El nazi perfecte

Bruno i Thusnelda Langbhen amb les seves filles (1941).

L'any 1958 arriba a Edimburg la jove alemanya Frauke Langbehn per estudiar anglès i, també, per apartar-se del seu autoritari pare. Allí s'enamora d'un escocès i s'hi casa. Però mai trenca el contacte amb el seu país i, durant les vacances, visita Berlín per passar uns dies amb els seus pares, Bruno i Thusnelda. Bruno Langbhen és un acomodat dentista, molt segur de si mateix, però amb un passat ocult del qual ningú en parla. Després de la mort de Bruno, l'any 1992, el seu nét escocès decideix investigar la vertadera història de l'avi alemany.

No troba massa documentació però si la suficient per dibuixar l'esborrany d'una trajectòria vital característica, com diu el títol del llibre, d'un nazi perfecte. És a dir, intel·ligència per sobre de la mitjana, vigorós, centrat en els seus objectius, amb un perfil racial predominantment nòrdic, obert, sincer, recte, desprovist de qualsevol defecte obvi, objectiu en la seva visió de la vida, compromès amb el moviment nacionalsocialista i sense cap tipus de taca racial o política. Bruno era molt més que un combatent, era el paradigma perfecte de l'ideal de caràcter i correcció de les SS.

Molts pocs de la seva edat podien exhibir carreres de vint-i-dos anys tan activament compromesos amb el moviment i en un front tan ampli. Havia estat membre de les tropes d'assalt, buscabregues, ideòleg, intel·lectual de l'acció, guerrer biològic, acòlit, soldat, delator, agent de la policia secreta, buròcrata, àrbitre de l'acció social: en suma, un nazi perfecte.

El nazi perfecte és una proposta valent que serveix de catarsi a Martin Davidson, documentalista de la BBC, i a la seva germana Vanessa. Però el llibre es topa amb un problema irresoluble, la poca documentació no permet aprofundir en el tema i s'ha d'entrar perillosament en el terreny de les suposicions. Massa sovint el recurs consisteix en narrar epìsodis ja coneguts que per alguns ens poden semblar redundants i repetitius, doncs si realment ens interessa l'Alemanya de la primera meitat del segle XX podem recòrrer a autors molt més qualificats, com Evans, per exemple.

Malgrat tot, l'obra té el seu mèrit i ens serveix per constatar com, a part dels dirigents i criminals instal·lats al cim del III Reich, la maquinària d'aquest només va poder funcionar gràcies al suport de nombroses persones que, sense tacar-se de sang les mans de forma directa, van ser còmplices d'un dels episodis més aberrants de la història. Bruno Langbhen n'és un exemple.