Si la memòria no ens falla

Quim Monzó i Sergi Pàmies són dos escriptors popularíssims. Dels seus llibres de narrativa se n’han fet desenes d’edicions. Han col·laborat amb molt d’èxit a la ràdio i a la televisió i han ofert un contrapunt crític i humorístic a temes d’actualitat: del futbol a la cuina creativa i del porno a les manifestacions de l’Onze de Setembre. Fruit de l’amistat que es va iniciar als anys vuitanta, han compartit copes i restaurants, llibres i pel·lícules, obsessions i compulsions.
En una llarga entrevista de més de dotze hores, parlen amb Julià Guillamon de la família i la infantesa, dels progres, de la Barcelona moderna, dels programes de ràdio on han col·laborat, de l’articulisme, de la llengua dels seus llibres i de la seva visió de la literatura.
Sergi Pàmies: «Jo tinc la sensació que una de les característiques d’ell és aquesta: la compulsió per damunt de la mitjana. Jo vaig a rebuf. Jo soc com allò del Marc Màrquez. Si ell sopa dues vegades doncs es sopa dues vegades».
Quim Monzó: «Com deia Groucho Marx ¿per què m’hauria de preocupar jo per la posteritat si la posteritat no ha fet mai res per mi?».
 

A les dues seran les tres

Als contes d’A les dues seran les tres, la memòria es converteix en revisió de l’experiència, la crònica en compromís amb el passat i la fantasia en un joc que, en funció de l’estat d’ànim, il·lumina, pertorba o reconforta. Esdeveniments històrics o anècdotes deliberadament privades es confabulen en favor de la narració, sempre eloqüent i persuasiva, en què Sergi Pàmies, fidel a una veu i a un estil inconfusibles, aprofundeix en el domini de la tendresa i la digressió, així com en l’equilibri entre la ironia i la perspicàcia. Tot al servei d’una mirada, resignadament incerta, sobre el pas—ja sigui endavant o enrere—del temps.

L'art de portar gavardina

L’art de portar gavardina és un concentrat de memòria, emoció i plaer de narrar. Imaginats o viscuts, els tretze contes d’aquest recull revelen una capacitat d’observació que confirma Sergi Pàmies com a artesà d’un estil cada vegada més depurat, en què les emocions i els detalls són protagonistes. De la pròpia infantesa a la vellesa dels pares, del romanticisme de la decepció al pànic d’estar a l’altura de les expectatives dels fills, de la perplexitat individual de l’adolescència a les cicatrius col·lectives del segle XXI, el llibre combina reflexió, ironia, melancolia, causticitat i lucidesa i troba en la fascinació per l’absurd i la capacitat de sorprendre’s els antídots més eficaços per combatre les absències, els fracassos i altres desconcerts de la maduresa.

COMENTARI: Lleument apartat de la ironia que ens acostumava a oferir en contes precedents, l'autor es despulla del tot quan s'endinsa en algunes vivències autobiogràfiques amb els pares, la parella i els fills. Tot plegat per completar un relat melangiós de futur incert, on la fina línia que separa realitat de ficció és transgredida eficientment.

Cançons d'amor i de pluja

Sovint m'he imaginat a Sergi Pàmies (París, 1960) com el tità Atlant que sempre ha de portar damunt les espatlles la feixuga càrrega del cel i la terra. Pàmies ha hagut de suportar el pes de la Història –en majúscules– per ser fill de qui és. Malgrat tot, ha sabut trobar el seu propi camí i s'ha anat convertint en un dels millors narradors contemporanis en llengua catalana. Penso que, hores d'ara, ja ha superat el nivell literari de la seva pròpia mare i prevec que l'ultrapassarà amb escreix a mesura que publiqui obra nova.

Cançons d'amor i de pluja (2013) és un recull de vint-i-sis contes (vint-i-vuit, si comptem que dos estan desdoblats) que ha publicat Quaderns Crema dins la col·lecció Mínima Minor. Es tracta d'un llibre curt, d'unes 180 pàgines, que es llegeix amb delectança i en poques hores. Com el títol avança, la majoria dels contes estan centrats en l'amor i més concretament en la fi de l'amor o en la pròpia rutina en què deriva. Una temàtica que l'autor desenvolupa descarnadament, sense misericòrdies i amb un tarannà superficialment humorístic. Els seus protagonistes són tan meticulosos que saben exactament el dia, l'hora, el minut i el lloc en què l'amor s'acaba per sempre i també les característiques meteorològiques més apropiades per sortir al carrer a la recerca d'una mirada fulminant.

La unió no sempre fa la força d'un matrimoni. Quan la cohesió ja no depèn del sexe, la convivència decau. Hi ha qui atribueix aquest fenomen a la manca de passió però, en realitat, té més a veure amb l'excés d'expectatives. Si no fos transitòria, la passió no existiria: concentra emocions que, si es repartissin de manera equitativa entre tots els dies d'una relació, tindrien la intensitat d'una pila esbravada.

Alguns contes observen un to decididament autobiogràfic, amb referències familiars que l'autor comença a desvetllar sense pudor. És un exercici que transita per la fina línia que separa la ficció de la realitat però que ajuda a confeccionar una armadura més consistent. Jo destacaria el conte titulat El nínxol ja que després d'una introducció històrica del llinatge patern i d'un agosarat exercici del si no fos, culmina el relat amb una rotunda proclama amorosa que ens apropa a un autor menys distant del que semblava.

En un dels relats, un escriptor ha d'elegir els deu millors contes del segle XX. Decideix que el criteri sigui la memòria malgrat l'envelliment prematur que pot afectar a part de la tria. Dels 26 (o 28) contes d'aquest llibre jo en destaco cinc: Joan Manuel Serrat, La clau del son, Tercera cançó, El nínxol i La posteritat. En aquest cas jo jugo amb aventatge doncs els contes encara no han tingut temps d'envellir prematurament.