Puja a casa

Jordi Nopca (Barcelona, 1983) és escriptor i periodista. Ha publicat dues obres: El talent (2012) i Puja a casa (2015). Amb aquesta darrera va guanyar el premi Documenta. Abans ja havia estat distingit amb el II Memorial Pere Rodeja pels seus treballs periodístics.

Puja a casa és un recull de deu contes ambientats en la Barcelona contemporània, la majoria dels quals estan centrats en el món de la parella. Un món ja difícil de per si que ara, amb l'assot de la crisi, ens obliga a traçar un itinerari extremadament perillosa.

Els protagonistes d'aquests episodis són d'allò més variat: una llicenciada que fa de dependenta en unes galeries comercials, un perruquer de gossos, un escriptor, una parella de mitjana edat sense estabilitat laboral, un home abandonat, un noi i una noia a punt d'iniciar una relació, una parella viatgera, una parella resignada, una parella d'origen xinès i un noi amb un pare que vol aprendre a tocar el saxo. Totes elles conformaran un ampli mostrari dels diferents tipus de relacions sentimentals que lluiten per sobreviure en un entorn cada vegada més hostil. Tot enfocat des d'un punt de vista raonablement melodramàtic, sense oblidar-se d'algunes pinzellades humorístiques i escatològiques.

El moment d'intimitat és total: als lavabos de Casa Àsia només hi queda la Marina i ell. Acaben de veure 'Ba xing bao xi', una esbojarrada comèdia de Johnnie To. La Marina estudia primer de biologia. Ell ha començat informàtica. Són amics des de fa dos anys i ben aviat debutaran a l'intrigant món de la parella. En Joan està segur que vol sortir amb la noia: s'acaba de decidir en aquell precís moment, després d'escoltar la primer flatulència arrogant i estrident de la seva estimada Marina; segons després, aquesta és acompanyada de la capbussada rotunda d'un excrement que imagina de dimensions considerables.

Després dels excel·lents reculls de contes d'en Quim Monzó i d'en Sergi Pàmies, Jordi Nopca s'incorpora, deixant empremta, a l'univers dels relats curts en català. Serà un autor a seguir.
   

Blitz

De David Trueba no n'havia llegit cap novel·la però sí que havia vist alguna de les seves pel·lícules com La buena vida (1996), Soldados de Salamina (2002) i, més recentment, Vivir es fácil con los ojos cerrados (2013). Reconec que el seu cinema no em desagradava però tampoc m'entusiasmava especialment. Ara bé, sempre ha estat un personatge mediàtic que ha fet bandera del seu esperit progressista i tolerant. La seva relació amb Ariadna Gil i la manifesta amistat amb Pep Guardiola l'han convertit per molts en un madrileny amic de Catalunya, rara avis en els temps que corren.

Blitz (2015) és una novel·la molt curta, es llegeix en un parell de dies, que comença amb un fulminant SMS que capgira radicalment la vida del nostre protagonista, Beto Sanz. Des de Munich, indret on s'ha desplaçat per assistir a un congrés, haurà d'entomar el revés sentimental i superar la desesperació més aguda. Només podrà comptar amb el suport d'Helga, una dona de seixanta anys, que treballa com a voluntària en l'esmentat certamen. Entre ambdós s'establirà una sorprenent relació impròpia dels convencionalismes més mundans.

Era delicada y agradable, hubiera dicho que era de pelo de camello si supiera diferenciarlo de cualquier otro tejido; no era, seguro, una imitación china de baja calidad. Me acerqué a ella y nos juntamos los dos bajo el cobertor. Cada uno agarraba un extremo de la manta con su puño, apretado contra el pecho. Las dos manos quedaban juntas, rozándose. A esta cala los alemanes la llamamos Blitz. Relámpago.

Sense massa pretensions, David Trueba ens ofereix un relat estrictament contemporani però impregnat amb els grans dubtes, sofriments i contradiccions que han caracteritzat a les relacions humanes des de temps immemorials. Una història que vol anar més enllà dels tòpics però que, al meu entendre, li falta contundència.