Una corresponsal torna a Barcelona després de gairebé vint anys a
l’estranger. Vol agafar distància d'una regió de món que l'apassiona i
la desgasta, d’una professió que voldria exercir d’una altra manera, i
també d’una amistat amb una dona més jove que la porta a qüestionar-se
els fonaments de la seva intimitat. Un cop tornada al poble on va
créixer, retroba la família, els amics i l’home a qui havia estimat.
L’espai familiar es converteix en una font de petites revelacions que
l’ajudaran a traçar el seu itinerari vital i a reconèixer la necessitat
de pertànyer a un lloc i a unes persones.COMENTARI: Crescendo és un terme usat en notació musical per
indicar que s'ha d'augmentar gradualment la intensitat del so, és a dir, un matís dinàmic de
transició. En una novel·la o en qualsevol altre tipus de relat també hi podem
definir un crescendo, especialment en tots aquells casos que hom parteix d’un
inici assossegat, tranquil, previsible i que acaba en un esclat fantàstic, com de
focs d’artifici. Per a mi, aquest és el cas de La possibilitat de dir-ne casa, l’excel·lent treball de Marta
Orriols que m’ha captivat incondicionalment. I és que vaig començar les
primeres pàgines amb un cert escepticisme, pensava que es tractava d’un altre
relat de les trifulgues dels corresponsals de guerra en zones perilloses, un
tema apassionant que va arribar al seu zenit amb The Year of Living Dangerously de C.J. Koch
i que va portar al cinema Peter Weir amb un extraordinari èxit de públic i crítica.
Però a mesura que t’endinsaves en el relat veies que tocava molts temes més,
com l’abisme generacional, la identitat,
el desig i l’ancoratge dins una zona de confort intranscendent i silenciosa.
Amb un meticulós treball d’enginyeria literària i amb una barreja hàbilment
traçada, Marta Orriols ha aconseguit aquest crescendo que li ha permès convertir
la seva novel·la en una autèntica joia de la literatura catalana de l’avui.
