Bartleby, l'escrivent

Sens dubte, Moby Dick és una obra tan colossal que només pot haver estat creada per un escriptor gegantí que –paradoxalment– va morir completament oblidat. No va ser fins el segle XX quan va començar a revaloritzar-se la seva figura fins arribar a convertir-se en un dels referents de la literatura nord-americana i universal.

Dos anys després d'haver publicat la seva obra cabdal, Herman Melville va escriure una novel·la curta, o conte llarg, que va titular Bartleby, the Scrivener (Bartleby, l'escrivent, 1853). En ella se'ns expliquen les vivències d'un advocat novaiorquès que té un petit despatx a Wall Street amb quatre empleats: tres copistes (Dindi, Grapes i Bartleby) i un mosso (Gengibre). Un dels més eficients, el solitari i misteriós Bartleby, destaca per la seva minuciositat i excel·lència fins que un dia, davant un encàrrec del seu cap, respon amb la frase que –des d'ara– repetirà constantment: Preferiria no fer-ho. A partir d'aleshores el copista insubmís rebutja totes les opcions que se li presenten i s'endinsa en un túnel de tràgic final.

Per a un ésser sensible, la pietat es tradueix no pas poques vegades en dolor. I quan, per fi, es comprèn que aquesta pietat no pot conduir a un auxili eficaç, el seny exigeix a l'ànima que se'n desprengui. El que vaig veure aquell matí em va persuadir que l'escrivent era víctima d'un trastorn innat i incurable. Jo podia fer almoina al seu cos, però no era el cos que l'adoloria; era l'ànima la que patia, i l'ànima jo no podia abastar-la.

Melville ens explica com el narrador, l'amo del bufet d'advocats, assisteix amb perplexitat als canvis d'actitud de l'escrivent, provocant-li sentiments molt contraposats que van des de la indignació fins la pietat, passant per la compassió i la repulsió. Malgrat tot, malauradament, la seva passivitat serà decisiva en la resolució del procés.

Si bé ens pot semblar una novel·la senzilla i lleugera, Bartleby, l'escrivent és un relat de difícil interpretació. Molts crítics hi veuen una evident influència dels transcendentalistes Henry David Thoreau i Nathaniel Hawthorne i del simbolisme autodestructiu de Franz Kafka, però –inevitablement– alguns també tracen un paral·lelisme entre el capità Ahab de Moby Dick i el propi escrivent, ja que són dues mostres palpables de la tossuderia elevada a la màxima expressió.

Leviatan o la balena

Quan un s'ha refet de la densa lectura de Moby Dick no li queda més remei que aprofundir en l'estudi de les balenes, aquests desconeguts cetacis que han captivat a mitja humanitat i que –finalment– han aconseguit poder viure en pau sense veure's amenaçats per la cobdícia dels éssers humans. Vaig estar de sort, doncs aviat m'arribà la notícia de l'existència d'un autor anglès que havia escrit una de les obres més belles de les que mai s'han dedicat a aquests fascinants mamífers: Leviatan o la balena.

Philip Hoare (Southampton, 1958) és un escriptor anglès que, des de la seva infantesa, viu obsessionat amb les balenes. Tot va sorgir arrel d'una visita que va fer al Museu d'Història Natural de Londres on va poder admirar una gegantina maqueta d'una balena blava. Des de llavors ha dedicat part de la seva vida a l'estudi d'aquests animals i ha viatjat per tot el món per tal de veure'ls i poder nedar al seu costat. Amb Leviatan o la balena va guanyar, l'any 2009, el premi BBC Samuel Johnson al millor llibre de no ficció. Recentment acaba de publicar The Sea Inside que l'editorial barcelonina Ático de los libros ha traduït com El mar interior.

Ens trobem davant un autèntic compendi balener que inclou diversos apartats relacionats amb el món dels cetacis. L'autor comença exposant la seva íntima relació amb l'aigua que s'inicia un dia abans de néixer –quan la seva mare va entrar dins un submarí i immediatament va sentir els dolors del part– i perdura durant tota la seva vida fins a convertir-se en una autèntica obsessió pel mar. Això l'inclina a explorar les tempestuoses relacions que han mantingut balenes i homes durant tota la història i visita les zones baleneres més llegendàries: New Bedford, Nantucket i Cape Cod (Massachusetts, EUA) i les illes Azores (Portugal). També s'esmerça en descriure convenientment el Museu d'Història Natural de Londres, el Museu Marítim de Hull, el Museu Balener de New Bedford i les restes d'un esquelet de balena que encara es conserven a la residència Burton Constable Hall, prop de Hull. Més tard també es fa ressò d'una visita al port de Mystic (Iowa, EUA) on es conserva l'últim vaixell balener de fusta nordamericà, el Charles W. Morgan.

La vida i l'obra de Herman Melville ocupa bona part del llibre. Hoare recull totes les influències que va rebre l'escriptor novaiorquès a l'hora d'escriure Moby Dick, remarcant com a font d'inspiració i documentació la Història natural del catxalot (1839) de Thomas Beale. També descriu la relació d'admiració i amistat amb el seu veí, l'eminent Nathaniel Hawthorne, autor de la famosa novel·la La lletra escarlata (1850), a qui Melville dedica la seva obra més emblemàtica amb les paraules següents: Com a mostra de la meva admiració per la seva genialitat, aquest llibre està dedicat a Nathaniel Hawthorne.

Una tarda vaig veure unes seixanta o setanta balenes reunides en un cercle d'uns cinc quilòmetres al voltant del nostre vaixell, semblava una fortalesa de dolls de vapor i greix de balena, cada grup estava format per cinc o sis animals i hi havia una desena de grups, cadascun envoltat per un núvol de gavines cridaneres. Algunes balenes estaven utilitzant una tècnica que només s’ha vist a les balenes del golf de Maine: dobleguen el seu cos, llancen les seves cues contra la superfície i colpegen els peixos fins atordir-los, llavors se’ls mengen. És com si explotés l’oceà: la nostra minúscula nau no era res en comparació amb l’espectacle al que assistíem, una representació amb la seva pròpia banda sonora, la simfonia dels cetacis, que sorgien i queien seguint un ritme de bellesa inconscient, i que reverberava una i altra vegada en arpegis d'aletes i tendons i gorges inflades, tan juntes que hom temia que s’expulsessin mútuament de l'aigua en els seus agosarats esforços per alimentar-se.

L'autor també s'esforça en explicar-nos les característiques morfològiques i fisiològiques dels cetacis i n'estableix una classificació que ens permet posicionar totes les varietats. Més endavant s'atura uns instants per descriure'ns els processos de captura i els mitjans tecnològics que feien servir els baleners al llarg dels anys. Finalment, justifica la presa de decisions de la comunitat internacional que, gràcies als esforços d'organitzacions ecologistes, han aconseguit prohibir la captura –i amb ella l'extinció– d'aquests espectaculars mamífers. Philip Hoare culmina el darrer capítol del llibre amb la cristal·lització dels seus somnis: poder nedar a l'Atlàntic envoltat de balenes, sense cap temor i amb la satisfacció d'estar a tocar d'aquests éssers que l'han anat fascinant durant tota la seva vida.

Tot plegat conforma un text molt poderós que serveix per complementar a bastament la llegendària obra de Melville, enriquint-la i posant-la al dia. Malgrat tot mai podrà aspirar a substituir-la.

Moby Dick

Sempre havia pensat que Moby Dick era una coneguda novel·la d'aventures protagonitzada per una singular balena blanca. Potser tenia present la versió reduïda que havia publicat l'editorial Bruguera dins la seva popularíssima col·lecció Historias Selección. O potser perquè recordava vagament la pel·lícula de John Huston que, de ben segur, havia vist alguna vegada a l'antiga televisió en blanc i negre. Va ser molt més tard quan vaig descobrir que l'obra més famosa d'Herman Melville era de gran qualitat literària, considerada per alguns com una de les novel·les més importants del segle XIX. Per aquests motius i –també– al comprovar que en català disposàvem d'una extraordinària traducció de Maria-Antònia Oliver, vaig decidir entrar de ple en el món dels baleners de Nantucket.

El relat explica la història d'Ismael –per alguns, l'alter ego de l'autor– i comença a New Bedford (EUA) on aconsegueix enrolar-se en el vaixell balener Pequod que està a punt de començar una expedició de tres o quatre anys de durada. Allí coneix al capità Ahab, un mariner obsessionat en matar a Moby Dick, una belicosa balena blanca que anys enrera li havia amputat la cama. Després d'una llarga travessa per tots els oceans del planeta aconsegueixen encarar-se amb Moby Dick. Els resultats no podran ser més catastròfics i Ismael serà l'únic supervivent de l'aventura.

—Qualsevulla de vosaltres que m'albiri una balena de cap blanc, amb el front arrugat i la mandíbula torta; qualsevulga de vosaltres que m'aixequi aquesta balena de cap blanc, amb tres forats perforats a estribor de l'aleta de cua; mireu, qualsevulga de vosaltres que m'aixequi aquesta mateixa balena blanca, tindrà aquesta unça d'or, nois!
—Hurra! Hurra! —cridaren els mariners mentre que, amb les gorres d'aigua enlaire, saludaven l'acte de clavar l'or al màstil.
 —És una balena blanca, dic —va continuar Ahab deixant caure la maçola—. Una balena blanca. Traieu-vos els ulls cercant-la, mariners. Busqueu arreu aigua blanca, i encara que només vegeu una bombolla, canteu-la.

D'entrada direm que Moby Dick no és ben bé una novel·la d'aventures. La major part de les pàgines estan ocupades en descriure l'ofici de balener; la classificació, els hàbits i les característiques fisiològiques dels cetacis; l'exhaustiva descripció dels vaixells amb les seves eines i la psicologia d'uns personatges encapçalats per l'obsessiu capità Ahab. L'aventura –l'acció en si mateixa– ocupa molt poc espai però està magistralment resolta al reproduir amb un clarivident realisme les catastròfiques conseqüències de les decisions motivades per un desbocat fanatisme.

Destacaria també la desbordant demostració de coneixement enciclopèdic que exhibeix l'autor en cadascuna de les seves pàgines i que ve acompanyat per un vocabulari tan immens com l'oceà que descriu. Segons Zack Booth Simpson (scienceetonnante.wordpress.com) Moby Dick és el llibre més dens en vocabulari: 17.227 paraules diferents sobre un total de 211.763, la qual cosa significa que introdueix gairebé un mot nou en cada línia. Amb aquestes dades, no és d'estranyar que la traducció al català d'aquesta obra suposés per Maria-Antònia Oliver –més d'un any enrolada al Pequod– un considerable esforç accentuat en el tractament lèxic que va haver de dividir en tres nivells: el gremial de la marineria, i més concretament del baleneig; el lèxic propi de l’època en què va ser escrita l’obra, i el lèxic manllevat de referències filosòfiques, científiques, religioses i literàries, d’una vastitud impressionant.