Glenn Gould. Una vida a contratiempo

Glenn Gould (1932-1982), geni de la música clàssica, va fascinar el món pel seu talent inaudit, la modernitat de les seves interpretacions i la seva estranya manera de tocar el piano, encorbat i taral·lejant amb els ulls tancats. Sandrine Revel recrea en vinyetes la vida d'el pianista canadenc, tractant de comprendre a la persona darrere del personatge, d'apropar-se a la vida interior d'un geni solitari, fràgil i turmentat, que va afirmar en algun moment: Creia fermament que tothom compartia la meva passió pel cel ennuvolat. Em va sorprendre molt adonar-me que algunes persones preferien el sol.

COMENTARIS: El còmic de Sandrine Revel es basa en una interpretació lliure dels moments més estel·lars de la vida del pianista canadenc. Per damunt de tot, destaca un dibuix detallista, amb molta personalitat, que transforma aquest llibre en una petita obra d'art.
   

Soy tu hombre. La vida de Leonard Cohen

Quan encara era un adolescent, Leonard Cohen va sortir al balcó de casa seva, a Mont-real, prop d'un parc, i va sentir uns acords de guitarra. Un noi assegut al parc tocava flamenc i durant uns pocs dies es va convertir en el primer mestre de Leonard. Des de llavors, pas a pas, Leonard Cohen ha anat forjant una carrera on els moments estel·lars s'han alternat amb èpoques fosques, i on la música ha anat acompanyada de l'escriptura. Cançons com Suzanne, So Long, Marianne o Chelsea Hotel ens han acompanyat al llarg de segle XX i els poemes del Llibre de l'Anhel resumeixen en poques línies emocions que no tenen data de caducitat. Molts joves veneren a aquest home que el 2011 va ser guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries i als seus setanta-vuit anys encara tenia forces i ganes de donar la volta a el món per estar a prop del seu públic. Quan algú el titlla de pessimista, Cohen somriu i deixa anar una de les seves frases memorables, que són una lliçó de vida. Revisant aquestes paraules, entrevistant a la gent que li és propera, treballant amb l'artista per demanar dades inèdites de la seva trajectòria personal i professional, Sylvie Simmons ha reunit les peces que componen a l'home i a l'artista, fins a aconseguir el seu millor retrat.

COMENTARI: Ens hem de descobrir davant l'esforç titànic de l'autora per apropar-nos, en 738 pàgines, a la vida i a l'obra d'un personatge tan múltiple i canviant com Leonard Cohen; un artista complet que va excel·lir especialment en el camp de l'escriptura, la poesia i la música. Un esperit nòmada, eclèctic, víctima de canviants estats d'ànim, que va conviure a curta distància amb els personatges més notoris de l'art i de la intel·lectualitat durant la segona part del segle XX. Un reconeixement mundial que es va veure reflectit en les darreres gires musicals que va portar a terme a les acaballes de la seva trajectòria. Aleshores, el món li va poder demostrar la seva infinita estima.
        

El bosque infinito

A finals del segle XVII, René Sel i Charles Duquet, peons contractats per tallar fusta, desembarquen al Canadà, conegut aleshores amb el nom de Nova França, amb un contracte precari per treballar en duríssimes condicions en les terres d'un dèspota colon francès. Mentre Duquet, fa veure que cau malalt per escapar d'aquesta «esclavitud» i dedicar-se al comerç, René, sensible al seu entorn, es queda a la plantació i sobreviu al seu «amo», unit a una índia més gran que ell. Malgrat que els destins de tots dos s'anuncien tràgics, els seus successors, al llarg de tres segles, seguiran lligats al que –quan els seus avantpassats van arribar– eren uns boscos sense límits, aparentment inesgotables.

A FAVOR: Saber crear addicció mitjançant un relat duríssim on la miserable condició humana s'exhibeix sense miraments. 

EN CONTRA: Tot i que les 848 pàgines t'ho fan pensar dues vegades, desenvolupar una trama que abraça més de tres segles, les justifica plenament.
          

Ànima

L'any passat vaig disfrutar molt llegint el llibre A dalt tot està tranquil de Gerbbrand Baker, honorat pel Gremi de Llibreters de Catalunya amb el XIII Premi Llibreter 2012. Fa poc, quan es va fer públic que el premi d'enguany corresponia a Wajdi Mouawad per la seva obra Ànima, vaig pensar que —probablement— la seva lectura em serviria per mantenir el bon regust que m'havia deixat el premi anterior.

Wajdi Mouawad (Líban, 1968) és un escriptor d'origen libanès que viu a Mont-real (Canadà). També és actor i director de teatre. D'expressió francesa, és un dels autors més ben valorats del panorama actual. Se'l coneix, sobretot, per La sang de les promeses, tetralogia de teatre èpic que va escriure i dirigir. Està formada per: Litoral (2009), Incendis (2009), Boscos (2006) i Cels (2009). Precisament, va ser amb Incendis quan va assolir el gran èxit que el catapultà a la rellevància internacional. Ànima (2012) és la seva tercera novel·la.

Ànima recull la duríssima història de Wahhch Debch, un libanès que va haver de deixar el seu país per escapar de la guerra civil i establir-se al Canadà. El malson comença quan descobreix la seva dona brutalment assassinada al mig de la sala de casa seva. Tot i que la policia sap qui és el culpable, no el poden detenir perquè viu en una reserva índia vedada a l'actuació policial. Llavors, Wahhch decideix emprendre personalment la recerca, no per satisfer els desitjos de revenja sinó per veure amb els seus propis ulls al culpable del crim i així poder descartar la remota possibilitat que ell mateix pogués ser l'assassí. Durant la seva odissea, es topa amb un gos salvatge que, progressivament, es convertirà en el seu inseparable amic.

Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. Plou: es posen a córrer. Esperen els déus i tanmateix no veuen els ulls dels animals que els miren. No senten el nostre silenci que els escolta. Tancats en la seva raó, la majoria no superaran mai la desraó, si no és al preu d'una il·luminació que els deixarà embogits i exsangües. El que tenen a les mans els absorbeix i, quan no hi tenen res, se les posen a la cara i ploren. Son així.

Ens trobem davant una novel·la sorprenentment singular perquè es desenrotlla des de la perspectiva de més de cinquanta animals: mosquits, gats, serps, cavalls, papallones, gossos i molts més. Cadascun s'encarrega d'un breu capítol, fent avançar la narració global però aportant-hi un punt de vista estrictament animal. Segurament l'autor utilitza aquest recurs per establir una analogia entre homes i bèsties, valent-se d'un reguitzell d'actes de crueltat que fan posar els pèls de punta al lector més avesat. El protagonista, supervivent de la matança de Sabra i Xatila (1982), constatarà en el seu llarg periple per terres americanes, la irracionalitat que tant sovint fa caure a l'espècie humana al pou de l'abisme.

És una novel·la duríssima, amb passatges d'extrema crueltat, però escrita amb energia, enginy i eficiència. Recomanable per a tothom que estigui interessat en les noves tendències de la narrativa actual i que no busqui una novel·la plàcida, lenta i entranyable com la que esmentàvem al començament d'aquest text. No cal insistir més, el Premi Llibreter d'enguany ha canviat radicalment de registre però ha mantingut —íntegrament— la qualitat literària.

Canadà

Després d'una breu però gratificant immersió dins les aigües de la literatura contemporània nord-americana (Paul Auster i Jonathan Franzen) venia de gust conèixer a un altre destacat membre d'aquesta confraria: Richard Ford. Potser hagués estat més convenient començar per la trilogia que el va fer famós però, en aquest cas, s'ha imposat la més estricta actualitat i hem triat Canadà (2012), la seva darrera novel·la, de recent aparició.

Richard Ford (Jackson, EUA, 1944) va saltar a la fama l'any 1986 amb la publicació de la novel·la The Sportswriter (El periodista esportiu), primera entrega d'una sèrie de tres protagonitzades per Frank Bascombe: Independence Day (1995) – la primera novel·la que va obtenir, al mateix temps, els premis PEN/Faulkner i Pulitzer– i The Lay of the Land (Acció de Gràcies, 2006).

A Montana (EUA), als anys seixanta, Dell i Berner Parsons –dos germans bessons de quinze anys– veuen com els seus pares han d'ingressar a la presó després d'haver perpretat un atracament. Abans de caure sota la tutela dels serveis socials emprendran la fugida per separat. La Berner se n'anirà i, tota sola, es buscarà la vida i Dell marxarà amb una amiga de la seva mare que el conduirà al Canadà. Allí estarà a càrrec de l'inquietant Arthur Remlinger, un americà que anys enrera també va haver d'abandonar precipitadament els EUA per instal·lar-se al país veí.

La Mildred Remlinger m'havia aconsellat que mirés de pensar en tantes coses com pogués i no centrar-me d'una manera malsana en només una, i que sempre procurés saber alguna cosa a la qual pogués renunciar. D'altra banda, els meus pares m'havien aconsellat, cadascun a la seva manera, que acceptés. («Flexibilitat» era la paraula preferida de la mare). Amb el temps, jo mateix arribaria a ser capaç d'explicar-m'ho tot… en algun lloc. D'alguna manera. I possiblement també a la meva germana, la Berner, a qui sabia que tornaria a veure abans de morir-me. Fins aleshores, intentaria trobar un equilibri entre els bons consells que havia rebut: generositat, perseverança, acceptació, renúncia, obrir-me al món; i amb totes aquestes coses, construir una vida.

Novament ens trobem davant una novel·la en la qual és més significatiu com s'expliquen els fets que no pas la pròpia trama argumental, tot i que aquesta no és gens despreciable. El paral·lelisme establert entre Arthur Remlinger i Dell Parsons, dos nord-americans que han hagut d'adoptar la nacionalitat canadenca, sintetitza les repercussions dels actes que hem d'entomar personalment si són propis o, resignadament, si ens venen de rebot. Arthur ha de lamentar la seva ingènua temeritat i Dell l'idiotesa dels seus pares. Però tots dos han de plantar cara a un futur difícil i tenebrós que mai hagueren imaginat haver d'afrontar. Malgrat tot, Dell assoleix finalment un futur raonablement confortable ja que ha estat capaç de no caure mai en el cinisme, tolerar bé les pèrdues i connectar les coses desiguals en un tot que preserva el bé.