A la caça de l'ovella

A la caça de l'ovella (Hitsuji o meguru bōken,1982) és la tercera novel·la d'Haruki Murakami. Amb ella es tanca la trilogia del Rata, tres llibres centrats amb el mateix narrador sense nom i el seu amic el Rata que abans ja havíem trobat a Escolta la cançó del vent i a Pinball 1973. Es tracta, per tant, d'una obra iniciàtica que deixa entreveure algunes de les constants que l'autor anirà desgranant durant la seva trajectòria literària: realisme màgic, poders extrasensorials, món de l'absurd i humor caústic.

El nostre protagonista s'acaba de divorciar quan rep la visita d'un misteriós personatge que l'obliga a deixar-ho tot per buscar una ovella, de raça estranya, que sortia en una fotografia que li havia enviat el seu amic el Rata i que ell havia publicat en un opuscle comercial. Acompanyat d'una noia amb unes orelles màgicament seductores arriba a la illa d'Hokkaido on emprèn una recerca que no pot durar més de trenta dies. Allí s'esdevindran fets paranormals que confondran tant al protagonista com als lectors.

Vaig treure un suc de taronja de la nevera i vaig posar a la torradora un pa de feia tres dies. El pa tenia gust de guix. Per la finestra de la cuina es veia el baladre de la casa del costat. Al lluny algú tocava el piano. Sonava com algú baixant per unes escales mecàniques que pujaven. Tres coloms grassos posats en un pal elèctric parrupaven absurdament. També podia ser que parrupessin alguna cosa amb sentit. Podia ser que parrupessin per queixar-se del mal que els feien les durícies de les potes. Al seus ulls, potser era jo qui feia coses absurdes.

L'avantatge que comporta poder llegir la bibliografia de Murakami en ordre invers és copsar com les dèries que l'envoltaven en els darrers treballs ja existien trenta anys enrere, als inicis de la seva carrera d'escriptor. L'exemple més clar el trobem en la fosca figura del patró, un home poderosíssim i malaltís que ja havíem conegut en algunes de les novel·les més recents. En tots els casos, l'autor acaba per sacrificar-lo, obrint nous interrogants a una successió poc previsible. També es repeteixen els poders gairebé mitològics que posseeixen alguns animals que, en aquest cas concret, es troben representats en l'ovella tatuada d'una raça poc freqüent.

Però a mi el que m'ha cridat més l'atenció han estat els poders inexplicables que desprenen les orelles de la nova companya del protagonista. L'autor els ha sabut descriure a la perfecció, sorprenent-nos amb cada frase i obsequiant-nos amb uns moments on el somriure se'ns dibuixava permanentment al rostre. Lliçó magistral d'escriptura, d'enginy i d'imaginació. Talent, molt talent.
  

Escolta la cançó del vent - Pinball 1973

Tot i que les considerava estranyes i no tenia massa pressa per veure-les traduïdes, finalment ha aparegut en llengua catalana el llibre que aplega les dues primeres novel·les que va escriure Haruki Murakami els anys 1979 i 1980 i que, juntament amb A Wild Sheep Chase (1982), componen l'anomenada Trilogia del Rata, protagonitzada per un narrador sense nom i el seu amic El Rata. El propi autor també les bateja com les novel·les de la taula de cuina perquè quan plegava de la feia al bar, ben entrada la nit, s'asseia a la taula de la cuina i es posava a escriure fins a la matinada doncs aquestes eren les úniques hores que tenia lliures.

Escolta la cançó del vent exposa les vivències d'un estudiant que passa les vacances d'estiu a la seva ciutat natal amb el seu amic El Rata, el bàrman del Jay's Bar i una noia, dependenta d'una botiga de discos, que només té quatre dits.

A Pinball 1973 hi surten els mateixos protagonistes però ara estan acompanyats per altres secundaris, com les dues bessones que viuen amb el narrador, l'amant d'El Rata i un professor expert en el món de les maquinetes de pinball.

Hi havia moltíssimes màquines de pinball. Setanta-vuit, per ser exactes. Les vaig comptar uns quants cops amb calma. Setanta-vuit, no hi havia dubte. Estaven totes col·locades mirant cap a la mateixa direcció, en vuit fileres que arribaven fins a la paret del fons. Les fileres eren perfectes, com si seguissin unes línies traçades amb guix a terra. Les màquines estaven immòbils, com mosques atrapades en resina acrílica. No es movia res. Setanta-vuit cadàvers i setanta-vuit silencis. Em vaig moure instintivament. Si no ho hagués fet, potser m'hauria convertit en una més d'aquella colla de gàrgoles.

Ens trobem davant els orígens d'un gran autor que, malgrat les carències de qualsevol procés iniciàtic, ja comença a mostrar-nos aquell realisme màgic que, amb el pas del temps, s'anirà convertint en la seva empremta més personal.

A banda dels dos relats curts que conformen el gruix del llibre, destacaria el pròleg del propi Murakami que ens explica els seus inicis en el món de l'escriptura i ens descobreix algunes tècniques que utilitzava per aconseguir un estil propi.