Cruïlles

És el 23 de desembre de 1971, i la família Hildebrandt és en una cruïlla. El patriarca, en Russ, pastor associat en una església dels suburbis de Chicago, vacil·la si alliberar-se d’un matrimoni infeliç -si no és que la seva dona brillant i inestable, se n’allibera primer. El fill gran, en Clem, torna de la universitat encès d’absoluts morals, i havent pres una decisió que destrossarà el seu pare. La germana d’en Clem, la Becky, fins ara el centre d’atenció de la seva classe d’institut, ha virat cap a l’era de la contracultura, mentre el seu germà petit, en Perry, fastiguejat de traficar amb marihuana per finançar-se el seu propi consum, ha decidit fermament ser una persona millor. Cadascun dels Hildebrandt busca una llibertat que els altres amenacen de complicar.
Reconegut com el novel·lista capdavanter de la seva generació, Jonathan Franzen ha estat descrit sovint com un novel·lador de famílies. Només ara, però, a Cruïlles –alternativament còmica i estremidora, un tour de force de punts de vista entrecreuats i suspens constant– ha donat una novel·la en què una família, i tot el teixit de les seves peripècies, és veritablement al centre.
El do de Jonathan Franzen per unir profunditat i vivesa dels personatges amb l’alè de mirada social no ha estat mai tan evident com a Cruïlles.

COMENTARI: Després de la publicació de Llibertat (2010), Jonathan Franzen es va consolidar com un dels millors referents de la narrativa nord-americana actual. L'any 2015 va aparèixer Puresa que tot i ser una bona novel·la no arribava als llindars de l'excel·lència de la precedent. Ara ens acaba d'arribar Cruïlles i, malgrat reconèixer l'ofici de l'autor i el domini aclaparador de la tècnica narrativa, aquesta vegada no acaba de seduir-nos amb la seva proposta, la qual hem anat seguint amb la voluntat ferma de trobar tot allò que esperàvem i que, finalment, no ha aparegut. Diuen que és l'inici d'una trilogia centrada en la mateixa família. Ens cal, doncs, esperar per fer una valoració més completa. De moment, la primera entrega queda molt lluny del Franzen del 2010.
      

Les ínyigues

La publicació analitza la importància que van tenir les dones que van rodejar Ignasi de Loiola durant la seva estada a Manresa el 1522, com ara mecenes, tutores espirituals, cuidadores o assistentes. Es tracta d’una revisió inèdita de la figura del sant, fundador de la Companyia de Jesús, i una anàlisi curosa de com vivien les dones a la capital del Bages en el segle XVI.
Aquesta publicació també s’endinsa en el context social, econòmic i cultural de la Manresa del segle XVI i el paper que tenien les dones en aquest engranatge, en un moment clarament marcat pel pes de la religió. Així mateix, la historiadora s’aproxima a la biografia d’Ignasi de Loiola, qui esdevindrà el líder dels jesuïtes, i als seus exercicis espirituals, però amb l’objectiu final de conèixer millor un col·lectiu fins ara ignorat com són les dones manresanes del segle XVI.

COMENTARI: És un treball, molt ben documentat, sobre aquest grup de dones que envoltaven a Ignasi de Loiola durant els seus onze mesos d'estada a Manresa (1522-23). La identificació de les ínyigues, amb un exhaustiu estudi genealògic, serveix per traçar una panoràmica transversal de la societat, cultura i economia de la Manresa del segle XVI on, com gairebé arreu, la religió hi senyorejava en tota la seva esplendor.
   

El Regne

Alguna vegada, des d'aquestes mateixes pàgines, ens hem preguntat com arriben els llibres a les nostres mans. Més ben dit, com triem una determinada lectura quan l'oferta que ens envolta és gairebé infinita. En molts casos una circumstància fortuïta ens fa decidir per un títol concret que passa per davant d'una extensa llista d'espera que, amb revisions incloses, havíem pactat amb nosaltres mateixos des de temps pretèrits

Vaig triar El Regne perquè una entusiasta crítica literària de Domingo Ródenas, publicada a El Periódico del 18-09-15, m'hi va portar. Sobretot el primer paràgraf: Si m'haguessin dit que llegiria amb avidesa insaciable un llibre de més de 500 pàgines que gira al voltant de l'Evangeli de sant Lluc i els Fets dels Apòstols m'hauria posat a riure. Però així ha sigut. Un paràgraf tan contundent que convidava a comprovar-ne la veracitat.

D'entrada la proposta semblava summament atractiva doncs combinava tres paràmetres d'enorme potencial: la qualitat de l'autor, Emmanuel Carrère, conegut per una trajectòria literària i cinematogràfica rellevant; la presentació dels textos bíblics com el resultat d'una investigació meticulosa i un estil personal que complementava la trama principal amb nombrosos tocs autobiogràfics, plens d'humor i de pinzellades irreverents.

El que més em sorprèn no és pas que l'Església s'hagi allunyat tant del que era al principi, sinó al contrari, que tot i no haver arribat a ser el que pretenia, hagi convertit aquell desig en ideal i s'entesti a ser-hi fidel. Mai no s'ha oblidat el que era al principi. Mai no s'ha deixat de reconèixer-ne la superioritat, de voler-hi tornar com si la veritat fos allà, com si el que quedava del nen fos la millor part de l'adult.

Sento discrepar de l'articulista però a mi el llibre només m'ha agradat parcialment. He disfrutat més quan l'autor explicava les seves pròpies vivències que no pas quan s'esplaiava en els orígens del cristianisme, sempre amb el mateix final: persecucions i desavinences internes. La vessant personal desprenia autenticitat per tots els porus, plena de sentiments desacomplexats i rotunds, capaços d'erigir-se en una autèntica exaltació de la sinceritat. Només per això val la pena dedicar unes hores a Carrère.