Pasolini, passant per Caravaggio, Bernini, Borromini i Winckelmann —amb escala espanyola a Alberti, Zambrano o Gaya—, aquest és un llibre que es proposa ajuntar de nou les pedres d'una maçoneria eterna per explicar-ho tot una altra vegada de la ciutat que ho sap tot. Una missió embogidora, saltant de segle en segle, amb un ull posat a la Roma urbi i un altre a la Roma orbe, un a les relíquies dels sants i un altre als torsos nus de les estàtues, un a la confusió i un altre a la calma, en un viatge per la ciutat on, com en una arca de Noè, s'han salvat totes les històries de la història, i que és la demostració culminant que l'ésser humà ha conegut la bellesa.
Des d'una perspectiva personalíssima i polièdrica, Juan Claudio de Ramón ofereix, amb erudició i l'emoció de l'estranger que es descobreix romà, un mosaic de fets històrics, anècdotes, curiositats, gastronomia i cales literàries i artístiques en diferents èpoques. Roma desordenada és l'apassionat relat del viatger que, feliçment captiu, esdevé habitant d'una de les ciutats més conegudes i, tanmateix, per inabastable, desconegudes del món. I és que «dir que tots els camins porten a Roma és menys exacte que dir que de Roma surten tots els camins». 

COMENTARI: Fa set anys vaig disfrutar molt amb la lectura del fabulós llibre de Javier Reverte, Un otoño romano. Al meu entendre, un relat gairebé insuperable.
Ara torno a la temàtica romana amb Juan Claudio de Ramón i la seva obra Roma desordenada, un extens treball dividit en 74 capítols que, com indica el títol, resegueix –desordenadament– aspectes ben diversos de la capital italiana.
Com sempre sol passar en llegir un text tan llarg i fragmentat, trobem capítols més interessants que altres. Gràcies a l'autor he descobert moltes coses que desconeixia de Roma, com la poca estima que senten els romans pel seu riu i la dantesca rivalitat entre Bernini i Borromini que es pot copsar seguint algunes obres que trobem per la ciutat.
És un llibre atractiu però penso que queda molt lluny de l'esmentat a l'inici: el de Javier Reverte.
Finalment, cal recomanar que la lectura es faci a prop d'una pantalla per tal de poder seguir visualment tot allò que l'autor ens descriu. L'experiència hi surt guanyant.
 

La història viscuda

L’historiador Joan B. Culla, que amb 22 anys visitava Tarradellas a l’exili, ha tingut una vida activa i densa de relacions, amb personatges de primer ordre i en escenaris clau de la nostra història moderna. El seu estil rotund i dinàmic dota d’interès la narració, des dels seus orígens humils al Poblenou fins a la intimitat amb gegants de la nostra història recent, com Jordi Pujol (del qual va ser sparring durant quatre dècades) o Pasqual Maragall, passant per la seva activitat en els mitjans al costat de Josep Cuní, Antoni Bassas o Mònica Terribas, el seu sorollós adéu a El País després de 40 anys de col·laboració, o la seva relació amb Israel, la seva vinculació a TV3, etc. Tot plegat amb el segell d’un dels historiadors, professors i tertulians més savis, independents i amb més deixebles entre els joves periodistes.

COMENTARI: Una llarga trajectòria observant, recopilant i comentat l'activitat política, especialment catalana, durant el règim del 78, ha fet possible aquest llibre de memòries, ple de detalls i anècdotes, que es llegeix en un tres i no res, sense perdre l'interès en cap de les pàgines que ocupa. Pels que vam seguir la majoria dels fets descrits com a simples espectadors, la visió que ofereix qui els va seguir des de primera línia, ens aporta un plus que ens ajuda a comprendre millor uns fets que, a voltes, havien quedat relegats a l'obscurantisme més profund.
    

La Revolución rusa contada para escépticos

Per commemorar el centenari de la Revolució russa es publiquen molts llibres que intenten oferir noves visions sobre uns fets tan transcendents com els esdevinguts a Rússia l'any 1917. D'entre tots ells, per la seva singularitat, n'he trobat un que m'ha entusiasmat, el de l'autor andalús Juan Eslava Galán que títula, irònicament, La Revolución Rusa contada para escépticos.

Juan Eslava Galán (Arjona, Jaén, 1948) és un escriptor del gènere històric, tant de ficció com de no ficció. L'any 1987 va guanyar el Premi Planeta amb la novel·la En busca del unicornio que li va servir per impulsar decisivament la seva carrera literària. És un autor molt prolífic que pot arribar a publicar més de dues novel·les per any a més de llibres d'altra temàtica. Moltes vegades ha publicat, amb el pseudònim de Nicholas Wilcox, novel·les que ell mateix anomena d'estil best-seller. Un dels de major èxit ha estat Una historia de la guerra civil que no va a gustar a nadie, publicat l'any 2005.

Se ha decidido que el asalto del Palacio de Invierno vaya precedido por un bombardeo desde los cañones de la fortaleza de San Pedro y San Pablo.
Los conjurados intentan dispararlos, pero las bisagras de los cierres están oxidadas y no giran. Blagonravov se caga en unos pocos santos antes de ordenar que traigan otros cañones (en la fortaleza hay muchos). Los milicianos arrastran otros cañones de menor calibre y los ponen en situación. Mala suerte. Cuando intentan dispararlos descubren que la munición no se adapta al calibre del tubo, una negligencia por la que deberían rodar cabezas.
—¡Está bien, sin cañones! —decide Blagonravov—. Por lo menos poned la linterna roja en el extremo del asta.
Era la señal bolchevique para la sublevación de la ciudad.
Los milicianos registran los cuartos de luces, los cuerpos de guardia, las cocinas... nada. No encuentran linterna roja algua.

Mai havia gaudit tant amb un llibre d'història com amb aquest. Penso que és una obra de gran valor afegit ja que combina el relat més rigorós amb un llenguatge col·loquial, didàctic, molt amè i divertit. M'ha agradat tant que penso repetir l'experiència amb altres obres de l'autor, començant amb la de la guerra civil que també promet. En fi, un treball necessàriament recomanable.
 

Sàpiens

No és gens normal que un treball de divulgació històrica aconsegueixi escalar i assolir posicions preferents –durant llargues temporades– en els rànquings literaris. Alguna cosa especial havia de tenir Sàpiens, aquesta obra del professor i escriptor israelià Yuval Noah Harari (Haifa, Israel, 1976). I, a fe de Déu, sí que n'és de rellevant i d'extraordinària aquesta nova visió de l'existència humana; ara, des d'una perspectiva innovadora, radicalment diferent a l'estudiada fins abans d'ahir. Una teoria profusament il·lustrada amb dotzenes d'exemples presentats d'una forma extremadament digerible i amena. 

El foc ens va fer perillosos.
La xafarderia ens va ajudar a cooperar.
L’agricultura va despertar la nostra avidesa.
La mitologia va instaurar la llei i l’ordre.
Els diners van suposar alguna cosa en la qual tothom podia confiar.
Les contradiccions van crear la cultura.
La ciència ens va fer els amos de la creació.
Però res de tot això ens ha fet feliços.

El text comença recordant-nos que fa cent mil anys l'Homo sapiens era un animal insignificant que compartia el planeta amb almenys cinc espècies més d'humans. Avui dia només en queda una, nosaltres. Yuval Noah Harari creu que aquest domini sobre la resta és degut a tres grans revolucions que ens han permés assolir la pole position: la revolució cognitiva (70.000 anys), la revolució agrícola (12.000 anys) i la revolució científica (1.400 anys). La primera va propiciar l'aparició de la ficció i els mites, ingredients imprescindibles per gestionar grups de més de cent cinquanta individus. La segona va convertir els caçadors-recol·lectors en agricultors i ramaders. La tercera, quan l'home va ser capaç de reconèixer la seva ignorància, es va autopropulsar per assolir un poder sense precedents.

La majoria dels llibres d'història se centren en les idees dels grans pensadors, en els guerrers més valerosos, en les obres dels sants i la creativitat dels artistes. Tenen moltes coses a dir sobre la formació i la desintegració de les estructures socials, sobre l'ascens i la caiguda dels imperis, sobre el descobriment i la difusió de les tecnologies, però no diuen res sobre la manera com tot això va influir en la felicitat i el patiment dels individus. Aquesta és la llacuna més gran en la nostra comprensió de la història. Seria bo que comencéssim a omplir-la.

L'autor pensa que, malgrat el progrés indeturable i la millora general en les condicions de vida, l'home no és més feliç que durant la seva etapa de caçador-recol·lector. Ara mateix s'ha d'esforçar molt més per poder subsistir i està posant cada vegada més en perill el seu propi ecosistema. Els esforços per trobar la immortalitat i manipular la genètica humana li fan pronosticar un futur molt tèrbol. Ell no se sent gens optimista i comparteix amb els lectors les seves inquietuds. Nosaltres només podem prendre'n nota i lluitar, des de la nostra humil trinxera, per evitar una autodestrucció anunciada. Realment, m'he trobat davant d'un llibre imprescindible. Tant de bo serveixi per rectificar errades.