Pedra de tartera

«Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s'atansa, m'estaré quieta aquí dies i dies...».La Conxa es veu així quan empresonen el seu marit al final de la Guerra Civil. D'adolescent, ella va haver de deixar la família en un poble del Pallars per viure amb la de la seva tia i, d'aquesta manera, ajudar-la en una altra població de la mateixa comarca. Allà va conèixer en Jaume, paleta i fuster d'un poble veí, de qui es va enamorar, i s'hi va casar. Per raó de la Història, a la protagonista li cal aprendre de la resistència pacífica dels minerals. 

COMENTARI: En poques pàgines, Maria Barbal ha sabut traçar un resum biogràfic d'una dona de muntanya envoltada de solitud, de resignació i de silencis. Una vida de desarrelament amb potents pinzellades d'un fèrtil amor, prematurament estroncat per la tragèdia de la Guerra Civil del 36.
           

La drecera

El narrador d’aquesta història, tot just sortit de la infantesa, viu en un petit poble de l’Empordà amb els seus pares, que fan de masovers al xalet d’una família benestant. Fascinat, observa la vida dels senyors i els seus fills, que habiten un món inaccessible i cada vegada més contradictori per a ell. Amb el pas dels dies i les estacions, replegarà la seva mirada sobre l’entorn que el veu créixer i que sembla perillar cada cop més, amenaçat per un nou model de vida. La drecera ens descriu un paisatge físic i humà desaparegut, víctima de la pressió urbanística, i reivindica, amb un llenguatge ric i molt lligat al territori, les arrels d’un poble situat entre la terra i el mar i ens ofereix, amb una delicadesa fora del comú, un relat exquisit i subtil sobre el trànsit a la vida adulta.

COMENTARI: Breu, però precís retrat dels canvis que experimenta tant el paisatge com la vida interior d'uns personatges molt propers. Una molt aconseguida barreja d'emocions i vivències que podem sentir com a pròpies en molts paratges de la narració.

Primavera, estiu, etcètera

Com cada any per Tots Sants, l'Èlia de cal Pedró torna al poble per fer la visita de rigor al cementiri i passar uns dies amb son pare i sa tieta. Amb 34 anys fets, la parella l'acaba de deixar i la crisi fa estralls en el despatx d'arquitectura on treballa a Barcelona. Ara es disposa a aprofitar el pont per posar ordre, si més no, als pensaments. Després de l'exili universitari i laboral, l'Èlia s'adona que amb l'edat s'hi sent cada cop més còmoda, entre qui va ser la seva gent. I quan una està tan ben disposada i atenta, pot ser que comenci a veure i a entendre coses que fins ara li havien passat desapercebudes.

COMENTARI: El primer que ens crida l'atenció d'aquesta òpera prima de Marta Rojals és el llenguatge. Tal com explica l'autora, s'ha dit molt que el dialecte usat és «ebrenc», suposo que per referir-se a la variant tortosina, però estrictament és lleidatà, més propi de les Garrigues que de la Ribera d'Ebre, per aquells capricis de les fronteres artificials.
El segon aspecte que també posem en relleu és l'ús predominant del diàleg, tant el directe com l'indirecte. Recurs molt ben aprofitat per anar descabdellant la trama argumental que evoca, amb infinitat de detalls, els trets essencials del llogarret rural que descriu en les seves pàgines.
  
  

Dos taüts negres i dos de blancs

La matança d’una família de masovers a Carreu l’any 1943 va commocionar les masies i els pobles veïns d’aquest racó del Pallars Jussà. La notícia de l’assassinat múltiple no va arribar gaire més lluny. En una època en què calia donar la imatge que la nueva España era un paradís de pau, la censura va fer callar la premsa. Setanta anys després, Pep Coll investiga els secrets d’aquest fet esfereïdor que va marcar la seva infantesa a Pessonada. D’entrada, és una història molt semblant a la famosa matança de Kansas, novel·lada per Truman Capote, però les conseqüències del crim del Pallars van ser diametralment oposades: la premsa va oblidar el cas, i la justícia franquista no va saber, o no va voler, resoldre’l. A partir del relat biogràfic dels personatges reals que van intervenir en els fets, Pep Coll ens ofereix una novel·la excepcional, rotunda i absorbent. Sens dubte, la seva obra més personal.

COMENTARI:  Cada capítol exposa el punt de vista personal d'un personatge de la novel·la sobre els tràgics fet del 1943. Malgrat aquesta diversitat de protagonistes, la narració no se'n ressent gràcies a l'ofici d'un gran escriptor com és en Pep Coll.

A dalt tot està tranquil

A dalt tot està tranquil (Boven is het stil, 2006) és la primera novel·la de l'escriptor holandès Gerbrand Bakker (Wieringerwaard, 1962). L'any 2010 va guanyar el prestigiós Premi Literari Internacional IMPAC de Dublín, dotat amb 100.000 €. Ha estat traduïda a més de 20 idiomes i ha obtingut un ampli reconeixement internacional. És l'obra que va estrenar el catàleg de l'editorial catalana Raig Verd.

Després de la mort del seu germà bessó, Helmer van Wonderen ha de deixar els seus estudis a la Universitat d'Amsterdam per tornar a casa i ajudar en la granja familiar. Amb el pas dels anys, quan la seva mare ja ha mort i el seu pare s'ha convertit en un ancià malaltís i sense forces, Helmer esdevé l'autèntic propietari del negoci que ha d'anar compaginant amb les atencions al seu progenitor. És llavors quan s'adona de la seva extrema solitud i es proposa refer la seva existència per sortir de la monòtona rutina que el persegueix dia a dia. 

El relat, cuinat a foc lent, destaca per la seva extremada meticulositat. Hi trobem una descripció exhaustiva de l'entorn d'en Helmer: la casa, el bestiar, les eines, el paisatge, els objectes i l'omnipresent cornella emmantellada que, des de dalt d'un freixe tort, es converteix en el notari dels esdeveniments. També sobresurten els pocs personatges que interactuen amb el nostre protagonista: el seu pare, la veïna Ada i els seus fills Teun i Ronald, el tractant de bestiar, el lleter, l'exmosso Jaap i Riet –l'exnòvia del seu germà difunt– i Henk, el fill d'aquesta. Sense deixar de banda la mare i el germà bessó que, tot i no estar de cos present, segueixen formant part del mateix escenari.

Ja fa tant de temps que ho faig tot a mig gas. Fa tant de temps que tinc mig cos. Mai més espatlla contra espatlla, mai més pit contra pit, mai més automàticament junts. Després aniré a munyir. Demà al matí hi tornaré. I la resta de la setmana, és clar, i la setmana que ve. Però amb això ja no en tinc prou, crec que ja no puc continuar amagant el cap entre les vaques perquè les coses segueixin el seu curs. Com un estúpid.

Deixant a un costat l'argument, sense cap voluntat de menysprear-lo, convé destacar l'estil propi amb que l'autor ha anat impregnant cada pàgina d'aquesta novel·la. Exageradament minuciós, Gerbrand Bakker aconsegueix marcar un ritme de lectura –lent i parsimoniós– que ens obliga a llegir cada paràgraf amb el somriure a la cara. Una opera prima sensacional.