Victus, Barcelona 1714

Primera edició (Octubre 2012)

Fa deu anys, Albert Sánchez Piñol decidí novel·lar el setge de Barcelona (1713-1714) iniciant una àrdua tasca de documentació que gairebé el convertí en un dels majors experts en la Guerra de Successió espanyola. Inescrutables capricis del destí van fer coincidir l’aparició de Victus amb l’esclat sobiranista esdevingut arran del darrer 11 de Setembre quan una gran part de la societat civil catalana es manifestà a favor de la independència, traçant-se un paralel·lisme significatiu amb el poble barceloní que, tres-cents anys enrere,  havia defensat heroicament la seva ciutat davant les envestides de les potentíssimes tropes borbòniques de Felip V mentre les classes dominants només eren capaces de mostrar la seva mediocritat.

El relat comença quan Martí Zuviria, un noi barceloní de 14 anys, és admès al castell borgonyès de Bazoches per rebre una intensa formació en enginyeria militar. El seu mentor, el marquès de Vauban, el converteix en un geni en l’art de fortificar i assetjar ciutats segons les tècniques de l’època. L’any 1707 s’integra dins l’exèrcit borbònic i coneix a les tres persones més importants de la seva vida: Amelis, la seva companya, i el Nan i l’Anfan que converteix, pràcticament, en els seus fills. També coneix en Ballester, un miquelet que fa la guerra pel seu compte, el general castellà Antoni de Villarroel i Jimmy, el duc de Berwick. Intervé activament, a les ordres del general Villarroel, en la defensa final de la ciutat de Barcelona, la qual posa de manifest l’heroicitat del poble català davant la hipocresia de les classes dirigents, els felpudos rojos. Després de tretze mesos de setge, Barcelona cau l’11 de setembre del 1714. 

Mesos abans d'editar-se la novel·la, i per curar-se en salut, l'autor sorprenia a tothom a l'afirmar que l'havia escrit en llengua castellana ja que els repetits intents de redactar-la en català havien fracassat. Sánchez Piñol ho justificà al·ludint a la irracionalitat del procés creatiu mentre que altres veus interpretaven que la causa era deguda a l'enorme quantitat de documentació consultada, tota ella en castellà, que potser s'havia traslladat al relat definitiu de forma mimètica. De totes maneres, un cop acabada la lectura de l'obra, hem de manifestar que el resultat és tan grandiós que podem perdonar qualsevol vel·leïtat de l'autor. I més tenint en compte que ha emprat un llenguatge totalment actual, sense arcaismes ni carrincloneries, que ens ha fet seguir moltes pàgines amb la rialla als llavis.

Infografia del setge de Barcelona (La Vanguardia, 10-10-12)

Amb aquesta novel·la, Sánchez Piñol ens replanteja la valoració dels personatges històrics que, fins ara, hem anat homenatjant. Així, Rafael de Casanova, que cada any rep multitud d'ofrenes florals, no queda en massa bon lloc: Si yo tuviera un carácter indulgente diría que Casanova fue un personaje más trágico que deplorable, atrapado entre su razón, la razón de estado y la voluntad de lucha de su pueblo. Per contra, l'autor destaca la gegantina figura del general Antoni de Villarroel: Pero por encima de todos pienso en don Antonio, don Antonio de Villarroel Peláez, renunciando a la gloria y el honor, la familia y la vida, y todo por una fidelidad insensata para con hombres sin nombre. Él, un hijo de Castilla, con todo lo bueno de esa tierra áspera, sacrificándose por la defensa de la misma Barcelona. Y ¿cuál fue su paga? Un dolor infinito, un olvido eterno.

Finalment, hem de constatar amb satisfacció com, en poc temps de diferència, s’han publicat dues de les novel·les més importants de la narrativa catalana contemporània: Jo confesso de Jaume Cabré i Victus d’Albert Sánchez Piñol. Si la primera suposava una poderosíssima demostració d’enginyeria narrativa, la segona ens acosta a un dels episodis més transcendents de la nostra història des d’un punt de vista cruent, gens indulgent i allunyat del romanticisme històric que fins ara s’havia anat utilitzant habitualment. El protagonista del relat és més aviat un antiheroi envoltat d’una familia grotesca i amb l'objectiu permanent de descobrir aquella Paraula que li manca per assolir el sentit del Mystère, de la veritat oculta, i així convertir-se en un enginyer de ple dret. Malgrat tot, i després dels tràgics esdeveniments del setge de Barcelona, la Paraula —doni's— ja no tindrà cap mena d’importància enfront el valuós trajecte que ha hagut de seguir en la seva recerca. Com a Itaca.