El cercle dels dies

En Seft, un miner de gran talent en l'extracció de sílex, recorre la Gran Plana malgrat la xafogor de l'estiu per presenciar els rituals que assenyalen l'inici d'un nou any. Hi va per intercanviar les seves pedres per altres productes durant les celebracions del solstici, i per trobar-se amb la Neen, la noia que estima. La pròspera família de la Neen li ofereix, a més, una manera d'escapar de la brutalitat del seu pare i dels seus germans acollint-lo a la comunitat de grangers.
La Joia, la germana de la Neen, és una sacerdotessa idealista i amb una capacitat de lideratge extraordinària. De nena, assistia captivada al Ritual del Solstici i des de llavors somia en un monument nou i espectacular, aixecat amb les pedres més grans del món. Però la tensió està creixent als turons i als boscos de la Gran Plana.
La visió de la Joia d'un cercle enorme de pedres, reunides per les tribus dividides de la Gran Plana, inspirarà en Seft a construir l'obra de la seva vida. Tanmateix, a mesura que la sequera arrasa la terra, la desconfiança entre els grangers, els pagesos i els bosquetans creixerà… i un acte de violència salvatge provocarà una guerra oberta.

32 de març

La Barbara, venedora de drets literaris internacionals, s’instal·la a París com a refugi. Per deixar enrere una experiència que l’ha trasbalsat, se’n va a viure a casa de la seva àvia, la Margaux, amb qui té un vincle molt especial.
Un matí de 2008, l’any de la gran nevada, la Barbara es troba un jove desconegut dormint al seu sofà vermell. L’enigmàtic fotògraf que no retrata mai persones l’ajudarà en una recerca inesperada. Junts, descobriran els secrets de la mamie Margaux, una dona que va sobreviure l’ocupació alemanya de París a la segona guerra mundial.
32 de març és una novel·la sobre la batalla entre l’horror i la bellesa. Xavier Bosch ens descobreix que les ombres d’ahir són els riscos d’avui.

Diagonal Manhattan

L’Edda Leveroni rep un regal singular el dia que en fa vint-i-un: una estada d’un any a l’agència de publicitat de la Bianca B. Miller a Nova York. El 1989 l’Edda s’haurà d’obrir camí a Manhattan, en una agència on només treballen dones i en un univers de creativitat i d’anuncis que volen vendre la vida millorada. No pot sospitar, però, en quin món està a punt d’endinsar-se.
A Barcelona, el Brauli Leveroni ha sabut convertir una petita agència a Diagonal-Tuset en una de les més exitoses d’una ciutat efervescent. El pare de l’Edda és admirat i envejat per les seves campanyes publicitàries. El Brauli viu a tot gas, adora aquests dies plens d’estímuls, d’eslògans i d’intrigues. Abocat al negoci, encara no ha tingut temps de preguntar-se per la felicitat.
En aquesta noveŀla pletòrica, Xavier Bosch mostra de nou la seva habilitat narrativa. Ens sedueix amb uns personatges dels quals sempre volem saber més, ens dissecciona la cara oculta del màrqueting més descarnat i ens manté atrapats en una història que ens porta més lluny del que imaginàvem.
Diagonal Manhattan és una invitació a les segones oportunitats i una aposta radical per la llibertat.

Una òpera gastronòmica

Qui va ser Ramon Cabau? Per què s’està esborrant l’empremta d’un dels personatges més singulars de la història de la cuina catalana? I potser la pregunta més dolorosa i, tanmateix, més pertinent: quin patiment insuportable el va empènyer al suïcidi al bell mig del mercat de la Boqueria, que tant estimava?
Parlar de Cabau és descriure algú capaç de turbinar la gastronomia catalana fins a catapultar-la a una dimensió internacional desconeguda fins aleshores; és assenyalar un dandi il·lustrat que usava el vestuari i la picaresca per arrodonir una imatge de marca pròpia; és obrir les portes i les finestres del palau modern de la restauració barcelonina, amb sobretaules eternes; és visualitzar el portaveu d’un idealisme contagiós, d’una filosofia de pagès en un moment màgic; és esclarir les conseqüències de saber fer la puta i la Ramoneta entre el franquisme i la puixança del catalanisme sense sortir escaldat pel socialisme; és entendre que la solitud més dolorosa és quan s’està envoltat d’ulls inquisitius; i és, en última instància, certificar que la mort operística és el desenllaç adient si l’obsessió és no caure en l’oblit.

Una escala cap al cel

Si t’hi fixes prou, pots trobar històries més o menys a qualsevol lloc. Ni tan sols cal que siguin teves. O això és el que decideix l’escriptor en potència Maurice Swift ben aviat en la seva carrera. Perquè en Maurice no té fantasia, però cultiva un talent diferent, des que va comprendre que els altres, homes i dones, el troben irresistible. A la fi dels anys vuitanta, un encontre casual en un hotel de Berlín amb el reconegut novel·lista Erich Ackerman li dona la seva primera gran oportunitat. I és que l’Erich és un vell solitari, indefens davant l’embat de la joventut; i també té una història per explicar. Si ho hauria de fer o no ja és tota una altra cosa... Un cop en Maurice s’ha fet un nom, ha de continuar buscant idees. No li importa on les trobi —o a qui pertanyin— si l’ajuden en el seu ascens. Però ja coneixeu aquell antic proverbi sobre l'ambició: és com posar una escala cap al cel.
Amb l’irresistible entusiasme narratiu que li és característic, John Boyne ens submergeix en les tenebres d’un protagonista memorable, tant seductor com perillós, i una novel·la que és alhora un conte moral, un retrat vidriòlic de les relacions entre escriptors i una història tenyida pel poder —i els perills— del desig.

Les tenebres del cor

Amb Les tenebres del cor, l'autor de novel·les com Victus o La pell freda, escriu la història apassionant d'una il·lusió, tan immortal com inassolible, que ha generat proeses inaudites, moltes llàgrimes i grans alegries.
Seria difícil trobar un grup humà més allunyat de la nostra fesomia i dels nostres patrons culturals que els habitants de la selva africana, mal coneguts com a «pigmeus». Són lluny de nosaltres i de tothom. Són els exòtics dels exòtics.
Homer els esmenta a la Ilíada, i els seus versos són l'origen d'un dels malentesos més ridículs i perdurables de la història científica. Qui eren aquells pigmeus que es defensaven amb llances dels atacs de les grues? La resposta és molt senzilla: unes criatures tan fabuloses com els nostres follets. Però a la Grècia antiga, Homer ja era un clàssic, i si havia dit que els pigmeus eren reals és que ho eren. Així, doncs, què tenen a veure els habitants de la selva africana amb els pigmeus grecs? Res en absolut.
Semblava que el racionalisme havia deixat enrere el mite, però des del segle XIX, contra tot pronòstic i empesos per la ciència, la literatura i la fantasia, molts aventurers i exploradors han anat a l'encontre dels pigmeus al cor d'Àfrica. Les tenebres del cor narra aquesta trobada amb unes criatures de les quals només sabem que no en sabem res. I tan sols desvetllarem un aspecte sorprenent: els personatges verídics d'aquest llibre -l'extravagant i seductor Paul Du Chaillu, el tibat botànic alemany Georg Schweinfurth, l'injustament oblidat etnògraf Paul Schebesta , la pintora Anne Eisner i el seu marit Patrick Putnam, l'antropòleg Colin Turnbull i el propi Albert Sánchez Piñol- van anar a buscar en els «pigmeus» alguna cosa importantíssima per a ells, i tots van trobar el que buscaven. Tanmateix, oh, paradoxa fatal, el que van trobar no existeix!

Leviatan

"Fa sis dies, un home va esclatar fet miques al marge d'una carretera del nord de Wisconsin". Així comença aquesta espectacular novel·la de Paul Auster que, a través de la veu interposada de Peter Aaron, ens explica la biografia de Benjamin Sachs, el mort.
Va ser objector de consciència empresonat durant la guerra del Vietnam, desaparegut des del 1986, i autor d'una novel·la de joventut que el va convertir en un autor de culte.
Probablement Benjamin Sachs també va ser un assassí... Però ningú sap qui és el cadàver i, amb l'FBI trepitjant-li els talons, Aaron decideix explicar la vertadera història del seu amic, abans que es descobreixi la seva identitat i els mitjans de comunicació en destrueixin la reputació.
    

La vida del llibreter A. J. Fikry

A.J. Fikry té quaranta anys, és llibreter i viu a Alice Island. Durant la seva jornada anhela sense pudor el que ell considera el millor moment del dia: un sopar precari de menjar poc saludable, acompanyat d’un vas de whisky i un bon clàssic per llegir. I és que A.J. Fikry no és un ésser extremament social, ni tampoc agradable. Els seus veïns i la poca família que li queda proven, sense èxit, de fer-lo sortir de l’amargor que li ha quedat després de la mort de la seva dona, la crisi de vendes que pateix la seva llibreria i el robatori d’un dels seus llibres més preuats. Fins que un dia es troba una nena de dos anys posseïdora d’una curiositat implacable que ho canviarà tot.

Aquesta novel·la no és, només, sobre les segones oportunitats i el valor de la lectura. És una història tendra i sorprenent que ens parla de la capacitat que té la literatura per omplir-nos la vida. És un al·legat de la necessitat de l’ésser humà de viure acompanyat i deixar-se endur per la imaginació. La història d’A.J. Fikry omplirà el cor de tots aquells que estimen —potser fins i tot encara sense saber-ho— el valor de les paraules.

La muerte de Adonais

Entre l'hivern del 1821 i la primavera del 1824, van morir John Keats, Percy Bysshe Shelley i lord Byron, la segona generació del Romanticisme anglès. En la seva persecució de la bellesa i de la mort, escapant de la conservadora Anglaterra, van trobar allò sublim en una terra de mar i de misteri, Itàlia, on van descobrir que el triomf de la poesia era la mort. Cap d'ells va saber què era complir 40 anys. Tots tres van ambicionar l'amor i la glòria literària, però un passat carregat d'ombres els perseguiria fins al final de la seva desgràcia.
El professor Fernando Valverde ha construït un relat apassionant que ens convida a compartir aquests anys finals amb les seves inquietuds, desvetllaments i emoció amb els tres grans protagonistes. El resultat és un relat de no-ficció, literari i exquisit, que és, sens dubte, també un commovedor tribut a l'amor a la poesia i als llibres.

Un animal salvatge

El 2 de juliol de 2022 dos delinqüents es disposen a dur a terme un atracament en una important joieria de Ginebra. Un incident que difereix molt de ser un simple robatori. Vint dies abans, en una urbanització de luxe a la vora del llac Leman, la Sophie Braun es prepara per celebrar el seu quarantè aniversari. La vida li somriu: viu amb la seva família en una mansió envoltada de boscos. Però el seu món idíl·lic està a punt de trontollar. El seu marit està embolicat en una trama de petits secrets. El seu veí, un policia de reputació impecable, s'ha obsessionat amb ella i l'espia fins i tot en els moments més íntims. I un home misteriós li fa un regal que posa en perill la seva vida. Caldran diversos viatges al passat, lluny de Ginebra, per trobar l'origen d'aquesta intriga diabòlica de la qual ningú sortirà indemne.

El Palau de la Lluna

La novel·la es desenvolupa principalment entre 1969 i 1972, amb diverses referències a diversos períodes del segle XX seguint la història de la memòria dels personatges. El protagonista és Marco Stanley, un jove que, durant els anys seixanta, es troba orfe i sota la protecció de l'oncle Victor, un clarinetista de vímet que li deixa 1.492 llibres. A mesura que els llegeix, M.S. es veu obligat a vendre'ls per les seves limitacions econòmiques, fins que, a l'estiu del 1969, es troba vivint com un rodamón al Central Park de Nova York. Salvat per un amic de la universitat i una noia d'origen xinès coneguda per casualitat, Kitty Wu, amb qui viu una història d'amor, M.S. troba estabilitat fins que accepta anar al servei de Thomas Effing, que va quedar postrat en una cadira de rodes, ple de fixacions i records estranys. Només per seguir els records d'Effing, M.S. eventualment es trobarà involucrat en un viatge que el canviarà per sempre.
     

Memorias de los últimos días de Byron y Shelley

E. J. Trelawny, marino, quizá pirata, escritor y aventurero, encarnación andante del héroe byroniano y rendido entusiasta del genio de Shelley, vivió junto a los dos poetas sus últimos días, de los que estas Memorias (1858) son una crónica privilegiada. Trelawny descubrió e incineró el cuerpo de Shelley en la playa de Massa, y siempre guardó tributo a su delicadeza y generosidad; veló más tarde el cadáver de Byron en Míssolonghi, y aprovechó la ocasión para inspeccionar de cerca los misterios de su cojera. «Conocer personalmente a un escritor supone a menudo la destrucción de la ilusión que sus obras han creado» y, si esto no fue aplicable al «bardo soñador» de Shelley, sí fue la lección aprendida en el caso de Byron, del que este testimonio ofrece un retrato hiriente y desmitificador. En una mezcla insólita de libro de viajes, historia épica (incluida la expedición en apoyo de la Guerra de Independencia Griega, y una larga estancia con un líder guerrillero en una cueva excavada en una pared vertical del monte Parnaso), estudio psicológico y biografía de artista, las Memorias de Trelawny son tanto un vivo documento como un original empeño de creación literaria.                                                      

Frankenstein

Victor Frankenstein és un científic que, aclaparat pel dolor de la mort de la seva mare, investiga tècniques sobre com tornar a la vida els éssers. Crea un monstre, del qual fuig fastiguejat pel seu aspecte. El monstre intenta apropar-se als humans, que el rebutgen, i s'amaga al camp, on observa durant un any la vida d'una família i adquireix una mínima educació. Alhora, però, s'adona de com és de diferent de les persones i com mai l'acceptaran, motiu pel qual mata un parent del científic. Ell, quan se n'assabenta, va a buscar la seva criatura i mantenen un diàleg durant el qual el monstre es justifica i es lamenta de la seva solitud. Després li demana una companya com ell, a canvi de desaparèixer de la seva vida i no fer més mal. Víctor, però, no compleix la seva promesa per por de crear un altre monstre similar i comença una persecució mútua per donar-se mort (després que diversos estimats del científic siguin assassinats per la criatura). Al Pol Nord, Víctor mor de malaltia i el monstre se suïcida.  
   

La campana de vidre

L’Esther Greenwood és brillant, bonica i té talent. Quan obté una beca que li permetrà treballar com a redactora en una revista de moda a la Nova York de 1953 tot sembla indicar que finalment deixarà enrere el seu petit poble natal i complirà el seu somni de convertir-se en escriptora. Però entre festes, còctels i esdeveniments socials, començarà a perdre el control de la seva vida i a enfonsar-se, potser per darrer cop. En aquesta lloada i imperible obra mestra, Sylvia Plath mostra el col·lapse de l’Esther amb tanta intensitat que esdevé palpable i real, fins i tot racional.
La prosa de Plath, suggeridora, profundament simbòlica i amb especial sensibilitat pels detalls, mostra l'imaginari d'una ment brillant atrapada en la lluita contra els convencionalismes socials i la malaltia mental. La campana de vidre és una profunda exploració dels racons més foscos i punyents de l'ànima humana que s'ha convertit en un clàssic modern imprescindible.      

 

La catastròfica visita al zoo

Falten pocs dies per a Nadal i la visita al zoo de la classe de la Joséphine ha estat una catàstrofe. Ningú no sap què ha passat exactament, però els pares de la nena estan decidits a descobrir-ho. Mentre la investigació avança, a poc a poc comprenem que una catàstrofe mai no arriba sola, que res no és el que sembla i que els esdeveniments poden fer un gir que ningú no s’esperava.
La catastròfica visita al zoo ens manté en suspens fins al final. És una novel·la divertida i emocionant, plena de picades d’ullet a la nostra societat, la democràcia, l’educació inclusiva, i el paper que hi juguen els pares i els mestres.

Tinta invisible

Mentre el pare de Javier Peña mor en un llit d'hospital, al seu voltant hi orbiten un milió d'històries. Les històries de la família, plenes de vaixells de càrrega i casualitats, d'enciclopèdies, silencis i orgull. Però sobretot les històries dels llibres que atiborren les prestatgeries i dels escriptors que les van inventar enmig del desemparament, com esquerdes per les quals es cola la llum. Matrioskas d'històries compartides obrint els seus budells entre pare i fill, com una última celebració de la vida, com un recordatori que l'ésser humà necessita narrar-se per comprendre qui és a través dels sinuosos llimbs entre el món real i la imaginació.
A mig camí entri a l'assaig i el memoir, una història d'amor i pèrdua entre un pare i un fill i els llibres que els uneixen. Secrets i silencis, angoixes i esperances dels grans escriptors. Una odissea emocional que submergeix el lector en una indagació sobre la creació literària i el poder transformador de les històries. Els grans escriptors són els companys d'aquest viatge emocional que parla de nosaltres: Kafka, Toni Morrison, Margaret Atwood, Tolstoi, Sontag, Saramago, Dickens i molts més.
                 

El llarg camí de la revolta

L'hereu d'una masoveria deixa la vinya i s'endinsa en l'incipient món de la indústria tèxtil. El seu profund sentit de la justícia el porta a lluitar contra les desigualtats en un poble on una gran empresa tèxtil, que exerceix un monopoli laboral ferotge, imposa la seva llei tot practicant el caciquisme, el nepotisme, el paternalisme i la corrupció. El Sendo, el protagonista de la novel·la, encapçala un grup de tertulians de diversa procedència social que treballa per combatre l'ànsia abassegadora de poder dels directius de l'empresa. La seva dona, la Ramona, mestressa de la fonda del poble, es consumeix en un dolorós combat intern quan els seus principis, basats en la tradició familiar, continuïsta i conservadora, trontollen per culpa de l'activisme social del seu marit a qui estima, tanmateix, amb bogeria. El llarg camí de la revolta és una novel·la basada en els fets històrics coneguts com "la Revolta dels Burots", que el 1917 no van sacsejar tan sols la vida del poble d'Artés, sinó que van esdevenir un dels episodis més importants de la lluita obrera i popular del nostre país. Amb aquesta obra, Josep Heras Solà retrata una societat –la d'un poble però també la d'un país–, que en el tombant del segle XIX cap al XX es debat entre la tradició i la modernitat, la pagesia i la indústria, la justícia i l'opressió.
  

Viatges per l'Scriptorium

Un bon dia, el senyor Blank es desperta en una habitació que no coneix de res. Totalment desorientat, sense saber qui és, l'únic que pot fer és examinar els objectes que l'envolten per mirar de comprendre les circumstàncies del seu confinament. A sobre de l'escriptori, unes fotografies i dos manuscrits. A mesura que passen els dies, Blank rep visites i trucades telefòniques de personatges -amicals uns, hostils altres- que li són vagament familiars i que li brinden indicis incerts sobre la seva identitat. Mentrestant, una càmera i un micròfon ho graven tot. Algú l'està observant.
Viatges per l'Scriptorium és una novel·la de Paul Auster publicada l'any 2006. En ella l'autor se centra en el tema de la confusió entre realitat i ficció, la solitud, la incertesa metafísica i l'absurd.
   

La invenció de la solitud

A cavall de la novel·la i l’autobiografia, Paul Auster va començar a escriure La invenció de la solitud quan va morir el seu pare sobtadament. Consta de dos textos: Retrat d’un home invisible i El llibre de la memòria, on fa balanç de la seva relació amb el pare i desenvolupa una reflexió profunda sobre la seva figura, la seva influència, sobre el paper de fill i sobre la seva pròpia paternitat.
La novel·la s'adreça a un públic ampli interessat en la literatura autobiogràfica, la reflexió sobre la paternitat, la memòria i l'escriptura i atrau lectors que aprecien la introspecció i l'exploració de temes universals com la solitud i la recerca de sentit en la vida. El seu estil elegant i accessible el fa atractiu tant per a lectors experimentats com per a aquells que s'acosten a l'obra de Paul Auster per primera vegada.
   

La remor de les onades

Per primera vegada en català, una de les més belles històries d’amor de la literatura mundial, del geni de les lletres japoneses Yukio Mishima.
A Utajima, una petita illa japonesa de pescadors apartada de la civilització, en Shinji, un pescador de 18 anys, de família molt humil, s’enamora de la Hatsue, la filla del vell i ric Teru, que acaba de tornar al poble. Un amor que sembla impossible en aquest món primitiu en què sobreviu una comunitat de pescadors. Una sensibilitat extraordinària, i la remor de les onades, sempre present, com a música de fons d’aquesta preciosa història d’amor.
   

Gente de Hitler

Por qué tantos alemanes participaron en los crímenes de la Alemania nazi? ¿Cómo llegaron a apoyar a Hitler y a seguirle casi hasta el final? Durante demasiado tiempo se ha presentado a los nazis como poco más que psicópatas o criminales. En esta nueva e importante obra, Richard J. Evans - una de las autoridades más destacadas del mundo sobre el Tercer Reich - se sirve de una gran cantidad de nuevas pruebas recientemente desenterradas para quitar el barniz de mito y leyenda de los rostros del Tercer Reich y presentar una visión más realista de los perpetradores nazis como seres humanos que eran inquietantemente parecidos a nosotros.
En círculos concéntricos Evans ofrece retratos nuevos, redondos, frescos y a menudo sorprendentes de los hombres y mujeres que crearon y sirvieron a la Alemania nazi, empezando por el propio Hitler y siguiendo por figuras destacadas como Göring, Goebbels y Himmler, ejecutores de las órdenes de Hitler como Eichmann y Heydrich, propagandistas como Leni Riefenstahl, perpetradores de bajo nivel como la tristemente célebre Irma Grese y simpatizantes y compañeros de viaje desconocidos que ayudaron al régimen de innumerables maneras.
Gente de Hitler es una obra escalofriante y brillantemente escrita que permite al lector comprender la textura y los valores del Tercer Reich y hasta dónde son capaces de llegar los individuos cuando han desaparecido tantas limitaciones morales normales.
   

Bar Urgel

Un jove madrileny passa els seus dies cuidant de la seva mare malalta, passejant amb el seu amic el Gordo i anotant frases inconnexes al Bar Urgel, impulsat per una vaga ambició de trobar una transcendència a través de l'escriptura, un sentit a la seva nefasta existència. És en aquest ambient amistós del bar, envoltat d'homes que encarnen allò que més odiava i allò que més temia del seu difunt pare, on a poc a poc cristal·litza la recerca silenciosa del protagonista. Entre broquetes de truita i cerveses, sermons improvisats al fil de la tertúlia televisiva, perorates etíliques de tint masclista, arrel xenòfoba i homofòbia desaforada, el protagonista se sent de vegades acorralat per una massa coral que no fa sinó corroborar la insofrible decadència. Altres vegades, no obstant, troba una insospitada poesia en aquesta rotllana de personatges que l'acull com un més.
En aquesta novel·la iniciàtica, guanyadora del I Premi de Narrativa Diana Zaforteza, Pablo Gallego Boutou juga amb diferents estils en què combina lirisme i oralitat per il·luminar la tragèdia amb bellesa, tendresa i sentit de l'humor. En una atmosfera de desencís, la literatura i l'art aclareixen les pors i il·luminen un territori narratiu propi, una via que permet desgranar les pròpies contradiccions, resistir davant dels grans desenganys i revelar com ens fa caure insondable. Una novel·la sobre l'alleujament de la tristesa i del dolor, sobre la cura dels altres i la recerca del plaer, sobre l'amistat compromesa i la necessitat d'un espai comú on pertànyer.       
   

La setena funció del llenguatge

El 25 de febrer de l’any 1980, el prestigiós semiòleg Roland Barthes és atropellat per una furgoneta. No trigarà a morir, fet que deixa tota la comunitat intel·lectual francesa en estat de xoc. El president de la República, Giscard d’Estaing, encarrega al comissari Bayard, un policia horroritzat amb la idea que els socialistes francesos ocupin el poder, d’iniciar la investigació de les estranyes circumstàncies de la seva mort, amb l’oculta esperança de descobrir algun escàndol que enterboleixi l’inici imminent de la campanya electoral. ¿Què hi feia Barthes, dinant amb Mitterrand, el dia de la seva mort?
Bayard, ignorant de tot el que tingui a veure amb la semiòtica i la lingüística, pren com a assistent un jove professor que el guiarà pel laberint de la teoria i per la pràctica de les vides dissolutes, vanitoses, brillants i extremament competitives dels més grans intel·lectuals del moment. ¿On acaba la història i on comença la ficció? ¿On comença la realitat dels fets i on arranca la sàtira sagnant? I per sobre de tot, ¿quina pot ser aquesta setena funció del llenguatge que ha matat Roland Barthes i ha posat en peu de guerra els departaments de semiòtica i els serveis d’intel·ligència de mig món? Estem davant d’un thriller polític, filosòfic i –si se’ns permet l’expressió– semiòtic, que ha dividit França entre l’escàndol i la rialla.
  

No fueron los postes cuadrados

L'estiu del 1959, de la mà d'Helenio Herrera i amb el Camp Nou inaugurat recentment, la vida somriu al FC Barcelona. Compta amb una plantilla de futbolistes de reconegut nivell, acaba de conquerir la Lliga i la Copa, superant una de les millors plantilles de la història del Reial Madrid, capitanejada per l'incombustible Di Stéfano, i es disposa a debutar, per fi, a la Copa d'Europa, torneig que el rival blanc ja ha conquistat quatre vegades consecutives. El futur immediat és esplèndid, però la realitat que s'amaga amb cura sota la catifa no trigarà a sortir a la llum.
Aquest llibre narra, amb detalls desconeguts i personatges de protagonisme insospitat, el descens als inferns d'un Barcelona que va arribar al capdamunt, va vorejar la consagració absoluta i va acabar enfonsat en la desesperació durant anys, incapaç de refer-se ni econòmicament ni esportivament. El procés degeneratiu va culminar a la desgraciada final de Berna, el 31 de maig del 1961, quan el Barcelona va fracassar estrepitosament en el primer assalt a la Copa d'Europa.
Paral·lelament, apareix fidelment reflectida la relació del club amb els mitjans d'informació, la importància del Reial Madrid per a les institucions franquistes, el ferri control que patia el Barcelona i, en suma, permet conèixer a fons com era aquell futbol apassionant que va conquistar la societat espanyola dels anys 50-60 del segle vint.
     

El llibre de les il·lusions

Una nit, per casualitat, veu a la televisió una pel·lícula muda protagonitzada per Hector Mann, un còmic genial argentí que va anar a buscar fortuna a Hollywood, on va fer pel·lícules mudes sobre el tango. Mogut per una estranya obsessió, Zimmer comença a recórrer el món a la recerca d'informació sobre el misteri que envolta l'actor, que va desaparèixer el 1929. A les acaballes dels vuitanta, Zimmer decideix escriure un llibre sobre el personatge i al cap d'un any rep una carta sorprenent: «Hector ha llegit el seu llibre i li agradaria coneixe'l».

Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury

«Personatges perversos i desafectes, els dels contes de Quim Monzó, dotat jove escriptor català… Monzó ha llegit Kafka… i beu també de la rica tradició del surrealisme espanyol, tant pel seu sentit deliberadament paranoic de l’amenaça en coses aparentment habituals… com per saber mantenir la qualitat de la seva imaginació, intermitentment lírica i visionària». The New York Times, Nova York.
«Quim Monzó és reconegut com una de les veus més provocatives de l’actual literatura europea… Els contes de Monzó són els millors que s’han produït a Europa en l’última dècada, un sentiment amb el qual els americans coneixedors de la narrativa estrangera hi estaran, sens dubte, d’acord». World Literature Today, Oklahoma.
                                     

Uf, va dir ell

Uf, va dir ell és una obra que reuneix tretze contes de Quim Monzó: Història d'un amor, En un temps llunyà, Sobre la no compareixença a les cites, Uf, va dir ell, Sobre la volubilitat de l'esperit humà, Splassshf, Fum, Tot de prats als ulls, Underworld, La creació, Sobre la futilitat dels desitjos humans, Noia del mehari i Confidència. Va ser publicada l'any 1978.
Un coit que es perllonga durant lustres i lustres; un incansable devorador de lletres; un trist oficinista a Lloret, tractant de lligar; un contrabandista de papallones; quatre lladregots de mig pèl; Déu creant–força matusserament–l’univers; un nàufrag frustrat; una noia amb sines farcides d’ocells i de vegetació; un tastaolletes que viu després de mort… Tot aquest prodigiós ventall imaginatiu ha estat treballat fins a convertir cada conte en una obra perfecta, rodona, indefugible.
                                     

Si la memòria no ens falla

Quim Monzó i Sergi Pàmies són dos escriptors popularíssims. Dels seus llibres de narrativa se n’han fet desenes d’edicions. Han col·laborat amb molt d’èxit a la ràdio i a la televisió i han ofert un contrapunt crític i humorístic a temes d’actualitat: del futbol a la cuina creativa i del porno a les manifestacions de l’Onze de Setembre. Fruit de l’amistat que es va iniciar als anys vuitanta, han compartit copes i restaurants, llibres i pel·lícules, obsessions i compulsions.
En una llarga entrevista de més de dotze hores, parlen amb Julià Guillamon de la família i la infantesa, dels progres, de la Barcelona moderna, dels programes de ràdio on han col·laborat, de l’articulisme, de la llengua dels seus llibres i de la seva visió de la literatura.
Sergi Pàmies: «Jo tinc la sensació que una de les característiques d’ell és aquesta: la compulsió per damunt de la mitjana. Jo vaig a rebuf. Jo soc com allò del Marc Màrquez. Si ell sopa dues vegades doncs es sopa dues vegades».
Quim Monzó: «Com deia Groucho Marx ¿per què m’hauria de preocupar jo per la posteritat si la posteritat no ha fet mai res per mi?».
 

Mercè i Joan

Una novel·lista de trenta anys, vital i amb ganes de menjar-se el món. Un articulista extremament culte i mordaç. I un escenari que s’obre com un parèntesi entre dues guerres: els jardins del Château de Roissy-en-Brie, on coincideixen escriptors i intel·lectuals que fugen el 1939, com Joan Oliver, Anna Murià, Francesc Trabal, Pere Calders... Tots els elements semblen diposar-se perquè neixi un dels amors més polèmics, fascinants i tempestuosos de la història literària del país.
Mercè Rodoreda i Armand Obiols es transformen en aquestes pàgines en la Mercè i en Joan —així és com es deien l’un a l’altre—. La seva relació, profunda i empeltada d’amor a la literatura, va ser tan forta que els va allunyar de les seves pròpies famílies i de molts dels seus amics. A cavall de París, Bordeus i Llemotges, la Mercè i en Joan van viure de ple alguns dels episodis més esfereïdors de la història europea del segle XX. Eva Comas-Arnal ha fet d’aquesta història d’amor una novel·la plena de vida.
      

Intermezzo

En Peter i l’Ivan són germans, però no sembla que tinguin res en comú. El primer és un advocat carismàtic instal·lat a la trentena, que aparenta tenir-ho tot sota control però que depèn de la medicació per superar la mort del pare i gestionar les seves relacions amoroses. El segon és un jugador d’escacs professional que sempre s’ha considerat un inadaptat social, l’antítesi del seu frívol germà i que, poc després de l’enterrament del pare, s’embarca en una relació apassionada amb una dona més gran, la Margaret.
Els dos germans, sumits en el desconcert, encaren un nou interludi: un període de desesperança, desig i possibilitats; una oportunitat per descobrir quanta vida pot contenir un mateix a dins sense esclatar.