Tot passa

Portada de l'edició en castellà

No sé si Tot passa és la traducció més correcta al català de Vsio techiot. En castellà van optar per Todo fluye que sona millor. Malauradament ens trobem una altra vegada davant d'un text important que encara no podem gaudir en la nostra llengua i que penso que s'hi hauria d'incorporar immediatament. A veure si algun editor amb sentit comú m'escolta.

Farà ara tres anys que vaig llegir Vida i destí, la monumental obra del periodista soviètic Vassili Grossman. Recordo que em va aclaparar ja que l'esquerra romàntica de la transició política espanyola havia negat amb contundència els crims i la brutalitat dels règims de Lenin i Stalin a la Rússia de començaments de segle. Tinc ben present els comentaris negatius que titllaven de traïdor a Aleksander Soljenitsin poc després de publicar-se la seva famosa obra Arxipèlag Gulag, tot i haver guanyat el Premi Nobel de literatura l'any 1970. Si teníem alguns dubtse, després de llegir Grossman, aquests se'ns han esvaït del tot perquè l'autor ratifica, amplifica i condemna les barbaritats d'uns homes culpables de crims contra la humanitat.

Tot passa no és una novel·la tot i que al començament pot semblar-ho. Aprofitant les vicissituds del protagonista, Ivan Grigórievich, un ciutadà que torna a Rússia després de passar trenta anys en el gulag, l'autor analitza el brutal sistema dictatorial soviètic que proclama un sistema de vida basat en el terror, en l'anulació de l'ésser humà i en les mesquineses dels dirigents. L'autor, en els capítols finals, disecciona les personalitats humanes i polítiques dels dos gran líders de l'època: Lenin i Stalin, responsables de perpetuar l'esclavitud ancestral a la societat russa. La manca de llibertat condemna a tot un poble a viure en l'abisme.

La història de la humanitat és la història de la seva llibertat. El creixement de la potència de l'home s'expressa sobretot en el creixement de la llibertat. La llibertat no és necessitat convertida en consciència, com pensava Engels. La llibertat és diametralment contrària a la necessitat, la llibertat és la necessitat superada. El progrés, és en esència, progrés de la llibertat humana. Ja que la pròpia vida és llibertat, l'evolució de la vida és l'evolució de la llibertat.

Del gruix del relat, destacaria el capítol en el qual tots els delators són sotmesos al judici del lector, sense que Grossman emeti el seu veredicte i també l'episodi consagrat a narrar l'horrorós patiment dels ucraïnesos condemats a morir de fam pel bé de la resta de la societat. La realitat supera a la ficció, la tòpica frase que hem sentit a dir nombroses vegades, adquereix la màxima magnificència en aquesta punyent obra de l'escriptor ucraïnès.

Haruki Murakami

Feia mesos que voltaven per casa tres llibres d’Haruki Murakami però jo els havia ignorat olímpicament fins que, un diumenge, al suplement dominical de La Vanguardia, vaig llegir una entrevista que li havien fet a Barcelona i, encara no sé perquè, em va captivar. Llavors vaig anar d’immediat a la prestatgeria i vaig agafar After Dark. Me’l vaig llegir en pocs dies ja que és un llibre força curt. Vaig disfrutar de la seva lectura però en volia més. Llavors vaig triar Tòquio Blues i vaig descobrir un relat excepcional que recomano absolutament a tothom.

A After Dark l’acció passa en una nit, des de les 12 fins les 7 del matí. El narrador es comporta com una càmera cinematogràfica que veu el que enfoca i fins on arriba, juga amb el zoom i permet traslladar-nos d’un escenari a l’altre instantàniament. Cada escena té la seva pròpia banda sonora ja que se’ns explicita quina melodia està sonant en cada moment. Hi domina la música anglosaxona, especialment la de coneguts compositors nord-americans.

Els protagonistes d’After Dark són joves solitaris que mantenen llargues converses en els bars mig buits de la nit japonesa. Murakami construeix històries entrelligades, sense final, que incideixen en la solitud i la lluita per la recerca de la pròpia identitat. Les descripcions són exhaustives i el resultat final és altament gratificant. Una petita obra d’art que passa xuclant.

Tòquio Blues és un monument literari. Un llibre que commou i que deixa empremta. Un llibre que, setmanes després d’haver-lo acabat, encara et ve al cap i t’emociona. Està escrit amb una sensibilitat aclaparadora que projecta a Murakami com un dels grans autors contemporanis. Aquesta sensació de plenitud que hom obté a l’acabar una bona lectura, i que no fa gaire també em va provocar Vida i destí de Grossman, són argument suficient per valorar el talent de la persona que ha estat capaç de transmetre-la.

Tòquio Blues és la narració del pas a l’adolescència a la joventut (dels 17 als 20 anys) del protagonista, Toru Watanabe, al Japó de finals dels anys 60. El camí cap a la maduresa ens arriba complementat per una sèrie de personatges, tots ells ben diferents, que configuren una amalgama de caràcters i personalitats amb un to de fatalitat inevitable.

És una obra de llarg recorregut. Va publicar-se al Japó l’any 1987 i arribà a Catalunya el 2005. Vint anys després de la seva aparició continua essent plenament vigent, un clàssic a cavall dels segles XX i XXI.

Vida i destí

M'ha ocupat força setmanes però, finalment, he acabat la lectura de Vida i destí, la impressionant novel·la de l'escriptor rus Vassili Grossman (1905-1964).

Grossman va ser corresponsal de guerra del diari de l'exèrcit roig Estrella Vermella i va cobrir els principals esdeveniments al front oriental de la II Guerra Mundial. Va viure en primera persona les batalles de Moscou, Stalingrad, Kursk i Berlín. També va ser un excel·lent escriptor que ens ha llegat obres tan meravelloses com Per una causa justa (1950), Vida i destí (1959) i Tot passa (1961).

Vida i destí és una extensa novel·la, 1095 pàgines, que aconsegueix emocionar i commoure. Amb el rerafons de la batalla de Stalingrad (1942-43), Grossman construeix una teranyina de personatges i escenaris que aclaparen al lector més motivat. Fins i tot, com ajuda a la lectura, al final del llibre hi trobem la llista dels 200 personatges principals i dels 18 escenaris per on transiten. Aquesta magnitud de dades afegida als noms russos dels protagonistes (noms compostos, cognoms, diminutius familars, patronímics...) dificulten la fluïdesa de la lectura i ens obliguen a seguir-la amb la màxima concentració possible.

Però val la pena. L'obra és tan rica que ens impulsa a disfrutar-la plenament. Ens fem nostres els personatges i ens identifiquem amb les seves dificultats i misèries. Malgrat l'àmpli catàleg de l'horror que Grossman ens retrata pàgina rera pàgina, en sobresurt l'amor per la vida, la caritat humana i l'esperança en un futur que no pot ser pitjor. Episodis centrats en els camps d'extermini nazis, en els gulags siberians, en els camps de batalla, en la ciutat fantasma de Stalingrad... ens demostren que encara és possible que hi hagi vida dessota les runes.

L'obra és un al·legat ferotge contra tota mena de totalitarisme. La denúncia de l'opressió, control i càstig de l'Estat al desvalgut ciutadà li van valdre a Grossman l'arrestament de la seva novel·la. El KGB li va requisar els manuscrits, les còpies en carbó, les llibretes de notes i fins i tot les cintes tipogràfiques que havia utilitzat. No va ser fins l'any 1980 quan, després de treure clandestinament les fotografies dels manuscrits, va ser publicada a Suïssa, setze anys després de la mort del propi autor.