El libro más peligroso

Ulisses és una obra mestra de la literatura universal. Des de fa molts anys ocupa una de les posicions d'honor de qualsevol cànon literari. Però no ha estat sempre així, va ser molt difícil la seva gestació i –encara més– la seva publicació. Vist des d'avui, sembla incomprensible com una obra d'aquesta envergadura hagués de superar tantes dificultats per veure la llum i poder arribar a tothom, però la societat de començaments del segle XX era molt diferent a la que coneixem ara i només molt pocs van saber adonar-se, des del primer moment, que es trobaven davant d'una autèntica obra d'art.

Amb El libro más peligroso (The Most Dangerous Book, 2014), el professor de Harvard Kevin Birmingham ha aconseguit construir un addictiu relat de totes les peripècies per les que va haver de passar James Joyce per veure la seva obra a les llibreries. Vicissituds que el van afectar de ple tant en la seva vida personal, amb importants problemes de salut, com en la seva tasca professional que constantment topava amb les arcaiques reglamentacions en defensa de la moral pública.

La decisión final del juez estuvo fundada en la sinceridad de Joyce. Woolsey escudriñó el texto y se imaginó a James Joyce, un artista medio ciego, obligado por la naturaleza a contarlo todo.. Todo, incluido el decoro, quedaba subordinado a su gran diseño. Joyce había sido atacado y malinterpretado, escribió Woolsey, porque «ha sido fiel a su técnica» y «ha intentado con sinceridad transmitir de manera completa los pensamientos de sus personajes», al margen de las consecuencias. Algunos de aquellos pensamientos eran sexuales, pero «debemos recordar en todo momento que su escenario era celta y su estación, la primavera», añadió.

Malgrat les enormes dificultats que impedien el treball creatiu dels més avantguardistes, el llibre esmenta a una sèrie de personatges que van ajudar a Joyce des del primer moment i que van fer possible l'èxit final, entre ells cal tenir present a Ezra Pound, Dora Marsden, Margaret Anderson, John Quinn, Sylvia Beach, Morris Ernst i John Woolsey. Sense deixar de banda Nora Barnacle, la seva pacient esposa. Tots ells es van comportar com uns autèntics herois, doncs molts dels seus actes podien ser castigats amb penes de presó.
 
James Joyce va trigar vuit anys a escriure Ulisses (1914-22) i va haver d'esperar-ne dotze més per poder-la publicar de forma legal (1934). Una inversió total de 20 anys amb un resultat apoteòsic: havia creat una de les millors obres literàries de tots els temps. 
    

Ulisses

Solemnement, el dia 24 de març del 1981, vaig comprar Ulisses, la famosa novel·la de James Joyce que acabava de traduir al català el professor reusenc Joaquim Mallafré. Era la primera vegada que es publicava en la nostra llengua tot i que ja existia una traducció anterior encara avui inèdita. Ara, després de romandre més de 33 anys oblidada a la prestatgeria, l’obra cabdal d’aquest escriptor irlandès ha sortit de l’amagatall i m’ha ocupat tres intenses setmanes de lectura, gairebé a plena dedicació, que m’han fet interrompre tot allò que ja havia començat per dedicar-me en cos i ànima a les 728 pàgines que conformen aquest text.

Des de sempre s’ha considerat Ulisses com una obra de lectura difícil, exigent, laberíntica, gairebé inabastable. José M. Valverde –traductor de la novel·la al castellà– tot i considerar senzillíssim el que s’explica reconeix que la gran dificultat pel lector és disposar d’una viva memòria verbal com la que exhibeix Joyce. Perquè, en el fons, només ens trobem davant d’un relat d’un dia (14 de juny del 1904) en la vida de tres personatges: Leopold Bloom, Stephen Dedalus i Molly Bloom, enmig d’una ciutat –Dublín– que és descrita fins a l’últim detall. El propi Joyce afirmava que si Dublín desapareixés seria possible reconstruir-la seguint els passos de Bloom.

Mr Leopold Bloom menjava amb fruïció els òrgans interns d'ocells i altre bestiar. Li agradaven la sopa espessa de menuts, els griers amb gust de nou, el cor farcit i rostit, llenques de fetge fregides amb crostons de pa, oueres de bacallà passades per la paella. Més que res li agradaven els ronyons de be a la graella que li deixaven al paladar un regust exquisit amb una lleugera fragància d'orins.

Ulisses és una de les millors obres de la literatura universal, no pel què explica sinó per com ho explica. Estructurada en 3 unitats narratives i 18 capítols en total, cadascun d’ells està relacionat amb un episodi concret de l’Odissea d’Homer que el propi Joyce va revelar en una carta lliurada a Carlo Linati, el seu traductor italià, amb la condició que no arribés al gran públic. Cada capítol està escrit amb una tècnica literària diferent: monòleg, narració, preguntes i respostes, diàleg teatral… però el monòleg interior o «fluir de la consciència», que protagonitza el darrer capítol i que s’entreveu arreu, és un dels trets més destacats i innovadors introduïts per l’autor que –tal com exposa l'escriptor argentí Carlos Gamerro— ha estat capaç de fer-nos adonar que, més a més del llenguatge oral i del llenguatge escrit, hi ha una tercera forma que és el llenguatge mental ja que quan pensem amb paraules el llenguatge no funciona de la mateixa manera com quan parlem o escrivim.

Probablement Ulisses sigui l’únic llibre que ha estat capaç d'inspirar, a tota una gran ciutat, una festa anual: el Bloomsday que se celebra a Dublín cada 16 de juny. Llavors, els ciutadans amb disfressa d’època segueixen els indrets que Joyce va descriure a la novel·la –molts d’ells avui malauradament desapareguts–, mengen el famós entrepà de formatge gorgonzola regat amb vi de borgonya i reciten o representen textos de la celebrada obra de la qual, tal com va lamentar el propi autor, el pitjor de tot és que el públic demanarà i trobarà una «moralina» al meu llibre, o pitjor, se'l prendrà seriosament i, pel meu honor de cavaller, no hi ha en ell una sola línia escrita amb seriositat.