Si la memòria no ens falla

Quim Monzó i Sergi Pàmies són dos escriptors popularíssims. Dels seus llibres de narrativa se n’han fet desenes d’edicions. Han col·laborat amb molt d’èxit a la ràdio i a la televisió i han ofert un contrapunt crític i humorístic a temes d’actualitat: del futbol a la cuina creativa i del porno a les manifestacions de l’Onze de Setembre. Fruit de l’amistat que es va iniciar als anys vuitanta, han compartit copes i restaurants, llibres i pel·lícules, obsessions i compulsions.
En una llarga entrevista de més de dotze hores, parlen amb Julià Guillamon de la família i la infantesa, dels progres, de la Barcelona moderna, dels programes de ràdio on han col·laborat, de l’articulisme, de la llengua dels seus llibres i de la seva visió de la literatura.
Sergi Pàmies: «Jo tinc la sensació que una de les característiques d’ell és aquesta: la compulsió per damunt de la mitjana. Jo vaig a rebuf. Jo soc com allò del Marc Màrquez. Si ell sopa dues vegades doncs es sopa dues vegades».
Quim Monzó: «Com deia Groucho Marx ¿per què m’hauria de preocupar jo per la posteritat si la posteritat no ha fet mai res per mi?».
 

L'amic

Quan una dona perd inesperadament el seu millor amic i conseller literari, ha d’'assumir la responsabilitat de fer-se càrrec del gos que ha deixat i que ningú no vol. La seva batalla amb el dolor per la pèrdua s'’agreuja amb el sofriment callat del gos, un gran danès enorme traumatitzat per la inexplicable desaparició del seu amo, i l’'amenaça del desnonament: els gossos estan prohibits a l'edifici de pisos de Manhattan on viu.
L'’amic, un llibre melangiós i detallista, és una meditació sobre la pèrdua i la solitud i una celebració del poder transfigurador de l'’estimació entre persones i gossos. Un relat emotiu sobre l'’amor, l'’amistat, el dolor, la guarició i el lligam màgic entre una dona i el seu gos.

COMENTARI: Feia més de tres anys que tenia aquest llibre a la prestatgeria dels pendents i no m'atrevia a començar-lo. Tenia por que em faria patir molt ja que la sinopsi argumental així m'ho indicava. De totes maneres, i fent el cor fort, després de llegir-ne ressenyes altament positives vaig decidir emprendre'n la lectura i jutjar per mi mateix. La decisió no podia ser més encertada.
Mentre el llegia m'han vingut al cap aquelles declaracions de Quentin Tarantino que deia que la seva línia roja l'impossibilitava representar la mort dels animals en el cinema. Ho deia un director en què la sang i el fetge dels éssers humans és paradigma de les seves pel·lícules. També tenia molt present el comentari de l'aviador Louis Zamperini que afirmava que un dels records més terribles del seu tràngol com a presoner de guerra al Japó era el d'un guàrdia torturant un ànec.
Aquesta obra és un cant a la bonhomia animal, aquí representada per un gran danès que ha de sofrir la pèrdua del seu cuidador, s'ha d'adaptar després a la nova persona que se'n fa càrrec i ha d'acceptar la davallada biològica final. Tot això explicat d'una manera molt entendridora que provoca les llàgrimes dels lectors més entregats. Al final del llibre, tots ens hem enamorat de l'Apollo i acompanyem amb una sincera plorera el dol de la protagonista.
Malgrat tot, el llibre també recull un munt de referències sobre el món literari i un conjunt de cites sobre autors de referència, entre les quals destaco els comentaris elogiosos sobre el llibre de Rainer Maria Rilke titulat Cartes a un jove poeta. Recomanació que, des d'ara, acabo d'incloure en la meva llista de desitjos.
  

El largo y tortuoso camino

Jordi Sierra i Fabra va somiar ser escriptor en una època ingrata, l'Espanya de la postguerra, més propicia els malsons que els somnis. Per sort, tenia un incentiu. Era tartamut i es va adonar que quan escrivia no trastocava les paraules. Va ser l'inici d'un aprenentatge literari llarg i accidentat que el va enfrontar al pare, i el va obligar a lluitar contra tot i contra tots per assolir la categoria d'escriptor.
Amb més de 500 llibres publicats, entre obres de ficció i assaigs divulgatius, Jordi Sierra i Fabra és un dels nostres escriptors més populars. Amb la inquietud i la curiositat que el caracteritza, per explicar la història de la seva vida ha triat el món del còmic, unint forces amb el dibuixant Carlos Moreno. Junts signen una biografia commovedora i apassionant. 

COMENTARI: Els primers textos que vaig llegir de Jordi Sierra i Fabra van ser de crítica i divulgació musical publicats als mitjans més diversos. En aquella època era considerat com un dels millors especialistes en la música pop-rock. Més endavant em va sorprendre com es convertia en un autor destacat de la literatura infantil i juvenil que el va conduir per diversos centres docents per promocionar les seves obres. Va obtenir diversos premis en aquesta especialitat fins que li va arribar el difinitiu reconeixement en el món literari global. D'aquesta època jo en destacaria el cicle de novel·les protagonitzades per l'inspector Miquel Mascarell, tretze en total –fins ara– que retraten, en clau policíaca, l'Espanya de finals dels anys 40 i inicis dels 50.
El largo y tortuoso camino és la biografia –en forma de novel·la gràfica– d'aquest fecund i prolífic autor que explica les duríssimes dificultats que va haver de superar per dedicar-se a fer allò que més li agradava, sempre afligit per la constant oposició del seu pare. El detallat recorregut arriba fins el moment precís de l'assoliment dels seus objectius bàsics: publicar els seus llibres i poder-se dedicar professionalment a l'escriptura. Tot això explicitat amb l'ajut d'una sèrie de dibuixos extraordinaris de Carlos Moreno, posseïdors d'una paleta de colors meravellosa.
Penso que, amb la compra i la lectura d'aquesta obra, contribuim a retre un merescut homenatge a un dels autors fonamentals del panorama literari català, titular d'un prodigiós catàleg de més de 500 obres publicades.

El fin del fin de la Tierra

En aquesta personalíssima col·lecció d'articles, Jonathan Franzen ret un homenatge implícit a Henry Finder, el seu editor a The New Yorker, qui en una ocasió li va ensenyar que «Tot assaig, fins i tot si tracta exclusivament d'idees, explica una història». Així, en un registre autobiogràfic, Franzen narra algunes de les seves reflexions més urgents, així com les seves preocupacions, fílies, fòbies i expectatives de futur. El fin del fin de la Tierra conté peces sobre novel·listes com Edith Wharton i William T. Vollmann (amb inevitables evocacions del gran David Foster Wallace), fotògrafs com Sarah Stolfa, cròniques de viatges a Nova York, Filadèlfia, Jamaica, Saint Lucia i Albània , Amèrica Central, Àfrica i l'Antàrtida, comentaris sobre polítics com George W. Bush i Donald Trump, advertències sobre un futur ecològicament incert (el títol El fin del fin de la Tierra al·ludeix, entre altres coses, a la difícil situació de la remota i cada vegada menys gèlida Antàrtida) i recurrents homenatges a les aus més belles, més curioses i més rares del planeta, la precària situació és un clar indici de les lluites polítiques i socials que es lliuren ara mateix al món.
A estones polèmic, a estones divertit, entranyable o commovedor, però sempre lúcid, aquest llibre és una genial oportunitat tant per a incondicionals de l'autor com per a aquells que vulguin endinsar-se en la seva obra per primera vegada.

COMENTARI: Malgrat la diversitat temàtica del recull, el gruix de l'obra se centra en aspectes ambientals, prenent especial protagonisme la necessitat de protegir a les aus, una de les passions de l'escriptor. Així, davant la disjuntiva que provoca optar per accions de conservació immediata (protecció dels ocells) envers les de d'abast més a llarg termini (lluita contra el canvi climàtic), l'autor es decanta més per la primera ja que resignar-se a l'augment de sis graus de temperatura durant aquest segle és una conseqüència generada pel capitalisme més salvatge, perpretat per uns governs mancats de tot tipus de sensibilització ambiental. Franzen considera que les accions individuals, en aquest segon apartat, gairebé són irrellevants mentre que el primer hi troba més camp a recórrer i més possibilitats d'incidir-hi.
  

En el cafè de la joventut perduda

Recentment, Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945) –un dels grans autors francesos vius– ha resultat agraciat per l'Acadèmia Sueca amb el Premi Nobel de Literatura 2014. Abans ja havia obtingut el Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa (1972) i el prestigiós Premi Goncourt (1978). És l'autor de la reconeguda Trilogia de l'Ocupació formada per les seves tres primeres novel·les: La place de l'Étoile (1968), La ronde de nuit (1969) i Les boulevards de ceinture (1972). Tambe cal destacar Rue des boutiques obscures (1978) que podem trobar traduïda al català amb el títol Carrer de les botigues fosques.

En el cafè de la joventut perduda (Dans le cafè de la jeunesse perdue, 2007) és una novel·la curta relativament recent que s'endinsa en els ambients bohemis i literaris del París dels primers anys seixanta. El centre d'interès s'estableix en el cafè Condé, prop del Carrefour de l'Odéon, on una sèrie de parroquians habituals aniran desgranant les seves ambicions i vivències. Cada capítol està explicat per un protagonista diferent que ens permet seguir una història, amb final tràgic, plena d'episodis difícils i anguniosos que s'intercalen amb moments màgics, resplendents i joiosos. Surant, per sobre de tot, l'omnipresència d'una ciutat mítica que Modiano descriu amb brillantor i amb gran estima.

En una de les parades dels llibreters de vell, una d’aquelles caixes verdes, em va caure als dits un llibre de butxaca que tenia per títol El bell estiu. Sí, era un estiu bell, perquè em semblava etern. I tot d’un plegat les vaig veure, a l’altra vorera. Arribaven del carrer dels Grands Degrés. La Louki em va fer un signe amb el braç. Caminaven cap a mi sota el sol i el silenci. Era així com sovint apareixien als meus somnis, totes dues, pels topants de Saint Julien le Pauvre... Em penso que era feliç, aquella tarda.

És un plaer poder-se endinsar pel París dels anys seixanta de la mà d'un expert com Modiano que, mentre va desgranant la seva història ens fa de guia d'una de les ciutats europees més emblemàtiques que amb anterioritat ja hem pogut assaborir en altres formats, tant audiovisuals com literaris. És un llibre que et fa caure en la temptació de consultar sovint l'Street View del Google Earth perquè, a partir de les imatges del present, ens puguem imaginar com devien ésser aquests escenaris mig segle enrere.

Certament, la concessió del Premi Nobel de Literatura 2014 ens ha impulsat a descobrir Patrick Modiano i la lectura de la novel·la En el cafè de la joventut perduda s'ha de convertir en l'aperitiu del repàs d'una extensa obra que, segons el meu interès personal, ha d'assolir el clímax amb la Trilogia de l'Alliberament.

Stoner

1ª edició, maig 2012

John Williams (1922-1994) va ser un escriptor nord-americà principalment conegut per les seves novel·les Stoner (1965) i Augustus (1972), guanyadora del National Book Award i que aquí es va traduir com El hijo del César.

Stoner, la seva segona novel·la, explica la vida de William Stoner, fill d'uns humils grangers de Missouri, que l'any 1910 ingressa a la Universitat de Missouri-Columbia per cursar estudis d'agricultura que li permetin continuar el negoci familiar amb més eficiència. Pocs mesos més tard descobreix que la seva vertadera vocació és la literatura, canvia de carrera i, finalment, es doctora en Filosofia i es converteix en professor ajudant del departament d'anglès fins a la seva mort, quaranta-sis anys després. No va passar mai d'aquesta categoria i eren pocs els estudiants que el recordaven ni que fos vagament després d'haver assistit a les seves classes.

Jesse Hall, Missouri University, Columbia, Mo.

Amb aquest plantejament tan senzill comença una de les novel·les més emocionants que s'han publicat darrerament, després de passar una llarguíssima temporada als llimbs. Malgrat una impressió inicial de grisor i monotonia, el relat va avançant amb tanta emotivitat que ens fa prendre partit incondicionalment pel nostre antiheroi amb el qual ens identifiquem pàgina rere pàgina. Stoner no està de sort, es casa amb la dona equivocada i s'envolta de col·legues envejosos i deshonestos. El seu únic refugi és la literatura i la docència a la que s'entrega en cos i ànima. Quan un tomb del destí l'apropa a l'amor i a la felicitat les circumstàncies el tornen a penalitzar i l'obliguen a enclaustrar-se en els seus llibres, als quals serà fidel fins a la seva mort.

El quaranta-tresè any de la seva vida, en William Stoner va aprendre el que altres molt més joves havien après abans que ell: que la persona que s'estima al principi no és la persona que s'estima al final, i que l'amor no es un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n'intenta conèixer una altra.

Que la narració d'una biografia grisa i rutinària com la de Bill Stoner pugui emocionar-nos profundament és mèrit indiscutible de l'autor, en aquest cas d'un escriptor poc conegut que la Wikipedia encara confon amb el prestigiós autor de bandes sonores cinematogràfiques. John Williams és posseïdor d'un talent especial que, sense necessitat d'endinsar-nos en aventures frenètiques ni en enigmes irresolubles, es capaç de mantenir-nos amb els ulls oberts i amb un interès creixent fins a les darreres pàgines del seu llibre. Això té mèrit.