Les tenebres del cor

Amb Les tenebres del cor, l'autor de novel·les com Victus o La pell freda, escriu la història apassionant d'una il·lusió, tan immortal com inassolible, que ha generat proeses inaudites, moltes llàgrimes i grans alegries.
Seria difícil trobar un grup humà més allunyat de la nostra fesomia i dels nostres patrons culturals que els habitants de la selva africana, mal coneguts com a «pigmeus». Són lluny de nosaltres i de tothom. Són els exòtics dels exòtics.
Homer els esmenta a la Ilíada, i els seus versos són l'origen d'un dels malentesos més ridículs i perdurables de la història científica. Qui eren aquells pigmeus que es defensaven amb llances dels atacs de les grues? La resposta és molt senzilla: unes criatures tan fabuloses com els nostres follets. Però a la Grècia antiga, Homer ja era un clàssic, i si havia dit que els pigmeus eren reals és que ho eren. Així, doncs, què tenen a veure els habitants de la selva africana amb els pigmeus grecs? Res en absolut.
Semblava que el racionalisme havia deixat enrere el mite, però des del segle XIX, contra tot pronòstic i empesos per la ciència, la literatura i la fantasia, molts aventurers i exploradors han anat a l'encontre dels pigmeus al cor d'Àfrica. Les tenebres del cor narra aquesta trobada amb unes criatures de les quals només sabem que no en sabem res. I tan sols desvetllarem un aspecte sorprenent: els personatges verídics d'aquest llibre -l'extravagant i seductor Paul Du Chaillu, el tibat botànic alemany Georg Schweinfurth, l'injustament oblidat etnògraf Paul Schebesta , la pintora Anne Eisner i el seu marit Patrick Putnam, l'antropòleg Colin Turnbull i el propi Albert Sánchez Piñol- van anar a buscar en els «pigmeus» alguna cosa importantíssima per a ells, i tots van trobar el que buscaven. Tanmateix, oh, paradoxa fatal, el que van trobar no existeix!

El cor de les tenebres

Edició en castellà del 2008

En un viatge en avió, l'historiador Adam Hochschild va trobar una cita de Mark Twain en la que l'autor de Les aventures de Huckleberry Finn assegurava que el règim imposat per Leopold II, el rei dels belgues que va morir el 1909, a l'Estat Lliure del Congo (1885 a 1906) forjat per ell havia exterminat entre cinc i vuit milions de nadius. Mogut per la curiositat i certa esgarrifança, va iniciar una investigació que, molts anys després, culminaria a King Leopold's Ghost, notable document sobre la crueltat i la cobdícia que va impulsar l'aventura colonial europea a l'Àfrica, les dades i comprovacions del qual enriqueixen extraordinàriament la lectura de l'obra mestra de Joseph Conrad, El cor de les tenebres, que es desenvolupa en aquells paratges i, justament, en l'època en que la Companyia belga de Leopold II —que hauria de figurar, juntament amb Hitler i Stalin, com un dels criminals polítics més sanguinaris del segle XX— perpretava les seves pitjors atrocitats.

Apocalypse Now (Francis Ford Coppola, 1979) és una de les meves pel·lícules preferides. L'he vista infinitat de vegades disfrutant sempre de les seves extraordinaries escenes i els seus potentíssims diàlegs. La recerca del coronel Kurtz que emprèn el capità Willard està inspirada lliurement en l'obra El cor de les tenebres (Heart of Darkness, 1902) de l'escriptor polonès Joseph Conrad. Si a la pel·lícula  l'escenari era Vietnam i el riu Nung al llibre és l'Estat Lliure del Congo i el riu  del mateix nom. El gran èxit assolit pel film de Coppola va rellançar aquesta breu novel·la de Conrad que, d'altra banda, presumptament hauria passat desapercebuda.

El relat ens explica que, a finals del segle XIX, el capità Marlow, amb un petit vaixell de vapor, s'endinsa en la selva africana per anar a buscar a l'agent comercial Kurtz que ha caigut malalt. Durant tot el trajecte anirà descobrint la fascinant personalitat d'aquest, un dels millors agents de la companyia, capaç d'aconseguir ell sol més ivori que tots els demés plegats. Malgrat tot, el relat és una crònica de la lluita de l'home contra la naturalesa i la malaltia, la solitud, l'aïllament i l'explotació dels més febles. Poc abans de morir, Kurtz pronunciarà les darreres paraules: L'horror, l'horror! referides al cor de la selva tenebrosa que Marlow ha estat incapaç de descobrir.

Passa poques vegades que l'adaptació cinematogràfica d'una obra literària acabi millorant l'original. En el cas que ens ocupa no solament la supera sinó que la sobrevalora, dotant-la d'un cert carisma i rellevància que no haguera pogut assolir per si sola. La novel·la, extremadament enrevessada, se'ns fa difícil de digerir i, freqüentment, ens avorreix i confon. Només la brevetat de la narració possibilita poder-la acabar i no haver-la d'abandonar a mig recorregut. En tot cas, si s'ha de triar, l'aposta segura és la versió de Coppola. Aquesta no falla.