Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris autodestrucció. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris autodestrucció. Mostrar tots els missatges

14 de juliol 2017

Carta a mi mujer

Pentti Saarikoski (1937-1983) va ser un dels poetes finlandesos més importants de la dècada dels seixanta del segle XX. Va obtenir nombrosos premis literaris com a escriptor, poeta i traductor. Segons ell, fou l'única persona al món que va traduir tant l'Odissea d'Homer com l'Ulisses de Joyce. Durant la guerra freda es va posar més al costat dels comunistes com a forma de protesta per l'excessiva dominació occidental de l'imperi nord-americà.

Carta a mi mujer (1968) és un llibre curt que funciona com un discurs continuat, sense corregir i sense cap tipus de censura. El va escriure mentre estava de viatge a Dublín, per airejar-se d'Helsinki, per poder respirar de primera mà l'esperit de Joyce i per intentar escriure un nou llibre. Però l'enyor provocat per l'absència de la seva dona el va afectar tan poderosament que va haver d'iniciar el camí de retorn abans del previst. Això sí, amb el llibre acabat, després d'una sèrie de dies caòtics regats per l'alcohol, les neures i la mala vida.

En el Essex House vi un partido de tenis en la televisión, pero no me enteré de quién ganó al final. Por la noche dormí bien. Por la mañana me dolía todo. Pensé que escribía mi último libro aunque sabía que no era cierto. No me desharé del alcohol, sin un coño puedo vivir un tiempo, pero sin alcohol ni un solo día. Sin embargo, no soy ningún borrachín. Tengo un hogar. Pago la pensión de los niños. Soy capaz de viajar al extranjero. Converso con la gente. No detesto el alcohol como mi padre, el alcohol es mi amigo, mi medicina y mi niño mimado. Más que nada tengo miedo de que el alcohol se acabe, tú también puedes dejarme, pero si me abandona el alcohol, se me va la vida.
És una irregular crònica de la vida bohèmia i autodestructiva d'una persona totalment dependent de l'alcohol i obsessionada amb el sexe, un Charles Bukowski a la finlandesa. El relat està centrat en una ciutat totalment referenciada per l'esperit de Joyce i la seva magna obra Ulisses, tot i que s'esmenta molt de passada, sense incidir-hi massa de ple. Potser, de fer-ho, l'obra hauria guanyat en interès.
 

14 d’abril 2017

El món d'ahir

Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, Brasil, 1942) va ser un escriptor molt conegut durant les primeres dècades del segle XX. Va escriure novel·les, històries curtes i moltes biografies, d'entre les quals destaquen les de Maria I d'Escòcia, Fouché i Maria Antonieta. Degut al seu origen jueu, al començar la II Guerra Mundial va haver de fugir del seu país per entrar a formar part del món de l'exili. Desesperat pel futur d'Europa i convençut que el nazisme s'estendria arreu del món, es va suïcidar a Petrópolis el 22 de febrer del 1942, juntament amb la seva esposa Charlotte Elizabeth.

El món d'ahir (Die Welt von Gestern, 1944) és una extraordinària autobiografia que es va publicar, pòstumament, dos anys després de la seva mort. Un relat fascinant que descriu de primera mà el daltabaix europeu originat per les dues guerres mundials del segle XX. Una obra que, amb el temps, s'ha convertit en un referent imprescindible per a qui vulgui endinsar-se plenament en l'estudi de l'Europa d'entreguerres.
És difícil de desprendre's en poques setmanes de trenta o quaranta anys de fe íntima en el món. Ancorats en les nostres idees del dret, creiem en l'existència d'una consciència alemanya, europea, mundial, i estàvem convençuts que hi havia una mesura de la inhumanitat que s'exhauria d'una vegada per totes en presència de la humanitat. Com que miro de ser tan sincer com puc, haig de confessar que el 1933 i encara el 1934 ningú no creia que fos possible ni una centèsima, ni una mil·lèsima, d'allò que havia de sobrevenir al cap de poques setmanes. Ara bé, teníem clar per endavant que els escriptors lliures i independents havíem de comptar amb certes dificultats, enuigs i hostilitats. Immediatament després de l'incendi del Reichstag, vaig dir al meu editor que aviat s'haurien acabat els meus llibres a Alemanya. No oblidaré la seva estupefacció.
El conjunt del relat és interessantíssim. Gràcies a ell podem apropar-nos a algunes de les personalitats de major rellevància cultural de l'època, com Richard Strauss o Sigmund Freud. Però, per damunt de tot, destacaria els primers capítols del llibre que mostren una ciutat, Viena, on la cultura sobresurt en tots els àmbits socials. La descripció de les inquietuds, anhels i interessos dels joves estudiants de l'època és, textualment, brutal. Mai hagués sospitat una sublimació de l'intel·lecte que pugués assolir uns nivells de tanta excel·lència.

De Stefan Zweig en coneixia poca cosa, només n'havia sentit a parlar quan se'l citava com a testimoni directe de les persecucions nazis contra els jueus a començaments del segle XX. Després d'aquesta experiència, el més probable és que, més tard o més d'hora, torni a Zweig.