Juny

Un calorós dia d’estiu del 1969, tot el poble està preparat per rebre la visita de la Reina Juliana. És una celebració inoblidable, però just quan la monarca està a punt d’entrar al cotxe per marxar, arriben la Hanne Kaan i la seva mare. La Reina, en una acció inesperada, torna enrere, acaricia la galta de la nena i ofereix la mà a l’Anna Kaan.
Anys més tard, en Jan Kaan torna a casa per arreglar algunes coses i de nou se sent aclaparat per la ràbia. Ja és hora d’arribar al fons de la qüestió. Juny segueix amb un detall fascinant i tendre la propagació del dolor en una comunitat, una família i diverses generacions.

COMENTARI:  A Gerbrand Bakker l'anomenen, amb tota justícia, l'escriptor dels detalls. La seva obra es distingeix per una descripció detallada i exhaustiva dels fets, procediments i paisatges de la vida quotidiana en un poblet neerlandès. En aquesta ocasió tota la narració està impregnada d'un sentiment d'intens dolor originat per la pèrdua d'una nena de dos anys. Un dolor tan intens que trastoca la vida d'una família que, molts anys després, encara no ha pogut superar aquell mal tràngol.
  

Deu oques blanques

D'entre totes les novel·les llegides l'any passat destacaria A dalt tot està tranquil, l'òpera prima de Gerbrand Bakker que vam comentar en aquest mateix bloc el 18 de maig del 2012. Ara, tres anys després d'haver-se publicat en holandès, ens arriba la versió catalana de De Omweg que aquí s'ha batejat com a Deu oques blanques. És la segona novel·la d'aquest autor i ha resultat agraciada amb el Independent Foreign Fiction Prize del 2013.

Una dona de mitjana edat abandona el seu marit i deixa la seva llar holandesa per instal·lar-se en un mas rural del País de Gal·les. Només s'emporta la biografia i la col·lecció de poesies de l'escriptora nordamericana Emily Dickinson. Viu en un ambient de solitud, envoltada de natura, vora un petit poblet gal·lès habitat per personatges decididament singulars. Observa molt intrigada com de les deu oques que hi havia quan va arribar, amb el pas del temps en va minvant el nombre d'una forma inexplicable. Estableix una relació d'amistat amb el jove Bradwen Jones que se li presenta acompanyat del gos Sam.

Gerbrand Bakker, durant la roda d'entrevistes que ha concedit per presentar aquest segon treball, ha manifestat que –des de feia molts anys– li rondava pel cap un poema d'Emily Dickinson i que ha hagut d'escriure aquesta novel·la per poder-lo entendre:

Fes aquest llit ben ample.
Fes aquest llit amb reverència,
Espera-hi fins a les albors del judici final
Excels i bell.

Que el matalàs sigui llarg,
Que el coixí sigui generós;
Que cap soroll groc a l’alba
Profani aquest terreny.

Ens tornem a trobar davant una novel·la lenta i parsimoniosa, descaradament minimalista. Un relat en el que no passa res d'extraordinari, una crònica rutinària de la vida al camp que s'atura en cada un dels moviments que fan els nostres protagonistes. Destil·la un amor indissimulat per la natura i per tots els éssers vius que la conformen, tot i que Bakker, apel·lant al seu ofici de jardiner, manifesta que el seu treball no és massa respectuós amb l'entorn més natural i salvatge.

De totes maneres, ho ha tornat a aconseguir, d'una manera planera i tranquil·la hem gaudit novament d'una lectura extraordinària.

A dalt tot està tranquil

A dalt tot està tranquil (Boven is het stil, 2006) és la primera novel·la de l'escriptor holandès Gerbrand Bakker (Wieringerwaard, 1962). L'any 2010 va guanyar el prestigiós Premi Literari Internacional IMPAC de Dublín, dotat amb 100.000 €. Ha estat traduïda a més de 20 idiomes i ha obtingut un ampli reconeixement internacional. És l'obra que va estrenar el catàleg de l'editorial catalana Raig Verd.

Després de la mort del seu germà bessó, Helmer van Wonderen ha de deixar els seus estudis a la Universitat d'Amsterdam per tornar a casa i ajudar en la granja familiar. Amb el pas dels anys, quan la seva mare ja ha mort i el seu pare s'ha convertit en un ancià malaltís i sense forces, Helmer esdevé l'autèntic propietari del negoci que ha d'anar compaginant amb les atencions al seu progenitor. És llavors quan s'adona de la seva extrema solitud i es proposa refer la seva existència per sortir de la monòtona rutina que el persegueix dia a dia. 

El relat, cuinat a foc lent, destaca per la seva extremada meticulositat. Hi trobem una descripció exhaustiva de l'entorn d'en Helmer: la casa, el bestiar, les eines, el paisatge, els objectes i l'omnipresent cornella emmantellada que, des de dalt d'un freixe tort, es converteix en el notari dels esdeveniments. També sobresurten els pocs personatges que interactuen amb el nostre protagonista: el seu pare, la veïna Ada i els seus fills Teun i Ronald, el tractant de bestiar, el lleter, l'exmosso Jaap i Riet –l'exnòvia del seu germà difunt– i Henk, el fill d'aquesta. Sense deixar de banda la mare i el germà bessó que, tot i no estar de cos present, segueixen formant part del mateix escenari.

Ja fa tant de temps que ho faig tot a mig gas. Fa tant de temps que tinc mig cos. Mai més espatlla contra espatlla, mai més pit contra pit, mai més automàticament junts. Després aniré a munyir. Demà al matí hi tornaré. I la resta de la setmana, és clar, i la setmana que ve. Però amb això ja no en tinc prou, crec que ja no puc continuar amagant el cap entre les vaques perquè les coses segueixin el seu curs. Com un estúpid.

Deixant a un costat l'argument, sense cap voluntat de menysprear-lo, convé destacar l'estil propi amb que l'autor ha anat impregnant cada pàgina d'aquesta novel·la. Exageradament minuciós, Gerbrand Bakker aconsegueix marcar un ritme de lectura –lent i parsimoniós– que ens obliga a llegir cada paràgraf amb el somriure a la cara. Una opera prima sensacional.