L'imperi del dolor

La família Sackler és una de les més riques del món i és coneguda per haver fet donacions molt generoses a entitats i institucions de l’àmbit de les arts i les ciències. També és la responsable de produir i promocionar l’OxyContin, un opiaci venut com a analgèsic que ha provocat milers de morts i milions d’addictes als Estats Units. Patrick Radden Keefe retrata de forma implacable les tres generacions de la dinastia farmacèutica que ha causat una de les crisis sanitàries més devastadores dels últims anys, i en responsabilitza, també, tot l’entramat d’advocats, funcionaris, metges i polítics que han ajudat a perpetuar-la.

COMENTARI: El periodista nord-americà Patrick Radden Keefe va protagonitzar una fulminant aparició dins el món literari amb l’extraordinari relat No diguis res (2018), amb el qual va captivar a milions de lectors de tot el món. Tres anys després reapareix amb L’imperi del dolor (2021) un altre llibre que és una mostra significativa de com ha de ser l’implacable periodisme d’investigació. En aquest cas, davant una història d’ambició, filantropia, crim i impunitat, corrupció institucional, poder i cobdícia.
 

A sang freda

Història d'un crim monstruós convertit en obra d'art gràcies a l'ofici i a la sensibilitat del narrador, aquesta «novel·la de no-ficció» descriu, amb tant de detall que és a la ratlla de la morbositat -però sense ultrapassar-la mai-, la vida de dos psicòpates des de la seva infantesa fins a l'acompliment de la pena a què són condemnats. Truman Capote va dedicar sis anys seguits de treballs i investigacions a A sang freda, que es traslladaria aviat al cinema i li donaria notorietat mundial. Després d'aquesta novel·la, Capote es veuria incapaç d'acabar cap altre llibre.

COMENTARI: Novel·la realista que també podríem qualificar com un extens reportatge periodístic sobre uns fets brutals esdevinguts a l'Amèrica profunda de l'any 1939. El temps i els esforços emprats per l'autor es poden captar amb facilitat a l'hora de valorar un impecable treball narratiu. Malgrat tot, el perquè queda sense resposta.
  

Allò que va passar a Cardós

Crítiques molt positives aparegudes a diversos mitjans em van empènyer a iniciar la lectura d'Allò que va passar a Cardós. Pensant alhora que, després de mesos d'abstinència, també és convenient endinsar-se en la literatura catalana contemporània per comprovar-ne les seves constants vitals.

De Ramon Solsona (Barcelona, 1950) no n'havia llegit res, però sabia que era un dels autors més rellevants de les lletres catalanes d'avui. M'havia arribat el bon ressò que havia provocat la seva obra L'home de la maleta, publicada l'any 2011. Emperò, alguna vegada l'havia pogut seguir gràcies a les seves periòdiques col·laboracions, tant a la premsa escrita com als mitjans radiofònics.

A la vall de Cardós es comet un crim. Un guàrdia civil és assassinat, a cops de destral, per error. Aquest fet és aprofitat per l'autor per disseccionar la societat d'una petita comarca pirinenca que s'ha vist del tot desnaturalitzada per la massiva invasió de nombrosos treballadors d'arreu de l'estat que han vingut a la zona per treballar a l'empresa Cohisa, que –entre els anys 1959 i 1974– era l'encarregada de construir gegantines infraestructures hidràuliques a la comarca del Pallars.

Fins que no ets gran no tens una perspectiva de les coses que van passar en aquell temps. Nosaltres, els nens, no acabàvem de saber mai de què ni de qui parlaven exactament. Però sí que captàvem algunes coses, ens adonàvem que les històries antigues no s’acabaven de tancar mai i que en aquestes muntanyes poc o molt sempre n’hi ha hagut, de desgràcies, perquè la vida abans era molt dura. Molt dura. La gent també era dura, no perdonava res. Els rancors duraven anys i panys. Jo això ho he viscut, famílies barallades per alguna cosa que ja no recordava ningú.

El cos del relat està construït amb breus fragments, generalment en primera persona, que, raonablement ordenats, serveixen per anar desgranant la història d'un crim que , d'immediat, queda eclipsat per les peripècies dels dos autèntics protagonistes: el Santi Vallory i la Rossita. Una parella d'amants que lluiten per alliberar-se de l'esclavatge que ha sotmès a la dona el seu marit Jaume.

Però malgrat l'argument canònic en si, la novel·la sobresurt al convertir-se en un ric fresc costumista d'uns indrets pocs coneguts, amagats entre els cims del Pirineu, que van veure el seu estil de vida totalment capgirat en un curt període de temps. En aquest cas, la relació passional i el crim referenciat només serveixen de pretext per reviure un ambient, un paisatge i una gent durant els inicis de la segona meitat del segle passat en uns indrets on l'idíl·lic paisatge fa de contrapès a la duresa de la vida quotidiana.
       

El que no et mata et fa més fort

Sis anys més tard podem reprendre la lectura de la saga Millennium que la dissortada mort de Stieg Larsson va deixar interrompuda. Ara, i després de múltiples polèmiques, els hereus del creador –el seu pare Erland i el seu germà Joakim– han autoritzat, a l'escriptor David Lagercrantz, la quarta entrega que porta per títol El que no et mata et fa més fort.

He de reconèixer que, com molta gent, em va molestar saber que continuarien les aventures de Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander un cop desaparegut l'escriptor suec. Però, després de sortir al carrer el quart volum, tota la crítica es va posar d'acord en lloar la feina de Lagercrantz, qualificant-lo de digne successor de Larsson. Aquesta unanimitat em va decidir a tornar a llegir les aventures d'aquests carismàtics personatges de la literatura escandinava.

Frans Balder, un expert en intel·ligència artificial, es vol posar en contacte amb Mikael Blomkvist per revelar-li una informació confidencial sobre els serveis secrets dels EUA. Just quan arriba a casa del professor, aquest és assassinat en presència del seu fill autista August. Conscient del perill que envolta al nen, testimoni directe del crim, Blomkvist demanarà ajut a Lisbeth Salander per protegir-lo i, al mateix temps, desemmascarar als criminals.

Però aleshores —va seguir explicant en Holger Palmgren—, va recordar una frase que el pare havia escrit en alemany en un paperet a la cuina: 'Was mich nicht umbringt, macht mich stärker'. «El que no em mata em fa més fort». En aquell temps no significava res per a la Lisbeth. Però va comprendre que la frase era important per al seu pare i va provar de fer-la servir. Però tampoc va funcionar. Era massa llarga, i llavors va provar amb Nietzsche, l'autor de la citació. I de sobte era a dins de l'ordinador i un món nou i secret se li obria al davant.

Suposo que les valoracions entusiastes que ha rebut aquesta obra són degudes a la superació del temor que tenien alguns crítics davant el fet poc freqüent de continuar una tasca d'un autor prematurament desaparegut. Els que pensaven en la catàstrofe van poder respirar alleugerits al veure que Lagercrantz se n'havia sortit molt bé, potser per això es van passar de frenada. Honestament, penso que es tracta d'una bona novel·la que es llegeix amb fruició però no hi he sabut trobar aquella màgia que desprenien les tres obres precedents; potser perquè ja han passat sis anys i el fenomen Millennium s'ha explotat a bastament (llibres, pel·lícules, sèries...) o potser perquè l'ombra allargada de l'absència de Stieg Larsson segueix envaint el subconscient del lector. Un bon llibre i punt.
   

El lleopard

La novel·la negra no és el meu gènere literari preferit tot i que, com he reconegut en aquestes mateixes pàgines, durant l'estiu del 2009 vaig disfrutar de valent amb la trilogia de Stieg Larsson. Després, en plena voràgine d'autors nòrdics, ho vaig provar amb l'Aurora boreal d'Asa Larsson i els resultats ja no van ser tan satisfactoris. Ara, després de llegir nombroses crítiques entusiastes referides a Jo Nesbø, m'he atrevit amb El lleopard; relat que no m'ha acabat de seduir, tot i reconèixer que és un bon producte, propi d'un escriptor de talent acreditat.

Jo Nesbø (Oslo, 1960) és el creador del detectiu Harry Hole que, fins ara, ha protagonitzat una sèrie d'onze novel·les de gènere policíac. El lleopard (Panserhjerte, 2009), cronològicament la vuitena, comença amb l'obligat exili del protagonista a Hong Kong després dels danys col·laterals derivats del seu darrer cas. No trigaran gaire els serveis policials noruecs a reclamar la seva presència ja que comencen a aparèixer cadàvers de manera indiscriminada. A contracor, i perquè el seu pare s'està morint en un hospital d'Oslo, Hole torna al seu país i s'endinsa de ple en una investigació complexa i arriscada que es veu agreujada per les rivalitats i incompetències dels diferents serveis policials noruecs.

Havia rebutjat fer-se càrrec del cas. Tenia el pare a l'hospital. Aquell era l'únic motiu pel qual havia tornat. El que no va dir era que si hagués pogut triar entre saber que el seu pare estava malalt o no, s'hauria estimat més no saber-ho. Perquè no havia tornat per amor. Havia tornat per vergonya.

Ens topem amb un protagonista autodestructiu i carregat de vicis però dotat d'un instint policial extraordinari. L'argument és recargolat, amb múltiples personatges relacionats entre si i amb baules molt febles que es trenquen al primer sotrac. I enmig, potser la part més interessant, l'aflorament continu dels sentiments humans més arquetípics: amor, culpabilitat, revenja que configuren una visió força realista de la societat actual. És un llibre de moments.