Llibre de preludis

Què pot passar en un balneari on es troben una exnovícia, un aprenent de vampir i el músic Claude Debussy? Aquest és el plantejament imaginatiu i provocador de la novel·la breu Lubovski o la desraó, que obre el volum titulat Llibre de preludis, completat amb tres relats més: Nocturn, Sang de violí i Tota l'aigua del cel, relligats per la presència de la música com a poder transformador. A les pàgines del llibre hi veurem aparèixer personatges i escenaris familiars als lectors de Jaume Cabré, com el compositor mestre Bruguera, l’Adela Turmeda, la ciutat de Feixes o el convent de la Ràpita, presents a les novel·les La teranyina i Fra Junoy o l'agonia dels sons. La narrativa breu no és cap excepció en l’obra de Cabré, que va debutar amb aquest gènere i no ha deixat mai de conrear-lo, al costat de les grans novel·les celebrades internacionalment. 

COMENTARI: Llibre de preludis és una reedició d’una obra descatalogada que va ser publicada originalment l’any 1985. Està format per una novel·la breu –on es troben una exnovícia, un aprenent de vampir i el músic Claude Debussy– i tres narracions, totes elles emparentades per la presència de la música.
Jaume Cabré avui està considerat com el millor escriptor actual en llengua catalana i va assolir l’excel·lència l’any 2011 amb la publicació de Jo confesso, una obra magistral que ha arribat a mig món.
  

Quan arriba la penombra

Sis anys després de Jo confesso, una de les millors novel·les de la narrativa catalana contemporània, ens arriba la darrera obra de Jaume Cabré (Barcelona, 1947), un recull de tretze contes que s'endinsen en els racons més foscos de la condició humana, on la mort hi juga un paper protagonista.

A l'epíleg del llibre, el propi Cabré ens explica que –de tant en tant– li agrada escriure contes curts que va guardant en un calaix. Quan creu que ja pot bastir un llibre de relats, selecciona les millors històries i n'afegeix de noves que també demanen ser-hi presents. Procura, seguint els consells del novel·lista Riera Llorca, que els textos tinguin un lligam, una atmosfera comuna, una relació no necessàriament argumental. A Quan arriba la penombra ho podem comprovar amb tots els ets i uts. A banda de l'exploració del costat fosc de l'ànima humana, els contes s'omplen de personatges que van i vénen, saltant d'un relat a l'altre i teixint una densa teranyina que ens atrapa sense solució de continuïtat.

Li van venir ganes d'escopir-li als peus. S'havia imaginat tres o quatre reaccions del pare, però aquella era massa cruel i ni li havia passat pel cap. Un home encara amb nervi, amb les ulleres a punt de relliscar-li per la punta del nas, recobert de pols i de la llum miserable d'un pis mal ventilat que feia olor de ranci dient-li el passat és passat..., tot això no ajudava gens. Tu va girar cua sense escopir, sense dir res, sense insultar, guardant-se la ràbia a dintre, barrejada amb dolor. En un pis de més amunt, algú tocava el piano.

Si a Jo confesso Jaume Cabré ens va fer una demostració de pirotècnia literària, amb un desplegament inusual de recursos i habilitats, a Quan arriba la penombra continua l'espectacle, ara amb un format més reduït. Ho he sentit a dir moltes vegades, jo –sincerament– ho penso, Jaume Cabré és avui mateix el número u de la narrativa catalana.
  

Jo confesso

Jaume Cabré amb la portada de Jo confesso.

Ens trobem davant d'una impressionant demostració d'enginyeria narrativa a càrrec d'un dels millors escriptors actuals en llengua catalana.

Sense desmerèixer l'argument central ni la gernació d'històries paral·leles que l'enriqueixen, hem de fixar-nos prioritàriament en la tècnica literària emprada per Jaume Cabré que, si bé ens sorprèn d'entrada, més tard ens demostra que és plenament vàlida per construir i desenvolupar, amb molt de rigor, un poderós relat.

A l'inici de la lectura, però, els recursos tècnics de l'autor ens poden confondre i fer perdre el fil narratiu. Molts lectors han reconegut que van estar a punt d'abandonar-la poc després de començar. Va ser el boca-orella, ara amplificat per les xarxes socials, el que els va disuadir. A mi em va passar el mateix, al constatar el desconcert provocat per les primeres pàgines em vaig endinsar en els blocs literaris per conèixer opinions que, majoritàriament, reverenciaven aquesta gran novel·la. Només calia una petita dosi de paciència per immergir-nos totalment en aquest colpidor relat que ens proposava el seu creador.

Com ja havia fet en obres anteriors, Jaume Cabré alterna en un mateix paràgraf la primera i la tercera persona narrativa. És un recurs extraordinari doncs si bé d'entrada se'ns fa estrany assimilar-lo, un cop digerit ens permet gaudir d'un ritme literari més viu, molt més d'acord amb la trama desenvolupada.

Però sempre que hi entrava legalment m'havia de comportar com si hi estigués de visita, amb les mans al darrere mentre el pare m'ensenyava l'últim manuscrit que he trobat en una botiga depauperada de Berlín, fixa't, i alerta on poses les mans, que no vull haver-te de renyar.

Una altra concessió estilística és la utilització periòdica de fragments narratius i diàlegs creuats entre personatges molt allunyats en l'espai i en el temps. Jugar amb el llenguatge d'aquesta forma tan transversal i obtenir uns resultats tan espectaculars només està a l'abast de la gent que domina completament l'idioma, és a dir, dels virtuosos de la llengua.

Monestir de Santa Maria de Gerri

He parlat primer de la forma perquè m'ha captivat íntegrament. Però no seria just deixar de banda la trama argumental que conté Jo confesso. La podem resumir com la història de la vida d'un home, Adrià Ardèvol i d'un violí creat pel mestre cremonès Lorenzo Storioni. Dos protagonistes que serveixen a l'autor en el seu procés de reflexió sobre l'existència del mal, nucli central d'aquesta obra. Ens passejarem per Girona i el Pallars (segles XIV i XV), París i Cremona (XVII), Vic i Roma (I Guerra Mundial), Alemanya (III Reich), Auschwitz i la Barcelona dels 40-50 fins avui en dia. Un llarg recorregut per comprovar com l'existència del mal no és patrimoni d'una època, d'un ideari o d'un lloc en concret.

Però la fulla de la glicina era més interessant. I en Bernat va continuar llegint allà on ho havia deixat, que era quan l'Adrià deia vull dir-te una cosa que m'obsessiona, estimada meva: després de passar-me la vida mirant de rumiar sobre la història cultural de la humanitat i intentant tocar bé un instrument que no es deixa tocar, vull dir-te que som, tots plegats, nosaltres i els nostres afectes, una pputa casualitat. I que els fets s'entortolliguen amb els actes i els esdeveniments; i les persones topem, ens trobem o ens desconeixem i ens ignorem també per casualitat. L'atzar ho és tot: o potser res no és atzarós, sinó que ja està dibuixat. No sé quina afirmació quedar-me perquè ambdues són certes. I si no crec en Déu, tampoc no puc creure en un dibuix previ, es digui destí o com es digui.

Jo confesso és una novel·la gegantina, amb 1.000 pàgines d'extensió, que va tardar sis anys en gestar-se. És un estudi sobre la pervivència del mal però també sobre la cobdícia, la incomunicació i l'absència de redempció de pecats. És un exponent de l'aplicació de noves i arriscades tècniques narratives que, finalment, solen convèncer al lector més conservador. En resum, és un llibre digne de ser llegit i rellegit les vegades que calgui.