Intermezzo

En Peter i l’Ivan són germans, però no sembla que tinguin res en comú. El primer és un advocat carismàtic instal·lat a la trentena, que aparenta tenir-ho tot sota control però que depèn de la medicació per superar la mort del pare i gestionar les seves relacions amoroses. El segon és un jugador d’escacs professional que sempre s’ha considerat un inadaptat social, l’antítesi del seu frívol germà i que, poc després de l’enterrament del pare, s’embarca en una relació apassionada amb una dona més gran, la Margaret.
Els dos germans, sumits en el desconcert, encaren un nou interludi: un període de desesperança, desig i possibilitats; una oportunitat per descobrir quanta vida pot contenir un mateix a dins sense esclatar.
                               

On ets, món bonic

L'’Alice se n'’ha anat a viure a una mansió d'’un poble on ningú sap qui és ni a què es dedica. Al cap de poc, coneixerà en Fèlix, un mosso de magatzem. Mentrestant, a Dublín, la seva amiga Eileen intenta arribar a final de mes mentre es recupera d'’una ruptura amorosa flirtejant amb un vell conegut, en Simon. A través dels missatges que s'’envien les amigues, comprendrem la importància que tenen les relacions afectives i sexuals per a una generació que se sent amenaçada per la precarietat i el desencís. I quan finalment es retrobin, les acompanyarem en la recerca de l'amor en aquest món bonic però incert.

 

COMENTARI: Les bones expectatives que havia despertat Sally Rooney després de la publicació de la reeixida novel·la Gent normal ara s'han vist un pèl devaluades amb On ets, món bonic, una altra novel·la que se centra en les relacions afectives i sexuals entre personatges que voregen la trentena. Molta part de l'obra recorre al format epistolar amb les cartes que encreuen les dues protagonistes, amigues des de l'adolescència. El conjunt del relat no assoleix l'excel·lència de la novel·la precedent, però si que manté un cert interès que permet degustar-lo i assaborir-lo amb gratitud.
                               

Un curs d'estiu a Irlanda

L'Aura ha rebut pel seu setzè aniversari un regal ben especial: un curs d'anglès a una prestigiosa escola de Dublín. Amb moltes pors i més incerteses, l'espera un agost ple d'aventures i descobriments. A l'illa maragda viurà en una caòtica residència d'estudiants, coneixerà els pubs de primera mà, viatjarà a l'Ulster i aprendrà les lliçons més importants de la seva vida.

COMENTARI: Una amena i curta novel·la juvenil que barreja les aventures adolescents d'una estudiant de setze anys amb les biografies dels set principals personatges de la cultura irlandesa, els set magnífics, com diu ella: Jonathan Swift, Bram Stoker, Oscar Wilde, George Bernard Shaw, William Butler Yeats, James Joyce i Samuel Beckett.
  

Conversaciones entre amigos

Després de recitar els seus poemes en una vetllada literària a Dublín, Frances i Bobbi coneixen a Melissa, una atractiva escriptora que vol publicar un reportatge sobre elles. Aquestes dues universitàries que en el passat van ser parella es veuen atretes cap a ella i el seu marit Nick: un matrimoni acomodat que s'acosta a la quarantena i amb el que acabaran formant un complex mènage à quatre. 
Ambientada a la bohèmia artística irlandesa, aquesta història d'amors lliures i relacions ambigües ofereix un retrat honest d'una generació que rebutja les etiquetes imposades.
Entre presentacions de llibres, estrenes teatrals i vacances a la Bretanya francesa, les converses dels personatges converteixen el debut de Sally Rooney en una novel·la d'idees marcada per uns diàlegs ocurrents i un hàbil sentit de l'humor. L'autora investiga les delicades crueltats de la interacció humana en una obra intel·ligent sobre l'amistat, el desig i la gelosia.

COMENTARI: Visió actualitzada de les tempestuoses relacions sentimentals entre diferents éssers humans, abraçant conceptes tan lliscosos com la innocència, la infidelitat, l'individualisme, el plaer i la crueltat.

Carta a mi mujer

Pentti Saarikoski (1937-1983) va ser un dels poetes finlandesos més importants de la dècada dels seixanta del segle XX. Va obtenir nombrosos premis literaris com a escriptor, poeta i traductor. Segons ell, fou l'única persona al món que va traduir tant l'Odissea d'Homer com l'Ulisses de Joyce. Durant la guerra freda es va posar més al costat dels comunistes com a forma de protesta per l'excessiva dominació occidental de l'imperi nord-americà.

Carta a mi mujer (1968) és un llibre curt que funciona com un discurs continuat, sense corregir i sense cap tipus de censura. El va escriure mentre estava de viatge a Dublín, per airejar-se d'Helsinki, per poder respirar de primera mà l'esperit de Joyce i per intentar escriure un nou llibre. Però l'enyor provocat per l'absència de la seva dona el va afectar tan poderosament que va haver d'iniciar el camí de retorn abans del previst. Això sí, amb el llibre acabat, després d'una sèrie de dies caòtics regats per l'alcohol, les neures i la mala vida.

En el Essex House vi un partido de tenis en la televisión, pero no me enteré de quién ganó al final. Por la noche dormí bien. Por la mañana me dolía todo. Pensé que escribía mi último libro aunque sabía que no era cierto. No me desharé del alcohol, sin un coño puedo vivir un tiempo, pero sin alcohol ni un solo día. Sin embargo, no soy ningún borrachín. Tengo un hogar. Pago la pensión de los niños. Soy capaz de viajar al extranjero. Converso con la gente. No detesto el alcohol como mi padre, el alcohol es mi amigo, mi medicina y mi niño mimado. Más que nada tengo miedo de que el alcohol se acabe, tú también puedes dejarme, pero si me abandona el alcohol, se me va la vida.

És una irregular crònica de la vida bohèmia i autodestructiva d'una persona totalment dependent de l'alcohol i obsessionada amb el sexe, un Charles Bukowski a la finlandesa. El relat està centrat en una ciutat totalment referenciada per l'esperit de Joyce i la seva magna obra Ulisses, tot i que s'esmenta molt de passada, sense incidir-hi massa de ple. Potser, de fer-ho, l'obra hauria guanyat en interès.
 

Retrat de l'artista adolescent

Deixant de banda Finnegans Wake, era necessari encarar la darrera de les obres llargues de James Joyce després d'haver gaudit amb Ulisses i Dublinesos. Suposaria el punt i final a un cicle de curt recorregut que havia arribat a les portes de l'experimental obra pòstuma, una de les de més difícil comprensió de la literatura en anglès i que mai ha estat traduïda íntegrament a la nostra llengua. Hores d'ara, encara resta oberta la possibilitat de tancar el cercle però, molt em temo, que aquest propòsit només es convertirà en un bon desig.

Retrat de l'artista adolescent (A Portrait of the Artist as Young Man, 1916) va ser concebut l'any 1904 quan James Joyce es va assabentar que estava a punt de sortir als carrers de Dublín una nova revista literària. Dos anys després ja n'havia enllestit vint-i-cinc capítols però, més endavant, decidí refer-la completament i reduir-la a cinc nuclis significatius. La novel·la va sortir de fulletó entre el febrer del 1914 i el setembre del 1915 a les pàgines de la revista modernista Egoist. El 29 de desembre del 1916 va aparèixer la primera edició completa a la ciutat de Nova York.

La novel·la està formada per un conjunt de relats autobiogràfics dels primers anys de la vida de l'autor. Esta dividida en cinc capítols que comencen amb la infància i l'escola, les vivències familiars, el sentiment de culpa que li provoquen uns exercicis espirituals, els dubtes sobre la seva probable vocació religiosa i, finalment, la gran decisió: l'exili necessari per començar una ambiciosa carrera literària.

Abril, 26.— La mare posa en ordre els meus vestits nous de segona mà. Ara demana a Déu, em diu, que jo, vivint la meva vida i lluny de la llar i dels amics, pugui aprendre què és el cor i què sent. Amén, Així sigui. Benvinguda, oh vida! Surto, per milionèsima volta, a l'encontre de la realitat de l'experiència, i a forjar a la farga de la meva ànima la consciència increada de la meva raça.
Abril, 27.— Avantpassat meu, vell artífex! Presta'm ara i sempre el teu ajut.

Aquesta obra comença a assentar les bases del que més tard s'anomenarà flux d'idees o monòleg interior que el propi Joyce explotarà fins els límits més insospitats dins la seva obra magna Ulisses, on cada capítol és un treball d'orfebreria que culmina amb el corrent de consciència que recorre els pensaments de Molly Bloom en les pàgines finals.

A l'ombra del gegant, Retrat de l'artista adolescent es contempla com una obra iniciàtica, irregular, que combina fragments plens d'excel·lència amb episodis més aviat tediosos, com –per exemple– el capítol tercer, que a mi se m'ha fet llarg i avorrit, gairebé insuportable. Però aquest és el peatge que hom ha de pagar si vol interpretar, amb major amplitud, la trajectòria d'un dels millors escriptors del segle passat.
   

Dublinesca

Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948), escriptor i periodista, és un dels autors espanyols contemporanis més reconeguts arreu del món. L'any 1971 va publicar Mujer en el espejo contemplando el paisaje però el primer gran èxit li va arribar amb Historia abreviada de la literatura portátil (1985). De la producció posterior cal destacar Bartleby y compañía (2001) i Pasavento (2005). La novel·la que ens ocupa, Dublinesca, data de l'any 2010.

L'editor jubilat Samuel Riba té un somni premonitori que li indica clarament que, a partir d'ara, el sentit de la seva vida passa per Dublín. Aleshores convenç a uns amics per anar al Bloomsday i recórrer junts el cor mateix de l'Ulisses de James Joyce. Riba amaga als seus companys dues qüestions que l'obsessionen: saber si existeix l'escriptor genial que no va ser capaç de descobrir quan era editor i celebrar un estrany funeral per l'era de la impremta, cada cop més amenaçada per la digitalitat. Dublín sembla tenir la clau per a la resolució de les seves inquietuds.

Dublín està al fons del camí i resulta agradable recordar-se de la vella música d'aquell llibre esplèndid que va llegir en el seu moment amb una barreja d'estupor i fascinació. No està molt segur, però diria que Bloom, en el fons, té moltes coses d'ell. Personifica al clàssic foraster. Té certes arrels jueves, com ell. És un estrany i un estranger al mateix temps. Bloom és massa autocrític amb si mateix i no prou imaginatiu per triomfar, però massa abstemi i treballador per fracassar del tot. Bloom és excessivament estranger i cosmopolita per ser acceptat pels provincians irlandesos, i massa irlandès per no preocupar pel seu país. Bloom li cau molt bé.

La insatisfacció per una balanç de vida fallida, la pèrdua d'esperança per una remota possibilitat d'esmena i la necessitat de buscar qualsevol engruna de motivació per sortir d'un preocupant estat de paràlisi són alguns dels arguments que conformen aquest treball literari de Vila-Matas, a través del qual és capaç de bombardejar-nos amb un llistat inacabable d'inquietuds culturals i estètiques exemplificades mitjançant poemes, cançons, pel·lícules de cinema, cites literàries i qualsevol altre recurs que sigui apte per ratificar afirmacions o idees.

Reconec que és el primer llibre de Vila-Matas que llegeixo i diuen que Dublinesca suposa la reaparició del fons cultural de l'autor, el seu món més personal i intransferible. No cal dir que la demostració de força és impecable, ara bé, potser jo buscava més Joyce, més Ulisses, més Dublín i, en aquest punt concret, és on no he quedat saciat. Culpa meva, potser abans d'endinsar-te en un relat tan singular és necessari recopilar força informació per no haver-lo de començar verge. O potser no.
     

Joyce i les gallines

És la primera novel·la d'Anna Ballbona (Montmeló, 1980), periodista i poeta, que ja havia publicat dos llibres de poemes: Conill de gàbia (2012) i La mare que et renyava era un robot (2008). Amb Joyce i les gallines va quedar finalista del Premi Llibres Anagrama de Novel·la del 2016.

La protagonista, Dora, porta una vida rutinària. Cada dia agafa el tren per anar a la feina i aprofita l'estona per llegir alguna cosa, sempre i quan les converses dels veïns no la distreguin. A Dublín coneix l'encarregat de la Chemist Sweny que li confessa les seves dues passions: Joyce i les gallines. A partir d'aquí, i després d'haver vist un documental de Banksy, canvien les seves prioritats vitals, adonant-se que la vida que portava fins aleshores era d'una buidor insuportable. Llavors, reacciona.

Tenia la sensació que la societat l'empenyia de totes totes a una cursa per assemblar-se cada vegada més al col·lectiu, per diluir-s'hi i repetir les seves consignes fins que la veu pròpia emmudís. Es tractava de fer de gallina o d'arbre per evitar problemes més greus. Davant d'això, la Dora presentava un esperit d'insurrecció poc comú, una mica singular potser, però insurrecció al capdavall. Aquest esperit l'havia empès a fer les voltes amb moto per Besllum, unes voltes cada vegada més vandàliques, on fins i tot un gerani podia esdevenir una víctima propiciatòria, on fins i tot una gallina es podia alçar com una renovada faiçó del pensament lliure.

Tot i que el tema central de l'obra –el trencament amb un passat intranscendent i rutinari– no aporta cap innovació destacable; sí que hem de remarcar l'originalitat de l'aposta mitjançant una barreja heterogènia de literatura (Joyce), art avantguardista (Banksy) i ruralitat (gallines). Una mescla explosiva, molt ben escrita, que sorprèn al lector més avesat.
   

Rebels d'Irlanda

La segona part de la Saga de Dublín comença a finals del segle XVI i acaba a principis del segle XX, és a dir, la part més recent i –per a mi– més interessant de la història irlandesa és ignorada per l'autor que només es refereix breument al transcendental alçament del 1916 a través d'unes poques pàgines que dediquen més atenció a la ficció que a la pròpia realitat.

De totes maneres, Rebels d'Irlanda (Ireland: Awakening, 2006) esmenta un grapat d'importantíssims fets històrics com la Reforma i la Contrareforma, l'arribada al poder i la campanya d'Irlanda d'Oliver Cromwell, l'inici del domini hegemònic dels protestants sobre els catòlics, la influència de la Revolució Francesa, la crisi de la patata, la gran fam irlandesa, l'aparició del Sinn Féin i la sublevació del 1916. Episodis que emmarquen l'argument de l'obra basat en la vida de diverses famílies al llarg d'uns quants segles d'història i que ja havíem conegut i seguit al primer volum de la saga d'Edward Rutherfurd.

La major part dels irlandesos estaven a la vora de la inanició, cert, i el nombre de persones afeblides que morien de malaltia augmentava. S'havien plantat tan poques patates que: tot i que haguessin escapat a la plaga, no eren suficients per alimentar els pobres que depenien d'ella. I cada vegada més grangers i petits parcers es veien obligats a deixar les seves terres, quedant reduïts a un estat de desesperada indigència. Irlanda havia caigut en un estat de completa prostració. No obstant això, la fam va concloure. I com es va aconseguir això tan meravellós? De la manera més simple possible. Es va declarar, per llei que la fam ja no existia. No podia ser d'altra manera, ja que els 'whigs' afrontaven unes eleccions generals.

L'obra segueix la mecànica de la primera part i els descendents dels personatges anteriors ara són els protagonistes de la nova trama argumental que, al meu entendre, massa vegades es converteix en insubstancial, previsible i reiterativa. Una de les grans errades consisteix en aturar el relat a començaments del segle XX oblidant-se dels esdeveniments transcendentals que es van succeir durant la resta del segle. Potser la meva decepció és deguda a que vaig gaudir molt més llegint la primera part la qual va afavorir unes expectatives que ara no s'han vist assolides.
    

Prínceps d'Irlanda

Edward Rutherfurd (Salisbury, UK, 1948) és el pseudònim de l'escriptor Francis Edward Wintle especialitzat en novel·les històriques. L'any 1984 va publicar la seva primera obra, Sarum, que resumeix deu mil anys d'història anglesa. Curiosament, quatre anys després d'haver aparegut, es convertí en un gran èxit internacional i va aparèixer durant 23 setmanes a les llistes dels best-sellers del New York Times. L'any 2004 es va editar la primera part de l'anomenada Saga de Dublín amb el títol de Prínceps d'Irlanda (Doublin: Foundation) i dos anys més tard es va completar amb la segona part, Rebels d'Irlanda (Ireland: Awakening).

Prínceps d'Irlanda recull els episodis fonamentals de la història d'aquest país, des de l'època precristiana fins el segle XVI. Comença amb els primitius reis irlandesos, continua amb l'evangelització de Sant Patrici, la invasió dels víkings, la fundació de Dublín, el domini anglès iniciat el 1167 i acaba amb els conflictes constants amb Enric VIII, el despietat monarca anglès.

La invasió que havia de causar vuit segles de patiment a Irlanda va començar un assolellat dia de tardor de l'any de nostre senyor de 1167, en què tres vaixells van arribar al petit port meridional de Wexford.
No obstant això, si algú els hagués dit als dos joves, que amb tanta impaciència van desembarcar junts, que formaven part d'una conquesta anglesa de la illa, s'haurien endut una gran sorpresa, ja que un d'ells era un sacerdot que tornava a casa, i el seu amic, tot i que devia obediència al rei d'Anglaterra, mai s'hauria considerat anglès. Quant a l'objectiu de la missió, els soldats havien anat allà com a convidats, capitanejats per un rei irlandès.

Explicar història barrejant ficció i realitat és una tècnica que resulta molt eficaç. No fa gaire que ja ho vam comprovar a The Century, l'exitosa trilogia de Ken Follett, que repassava tot el segle XX a escala mundial. Edward Rutherfurd, també d'una manera planera, construeix una sèrie de relats entrellaçats en el temps i en l'espai, que ens permeten endinsar-nos en l'evolució històrica d'Irlanda. D'una manera lúdica ens anem immergint en els conflictes familiars d'unes generacions que es veuen notòriament condicionades per les alternatives sociopolítiques del país. Es tracta, sens dubte, d'una lectura altament recomanable que s'ha de completar amb la segona part, Rebels d'Irlanda que, per a mi, és la més interessant.
 

Ulisses

Solemnement, el dia 24 de març del 1981, vaig comprar Ulisses, la famosa novel·la de James Joyce que acabava de traduir al català el professor reusenc Joaquim Mallafré. Era la primera vegada que es publicava en la nostra llengua tot i que ja existia una traducció anterior encara avui inèdita. Ara, després de romandre més de 33 anys oblidada a la prestatgeria, l’obra cabdal d’aquest escriptor irlandès ha sortit de l’amagatall i m’ha ocupat tres intenses setmanes de lectura, gairebé a plena dedicació, que m’han fet interrompre tot allò que ja havia començat per dedicar-me en cos i ànima a les 728 pàgines que conformen aquest text.

Des de sempre s’ha considerat Ulisses com una obra de lectura difícil, exigent, laberíntica, gairebé inabastable. José M. Valverde –traductor de la novel·la al castellà– tot i considerar senzillíssim el que s’explica reconeix que la gran dificultat pel lector és disposar d’una viva memòria verbal com la que exhibeix Joyce. Perquè, en el fons, només ens trobem davant d’un relat d’un dia (14 de juny del 1904) en la vida de tres personatges: Leopold Bloom, Stephen Dedalus i Molly Bloom, enmig d’una ciutat –Dublín– que és descrita fins a l’últim detall. El propi Joyce afirmava que si Dublín desapareixés seria possible reconstruir-la seguint els passos de Bloom.

Mr Leopold Bloom menjava amb fruïció els òrgans interns d'ocells i altre bestiar. Li agradaven la sopa espessa de menuts, els griers amb gust de nou, el cor farcit i rostit, llenques de fetge fregides amb crostons de pa, oueres de bacallà passades per la paella. Més que res li agradaven els ronyons de be a la graella que li deixaven al paladar un regust exquisit amb una lleugera fragància d'orins.

Ulisses és una de les millors obres de la literatura universal, no pel què explica sinó per com ho explica. Estructurada en 3 unitats narratives i 18 capítols en total, cadascun d’ells està relacionat amb un episodi concret de l’Odissea d’Homer que el propi Joyce va revelar en una carta lliurada a Carlo Linati, el seu traductor italià, amb la condició que no arribés al gran públic. Cada capítol està escrit amb una tècnica literària diferent: monòleg, narració, preguntes i respostes, diàleg teatral… però el monòleg interior o «fluir de la consciència», que protagonitza el darrer capítol i que s’entreveu arreu, és un dels trets més destacats i innovadors introduïts per l’autor que –tal com exposa l'escriptor argentí Carlos Gamerro— ha estat capaç de fer-nos adonar que, més a més del llenguatge oral i del llenguatge escrit, hi ha una tercera forma que és el llenguatge mental ja que quan pensem amb paraules el llenguatge no funciona de la mateixa manera com quan parlem o escrivim.

Probablement Ulisses sigui l’únic llibre que ha estat capaç d'inspirar, a tota una gran ciutat, una festa anual: el Bloomsday que se celebra a Dublín cada 16 de juny. Llavors, els ciutadans amb disfressa d’època segueixen els indrets que Joyce va descriure a la novel·la –molts d’ells avui malauradament desapareguts–, mengen el famós entrepà de formatge gorgonzola regat amb vi de borgonya i reciten o representen textos de la celebrada obra de la qual, tal com va lamentar el propi autor, el pitjor de tot és que el públic demanarà i trobarà una «moralina» al meu llibre, o pitjor, se'l prendrà seriosament i, pel meu honor de cavaller, no hi ha en ell una sola línia escrita amb seriositat.