Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mikael Blomkvist. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mikael Blomkvist. Mostrar tots els missatges

31 de desembre 2015

El que no et mata et fa més fort

Sis anys més tard podem reprendre la lectura de la saga Millennium que la dissortada mort de Stieg Larsson va deixar interrompuda. Ara, i després de múltiples polèmiques, els hereus del creador –el seu pare Erland i el seu germà Joakim– han autoritzat, a l'escriptor David Lagercrantz, la quarta entrega que porta per títol El que no et mata et fa més fort.

He de reconèixer que, com molta gent, em va molestar saber que continuarien les aventures de Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander un cop desaparegut l'escriptor suec. Però, després de sortir al carrer el quart volum, tota la crítica es va posar d'acord en lloar la feina de Lagercrantz, qualificant-lo de digne successor de Larsson. Aquesta unanimitat em va decidir a tornar a llegir les aventures d'aquests carismàtics personatges de la literatura escandinava.

Frans Balder, un expert en intel·ligència artificial, es vol posar en contacte amb Mikael Blomkvist per revelar-li una informació confidencial sobre els serveis secrets dels EUA. Just quan arriba a casa del professor, aquest és assassinat en presència del seu fill autista August. Conscient del perill que envolta al nen, testimoni directe del crim, Blomkvist demanarà ajut a Lisbeth Salander per protegir-lo i, al mateix temps, desemmascarar als criminals.
Però aleshores —va seguir explicant en Holger Palmgren—, va recordar una frase que el pare havia escrit en alemany en un paperet a la cuina: 'Was mich nicht umbringt, macht mich stärker'. «El que no em mata em fa més fort». En aquell temps no significava res per a la Lisbeth. Però va comprendre que la frase era important per al seu pare i va provar de fer-la servir. Però tampoc va funcionar. Era massa llarga, i llavors va provar amb Nietzsche, l'autor de la citació. I de sobte era a dins de l'ordinador i un món nou i secret se li obria al davant.
Suposo que les valoracions entusiastes que ha rebut aquesta obra són degudes a la superació del temor que tenien alguns crítics davant el fet poc freqüent de continuar una tasca d'un autor prematurament desaparegut. Els que pensaven en la catàstrofe van poder respirar alleugerits al veure que Lagercrantz se n'havia sortit molt bé, potser per això es van passar de frenada. Honestament, penso que es tracta d'una bona novel·la que es llegeix amb fruició però no hi he sabut trobar aquella màgia que desprenien les tres obres precedents; potser perquè ja han passat sis anys i el fenomen Millennium s'ha explotat a bastament (llibres, pel·lícules, sèries...) o potser perquè l'ombra allargada de l'absència de Stieg Larsson segueix envaint el subconscient del lector. Un bon llibre i punt.
   

24 d’agost 2009

A la recerca d'en Mikael Blomkvist

Va ser una casualitat. Mesos abans d’acabar la trilogia de Stieg Larsson ja havíem decidit anar de vacances a Escandinàvia. Després, un cop llegida, a la ciutat d’Estocolm li havíem d’afegir nous centres d’interès. Li havíem de sumar el Tour Millennium.

El propi Museu de la Ciutat (Stockolms Stadsmuseum) organitza el Millenniumvandringar, visites guiades en diversos idiomes als indrets més esmentats en els tres llibres. Per raons horàries això ens va ser impossible, calia doncs fer un minitour i recòrrer els llocs més emblemàtics al nostre aire. Partíem amb avantatge, estàvem allotjats en un hotel molt a prop de Slussen i això ens possibilitava fer gairebé tot el recorregut a peu per la illa de Södermalm.


El barri Södermalm és una de les grans illes d’Estocolm. Söder ha estat tradicionalment una zona de treballadors que darrerament s’ha anat reconvertit en una barriada bohèmia i moderna. Hi trobem nombroses tavernes, cafès i botigues de moda. Molts artistes i celebritats hi han traslladat la seva residència. És el barri on es desenvolupa la major part de l’acció.

Vam començar amb la seu de la revista Millennium a la cruïlla dels carrers Götgatan i Hökens Gata, justament damunt dels locals de Greenpeace. Després vam passar pel Mellqvist Kaffebar, al carrer Hornsgatan. Aquest és el lloc on en Blomkvist solia anar a menjar. Aquest bar era també l’habitual de Stieg Larsson quan la redacció de la revista Expo es trobava en el mateix edifici.


Molt a prop hi trobem el carrer Lundagatan on viva la Lisbeth Salander en un pis molt humil que va heretar de la seva mare. Tot i que la novel·la no especifica el lloc exacte, atenent les imatges de la pel·lícula de Niels Arden Oplev, hom pot situar-lo aproximadament al davant de la parada d’autobús. Al capdavall del carrer s’hi troba el Högalidsparken amb la bonica silueta de l’església Högalidskyrkan al centre.

Stieg Larsson situa la vivenda del protagonista, Mikael Blomkvist, en un àtic del número 1 del carrer Bellmansgatan. Ens va costar una mica trobar-lo ja que la zona és un pèl laberíntica. Però finalment, al costat de Maria Hissen, hi vam trobar la famosa passarel·la d’entrada. Es tracta d’un edifici senyorial amb vistes espectaculars sobre la ciutat. Però com que és un habitatge privat i no es pot visitar ens vam haver de conformar amb les boniques panoràmiques d’Estocolm que s’obtenen des del mirador de Monteliusvägen, molt a prop de Bellmansgatan. Al mateix carrer hi vam veure el bar The Bishops Arms, molt esmentat en la trilogia.


Al número 9 del carrer Fiskargatan vam veure el luxós apartament que va comprar Lisbeth Salander per mantenir-se en l’anonimat. La novel·la l’ubica en el darrer pis de l’edifici i és grandiós espai de 21 habitacions i 350 m2. Gairebé al costat hi trobem la plaça de Mosebacke amb l’estàtua Les germanes de Nils Sjögren Systrarna i el teatre Södra, també escenaris de Millennium.

No vam tenir més temps per seguir altres localitzacions però em sembla que vam recòrrer les més carismàtiques. De totes maneres, sobta una mica fer un recorregut per escenaris de ficció però és que l’obra d’en Larsson enganxa i quan l’acabes en vols més. Ara, un cop vistos al natural, caldria fer una nova relectura de la trilogia. Segur que aconseguiríem una més bona immersió en el seu univers literari. Però hi ha tantes coses per llegir…

19 d’agost 2009

Agost a Escandinàvia (II)

La capital de Noruega és una ciutat mitjana situada a la riba del fiord d’Oslo i envoltada per muntanyes curulles de vegetació. L’hem visitada en ple procès de transformació ja que tenen el port una mica mal endreçat, els contenidors i les grues de l’activitat portuària es barregen amb els edificis singulars fent malbé una panoràmica que hauria de ser molt més atractiva. Hi estan treballant i, de segur, d’aquí uns quants anys la millora serà tangible.


Les dimensions de la ciutat permeten visitar-la a peu tot i la gran quantitat d’espais a l’aire lliure i les nombroses vivendes disseminades a l’entorn d’un preciós paratge natural. Aker Brygge és l’indret més concorregut d’Oslo, es tracta d’un front marítim ple de vaixells esportius, un modern complex de restaurants, pubs, centres comercials, tot de cara al mar i amb extraordinàries vistes sobre l’Ajuntament i la fortalesa d’Akershus. Val la pena passejar-s’hi amb calma per gaudir d’un escenari realment magnífic.

Em va agradar molt el Parc de Vigeland, una exposició permanent de 212 escultures de Gustav Vigeland inspirades en la vida quotidiana i evocant moments com el naixement, la infància, l’adolescència, la maduresa, la familia, la vellesa i la mort. El parc està dividit en cinc àrees on hi destaca el Monolit, una plataforma octogonal de 17 m d’altura adornada amb 121 figures humanes nues entrellaçades. L’escultura més famosa és el Sinnataggen, el Nen enfadat, que s’ha convertit en un dels símbols d’Oslo.

Vam visitar quatre museus: la Galeria Nacional, on admiràrem el famosíssim quadre El crit d’Edvard Munch; el Vikingskipshuset, una mostra dels vaixells víkings més ben conservats del món; el Frammuseet, on s’hi exposa la nau Fram utilitzada en tres grans expedicions polars i el Norsk Folkemuseum, amb la meravellosa església de fusta de Gol.

Durant l’estada a Oslo vam coincidir amb la celebració del partit de futbol entre les seleccions de Noruega i Escòcia. Els carrers més cèntrics de la capital estaven plens de seguidors escocesos, tots ells ben uniformats amb els kilts, les típiques faldilles quadriculades. La nit anterior al partit es feien sentir arreu, cantant i bebent cervesa; però un cop va acabar l’encontre amb un 4-0 desfavorable, van desparèixer misteriosament…

Les vacances acabaven a Estocolm, la capital sueca. Per a mi era la part més esperada del viatge doncs, des de sempre, molt abans del fenòmen Stieg Larsson, aquesta ciutat m’havia atret especialment. I la veritat és que no em va decebre en absolut.


Estocolm, també coneguda com la Venècia del Nord, és una ciutat formada per 14 illes unides entre si mitjançant 57 ponts. La ciutat vella, Gamla Stan, ocupa la illa de Stadsholmen i està farcida de botigues de records i restaurants. Els estrets carrerons estan constantment plens de gent i l’ambient és extraordinari. A la mateixa illa hi trobem el Palau Reial, el Museu Nobel i la Storkyrkan, la catedral que l’any vinent acollirà el casament de la princesa Victòria.

Mes al nord, Norrmalm és el centre comercial d'Estocolm. Hi ha una gran quantitat de moderns edificis comercials concentrats al voltant de la Sergels Torg, una plaça presidida per una font amb l'escultura Kristallvertikalaccent, un disseny en vidre d’Edvin Öhrström, de 37 m d’altura. Molt a prop hi trobem el carrer Sveavågen on va ser assassinat el primer ministre suec Olof Palme el 28 de febrer del 1986.

Al sudest de la illa de Kungsholmen hi trobem l’edifici més emblemàtic i fotogènic de tot Estocolm, l’Stadshuset (Ajuntament) obra de l’arquitecte Ragnar Östberg. El seu emplaçament és esplèndid i permet contemplar-lo des de qualsevol punt de la ciutat. A l’interior hi destaquen la Sala Blava i la Sala Daurada on, cada any, si celebren el sopar i el ball de gala de la cerimònia dels Premis Nobel. L'estil de l’edifici ens recorda l'arquitectura veneciana: torretes adornades amb estrelles daurades, balcons molt ben decorats, pals de fusta i estàtues.


Ens vam traslladar a la illa de Djurgården per visitar el Vasamusset. El Vasa es l’únic vaixell del segle XVII que ha sobreviscut. Amb el 95 % de la seva estructura original i més de 700 escultures tallades, és un tresor artístic i un dels monuments turístics més visitats. Per tal de garantir-ne la bona conservació, la sala està en penombra dificultant captar bones fotografies sense l’ajuda d’un trípode.

I deixo pel final la illa del sud, Södermalm, unida a Gamla Stan per Slussen. Anys enrera era un barri obrer però avui s’ha anat transformant en un de més bohemi on molts artistes i celebritats hi han traslladat la seva residència. Aquí hi vivia Stieg Larsson i és el lloc on va ambientar bona part de la seva trilogia Millennium. Degut a la seva altura, és un bon indret per captar boniques panòramiques de la ciutat, sobretot des del mirador Monteliusvägen, ben bé al costat de l’àtic de Mikael Blomkvist.

La moneda dels tres països visitats és la corona, però només tenen en comú el nom ja que els respectius valors són diferents. De totes maneres no cal ni canviar divises ja que l’euro és acceptat a tot arreu, això sí, amb el tipus de canvi arrodonit al seu favor.

23 de juliol 2009

Larsson, l'altre triplet

No passa gaire sovint que crítica i públic es posin d'acord. El més normal és la divergència entre els entesos i els consumidors. Sol passar amb els grans blockbusters i best sellers: la massa els adora i la crítica els denigra. Per això, un fenòmen insòlit s'ha esdevingut arran la publicació de la trilogia Millennium del suec Stieg Larsson i, sense que serveixi de precedent, els uns i els altres l'han rebuda amb clamoroses mostres d'aprovació. Que jo recordi, mai una obra literària havia rebut tal grau d'unanimitat. Era, pertant, una lectura obligatòria que calia portar a terme d'immediat i així poder tenir una opinió pròpia sobre el tsunami Larsson. Durant la primera part d'aquest estiu m'he dedicat a llegir les més de 2.200 pàgines de l'esmentada trilogia i me n'he pogut formar una valoració personal que no contradiu en absolut els bons auguris que hom tenia abans de la lectura.

[Millennium 1] Els homes que no estimaven les dones. El protagonista de la trilogia, Mikael Blomkvist, ha d'investigar la desaparició -quaranta anys enrera- d'una noia de l'alta burgesia sueca. L'ajudarà el personatge més carismàtic de tota l'obra, Lisbeth Salander, una jove inadaptada però de gran intel·ligència i perspicàcia. La trama d'aquesta primera part recorda alguna de les clàssiques obres d'intriga d'Agatha Christie on s'havia de cercar un culpable entre un grup de sospitosos dins un cercle tancat. En aquest cas, Larsson transforma el cercle en una illa habitada, majoritàriament, per membres d'una mateixa familia.

[Millennium 2] La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina. Lisbeth Salander es converteix en la principal sospitosa d'un triple assassinat. Mikael Blomkvist està convençut de la seva innocència. És un relat trepidant de la cursa que emprèn el protagonista per tal de descobrir la veritat.

[Millennium 3] La reina al palau dels corrents d'aire. Mentre la Salander resta gairebé immobilitzada dins un hospital, Mikael Blomkvist haurà de moure tots els fils per descobrir la secció secreta de la Säpo i demostrar que la seva companya ha estat víctima del sistema legal suec.

Stieg Larsson estava convençut que la seva obra triomfaria, és més, tenia el propòsit d'allargar-la sis entregues més. Dissortadament no hi va ser a temps i el seu treball s'ha convertit en un llegat pòstum. Potser aquest fet tràgic també ha contribuït a magnificar la trilogia, però realment disposa de variats ingredients que poden explicar-nos aquest èxit tan aclaparador.

Destacaria el disseny de personatges, sobretot els dos protagonistes. En Mikael Blomkvist, per alguns l'alter ego de Larsson, és un periodista incansable, integre, de fermes conviccions i amb una notòria capacitat de seducció. La Lisbeth Salander és una noia d'aparença fràgil, amb un passat esfereïdor, però amb una intel·ligència extraordinària. Tots junts configuren una parella atípica però amb molt de feeling. La resta de personatges, nombrosos, també estan molt ben dibuixats i permeten una sèrie d'interaccions que propicien l'amenitat del relat.

La localització de l'argument en un país que és el paradigma de la societat del benestar també enriqueix el conjunt. Suècia, amb les seves virtuts i misèries, és el teló de fons d'un reguitzell d'episodis inquietants que mai haguerem pensat focalitzar en aquest modern i avançat país escandinau.

La trama és correcta. La intriga està ben aconseguida i hom la pot seguir amb força interès. Però jo destacaria la forma sobre el fons. La prosa del Larsson és molt efectiva, sense retòriques innecessàries i anant constantment al gra. Això sí, amb un bombardeig constant de noms i dades que són fruit del immens torrent creatiu de l'autor. Els resultats són espectaculars i demostren a bastament que es tracta d'una obra, malauradament, inacabada.

Com era d'esperar els tres llibres es traslladaran al cinema. Ja s'ha estrenat el primer i els altres dos estan en procès. He tingut la oportunitat de veure Els homes que no estimaven les dones i m'ha decebut totalment. Es tracta d'una adaptació resumida, freda i poc convincent. Una vegada més ha de quedar clar que un bon llibre és pràcticament irreproduïble cinematogràficament sense pèrdua d'intensitat i vigor. Aquest cas n'és un bon exemple... però, ben mirat, sempre podem trobar alguna excepció.