L'historiador

En poc temps he pogut recuperar dues assignatures pendents molt antigues que, per capricis del destí, romanien inexplicablement en standby: Les benignes (Les Bienveillantes, 2006) de Jonathan Littell i L'historiador (The Historian, 2007) d'Elizabeth Kostova. Si bé la lectura de la primera em va –literalment– aclaparar, la de la segona m'ha aportat sensacions contradictòries que intentaré argumentar en aquest mateix text. 

Elizabeth Kostova (Connecticut, 1964) va esmerçar deu anys per escriure la seva primera novel·la, L'historiador, que ràpidament es convertí en un best-seller mundial. Des d'aleshores és l'autora novella que ha cobrat la major bestreta d'una editorial nord-americana: dos milions de dòlars. Va guanyar el premis Hopwood, Book Sense i Quill. L'any 2007 va crear l'Elizabeth Kostova Foundation de foment de la literatura búlgara. La seva segona novel·la, Els lladres del cigne (The Swan Thieves), va ser publicada l'any 2010.
 
La novela ens explica com, arran de la misteriosa desaparició del seu tutor, el professor Paul va dedicar part de la seva vida a seguir les empremtes de Vlad Țepeș –Vlad III de Valàquia, l'Empalador–, un sanguinari sobirà medieval del qual n'han sorgit les fonts de la llegenda del comte Dràcula. Paul, en companyia d'Helen Rossi, va recòrrer Istanbul –on va conèixer a l'erudit Turgut Bora–, va visitar diferents monestirs romanesos i va entrar a Bulgària per a conèixer a la mare i la tia d'Helen. Quan el propi Paul va desaparèixer, la seva filla s'afegí a la recerca. I és que durant molts segles la llegenda de Dràcula s'ha considerat un mite, una història terrorífica que l'autora d'aquest llibre ens planteja com una realitat possible.

Benvolgut i malaurat successor,
És aclaparat per un profund pesar que us imagino, sigueu qui sigueu, llegint la relació dels fets que m'he vist obligat a deixar escrita.
En part, sento pesar per mi mateix, ja que si aquest escrit és a les vostres mans, significa que jo segurament estic corrent algun perill, potser seré mort, o fins i tot pitjor. Però el meu pesar també és per a vós, amic meu tot i que encara desconegut, perquè només algú que necessiti disposar d'aquesta vil informació, pot estar llegint aquesta carta.
Si no sou el meu successor en algun altre sentit, no tingueu cap mena de dubte que aviat sereu el meu hereu. I creieu-me si us dic que em sento profundament trasbalsat d'haver llegat a algun altre ésser humà la meva experiència, potser increïble, del mal.

L'any 2007, després d'una intensíssima campanya de màrqueting protagonitzada per un inusual desplegament publicitari, va aparèixer aquesta obra. Estava recent l'èxit aclaparador de Dan Brown amb El codi da Vinci i tothom pretenia enfilar-se al carro dels triomfadors. Sis anys més tard, i un cop llegida la novel·la, podem confirmar la impressió inicial de que ens trobem davant un producte prefabricat, rigorosament planificat i amb poca qualitat literària. Tot i que la temàtica és força atractiva, i més recentment quan el vampirisme ha tornat a guanyar protagonisme als mitjans audiovisuals —la sèrie True Blood i la saga Crepuscle en són un bon exponent—, l'obra de Kostova a voltes es converteix en una avorrida guia de viatges mancada de qualsevol forma de ritme narratiu. Entretinguda a estones, endinsar-se al món del Príncep de les Tenebres serà més agradable mitjançant la literatura barroca de Bram Stoker, un clàssic de tota la vida.

Tras la sombra de un submarino

Robert Kurson (Chicago) és un escriptor nord-americà conegut –sobretot– pel seu best-seller Tras la sombra de un submarino (Shadow Divers, 2004). També és l'autor de Crashing Through (2007), un llibre de no ficció que explica la història d'un empresari que recupera la vista després d'una vida de ceguesa. Col·labora en diverses publicacions com Esquire, Chicago Sun-Times, Rolling Stone i The New York Magazine.

A Tras la sombra de un submarino, Dos submarinistes nord-americans –John Chatterton i Richie Kohler– descobreixen, a 70 m de profunditat i a 100 km de la costa de Nova Jersey, un submarí alemany de la II Guerra Mundial que ningú havia documentat fins aleshores. Els dos bussos s'involucren en una llarga sèrie de treballs, amb múltiples immersions incloses, per tal d'identificar el submarí, poder conèixer el nom dels seus tripulants i entendre quina va ser la causa del naufragi. Un procés que es converteix en una obsessió compulsiva que no podran resoldre del tot fins uns quants anys més tard.

En sus momentos más oscuros contemplaba la idea de abandonarlo todo. Imaginaba el día en que saldría a comprar pizza o a dar una vuelta en coche sin ver el destrozado puente de mando del submarino frente a él, un día en el que ya no se preguntaría si no era lo que esperaba ser. La fantasía era buena durante un momento, pero Chatterton siempre terminaba pensando: 'Cuando las cosas son fáciles una persona no aprende nada sobre sí misma. Lo que hace en el momento de mayor dificultad es lo que le enseña quién es en realidad. Algunas personas jamás alcanzan ese momento. El U-Quién es mi momento. Lo que haga ahora es lo que soy'. Con ese pensamiento, Chatterton se despertaba de su fantasía de abandonarlo todo, se sentaba a su escritorio frente al cuchillo de Horenburg y empezaba a dibujar bocetos de los próximos sitios del U-Quién a los que planeaba ir.

No ens trobem ben bé davant d'una novel·la sinó d'un reportatge periodístic, resultat d'un intensa tasca de documentació, al que l'autor ha aconseguit dotar d'un ritme trepidant. Es curiós que el simple fet d'identificar les dades reals del submarí pugui generar un climax tan intens que no ens deixi apartar els ulls del llibre fins no haver-ne acabat la lectura. Quan un autor aconsegueix atrapar al lector amb tanta intensitat, de segur que el seu treball es mereix un respecte.

Llibertat

El diari anglès The Telegraph, amb un article signat per Benjamin Secher, publicava el dia 20 d'agost del 2010 el comentari següent: La raó per alabar a Jonathan Franzen no és que estigui fent alguna cosa nova, sinó que està fent una cosa antiga, suposadament morta, i ho està fent d'una manera brillant. Llibertat demana un lloc al costat de les grans fites dels seus predecessors, no dels seus contemporanis; hauria d'estar a la mateixa lleixa que 'Rabbit' de John Updike, 'La foguera de les vanitats' de Tom Wolfe i 'La pastoral americana' de Philip Roth. Aquesta és la primera Gran Novel·la Americana de l'era post-Obama.

El paràgraf anterior és un exemple de la multitud de crítiques extremadament positives aparegudes després de la publicació de la quarta novel·la d'aquest escriptor nord-americà nascut a Chicago l'any 1959. Abans havia editat Ciutat 27 (The Twenty-Seventh City, 1988), Moviment fort (Strong Motion, 1992) i  Les Correccions (The Corrections, 2001). També és autor de diferents assajos literaris i textos de contingut autobiogràfic. El 23 d'agost del 2010 la revista Time li va dedicar la portada qualificant-lo com el Gran Novel·lista Americà.

Llibertat és el retrat de la família Berglund –Walter, Patty i els seus fills, Joey i Jessica–, que va des de la infantesa dels progenitors fins l'època actual, un llarg període que coincideix amb les presidències de Reagan, Bush, Clinton, Bush jr. i Obama. És, també, una crònica dels darrers cinquanta anys de la història dels EUA viscuts per una família de classe mitjana, enmig d'enganys, desencisos, diners, esports i ecologia on la preocupació per la superpoblació mundial o per la bosquerola cerúlia –un ocell en perill d'extinció– es combina amb les misèries emocionals dels seus protagonistes.

—Té a veure amb el problema de sempre de les llibertats personals —va dir en Walter—. La gent va venir a aquest país per fer diners o bé per aconseguir la llibertat. Si no tens diners, t’aferres a les teves llibertats encara amb més ràbia. Encara que fumar et mati, encara que no puguis donar menjar als teus fills, encara que els teus fills morin assassinats per un maníac armat amb un fusell d’assalt. Pots ser pobre, però l’única cosa que no et poden arrabassar és la llibertat de fer-te malbé la vida de la manera que vulguis. Això és el que va descobrir Bill Clinton, que no es poden guanyar les eleccions anant en contra de les llibertats personals. Sobretot en contra de les armes.

Jonathan Franzen creu que des d'aquell 11-S van començar a canviar moltes coses als EUA i al món. En nom de la llibertat, la indústria bèl·lica es va enriquir immoralment i es van colar terribles polítiques mediambientals i econòmiques, només en benefici d'uns quants. També es pregunta si, realment, la llibertat fa feliç a la gent ja que els EUA són el país que més s'ha consagrat a la llibertat individual i en canvi no és, ni de bon tros, el país més feliç del món.

A diferència dels europeus, l'autor no té una distinció tan aguda entre art i entreteniment, el seu objectiu com escriptor és doble: escriure novel·les serioses i divertides de llegir, tot alhora. Indiscutiblement, a Llibertat l'ha assolit plenament.

El nazi perfecte

Bruno i Thusnelda Langbhen amb les seves filles (1941).

L'any 1958 arriba a Edimburg la jove alemanya Frauke Langbehn per estudiar anglès i, també, per apartar-se del seu autoritari pare. Allí s'enamora d'un escocès i s'hi casa. Però mai trenca el contacte amb el seu país i, durant les vacances, visita Berlín per passar uns dies amb els seus pares, Bruno i Thusnelda. Bruno Langbhen és un acomodat dentista, molt segur de si mateix, però amb un passat ocult del qual ningú en parla. Després de la mort de Bruno, l'any 1992, el seu nét escocès decideix investigar la vertadera història de l'avi alemany.

No troba massa documentació però si la suficient per dibuixar l'esborrany d'una trajectòria vital característica, com diu el títol del llibre, d'un nazi perfecte. És a dir, intel·ligència per sobre de la mitjana, vigorós, centrat en els seus objectius, amb un perfil racial predominantment nòrdic, obert, sincer, recte, desprovist de qualsevol defecte obvi, objectiu en la seva visió de la vida, compromès amb el moviment nacionalsocialista i sense cap tipus de taca racial o política. Bruno era molt més que un combatent, era el paradigma perfecte de l'ideal de caràcter i correcció de les SS.

Molts pocs de la seva edat podien exhibir carreres de vint-i-dos anys tan activament compromesos amb el moviment i en un front tan ampli. Havia estat membre de les tropes d'assalt, buscabregues, ideòleg, intel·lectual de l'acció, guerrer biològic, acòlit, soldat, delator, agent de la policia secreta, buròcrata, àrbitre de l'acció social: en suma, un nazi perfecte.

El nazi perfecte és una proposta valent que serveix de catarsi a Martin Davidson, documentalista de la BBC, i a la seva germana Vanessa. Però el llibre es topa amb un problema irresoluble, la poca documentació no permet aprofundir en el tema i s'ha d'entrar perillosament en el terreny de les suposicions. Massa sovint el recurs consisteix en narrar epìsodis ja coneguts que per alguns ens poden semblar redundants i repetitius, doncs si realment ens interessa l'Alemanya de la primera meitat del segle XX podem recòrrer a autors molt més qualificats, com Evans, per exemple.

Malgrat tot, l'obra té el seu mèrit i ens serveix per constatar com, a part dels dirigents i criminals instal·lats al cim del III Reich, la maquinària d'aquest només va poder funcionar gràcies al suport de nombroses persones que, sense tacar-se de sang les mans de forma directa, van ser còmplices d'un dels episodis més aberrants de la història. Bruno Langbhen n'és un exemple.

Trilogia de Nova York

Trilogia de Nova York (The New York Trilogy, 1987) és un recull de tres novel·les curtes de Paul Auster que ja s'havien publicat individualment anys enrere. Els títols són: La ciutat de vidre (1985), Fantasmes (1986) i L'habitació tancada (1986). Les tres històries tenen per escenari la ciutat de Nova York i van suposar pel seu autor un gran reconeixement internacional que el va convertir en un dels millors narradors nord-americans de les darreres dècades.

La ciutat de vidre descriu les peripècies que li passen a un escriptor de sèries policíaques quan rep una trucada telefònica que el confòn amb el detectiu Paul Auster. Malgrat l'error, accepta el treball de seguir a Peter Stillman per evitar que pugui assassinar al seu torturat fill. De totes maneres, Dan Quinn descobreix que el seu objectiu és un antic professor de teologia que vol inventar un nou llenguatge per a salvar el món de la incomprensió.

Fantasmes tracta sobre un detectiu privat anomenat Blue, que està investigant a un home anomenat Black a Orange Street. Blue envia informes escrits a White, el seu client. Però, després d'un llarg període d'observació, Blue es frustra i es perd a si mateix a mesura que s'endinsa en la vida de Black.

L'habitació tancada és la història d'un escriptor, Fanshawe, que desapareix misteriosament però deixa escrit a la seva dona que avisi al seu millor amic de la infància i aquest decideixi el què s'ha de fer amb la seva notable producció literària. L'amic decideix publicar tota l'obra, casar-se amb la dona de Fanshawe i adoptar al fill d'ambdos.

Després de llegir i comentar, en aquestes mateixes pàgines, altres obres d'Auster, he de confessar que Trilogia de Nova York és la que m'ha agradat menys, tot i que el títol era posseïdor —d'entrada— de bones vibracions. Malgrat reconèixer la capacitat literària de l'autor, del seu domini artesanal de les paraules i d'uns extensos i enciclopèdics coneixements generals, en aquesta ocasió no ha estat capaç de mantenir un ritme constant en cap dels tres relats, només de forma intermitent ens ha anat sorprenent i ens ha fet despertar l'atenció. Això sí, ens ha demostrat que és un mestre en confondre i barrejar els límits del món real i del fantàstic i ens ha tornat a repetir, aquest cop amb molta contundència, que l'atzar és el veritable motor de la vida i del món.

El gran Gatsby

El gran Gatsby (The Great Gasby, 1925) és l'obra més coneguda de l'escriptor nord-americà F. Scott Fitzgerald (1896-1940). Està considerada com una de les millors novel·les en anglès del segle XX i ha esdevingut lectura obligatòria pels estudiants de literatura anglesa als instituts i a les universitats americanes i d'arreu del món. Se n'han fet diverses adaptacions cinematogràfiques, d'entre les quals cal destacar la del 1974 que va dirigir Jack Clayton i van protagonitzar Robert Redford i Mia Farrow. S'espera que pel proper estiu s'estreni la nova versió de Baz Luhrmann amb Leonardo Di Caprio i Carey Mulligan.

Jay Gatsby s'ha convertit en un nou ric gràcies al contraban. Per recuperar l'amor de la seva joventut, Daisy, compra una enorme mansió prop d'ella on, per situar-se socialment, hi organitza festes espectaculars que compten amb l'assistència de moltíssima gent. Amb la complicitat del seu veí, cosí de Daisy, pot posar-se en contacte amb ella i intentar reemprendre unes relacions que s'havien trencat cinc anys enrera. Però ara Daisy ja és una dona casada i mare d'una preciosa nena.

—No sóc capaç de dir res dins aquesta casa, amic meu. La veu de Daisy és indiscreta —vaig afegir—. Està plena de... —vaig dubtar.
—La seva veu està plena de diners —va dir ell, de sobte.
L'havia ben encertada. Jo mai ho havia entès abans. Estava plena de diners... era aquest l'inesgotable encant que pujava i baixava en ella, la seva dringadissa, el cant de platets que tenia... Alta en un blanc palau, la filla del rei, la jove daurada...

Amb uns diàlegs impecables i amb una estructura narrativa molt ben calibrada, El gran Gatsby és una crítica ferotge a l'aristocràcia dels feliços anys vint on un individu somniador, que és capaç de tot per assolir els seus anhels, s'ha d'enfrontar a una societat mesquina que no li permetrà reeixir i l'aplastarà immisericordiosament. La crònica d'una frustració.

La guerra civil espanyola

És ben veritat, moltes vegades tu no tries els llibres que llegeixes, són ells els que et trien a tu. Dic això perquè fa poques setmanes vaig llegir la novel·la Quatre dies de gener, ambientada en una fantasmagòrica Barcelona quatre dies abans de ser ocupada per les tropes franquistes. L’escriptor, Jordi Sierra i Fabra, va ser capaç de retratar una atmosfera tan asfixiant i pertorbadora que ens va fer despertar l'ànsia de saber més detalls d’aquella cruenta i ignominiosa rebel·lió. Tenint en compte que uns dels millors narradors de la història contemporània, Antony Beevor, havia publicat l'any 2005 un excel·lent treball sobre la guerra civil espanyola, sense adonar-me em vaig trobar al bell mig d’una lectura que difícilment hagués pensat escometre. He de reconèixer, emperò, que una crítica molt positiva, llegida en algun dels blocs de confiança que segueixo periòdicament, va acabar de decantar la balança i em va immergir en el seguiment d’un conflicte bèl·lic que, fins ara, no m’havia atret especialment; potser fart dels tòpics que s’han anat repetint constantment i que han anat creant, fins i tot, un subgènere dins el cinema espanyol de la segona meitat del segle XX.

De la lectura de La guerra civil espanyola no se'n desprèn cap descobriment essencial, més aviat ens explica un fets que ja coneixíem superficialment però el valor afegit de l'obra el trobem en la gran quantitat de detalls que Beevor aplega, classifica, ordena i exposa d'un mode molt planer. Suposo que el gran èxit d'aquest autor radica en la seva gran capacitat comunicativa que li permet exposar uns fets complexes i exhaustius amb una cordialitat narrativa que sedueix hipnòticament als lectors. Partint d'un enciclopèdic treball d'investigació, el nostre autor és capaç de traslladar a les nou-centes pàgines del llibre un acurat relat, impecablement ordenat, d'un dels episodis més horribles de la història de la humanitat.

El general Franco no va guanyar la guerra per si mateix. Van ser els caps militars republicans els que la van perdre, desaprofitant miserablement el valor i el sacrifici de les seves tropes.
(...) L'única qüestió que queda per aclarir és la dels processos mentals dels que van perpretar una repressió semblant. Però especular sobre l'estat mental d'aquells opresors, ja fossin nazis, soviètics o nacionals és arriscar-se a assumir el dubtós paper de psiquiatra a llarga distància.

Sempre he pensat que per poder seguir a fons un text bèl·lic resulta gairebé imprescindible disposar de la cartografia adequada ben a la vora. Això no sempre és possible doncs limitaria notòriament l'espai destinat a la lectura que s'hauria de restringir a les zones que disposesin d'una àmplia taula per encabir els mapes. S'agraeix a Beevor que el bombardeig de topònims no sigui tan intens com en altres obres i no hagim d'interrompre constantment la lectura per tal de localitzar les referències. Amb moltes aturades es fa difícil seguir el fil del relat i avançar la narració amb fluïdesa.

La guerra civil espanyola (Antony Beevor, 2005) és una obra molt apropiada per assolir un coneixement global d'aquella dramàtica contesa, amb un treball fet amb diligència, amb les dades més recents que s'obtenen dels arxius que lentament van desclassificant la documentació, amb una envejable capacitat de síntesi i amb l'aplicació de les tècniques historiogràfiques més modernes. Un gran llibre d'història que es llegeix com una amena novel·la.

Bogeries de Brooklyn

Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, 2005) és la dotzena novel·la de l'escriptor nord-americà Paul Auster (Newark, Nova Jersey, 1947). Es tracta d'una obra coral on s'entrecreuen les històries de nombrosos personatges, la majoria dels quals són de gènere femení.

Nathan Glass, després d'haver deixat enrere una greu crisi sentimental i de salut, encara la seva jubilació tornant al districte novaiorquès de Brooklyn —el lloc on va néixer i va passar la seva infantesa— per esgotar els darrers anys de la seva vida de la manera més plàcida possible immers en una silenciosa solitud. Però, de manera fortuïta, el seu cercle de relacions socials s'anirà eixamplant dia a dia, li canviarà la vida i el convertirà en un home pràcticament feliç.

Per bé que el projecte era molt humil, vaig decidir posar-li un títol emfàtic, una mica pompós, per convence'm que tenia una tasca important entre mans. El vaig anomenar 'El llibre de l'estupidesa humana', i tenia la intenció d'explicar-hi amb el llenguatge més senzill i més clar possible tots els errors, totes les relliscades, totes les planxes, totes les ximpleries, totes les flaqueses i totes les beneiteries que havia comès durant el meu llarg i accidentat pas per aquest món.

Aquest cop ens trobem amb l'Auster més amable que deixa de banda els personatges turmentats per envoltar-se de gent senzilla i planera submergida en les glòries i misèries de la vida ordinària. Segueix apareixent una gran diversitat d'individus: homosexuals, fanàtics religiosos, transformistes, estafadors... però tots ells units per un mateix lligam, l'atzar. És, per tant, una novel·la que invoca un cant a la vida, a la família no convencional i a les segones oportunitats. Un camí cap a l'Hotel Existència, el somni ideal, la utopia que no s'atansarà mai...

Invisible

Després del bon sabor de boca que em va deixar Paul Auster amb la seva novel·la Sunset Park vaig submergir-me en la lectura d'Invisible, l'obra immediatament anterior que s'havia publicat l'any 2009. Novament ens trobem davant d'un treball impecablement empaquetat, amb una argumentació que sedueix i amb una estructura original i atrevida. Malgrat tot, considero que el desenllaç de l'obra no s'adiu amb la potència que destil·lava tot el conjunt que el precedia i que generava expectatives més poderoses que no han arribat a quallar.

Invisible és la biografia d'Adam Walker, un jove estudiant de literatura i aprenent de poeta, que l'any 1967 coneix al professor francès Rudolf Born i a la seva seductora parella, encetant-se un triangle pervers que marcarà de per vida al nostre protagonista. La novel·la està estructurada en quatre parts: Primavera que explica l'inici de la relació d'amistat entre Walker i Born fins l'atracament als carrer de Nova York. Estiu, on s'exposen els vincles familiars terriblement trasbalsats per la mort del germà petit. També s'esmenten les relacions incestuoses d'Adam i Gwyn. Tardor, on l'escenari es trasllada a París i es produeix el retrobament d'Adam i Born. La quarta i darrera part serveix per tancar la història, desmentint moltes afirmacions i especificant la vertadera naturalesa de Rudolf Born.

—Em sap greu per ella, Gwyn. No sé quants cops he volgut trucar a casa i dir-li que no passa res, que ja pot parar d'odiar-se, que ja s'ha castigat prou.
—Hauries de fer-ho.
—No vull insultar-la. La llàstima és una emoció horrorosa i inútil —te l'has de guardar per a tu. Si intentes expressar-la, encara és pitjor.

Un dels trets que cal destacar és la combinació de diverses veus narradores que, amb salts en el temps inclosos, enriqueixen la narrativa. Des del narrador extern fins a personatges en primera persona, passant pel dietari de Cécile Juin, Auster utilitza amb mestria una gran quantitat de recursos que denoten domini i diversificacio. Tret del desenllaç final, que francament m'ha decebut, és una gran obra que no es pot deixar passar per alt. 

La mort i la dolce vita

Una recomanació apareguda a les pàgines literàries d'un diari i l'agradable tast del primer capítol que oferia l'editorial van animar-me a emprendre la lectura d'un llibre d'autor, per a mi, desconegut que prometia molt combinant la novel·la negra amb la Roma dels anys cinquanta i seixanta. El resultat final, emperò, no va correspondre's amb les expectatives generades.

Stephen Gundle, professor d'estudis de cinema i TV de la Universitat de Warwick, és un historiador especialitzat en l'Itàlia moderna. És l'autor de Bellissima: Feminine Beauty and the Idea of Italy, Glamour: A History i Death and the Dolce Vita. Aquesta darrera va ser publicada l'any 2011 per Canongate Books Ltd. i l'any següent, l'editorial Seix Barral la va editar en llengua castellana.

El cadàver de Wilma Montesi, una jove romana de 21 anys, apareix a la platja de Torvaianica —a 38 km. de Roma— el dia 11 d'abril del 1953. Immediatament s'engega una investigació que, per raó dels seus il·lustres implicats, es transforma en un dels escàndols més recordats de la crònica criminal i social italiana dels anys cinquanta. D'entrada els màxims sospitosos són: Ugo Montagna, marquès de San Bartolomeo; Piero Piccioni, fill del ministre d'Afers Exteriors de l'epoca i Giuseppe Montesi, oncle de la víctima. Després d'innombrables investigacions, les més acurades a càrrec de Raffaele Sepe, quatre anys més tard se celebra el judici a Nàpols que acaba amb l'absolució de tots els encausats. Hores d'ara el crim continua sense resoldre's.

Quizás por esta razón el caso Montesi, como sería conocido, tuvo tanta resonancia. Era una historia romana que ofrecía un gran relato para una ciudad que luchaba por encontrar un nuevo sentido para sí misma. El caso sacó a la luz aspectos que afectaban a todos: el lugar que ocupaba la familia, la libertad de la que disfrutaban las mujeres jóvenes y la función del honor. Por no hablar del sexo, las drogas y la corrupción en la alta sociedad. La prensa siguió con avidez los giros que se iban sucediendo y se sirvió de la fascinación causada por el caso entre el público para aumentar su circulación. Al mismo tiempo, también generó una gran preocupación política en la medida que el poderoso Partido Comunista Italiano utilizó el caso para fustigar a la clase dirigente y al Gobierno.

Aprofitant la troballa fortuïta d'una col·lecció de retalls de diaris i revistes que va comprar al mercat de la Porta Portese, tots ells referits a l'assassinat de Wilma Montesi, Stephen Gundle va començar una exhaustiva investigació per actualitzar totes les dades del cas i poder arribar a una conclusió definitiva, cosa que no va aconseguir ja que com esmenta a la pròpia obra: La meva investigació no ha descobert nous sospìtosos ni cap nom que no es coneixés fins ara, relacionats amb la mort de Wilma Montesi. Malgrat tot, i deixant de banda la crònica negra que ocupa bona part de la novel·la, ens hem de fixar en el detallat treball d'observació de la societat italiana recent acabada la II Guerra Mundial i el tristíssim episodi feixista de Benito Mussolini. L'aparició dels nous partits polítics, la Democràcia  Cristiana i el Partit Comunista, els omnipresents tentacles del Vaticà i les diabòliques maniobres de la màfia ajuden a configurar un teixit social en el que els artistes i els burgesos regnaran per damunt de tot, convertint-se en l'ambició i l'anhel de les classes més desfavorides que somnien en atrapar-los.

Evidentment, el títol del llibre fa referència a la famosa pel·lícula de Federico Fellini (La dolce vita, 1960) que també està ambientada a Roma pocs anys després del cas Montesi. Com deia al començament, Gundle no ha pogut satisfer les expectatives inicials i, fins i tot, en alguns passatges sembla que ha de recórrer a farciments del tot innecessaris. Prescindible per redundant.