La mentida més bonica

Després d’una vida dedicada a l’ensenyament, dos professors de secundària —la Marina i en Carles— celebren la seva jubilació. De manera inevitable, miren enrere i s’interroguen sobre el que ha passat a les seves vides durant els últims deu anys tan endimoniadament intensos. Es pregunten pel seu compromís polític i s'encaren amb el desengany que viuen ells i el país. Les relacions amb altres professors, pares d'alumnes, veïns i fins i tot estudiants ja no són les mateixes. La crisi, la repressió i la covid han encobert la seva perplexitat, però no poden evitar mirar-se al mirall. Volien fer història i la història els ha passat per sobre.

COMENTARI: L'autor, Francesc Serés, em va entusiasmar amb la seva novel·la La casa de foc que vaig llegir amb devoció l'abril del 2021. Ara, amb La mentida més bonica, ha canviat totalment de registre i s'ha centrat en la profunda decepció que va provocar el desenllaç de l'1-O a bona part de l'independentisme català després de més de deu anys de lluita i mobilitzacions. Durant tot el relat planeja una sensació d'engany causat per una classe política molt deficient que havia manifestat repetidament que tot estava controlat i ben planificat. Rotundament sí, tal com responia un conseller a la pregunta de si estava tot preparat.
A la vista dels resultats, els protagonistes del llibre entren en un estat de xoc que els paralitza i els desconcerta dolorosament. Una de les frases de la novel·la es converteix en una fidel definició dels tres grups independentistes de l'arc parlamentari: els uns semblen una secta, els altres una banda i els tercers un esplai.
Cap i a la fi, després de tots els alts i baixos, els protagonistes es pregunten si la cultura serà capaç de sobreviure, ja que alguns se la passaven per l'aixella, els altres en renegaven perquè volien més ajuntaments a vora Barcelona i els tercers, bé, dels tercers no cal dir res perquè no sabem ni què dir-ne.
     

La vida autèntica

Quan era un nen, l’Oliver Bou destacava en l’escriptura de cartes d’amor per als seus companys de classe. Ara, a la cinquantena, s’ha convertit en escriptor de gran èxit de novel·la negra i columnista, i un d’aquells antics companys, el Pere, li demana que escrigui en nom seu unes cartes adreçades a la Roxana Segarra per enamorar-la. Ella, una editora de prestigi, encara ho vol tot però no necessita res. Capaç de fer-se creure a ella mateixa el que vulgui, sempre trobarà bones raons per fer el que decideixi fer, però no li resultarà fàcil trobar el veritable camí quan la vida la posa a prova.

COMENTARI: Tot i que d'entrada sembli que ens trobem davant d'una actualització del Cyrano, la veritat és que La vida autèntica va molt més enllà. Estructurat amb capítols breus, plagat de continguts filosòfics i amb abundants cites de reconeguts intel·lectuals, el relat és capaç de traçar subtils giragonses que desemboquen en un final dramàticament inesperat que ens fa posar la pell de gallina i ens concilia amb la feina ben feta. Montse Barderi (Sabadell, 1969), que ja havia guanyat el Prudenci Bertrana amb La memòria de l'aigua, ens regala una novel·la plena de sinuosos meandres que assoleixen convertir-la en una obra delicadament meravellosa.