Open

Sovint, i quan és possible, m'agrada començar aquests comentaris de lectures explicant el perquè de la tria del llibre. Penso que és curiós esbrinar el rerefons d'una elecció concreta davant d'un munt d'infinites possibilitats. Crec que pot servir per apropar-nos als mecanismes d'elecció utilitzats que, en molts casos, no són més que una concatenació d'efectes derivats del més pur atzar. En aquest cas, però, això no és així ja que se n'ha parlat tant i bé de l'autobiografia del tennista de Las Vegas que gairebé resultava impossible ignorar aquesta aparició tardana –el llibre es va publicar als EUA el 2009– que finalment ha estat traduït a la llengua castellana.

Amb l'inestimable ajuda de l'escriptor i periodista J. R. Moehringer –premi Pulitzer 2000–, l'extennista Andre Agassi (Las Vegas, 1970) construeix una crua autobiografia en la que el patiment i la infelicitat es donen la mà amb l'amor i l'èxit esportiu. Una exhaustiva seriació cronològica de dades i més dades que ens endinsen en una espiral de vertigen que, freqüentment, voreja la pròpia autodestrucció del protagonista.

Open comença poques hores abans del darrer partit de la carrera d'Andre Agassi. Aquella nit ha de dormir a terra ja que la seva esquena no suporta els matalassos. El seu cos està molt castigat a conseqüència d'una exigent trajectòria que va començar des de ben petit perquè el seu pare estava obsessionat en fabricar uns fills campions. Des dels set anys d'edat ja havia de lluitar amb una màquina llençapilotes –ell la va batejar com el drac– que Mike Agassi havia modificat a l'alça perquè les boles assolissin una velocitat de 180 km/h. L'exigència paterna l'obligava a tornar-ne 2.500 al dia, 17.500 a la setmana, gairebé 1.000.000 a l'any.

Sóc un home jove, relativament jove. Tinc trenta-set anys. Pero em llevo com si en tingués noranta-sis. Després de tres decennis corrent a tota velocitat i aturant-me en sec, saltant molt enlaire i aterrant amb força, el meu cos ja no em sembla el meu cos, sobretot els matins. A conseqüència d’això, la meva ment no em semblava la meva ment. Des que obro els ulls sóc un desconegut per a mi mateix, i encara, com dic, que no sigui res, als matins la sensació resulta més accentuada.

Tot i que són simplement unes memòries d'un esportista d'elit, el llibre es llegeix amb molta fruició. Es nota la bona feina de Moehringer que ha estat capaç de bastir una estructura captivadorament addictiva que ha servit per entusiasmar a una autèntica legió de lectors, com el conegut escriptor i periodista Xavier Bosch que manifestava: Només desitjo que sigui l’hora d’anar a dormir per agafar Open, les memòries d’Andre Agassi, el guanyador de vuit Grand Slams, i continuar devorant els detalls d’una confessió, a la menuda, que va d’esport i de patiment, molt més enllà del què ningú podia sospitar.

Quan érem feliços

Em vaig decidir per Quan érem feliços després d'haver llegit l'article On resideix l'esperit del temps que Salvador Cardús va publicar a La Vanguardia el dia 22 d'agost d'enguany. En ell, Cardús explicava que la lectura del llibre no havia desmerescut les expressions que havia vist a la cara de la seva esposa mentre el precedia en la seva lectura i descobria sorprenentment com el món descrit per l'autor era –també– el seu propi món.

Rafel Nadal (Girona, 1954), escriptor i periodista,  va ser director d'El Periódico de Catalunya des del 2006 fins al 2010. També va participar en l'arrencada del diari Ara i actualment forma part de La Vanguardia i col·labora amb TV3, 8tv i RAC1. Amb aquesta obra va guanyar el Premi Josep Pla 2012.

Ens trobem davant les memòries d'infantesa i d'adolescència del sisè fill, d'un total de dotze, d'una de les famílies gironines més conegudes: els Nadal-Farreras. Una nissaga que ha fornit a personatges tan rellevants com en Quim Nadal, exalcalde de Girona i exconseller de la Generalitat; en Manel Nadal, exsecretari del DPTOP del govern català, en Josep Maria Nadal, exrector de la Universitat de Girona i en Rafel Nadal, exdirector de El Periódico de Catalunya i autor del llibre que ens ocupa. Per tant, no serà el retrat d'una família qualsevol sinó d'una influent família de la burgesia gironina –amb els pares de l'Opus Dei– durant l'època franquista; exactament entre les dècades dels 50 i dels 60.

De petit somiava que em quedava tancat tota la nit a la pastisseria Puig de la rambla de Girona. Devia ser pels volts de Nadal, perquè al taulell hi havia ple de torrons de xixona, de massapà, de crocant, d'alacant, de xocolata i de crema, cremada i sense cremar. I també estava ple de dolços i pastissos i de coses per al tió. Però fa anys que la pastisseria Puig va tancar i jo ja no he tornat a tenir aquell somni.

Amb un llenguatge planer i un llarg seguici de capítols molts curts, l'autor passa revista a la seva infantesa que transcorre entre Girona, la platja palamosina de La Fosca, el mas d'Aiguaviva i l'internat d'El Collell, on hi passa cinc anys. Bona part de la novel·la és una mostra d'afecte per la capital gironina que és descrita amb especial delicadesa, sobretot la part vella presidida per la seva omnipresent catedral.  També reflecteix amb molta tendresa les difícils relacions que s'estableixen entre els membres d'una família tan nombrosa que és capaç de tirar endavant amb moltes dosis de tolerància i d'esperit fraternal. Per la seva rellevància significativa, també convé destacar l'homenatge oníric que l'autor ret al seu germà Toni –desaparegut en alta mar després d'una nit de pesca– al capítol titulat A la medina de Trípoli.

Rafel Nadal aconsegueix crear un retrat social de la Girona de postguerra que, tal com deia Cardús en el seu article, és fàcilment extrapolable a d'altres indrets de Catalunya. Malgrat tot, com diuen alguns blocaires, limitar-se a la pura realitat, sense emprar cap pinzellada de ficció, pot arribar a convertir el relat en una trivialitat.