La muerte de Adonais

Entre l'hivern del 1821 i la primavera del 1824, van morir John Keats, Percy Bysshe Shelley i lord Byron, la segona generació del Romanticisme anglès. En la seva persecució de la bellesa i de la mort, escapant de la conservadora Anglaterra, van trobar allò sublim en una terra de mar i de misteri, Itàlia, on van descobrir que el triomf de la poesia era la mort. Cap d'ells va saber què era complir 40 anys. Tots tres van ambicionar l'amor i la glòria literària, però un passat carregat d'ombres els perseguiria fins al final de la seva desgràcia.
El professor Fernando Valverde ha construït un relat apassionant que ens convida a compartir aquests anys finals amb les seves inquietuds, desvetllaments i emoció amb els tres grans protagonistes. El resultat és un relat de no-ficció, literari i exquisit, que és, sens dubte, també un commovedor tribut a l'amor a la poesia i als llibres.

Diari de Florència

L'agost del 1947, Diana Athill va emprendre un viatge de dues setmanes a Florència amb la seva cosina Pen, amb el tren Golden Arrow. Escrit quan l'autora tenia trenta anys, però publicat quan estava a punt de fer-ne cent, Diari de Florència atresora les aventures i els records d'aquells dies inoblidables. En aquestes pàgines l'autora ens parla de l'admiració que va sentir per l'art i l'arquitectura florentines, del gust per la deliciosa cuina italiana i de l'amistat amb homes d'una bellesa per a ella exòtica.

COMENTARI: Relat molt breu d'un viatge iniciàtic a Florència on l'autora mostra la veneració que sent davant una de les ciutats més impressionants del món, on la vellesa fa acte de presència a cada cantonada. Diane Athill també remarca l'experiència vital d'uns dies meravellosos a la capital de la Toscana.
 

Pasolini o la noche de las luciérnagas

Bàsicament ens trobem davant una biografia novel·lada de Pasolini que comença i acaba amb la fugida cap a Roma, que va emprendre amb la seva mare l'any 1950, escapant d'un pare maltractador i d'un entorn asfixiant i opressor. El relat s'alterna amb les vicissituds d'una parella, Donatella i Stefano, obsessionats amb la figura del gran intel·lectual italià, que investiguen l'autoria del crim.

José Mª García López (Ávila, 1945) és un escriptor llicenciat en Filologia Hispànica amb una producció literària centrada especialment en la novel·la i la poesia. Autor d'alguns contes i de versions d'obres clàssiques, també col·labora en publicacions periòdiques.

Pasolini o la noche de las luciérnagas és un repàs exhaustiu a la vida i a l'obra d'aquesta gran icona italiana del segle XX. L'autor ha optat per la novel·la ja que la seva forma de llenguatge li permet expressar noves idees que no solen aparèixer en les biografies més canòniques que, per altra banda, ja són molt abundants. Segons l'autor, posant-ho en boca dels seus protagonistes, l'autoria del crim –tot i que oficialment, 40 anys després, encara no ha estat resolta tot– ha de recaure en els alts dirigents de la Democràcia Cristiana italiana de l'època i en la CIA.

Pier Paolo ha estat preparant-se en els últims mesos per la mort de Guido. Se li ha manifestat en somnis, en vigílies i deliris, però la constatació del fet rebaixa el món a un abisme al que no havia arribat a acostar-s'hi. Vacil·la sobre quan haurà de dir-ho a la seva mare, abans que la notícia es faci pública. No sap si ella pot haver-ho pressentit. Hi dóna moltes voltes i no s'acaba de decidir, fins que es convenç de que aquesta vacil·lació està incrustant el seu dolor o escamotejant-lo d'un mode inepte i mesquí.

La grandiosa personalitat de l'escriptor de Bolònia queda perfectament reflectida en aquestes pàgines que li dedica García López. Pasolini va morir jove, d'una manera ignominiosa, però va viure amb intensitat tots els segons de la seva existència. Però, per sobre de tot, aquest llibre serveix per descobrir-nos un posseïdor d'un talent immens, amb una capacitat de treball extraordinària i amb un cor tan gros que només van poder aturar amb la força bruta de la violència més carronyera. Només el pas del temps posarà a Pasolini al seu lloc i, finalment, la societat el reconeixerà definitivament com un dels més grans intel·lectuals italians del segle XX.
   

Un otoño romano

Recentment vam quedar meravellats amb la pel·lícula La grande bellezza (2013) de Paolo Sorrentino. Ara hi tornem amb el llibre Un otoño romano (2014) de Javier Reverte. Dues formes diferents de proclamar una declaració d'amor incondicional a Roma, la ciutat eterna.

Javier Reverte (Madrid, 1944) és un escriptor que va tenir la sort de ser convidat a passar tres mesos a la capital italiana per part de la Real Academia Española a Roma. Es va allotjar a la seu social d'aquesta institució, al turó del Gianicolo, al costat de l'església de San Pietro in Montorio, des d'on podia gaudir d'unes vistes privilegiades. Cada matí sortia del seu allotjament sense cap idea preconcebuda i es deixava portar simplement per la intuició. Com que Roma és gairebé un museu a l'aire lliure no havia de caminar gaire per admirar la bellesa, la qual podia trobar a qualsevol indret.

El relat, escrit en forma de dietari, està dotat d'un ritme pausat i serè que s'adiu perfectament amb les sensacions que vol descriure. La descripció de la ciutat i els seus monuments es barreja amb la quotidianitat de la vida romana presidida pel caos circulatori i per la invasió del turisme a gran escala. També hi ha temps per la gastronomia amb un bon llistat de trattories de primera qualitat que ofereixen els fantàstics plats de temporada.

En fin, aunque exista un fondo de verdad, no creo que sea para tanto, con permiso del gran Charles Dickens. No hay lugar en el mundo fuera de Roma en el que, en una sencilla iglesia, pueda uno encontrarse un fresco de Rafael, o una escultura de Miguel Ángel, o un cuadro de Caravaggio, y en donde no se les confiera más importancia que a cualquier otra obra de autores menores expuesta en cualquier otra capilla.

El text també està farcit de citacions d'altres autors fascinats per Roma. L'autor destaca Stendhal (Promenades dans Rome, 1829) i Giuseppe Gioachino Belli autor d'una gran quantitat de sonets satírics que van arribar a ser molt populars. En una entrevista Javier Reverte manifestava que el seu indret favorit de Roma és el Panteó d'Agripa on es troba enterrat Rafael amb l'epitafi més bonic del món: Aquesta és la tomba de Rafael que, en vida, va fer que la mare natura tingués por a ser vençuda per ell i, a la seva mort, que també tingués por de morir.
  

Brian Sewell's Grand Tour

Aquests dies segueixo amb molt d'interès la sèrie documental Brian Sewell's Grand Tour que emet una plataforma de televisió digital. Al llarg de deu episodis el crític d'art Brian Sewell (Londres, 1931) fa un recorregut per les ciutats més representatives del Renaixement italià: Torí, Milà, Bolonya, Florència, Roma, Nàpols, Pàdua i Venècia.

El Grand Tour era un itinerari de viatge per Europa que es portà a terme entre els anys 1660 i 1820. Va ser molt popular entre els joves anglesos de classe alta i era considerat com una experiència educativa pels més rics ja que pensaven que era prioritari el coneixement de l'art del Renaixement i la societat aristocràtica europea. Normalment, sortien de Dover i passaven per París, Ginebra, Torí, Milà, Florència, Pàdua, Bolonya, Venècia, Roma, Berlín, Dresde, Viena, Munic, Heidelberg, Holanda i Flandes.

Brian Sewell és un excel·lent comunicador. La seva fina ironia complementa la sabiduria que desprèn en cada una de les seves afirmacions. Escoltar-lo és un plaer i més quan el tema que ens explica és tan interessant com l'art italià del Renaixement. Amb el seu inseparable paraigües es protegeix del sol i ens transporta a uns itineraris dignes de revisitar.