Fa quatre
anys vaig llegir de Jordi Cabré Digues un desig, premi Sant Jordi
2018. Em va encaterinar per la utilització d'un llenguatge farcit
d'enginy que afegeix a l'obra un plus realment destacable dins la
sorprenent lluita entre el món real i el fictici. Un gran llibre que em
va inspirar un petit text que vaig titular Digues una frase (L'Artesenc,
242).
Ara torna Cabré amb un relat més autobiogràfic on es despulla
literàriament. No sempre hi ha algú altre, quan es trenca una relació...
O potser sí? El protagonista d’aquesta novel·la sempre havia estat
acostumat a un guió vital, a una partitura fixa, pero ara descobreix que
la vida se li haurà d’impregnar de jazz. Durant les estacions de tot un
any tindrà temps per muntar un pis, anar construint un nou univers i
coneixer llocs i persones noves. La seva crisi de mitjana edat se li
barreja amb escenes d’infantesa, i els seus records contrasten amb el
creixement dels fills i la nova realitat que l’envolta. Tornar a
començar es millor si es fa en silenci, pero de seguida descobrirà que
el silenci no existeix. Sempre hi ha la remor de la ciutat, com el so
del jazz. Sempre hi ha el llum ences al passadís. Sempre hi ha algú
altre.
