Tot comença el maig del 2013 quan quedo entusiasmat amb la lectura de «A dalt tot està tranquil» de Gerbrand Bakker, guardonat amb el XIII Premi Llibreter. Aleshores m’assabento que aquesta distinció és concedida pel Gremi de Llibreters de Barcelona i de Catalunya. Això em fa pensar amb la fiabilitat d’aquests professionals a l’hora de recomanar lectures i l’any 2014 repeteixo amb «Ànima» de Wajdi Mouawad que llegeixo amb molta satisfacció. Enguany, al fer-se públic el veredicte del XVII Premi, corro a la llibreria i em quedo «Germà de gel» d’Alicia Kopf. Aquí comença tot.
D’entrada, una autora que obre pàgines amb una cita de Glenn Gould és garantia de bon gust. La novel·la, intel·ligentment fragmentada i amb capítols molt curts, és una simbiosi de fets històrics amb continguts d’auto ficció fidelment resumits en la frase «És molt més fàcil arribar a l’Àrtic que a certes regions d’un mateix».
La gran obsessió d’Alicia Kopf pel món del gel va començar quan va llegir una biografia del capità Shackleton, amb la crònica de la fallida expedició de l’Endurance. Ernest Shackleton (1874-1922) era un explorador angloirlandès conegut sobretot per haver dirigit, entre 1914 i 1916, l’Expedició Endurance que pretenia creuar a peu el continent antàrtic. El vaixell va quedar atrapat al gel i es va enfonsar. Gràcies a les seves dots de lideratge, Shackleton va poder salvar tota la tripulació després d’un calvari de 22 mesos. Però ell, amb antelació, ja havia avisat dels perills quan va fer publicar al diari The Times un anunci que, textualment, deia: «Es busquen homes: Per viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d'èxit».
Reconec que, fins ara, mai havia sentit a parlar de Shackleton. L’únic explorador polar que coneixia era el noruec Roald Amundsen (1872-1928). El seu nom m’havia quedat gravat perquè sortia en una col·lecció infantil de cromos on s’explicava que va ser el primer en assolir el Pol Sud. Avui, juntament amb Fritdjof Nansen (1861-1930) i Otto Sverdrup (1854-1930), conformen el triumvirat dels tres grans herois polars de Noruega. Els acompanya un vaixell històric, el Fram, que vaig tenir la sort de poder visitar a Bygdøy, molt a prop d’Oslo.
El Fram era un vaixell d’exploració polar que va ser construït per l'armador noruec Colin Archer per satisfer els desitjos científics de Nansen. La primera expedició va començar el dia 24 de juny del 1893 i va durar més de tres anys. La posició més septentrional a la que van arribar va ser de 85o 57’ de latitud nord. Quan Nansen va comprovar que no arribarien tan a prop del Pol Nord com havia previst, va abandonar el vaixell i en companyia de Hjalmar Johansen, amb tres trineus i gossos, va intentar arribar-hi creuant el desert gelat sense aconseguir-ho. El 13 d’agost del 1896 van poder tornar a Noruega mentre que el vaixell, amb una gran quantitat de material científic procedent de regions totalment desconegudes, ho va fer poques setmanes més tard.
El 24 de juny del 1989 va començar la segona expedició del Fram. Aquest cop la va dirigir Otto Sverdrup i la missió era cartografiar el nord i la costa est de Groenlàndia. El viatge havia de durar 3 anys per es va allargar a 4 per problemes de congelació. Va ser el viatge més important científicament parlant ja que entre la tripulació hi havia cartògrafs, zoòlegs, botànics i geòlegs. Els seus resultats ocupen quatre volums i un total de 39 tesis.
Roald Amundsen va dirigir la tercera i darrera expedició d’aquest vaixell polar. Va començar el 10 d’agost del 1910 i va acabar gairebé 4 anys més tard. L’èxit va ser rotund, Amundsen i els seus quatre acompanyants van arribar al Pol Sud el dia 14 de desembre del 1911 i hi van plantar fermament la bandera noruega. Era la primera vegada que l’home trepitjava aquell indret. Pocs dies després, el 17 de gener del 1912, hi van arribar el britànic Robert Falcon Scott i els seus companys. Després de trobar la bandera que havia deixat l’expedició noruega d’Amundsen, van adonar-se que havien perdut una batalla real entre esportistes i cavallers.
En el seu llibre, Alicia Kopf ens diu que va aprendre que àrtic ve de la paraula grega árktos, prop de l’ós, i antàrtic, d’antárktos, allà on no hi ha óssos, sinó pingüins. També dedica la seva atenció a la curiosa disputa establerta entre els nord-americans Robert Edwin Peary i Frederick Cook per demostrar qui havia estat el primer en trepitjar el Pol Nord. Segons Peary, després de vint-i-tres anys d’intents infructuosos, va arribar-hi el 1909. Per la seva banda, Cook manifestava que hi havia arribat un any abans. La controvèrsia va acabar decantant-se a favor del primer que havia estat capaç de mostrar una fotografia, perfectament coreografiada, amb cinc homes i la bandera. Cook només va ser capaç d’ensenyar un fotografia borrosa, amb un parell d’inuits amb la bandera americana.
Hores d’ara pràcticament s’ha descartat l’heroïcitat de Peary i hom creu que la primera conquesta confirmada va ser la de Ralph Plaisted, Walt Pederson, Gerry Pitzl i Jean Luc Bombardier, que van viatjar amb motos de neu pel glaç i varen arribar-hi el 19 d'abril de 1968. La Força Aèria dels EUA confirmà de forma independent la seva posició. És curiós, l’home va trepitjar el Pol Nord només un any abans que trepitgés la Lluna.
L’estiu passat em va sorprendre una notícia que explicava com una companyia naviliera, la nord-americana Crystal Cruises, anunciava un creuer per 1.070 passatgers que connectava Anchorage (Alaska) amb Nova York, travessant el mític pas del Nord-oest, que voreja Amèrica del Nord pel nord, travessant l'oceà Àrtic i connectant l'oceà Atlàntic amb l'oceà Pacífic, a uns 800 km per sobre del Cercle Polar Àrtic. Avui això és possible per culpa de l’escalfament global que provoca el desglaç de l’Àrtic. Fins ara, aquest recorregut estava limitat a petits vaixells trencaglaços de caràcter científic o comercial.
Si els intrèpids exploradors del segle passat, que per recórrer aquests indrets van haver de patir el que no està escrit, poguessin alçar el cap per veure les seves gestes a l’abast de la mà de qualsevol persona adinerada, de segur que no pararien de donar-se cops de cap contra la paret.
Article publicat a L'Artesenc núm. 231 (Desembre del 2016).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada