Aproximació històrica al mite de Sinera

L’Aproximació històrica al mite de Sinera, apareguda el 1983 i exhaurida ràpidament, demanava una revisió a fons, per arrodonir la visió global del món de Sinera, i afegir-hi les darreres aportacions de Salvador Espriu.
Com ja és sabut, el mite de Sinera és una de les claus de volta de l’obra d’Espriu. És també lloc comú que el substrat geogràfic i humà de Sinera està inspirat en la localitat concreta d’Arenys de Mar, poble natal dels seus pares i avantpassats.
La fita primordial que perseguim amb la publicació d’aquest llibre és que l’hipotètic lector d’Espriu que desconegui Arenys de Mar i la seva història, es pugui moure tranquil·lament amb la imaginació per Sinera, es familiaritzi amb els seus topants, costums, personatges i no tingui cap problema a reconèixer en els diversos passatges espriuans qualsevol aspecte  del món sinerenc. Igualment els arenyencs hi trobaran una història molt suggeridora del seu poble i dels pintorescos personatges que hi ha viscut.

COMENTARI: La primera versió d'aquest llibre va ser publicada l'any 1983 per Agustí Espriu, Núria Nogueras i M. Assumpció de Pons. L'escriptor no havia volgut col·laborar amb els tres autors perquè considerava que el coneixement de la base de la seva inspiració no contribuiria a fer més comprensible la seva literatura. L'any 2010 va aparèixer aquest nova versió, ara ja corregida i augmentada, que recollia moltes de les aportacions que els descendents del poeta –mort el 1985– havien posat a disposició dels autors. Ens trobem davant d'un exhaustiu treball de documentació dels indrets, costums, tradicions, personatges i fets de la infantesa i joventut de Salvador Espriu que s'ha convertit en una vastíssima visió panoràmica d'Arenys de Mar, des dels seus orígens fins el segle XXI.
    

Laia

Amb només divuit anys, Salvador Espriu va escriure Laia (1932), la seva tercera novel·la. Abans havia escrit Israel (1929) i El doctor Rip (1931), la primera en llengua castellana. Malgrat disposar d'una extensa obra en prosa, el poeta de Sinera no ens va deixar la gran novel·la que els lectors repetidament li reclamaven i que l'hagués consolidat definitivament com el gran escriptor que ja era, si bé, en una entrevista televisiva havia manifestat que –en la seva ment– la tenia perfectament concebuda i planificada.

Laia va ser una nena abandonada a la seva sort, víctima d'una malaltia hereditària que li provocava episodis de crisis epilèptiques. Malgrat tot, era prou valenta i liderava la seva colla formada exclusivament per nois. Anys després es va casar amb en Quelot, un mariner ruc, lleig i alcohòlic que la maltractava a diari. Va engendrar un fill deficient que morí prematurament i s'enamorà de l'Esteve, company pescador del seu marit. Aquesta novel·la es traslladà al cinema, l'any 1972, amb una pel·lícula protagonitzada per Núria Espert i Francisco Rabal i dirigida per Vicenç Lluch.

I l'Esteve es va dir que aquella boira era com la Laia. La Laia, magnífica i olorosa com una fruita, d'una ànima abrandada i inabastable com la calima, sempre igual i sempre nova, que punxava i feria i fiblava la carn i l'amarava d'anhels, com l'aigua de la boira, tan enganyosa. Tan enganyosa com l'aigua de la boira. Al cel immens, les estrelles, també semblants a la Laia. A vegades hi havia al fons dels ulls de la dona una llumeneta tendra i clara, serenor. Però la boira aviat els enterbolia, i el desig penjava dels llavis com una amenaça.

L'estiu del 1931, Salvador Espriu havia començat a escriure una novel·leta de costums mariners. En ella, la vida marinera seria l'element més essencial per sobre de les vicissituds dels propis protagonistes. Molts lectors hi han volgut veure l'Arenys del segle XIX, perfectament retratat. Un paisatge que sobresurt damunt d'una sèrie de personatges imperfectes que, sovint, es comporten com autèntiques caricatures grotesques. Aquest interès que mostra l'autor per l'ambientació en detriment de la pròpia acció narrativa el podem percebre diàfanament amb la propia estructura de la novel·la, la qual s'oblida de la protagonista al bell mig del relat fins recuperar-la al tram final. Entremig s'hi escolen capítols merament descriptius però construïts amb absolut mestratge, com el de Setmana Santa on l'autor fa una portentosa demostració del seu talent literari.

No seria just acabar aquestes línies sense fer-nos ressò de l'ostentosa exhibició lèxica, a la manera de Joaquim Ruyra, que es desprèn pàgina rere pàgina. Així, no sorprèn que, més endavant, Espriu escrigui aquells versos tan famosos: Salvàvem els mots / de la nostra llengua / el meu poble i jo.

Espriu, transparent

Era obligat, abans d'acabar aquest Any Espriu, dedicar algunes hores de lectura a l'il·lustre poeta de Sinera. La tria era delicada doncs ens trobàvem davant d'un autor prolífic amb una obra molt diversificada que comprenia tots els gèneres literaris i abraçava un període de 50 anys. Decididament, vaig optar per la visió de conjunt que em podia aportar aquesta biografia d'Agustí Pons, de recent aparició.

La vida de Salvador Espriu no va ser gens senzilla. Tot i pertànyer a una família benestant i ser un autèntic nen prodigi, ben aviat va topar amb l'infortuni: les malalties es van emportar a dos dels seus germans i el van deixar enllitat a ell mateix per un període de tres anys. Més tard, quan estava a punt d'incorporar-se a la Universitat com a docent, esclatà la guerra civil que posà fi a l'etapa republicana i suprimí l'autogovern català. Més endavant ell s'hi referí amb la famosa frase: Quan va acabar la guerra m'avergonyia tant de ser home que m'hauria agradat ser un pacífic gos. L'any 1940 morí el seu pare i es va veure obligat a treballar de valent perquè els seus dos germans puguéssin continuar estudiant, tot això a costa de la seva carrera literària a la qual no s'hi pogué dedicar amb plenitud.

Malgrat tot, amb el pas del temps assolí l'excel·lència. Persona escrupolosament mètodica, amb un altíssim nivell d'exigència, va lluitar aferrissadament per salvar els mots de la llengua catalana (Salvàvem els mots/de la nostra llengua/el meu poble i jo). Tret d'Israel, un breu treball d'adolescència, tota la seva producció literària està escrita en català. Gràcies a la seva voluntat de ferro, va sobreviure a una llarga i implacable dictadura que va prohibir i va intentar aniquilar el nostre idioma. Espriu es va mantenir fidel per sempre més al servei d'aquest poble.

Tot i que manifestava que era un home sense biografia, la veritat és que Salvador Espriu va liderar el panorama literari català comprès entre el 1930 i el 1985. Habitualment es mostrava com una persona tímida i afable, però era capaç de reaccionar amb serena acritud davant una crítica negativa. Això és el que va contestar a Joan Ferraté arran d'un article publicat el novembre del 1968 a Serra d'Or:

La cinquena d'aquestes causes diu així: «Tal vegada, d'una manera silenciosa i indirecta, que el seu germà, aquesta innocentíssima ànima tan sorprenentment bessona de la visceral  i força erudita sor Isabel de Villena, amb els seus exhaustius coneixements de Catul, del vers anglès, de la prosa francesa, de l'estructuralisme i del polonès (per a l'entusiasta embadocament del Molas), de la matemàtica postquàntica, dels talasocardancioafrodisíacoovariacollono-purgaciopornoterroartísticorenocoetilodisbauxionismes (he sentit dir que és només un simple tímid sexual i, per torna, impotent, però no ho comento de cap de les maneres, perquè el món i la gent són, és ben sabut, calumniosos i perversíssims) i del que en poesia és per a les noies divertit, és l'únic poeta vàlid del país i àdhuc de l'estranger [...}»

Com hem esmentat abans, Salvador Espriu va conrear tots els gèneres literaris però amb especial dedicació per la poesia (Les Cançons d'Ariadna, Cementiri de Sinera i La Pell de Brau) i el teatre (Fedra, Antígona i Primera Història d'Esther). El seu món particular està farcit de simbologia on la mort hi és omnipresent i on s'hi nota la influència de la càbala jueva i del món clàssic grecoromà. També dedica molta atenció al seu entorn més immediat, com al Jardí dels Cinc Arbres de la casa pairal de Arenys de Mar i la pròpia ciutat que anomena Sinera.

La seva literatura no és gens fàcil i requereix una elevada dosi de paciència, concentració, documentació i perseverància per poder-la anar seguint amb majors o menors entrebancs. Aquesta és la raó per la qual l'obra espriuana no sigui més popular tot i que cantants com Raimon i directors de teatre com Ricard Salvat han contribuït molt a divulgar-la. Fins la fi dels seus dies a Espriu se li demanava insistentment una novel·la, una gran novel·la que culminés la seva vertent prosista i omplís un buit que encara mancava cobrir dins la narrativa catalana; ell ho tenia clar i s'ho anava planificant, però no hi va ser a temps. Morí a Barcelona el 22 de febrer del 1985.