Capvespres de foc i de grana

Capvespres de foc i de grana recupera la narrativa de l'escriptora osonenca Anna Dodas i Noguer, apareguda en publicacions esparses o que encara restava inèdita. Dodas és coneguda avui com a autora de dos poemaris: «Paisatge amb hivern»(1986), amb el qual guanyà el premi Amadeu Oller, i «El volcà» (1991). Es tracta d'una escriptora de qui Maria-Mercè Marçal, membre del jurat que li va concedir el premi Amadeu Oller, va afirmar: «Hi ha poemes que m’agradaria haver escrit jo».
La veu d’Anna Dodas i Noguer és colpidora, d’una bellesa esfereïdora, impregnada de dolor i d’un cert desafiament.
Malauradament, la seva producció és tan intensa com breu, ja que és veié truncada pel seu brutal assassinat mentre viatjava pel sud de França amb una amiga l’any 1986, quan la poeta tenia tan sols vint-i-tres anys.
Més de trenta anys després de la seva mort, el llegat d’Anna Dodas ha tingut un impacte relatiu, per la qual cosa la publicació d'un volum amb la narrativa de Dodas era una assignatura pendent.

COMENTARI: La tràgica mort d'Anna Dodas ens ha privat de seguir l'evolució literària d'una escriptora carregada de sensibilitat i talent. Del poc que s'ha pogut publicar cal destacar Capvespres de foc i de grana, un recull de deu relats breus que encapçala La deesa de les flors, inspirat en el text que obre Mites de Jordi Sarsanedas que, per altra banda va ser objecte de la tesina de l'escriptora osonenca. També convé esmentar el relat que dóna nom al llibre i que conté, en un començament prodigiós, la imatge fascinant de les pomes vermelles al costat del foc.  
 

Permagel

Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix l'heroïna d'aquest llibre. Una manera de preservar la part tovíssima que hi ha dins d'una persona en formació. El món exterior amenaça, cal atrevir-se a sortir de la cel la familiar. Després, reunir forces: no fer res més que follar i llegir. Trobar un lloc on la mentida no sigui necessària, on el glaç s'esquerdi. I començar.

A FAVOR: Un reguitzell de metàfores, comparances, hipèrboles i recursos poètics que, de tan ben utilitzats, fan fàcilment digerible una narrativa arriscada.

EN CONTRA: El fons de la novel·la està molt allunyat del virtuosisme de la forma.

Tierra de campos

Fa exactament dos anys que vaig llegir per primera vegada a David Trueba. Es tractava de la novel·la Blitz (2015) que acabava de publicar. Recordo que la vaig enllestir en poc temps i que em va deixar força satisfet. Avui, també amb molta rapidesa, he acabat Tierra de campos (Anagrama, 2017), però aquest cop la novel·la, senzillament, m'ha entusiasmat. Curiosament, de manera fortuïta, gairebé alhora, també he vist la pel·lícula de Jonás Trueba, Los exiliados románticos (2015), que –per la seva senzillesa i espontaneïtat–  m'ha fet recordar la cinematografia del meu admirat Eric Rohmer. En fi, he gaudit d'una tarda amena i completíssima gràcies a la família Trueba.

Tierra de campos narra la història de Dani Mosca, un músic madrileny que ha d'enterrar el seu pare a Garrafal de Campos, el poble on va néixer. Durant el trajecte, el protagonista fa un repàs a tota la seva vida, des de la infantesa fins el present; dedicant especial atenció a la seva carrera musical, amb els seus inseparables amics Gus i Animal, i a la seva vida sentimental on hi sobresurten dos noms essencials: Oliva i Kei.

Hay pasado por todas partes. El pasado está posado sobre nosotros como el polvo sobre los muebles. Hay pasado en el presente y hay pasado en el futuro. Impregnado, agarrado, diluido, difuminado, mezclado, empastado, desenfocado. Hay pasado en el recuerdo, en el gesto, en los rasgos, en las frases por decir, en las soluciones. Hay pasado en la imaginación, que a veces es un proyector de experiencias vividas. Hay pasado en los pasos por dar, en la carrera por delante, en la mirada, en el cuento, en el invento, en los sabores. Las canciones están hechas de pasado. No hay canciones futuristas, es un arte sin ciencia ficción.

Quan podem dir que ens ha sabut greu passar la darrera pàgina és senyal inequívoca de lectura extraordinàriament grata. David Trueba ha sabut construir una biografia mitjançant una sèrie d'artilugis estratègics que han funcionat amb la precisió d'un mecanisme de rellotgeria. La combinació de present i passat, alternat-se en el temps i en l'espai, amb la màxima naturalitat i sense cap tipus d'entrebanc, ha servit per confeccionar un fil narratiu ple de significativa emotivitat.

El relat de l'autor, amb el qual ens identifiquem per la seva escandalosa proximitat, ens fa adonar que els sentiments i les emocions que s'hi descriuen són comuns a la majoria dels ésser humans que pul·lulem per aquestes contrades. Mèrit indiscutible que veiem complementat pels micropoemes que, en forma de cançó, van ordenant la trama. Es tracta, sens dubte, d'un treball impecablement dissenyat, amb petites dosis de prosa poètica que li atorguen un acabat exemplar.