Glenn Gould (i Petula Clark)

Vaig descobrir Glenn Gould a les acaballes del 1992, deu anys després de la seva mort, gràcies a un documental de Manuel Huerga que va emetre Canal 33 amb el títol de Les Variacions Gould. En ell, sota el fil conductor del pianista hongarès Zoltán Kocsis, es passava revista a la trajectòria artística de l’intèrpret canadenc amb fragments d’enregistraments, entrevistes i documentals que el propi Gould havia realitzat per la ràdio del seu país. Va ser llavors quan va saltar la sorpresa, Glenn Gould manifestava la seva fascinació per la cantant anglesa Petula Clark, a la qual li va dedicar un programa sencer. Em va sorprendre que un dels genis de la música clàssica –la que diuen que perdura al llarg del temps i que esdevé model pel futur– mostrés la seva més reverencial admiració per una intèrpret melòdica –caracteritzada per la utilització d’harmonitzacions senzilles, enganxoses i relaxades–, ubicada gairebé a les antípodes del virtuosisme clàssic del propi Gould.

Glenn Gould (Toronto, 1932-1982) va ser un nen prodigi. Als 5 anys ja sabia compondre, als 14 ja era solista de l’Orquestra Simfònica de Toronto, als 23 anys ja va actuar a Nova York. L’any 1955 enregistrà Les variacions Goldberg de Johann Sebastian Bach, unes peces cerebrals que ell va transformar en passionals, disparant la seva fama a nivell internacional, actuant a molts països del món, inclosa la Unió Soviètica. Als 32 anys sorprengué a tothom quan decidí deixar d’actuar en públic, abandonant els concerts i concentrant-se només en les gravacions discogràfiques i en la preparació de composicions sonores en documents radiofònics, com The Solitude Trilogy formada per The Idea of North (1967), The Latecomers (1969) i The Quiet in the Land (1977). Va morir d’un vessament cerebral, provocat per una infecció mal atesa,  el 4 d’octubre del 1982; curiosament, a la dècada dels 70, ja havia pronosticat –profèticament–que moriria a l’edat de 50 anys. Va deixar un impressionant llegat en forma de nombrosos enregistraments musicals i documents audiovisuals, dels quals destaquen tota l’obra de Bach i peces de Brahms, Schumann i Mozart.

De Gould recordarem sempre la seva singular manera d’interpretar, assegut davant el piano en una cadira molt baixa que l’obligava a adoptar un posat encorbat, arraulit com un fetus dins el ventre matern, amb els canells a l’altura de les tecles i amb el mentó a tocar. Era característic veure’l taral·larejar les cançons mentre les interpretava al teclat. La seva vestimenta tampoc era la més adequada ja que solia portar abrics, fracs sense planxar, mitenes, bufandes i gorres, tant si feia fred com calor. Una personalitat excèntrica però dotada d’una genialitat musical fora de dubtes. Brillant, fascinant, únic i transgressor; per a molts, continua essent el pianista més genial de tota la història de la música.

El mes de novembre del 1967, la revista High Fidelity va publicar un article de Glenn Gould titular The Search for Pet Clark. Posteriorment, va convertir el text en un document sonor de 23 minuts que es va emetre –l’11 de desembre del 1967– per les emissores radiofòniques de la CBC (Canadian Broadcasting Corporation). En ell explicava que havia descobert a la cantant anglesa gràcies a la ràdio del seu vehicle que utilitzava per desplaçar-se per les autovies canadenques. El va impactar la seva cançó What am I? (1966) que catalogava com un document de la desesperació amb símptomes de desencís i avorriment, en contrast amb els anteriors èxits de la Clark: Dowtown (1964), My Love (1965) o A Sing of the Times (1966). També considerava que «cada una de las quatre cançons esmentades detalla un altiplà adjacent d’experiència: els vint-i-tres mesos que separen les seves dates d’aparició no son més que una modesta acceleració del costerut i difícil camí dels adolescents americans des del niu dels seus pares». Des d’aleshores es va convertir en un fervent admirador de la cantant anglesa, la qual no va arribar mai a conèixer en persona. Defensava la seva obra i considerava que l’èxit de les darreres cançons eliminava la malèvola idea segons la qual el hit del 1964, Dowtown, havia estat pura casualitat. Va ser molt comentada la seva afirmació que, després d’un exhaustiu anàlisi del timbre, del to i dels acords progressius,  Petula Clark era molt superior als Beatles; fent fortuna aquella frase que deia: Així com Mússorgski no va entendre a Haendel, els Beatles no van entendre a Petula Clark. Probablement, Glenn Gould la va utilitzar com a punt de partida per examinar la generació hippy de mitjans dels 60.

La gegantina figura del músic torontonià va inspirar una de les novel·les més celebrades de l’escriptor austríac Thomas Bernhard, El malaguanyat, on es narra l’experiència de dos companys seus que, commocionats davant el virtuosisme d’aquest, decideixen abandonar la seva carrera musical malgrat disposar, ambdós, d’un extraordinari talent. Davant el fracàs que els aclapara no són capaços de remotivar-se i s’abandonen amb covardia, com si ara l’objectiu final fos –inexplicablement– la pròpia frustració.

Molt sovint hem sentit a dir –i hem dit– que la perfecció no existeix; però escoltant Les variacions Goldberg en mans (i taral·larejos) de Glenn Gould potser haurem de rectificar o, si més no, mantenir la dita bo i afegint-hi: però és el que més s’hi assembla.

Aquest text va ser publicat al número 220 de la revista «L'Artesenc» del mes d'abril del 2014. 

Perduda

Per Sant Jordi els d'Amazon van posar a la venda, per l'increïble preu de 0'94 €, una novel·la negra de Gillian Flynn que gaudia d'una bona reputació. La venien com una història d'intriga protagonitzada per una parella raonablement feliç que es preparava per celebrar el cinquè aniversari de noces. Llavors, inesperadament, ella desapareixia i començava una inesgotable sèrie d'esdeveniments que gairebé van conduir al marit fins les portes de la presó.

Gillian Flynn (Kansas, EUA, 1971) ha publicat, fins ara, tres novel·les força reconegudes: Sharp Objects (Heridas abiertas, 2006), Dark Places (La llamada del Kill Club, 2009) i Gone Girl (Perduda, 2012). Amb aquesta darrera obra va ser capaç de superar en el rànquing de vendes a Cinquanta ombres de Grey de E.L. James.

Però no es tracta ben bé d'una novel·la negra, ni d'intriga, ni és un thriller; més aviat és un superficial estudi psicològic de les relacions de parella amb la clàssica i arquetípica oscil·lació entre l'amor i l'odi. Uns quants girs argumentals serveixen per esmorteir la pèrdua d'interès i poder arribar a les pàgines finals amb una certa comoditat.

—Tu em vas deixar d’estimar a mi. Som una merda de cinta de Möbius tòxica, malaltissa. Quan ens vam enamorar no érem nosaltres, i quan ens vam convertir en nosaltres, sorpresa!, érem verinosos. Ens complementem l’un a l’altre de la manera més lletja i repugnant possible. De fet tu no m’estimes, Amy. Ni tan sols t’agrado. Divorcia’t de mi. Divorcia’t de mi, i provem de ser feliços.
—No em penso divorciar, Nick. No ho faré. I et juro que si intentes marxar dedicaré tota la meva vida a fer que la teva sigui tan esgarrifosa com sigui possible. I saps que puc fer-ho.

No m'agrada parlar malament de cap obra que, mínimament, reflecteixi el talent del seu autor. Gillian Flynn fa una bona feina, es documenta bé i exhibeix la seva capacitat imaginativa; però no és capaç d'emocionar ni de commoure i només aconsegueix fer-nos aflorar el sentiment de llàstima que sentim pel  nostre protagonista. Sincerament, penso, que no n'hi ha prou.

L'altra

Observava encuriosit, des de feia força setmanes, com dalt la llista dels llibres més venuts s'hi afermava una novel·la d'una autora –aleshores per mi desconeguda– que aguantava sense defallença l'embat d'adversaris, sobre el paper, més poderosos. Encara avui, mentre escric aquestes línies, segueix mantenint-se ferma al capdamunt de la talaia dels elegits. Tocava, doncs, satisfer la curiositat i valorar per mi mateix els secrets d'un relat que agradava a tanta gent. Tocava llegir L'altra de Marta Rojals.

Indagant sobre la biografia de Marta Rojals (Palma d'Ebre, 1975) he trobat que va saltar a la fama l'any 2011 arran de la publicació de la seva primera novel·la Primavera, estiu, etcètera amb la qual obtingué un èxit aclaparador. Arquitecta de professió, col·laboradora del diari digital Vilaweb, es dedicava sobretot a l'edició de llibres d'arquitectura i de vegades escrivia. Ara, suposo, després de la bona acceptació dels seus dos primers treballs haurà de dedicar més temps a la seva vocació literària per seguir alimentant aquest cercle de seguidors que, de mica en mica, es va eixamplant notòriament.

L'Anna i el Nel, una parella que ratlla la quarentena, viuen a Barcelona. Els ha tocat conviure amb el període més miserable dels darrers anys: crisi econòmica, atur, minijobs, desnonaments... i també amb el dictat de les noves tecnologies i de les xarxes socials: Facebook, Whatsapp, Skype, xats, e-mails... És a dir, amb la més rabiosa actualitat. L'Anna, amb un passat esfereïdor, viu per oblidar i el Nel, recentment acomiadat de la seva feina, intenta contrarestar la seva negativitat. Quan l'Anna es llenci als braços d'en Teo, un jovenet de vint-i-pocs anys, iniciarà una catarsi que, malauradament, no podrà alliberar-la dels seus malsons. Poques pàgines abans d'acabar la narració, un gir argumental ens permetrà lligar molts caps que havien quedat orfes i que ens obligarà a canviar la panoràmica. Potser, fins i tot, a fer-ne una relectura ràpida.

Ell és més bo insistint que no pas ella excusant-se —tinc feina, tinc mal de panxa, m'hauria de tornar a dutxar—, i per no sentir-lo en una setmana, dues amb sort, es fa una cua, s'agenolla al matalàs i compta mentalment fins a cent vint-i-cinc, cent cinquanta, dos-cents a tot estirar, en sèries de vuit, o de cinc si cal. De tant en tant ha d'enretirar-se, doblegada per una arcada. En el Nel tot és gros. De vegades és un fil al fons del paladar. En el Nel tot és pèl. Finalment, escup a la pica, es renta les dents amb dues-centes raspallades, glopeja Listerine de mentol i torna al despatx amb el comptador a zero.

L'altra és una bona novel·la que passa xuclant. Destaca l'acurada descripció de la societat actual abocada a un futur incert que qüestiona la supervivència de l'estat del benestar tan difícilment assolit durant les darreres dècades. Un punt de vista realista, gens alarmant, però amb una sensació d'amargor flotant. Marta Rojals, amb frases farcides de metàfores (Sota l’ombra dels para-sols, una escampada d’avis masteguen aire i belluguen el cap a vells assentiments) i diàlegs efectius, demostra una enorme capacitat comunicativa que, pel meu gust, es veu deslluïda per l'exagerada utilizació de castellanismes en boca d'algun secundari. Potser també es passa de frenada a l'hora de dedicar massa temps a la descripció dels jocs sexuals dels protagonistes sense aportar-hi cap innovació reconeixedora.

Marta Rojals és una singular escriptora que només es deixa entrevistar per email i no vol que es publiquin fotografies seves perquè la gent que vol llegir, vol llegir i no està per històries.

Cien años de soledad

Com sol passar sovint, quan mor una personalitat s'amplifica la seva biografia i s'origina un procés d'atracció que, en el cas dels músics o escriptors, es tradueix en un rellançament i consum massiu de les seves obres. A mi m'ha passat –més o menys– el mateix amb la desaparició de García Márquez; ara, doncs, era el moment oportú de llegir la seva obra més famosa, Cien años de soledad, que m'ha estat esperant a la lleixa durant més de trenta anys.

Gabriel García Márquez (Aracataca, Colòmbia, 1927 - Ciutat de Mèxic, 2014) està considerat com un dels autors més significatius del segle XX. L'any 1982 va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per les seves novel·les i històries curtes, en què la fantasia i la realitat es combinen en un tranquil món d'imaginació rica, reflectint la vida i els conflictes d'un continent. La seva novel·la més reconeguda és Cien años de soledad que va publicar l'any 1967, però també cal esmentar El coronel no tiene quien le escriba, Crónica de una muerte anunciada, El amor en los tiempos del cólera i Memoria de mis putas tristes, entre d'altres. Entre els anys 1967 i 1975 va viure a la ciutat de Barcelona, fugint de la dictadura colombiana.

Cien años de soledad narra un segle d'història de Macondo, un poble que va ser fundat per José Arcadio Buendía i que va començar essent un llogarret petit, tranquil i ple d'amor, però que amb el pas del temps es va anar transformant i va haver superar tot tipus d'adversitats, des de les guerres més cruentes fins els diluvis més persistents. Finalment, un huracà el va acabar d'arrasar. En paral·lel, la novel·la explica les vivències de les diferents generacions de la família Buendía que tenien com a patró anar repetint els fets dels seus ancestres i anar morint dins la més commovedora solitud. El text acaba amb l'afirmació categòrica d'un antic manuscrit que, textualment, sentència: Les families condemnades a cent anys de solitud no tenen una segona oportunitat sobre la terra. 

Entonces entraron al cuarto de José Arcadio Buendía, lo sacudieron con todas sus fuerzas, le gritaron al oído, le pusieron un espejo frente a las fosas nasales, pero no pudieron despertarlo. Poco después, cuando el carpintero le tomaba las medidas para el ataúd, vieron a través de la ventana que estaba cayendo una llovizna de minúsculas flores amarillas. Cayeron toda la noche sobre el pueblo en una tormenta silenciosa, y cubrieron los techos y atascaron las puertas, y sofocaron a los animales que durmieron a la intemperie. Tantas flores cayeron del cielo, que las calles amanecieron tapizadas de una colcha compacta, y tuvieron que despejarías con palas y rastrillos para que pudiera pasar el entierro.

En aquesta obra García Márquez es converteix en l'alquimista del realisme màgic, una acurada tècnica capaç d'estructurar magistralment un portentós relat que Vargas Llosa va qualificar de novel·la total ja que, segons ell, enfrontava a la realitat real una imatge que és la seva expressió i la seva negació. Amb un gran sentit de l'humor i amb una capacitat inesgotable de fabulació, aquest llarg recorregut d'un segle de durada, impecablement escrit i amb un vocabulari frondós, ens permet conscienciar-nos que ens trobem davant d'una obra mestra que, com diuen alguns, per assaborir-la completament cal llegir tres vegades a la vida: quant ets adolescent, quant ets adult i quan ets vell.

Afirma Pereira

En el meu cas abans va ser la pel·lícula que el llibre. Recordo que, disset anys enrera, vaig veure el llargmetratge Sostiene Pereira (Roberto Faenza, 1996) protagonitzat per l’excel·lent actor italià Marcello Mastroianni. També recordo que em va deixar un bon regust de boca i que va rebre crítiques molt positives que li van atorgar una certa rellevància durant un determinat període de temps. Ara, gairebé dues dècades més tard, he tingut l’oportunitat de llegir l’obra original i he pogut constatar de primera mà la bellesa d’una novel·la curta escrita per un italià, amb molta passió i amb molt d’amor per la societat i la cultura portuguesa.

Antonio Tabucchi (Vecchiano, 1943 - Lisboa, 2012) era un escriptor profundament enamorat de Fernando Pessoa del qual va traduir a l'italià moltes de les seves obres. Professor de la Universitat de Siena, va escriure novel·les i obres de teatre. La més coneguda de totes, Sostiene Pereira (1994) és la que el va donar a conèixer arreu.

La novel·la se centra en la Lisboa del 1938, durant la dictadura salazarista i en plena guerra civil espanyola. El doctor Pereira és un periodista vidu que s’encarrega de les pàgines culturals d’un humil diari de la ciutat. La seva vida és molt senzilla i planera, treballa en solitud i gaudeix de poques amistats. El seu consol és parlar amb el retrat de la seva difunta esposa una estona cada dia. Però tot canvia quan contracta a un aprenent perquè li prepari, amb antelació, les necrològiques dels escriptors importants. La relació amb Francesco Monteiro Rossi i amb la seva nòvia Marta, personatges idealistes i lluitadors, el transformaran per complet i li desvetllaran el valor del compromís.

El doctor Cardoso va acabar de menjar-se la macedònia i es va eixugar els llavis amb el tovalló. Així doncs què hauria de fer, jo?, va demanar Pereira. No res, va respondre el doctor Cardoso, simplement esperar, potser hi ha un jo hegemònic dins seu que, després d'una erosió lenta, després de tots aquests anys passats en el periodisme fent de cronista de fets diversos i creient que la literatura era la cosa més important del món, potser hi ha un jo hegemònic que està agafant la direcció de la confederació de les seves ànimes, vostè deixi'l sortir a la superfície, de tota manera no pot fer altrament, no se'n sortiria i entraria en conflicte amb vostè mateix [...].

La novel·la és la crònica de la transformació que experimenta un personatge silenciós, gris i melancòlic que no dubta ni un instant a l'hora de comprometre's per una causa justa, orgullosament resignat a pagar el peatge que aquesta decisió li pugui cobrar. El nostre antiheroi, el doctor Pereira, arribarà a colpir-nos moralment i es convertirà, ja des de les primeres pàgines, en un personatge entranyable. Les seves vicissituds, magistralment descrites per un Tabucchi pletòric, ajudaran a conformar un sentiment de complicitat que s'anirà engrandint fins al darrer paràgraf del llibre. Una narració que es llegeix amb una fina rialla als llavis i que demostra fefaentment la capacitat heroïca que, amb convicció i compromís, pot desenvolupar qualsevol persona, per més insignificant que hom pugui haver-la considerat.

Olor de Colònia

Suposo que, tard o d'hora, havia de llegir aquest llibre. Em feia mandra posar-m'hi ja que la primera impressió no acabava de seduir-me però hi havia moltes raons que m'empentaven: me'l van regalar per Sant Jordi, se n'havia parlat molt bé i estava localitzat, com qui diu, a tocar de casa. No me'n penedeixo, és més, admiro la bona feina d'una escriptora que debuta a una edat avançada i és capaç d'emocionar a molts lectors, però –com sol passar regularment– la història s'assembla massa a obres precedents: el maleït efecte déjà vu.

Sílvia Alcàntara (Puig-reig, 1944) va publicar la seva primera novel·la –Olor de Colònia, 2009– a la respectable edat de seixanta-cinc anys. Emperò, l'autora anteriorment ja n'havia enllestit dues més que no havien trobat editor i que restaven inèdites. El fet d'haver viscut gairebé durant vint anys a la Colònia Vidal (Berguedà) va ser determinant a l'hora d'emprendre la redacció vivencial d'uns fets ficticis bastits damunt d'un escenari genuïnament realista. L'any 2012, TV de Catalunya va adaptar-la i la convertí en una minisèrie de dos capítols. La seva segona novel·la publicada, també de gran qualitat, és La casa cantonera (2011).

La novel·la comença amb un incendi que provoca la mort de l'escrivent principal. La seva vídua, la Teresa, i els fills es veuen obligats a deixar el pis perquè, d'acord amb la tradició no escrita, l'ha d'ocupar el substitut del difunt, en Climent Palau, antic amor de joventut de la Teresa. Comença una emotiva narració del dia a dia d'un microcosmos humà dominat pels poderosos. Un cercle tancat, asfixiant, alienant, que suposa una actualització de les tècniques medievals del vassallatge. Vides dures i difícils que només es veien pal·liades pel relatiu consol d'una certa estabilitat laboral.

Aviat hauria d'anar a treballar a la fàbrica. I no podria anar més a escola. Ni jugar al pati amb les amigues. Ni participar en el festival que organitzava el convent el dia de la comunió. Ni mullar-se els peus amb tota la colla, a l'estiu, a la riera de Merlès. Ni anar a buscar molsa per Santa Llúcia. S'hauria de llevar a un quart de cinc del matí, a toc de sirena. I ficar-se en aquella quadra gran i humida, amb el sostre ple de rodes que feien giravoltar unes corretges, amunt i avall, amunt i avall.

Cal destacar el llenguatge planer que l'autora ha esmerçat a cada pàgina, ple d'expressions i frases fetes pròpies de la Catalunya Central, moltes caigudes en desús i que Sílvia Alcàntara fixa per sempre més en aquesta obra. També convé fer-nos ressò d'un recurs curiós però efectiu: començar cada capítol gairebé amb les mateixes paraules en que ha acabat l'anterior. Finalment, confessar que mentre llegia Olor de Colònia recordava situacions i personatges que havia conegut anys enrere al meu propi municipi. Segurament, es tracta de figures arquetípiques que –dissortadament– es devien expandir perillosament en totes direccions.

Amb l'aigua fins al coll

Petros Màrkaris (Istanbul, 1937) és un escriptor grec molt conegut per les seves col·laboracions amb el cineasta Theo Angelopoulos (La mirada d'Ulisses, 1995 i L'eternitat i un dia, 1998). També destaca per les novel·les de gènere negre protagonitzades per l'inspector Kostas Kharitos, un atenès desenganyat que instrumentalitza per criticar una societat que, en aquest cas, es mostra particularment traumatitzada davant la greu crisi que pateix Grècia aquests darrers anys.

Estiu del 2010, mentre Espanya està a punt de guanyar el Mundial de Futbol i el comissari Kharitos acaba de casar la seva filla Katerina, un desconegut comença una sèrie d'assassinats que semblen dirigits al món de la banca i els seus entorns. L'inusual del cas és que es tracta de decapitacions, perpretades amb una espasa i signades amb la lletra D. Al mateix temps, comença una companya propagandística que demana al poble grec que no pagui els deutes que tenen contrets amb les institucions bancàries. Kostas Kharitos relaciona d'immediat la propaganda amb els homicidis i comença una llarga investigació que ha d'acabar amb l'èxit corresponent.

—Ha tingut sort, en Tsolakis –comenta quan acabo–. Si no hagués tingut la moma d'en Fanis, ni tu ni el metge de la policia us n'haguéssiu preocupat, potser el vigilant l'hauria trobat mort un matí d'aquests a la seva cel·la.
—Exageres, ja no estem als anys de la dictadura, perquè se'ns morin els detinguts als calabossos.—Deixa't estar de dictadura. En aquest país necessites una recomanació fins i tot a l'hospital si no vols que t'aparquin en una llitera al passadís esperant que algun metge en pràctiques s'ocupi de tu quan li doni la gana. La troica pot dir el que vulgui, però a Grècia les recomanacions segueixen salvant vides.
Està tot dit. No hi ha res a afegir.

Es tracta d'una novel·la negra protagonitzada per un policia poc glamourós, amb una familia força arquetípica, i al que li ha tocat viure una època tumultuosa, plena de retallades, malestar, precarietat i injustícies. La trama argumental està ben resolta, el llenguatge és precís i tot el conjunt manté un bon nivell. Destacaria l'alternança narrativa entre la vida familiar i professional del protagonista, molt ben desenvolupada per l'autor, i la descripció d'una societat en fallida que Màrkaris sap retratar amb eficiència.

El malaguanyat

D'entrada, espanta començar una novel·la sense punts i a part, sense paràgrafs i sense capítols. Dóna la sensació d'enfrontar-se a una obra espessa de difícil lectura. Doncs no és veritat; ens trobem davant d'una narració profundament addictiva que, en poc més de 130 pàgines, evoca les reflexiones del protagonista en un marge curt de temps, això sí, tota ella a un ritme trepidant que –constantment– es manté emfatitzat per les contínues repeticions que ens martellegen les temples. Una tècnica arriscada que l'autor ha sabut aplicar obtenint-ne uns resultats senzillament extraordinaris.

Thomas Bernhard (Heerlen, Països Baixos, 1931 - Gmunden, Àustria, 1989) va ser un escriptor que es va dedicar sobretot a la poesia, a la narrativa i al teatre. Se'l considera l'escriptor austríac més important de la segona meitat del segle XX tot i els seus punts de vista extremadament àcids i crítics amb el seu propi país. Alguns, fins i tot,  l'arribaren a acusar de tacar la reputació d'Àustria i de ser un autèntic Nestbeschmutzer (algú que embruta el seu propi niu).

Com que coneixia profundament l'Acadèmia de Música de Viena i el Mozarteum de Salzburg ja que hi havia estudiat entre els anys 1951 i 1957, no li va costar gaire trobar l'oportuna inspiració per escriure Der Untergeher (El malaguanyat. 1983), una novel·la curta, només amb punt i seguits, que descriu el trasbals que provoca el virtuosisme de Glenn Gould en dos joves estudiants austríacs que deixideixen abandonar els seus estudis al comprovar que mai serien capaços d'emular el cèlebre pianista canadenc. El mal d'Stendhal, en aquest cas aplicat al camp musical, que provoca Gould sobretot amb les magistrals interpretacions de les Variacions Goldberg provoca l'abandonament de Wertheimer i el narrador, ambdos llencen la tovallola quan s'enfronten a la genialitat insuperable.
 

Si, fa vint-i-vuit anys, Wertheimer no hagués passat per davant de l’aula trenta-tres del primer pis del Mozarteum exactament a les quatre de la tarda, me’n recordo molt bé, vint-i-vuit anys després no s’hauria penjat a Zizers, Chur, vaig pensar. La fatalitat de Wertheimer va ser precisament passar per davant de l’aula trenta-tres del Mozarteum, on Glenn Gould tocava l’anomenada Ària. Wertheimer m’explicà la seva experiència i em va dir que, quan va sentir tocar Glenn, es va quedar palplantat davant l’aula trenta-tres fins al final de l’Ària. Aleshores vaig comprendre què és un xoc, pensava ara.

  
Gairebé tot el relat està construït amb les reflexions que venen al cap del narrador –després d'assistir a l'enterrament del seu amic– mentre espera que l'encarregada d'un hostal l'atengui. I no deixa de pensar en el fet més traumàtic de les seves vides: la coneixença del músic canadenc Glenn Gould. Es pregunta de quina manera la genialitat i el virtuosisme de Gould els va eclipsar fins al punt d'obligar-los a abandonar les seves carreres i dedicar-se a altres activitats. També es qüestiona si la prematura mort del canadenc va desencadenar el posterior suïcidi del seu amic Wertheimer. Pensaments permanentment impregnats d'un fatalisme rotund que són un reflexe fidel de la visió constantment pessimista de l'autor, només matisada per la profunda devoció que sentia davant l'immens talent de Glenn Gould i davant de la magistral interpretació que va fer de les Variacions Goldberg de Johann Sebastian Bach.

Bartleby, l'escrivent

Sens dubte, Moby Dick és una obra tan colossal que només pot haver estat creada per un escriptor gegantí que –paradoxalment– va morir completament oblidat. No va ser fins el segle XX quan va començar a revaloritzar-se la seva figura fins arribar a convertir-se en un dels referents de la literatura nord-americana i universal.

Dos anys després d'haver publicat la seva obra cabdal, Herman Melville va escriure una novel·la curta, o conte llarg, que va titular Bartleby, the Scrivener (Bartleby, l'escrivent, 1853). En ella se'ns expliquen les vivències d'un advocat novaiorquès que té un petit despatx a Wall Street amb quatre empleats: tres copistes (Dindi, Grapes i Bartleby) i un mosso (Gengibre). Un dels més eficients, el solitari i misteriós Bartleby, destaca per la seva minuciositat i excel·lència fins que un dia, davant un encàrrec del seu cap, respon amb la frase que –des d'ara– repetirà constantment: Preferiria no fer-ho. A partir d'aleshores el copista insubmís rebutja totes les opcions que se li presenten i s'endinsa en un túnel de tràgic final.

Per a un ésser sensible, la pietat es tradueix no pas poques vegades en dolor. I quan, per fi, es comprèn que aquesta pietat no pot conduir a un auxili eficaç, el seny exigeix a l'ànima que se'n desprengui. El que vaig veure aquell matí em va persuadir que l'escrivent era víctima d'un trastorn innat i incurable. Jo podia fer almoina al seu cos, però no era el cos que l'adoloria; era l'ànima la que patia, i l'ànima jo no podia abastar-la.

Melville ens explica com el narrador, l'amo del bufet d'advocats, assisteix amb perplexitat als canvis d'actitud de l'escrivent, provocant-li sentiments molt contraposats que van des de la indignació fins la pietat, passant per la compassió i la repulsió. Malgrat tot, malauradament, la seva passivitat serà decisiva en la resolució del procés.

Si bé ens pot semblar una novel·la senzilla i lleugera, Bartleby, l'escrivent és un relat de difícil interpretació. Molts crítics hi veuen una evident influència dels transcendentalistes Henry David Thoreau i Nathaniel Hawthorne i del simbolisme autodestructiu de Franz Kafka, però –inevitablement– alguns també tracen un paral·lelisme entre el capità Ahab de Moby Dick i el propi escrivent, ja que són dues mostres palpables de la tossuderia elevada a la màxima expressió.

Leviatan o la balena

Quan un s'ha refet de la densa lectura de Moby Dick no li queda més remei que aprofundir en l'estudi de les balenes, aquests desconeguts cetacis que han captivat a mitja humanitat i que –finalment– han aconseguit poder viure en pau sense veure's amenaçats per la cobdícia dels éssers humans. Vaig estar de sort, doncs aviat m'arribà la notícia de l'existència d'un autor anglès que havia escrit una de les obres més belles de les que mai s'han dedicat a aquests fascinants mamífers: Leviatan o la balena.

Philip Hoare (Southampton, 1958) és un escriptor anglès que, des de la seva infantesa, viu obsessionat amb les balenes. Tot va sorgir arrel d'una visita que va fer al Museu d'Història Natural de Londres on va poder admirar una gegantina maqueta d'una balena blava. Des de llavors ha dedicat part de la seva vida a l'estudi d'aquests animals i ha viatjat per tot el món per tal de veure'ls i poder nedar al seu costat. Amb Leviatan o la balena va guanyar, l'any 2009, el premi BBC Samuel Johnson al millor llibre de no ficció. Recentment acaba de publicar The Sea Inside que l'editorial barcelonina Ático de los libros ha traduït com El mar interior.

Ens trobem davant un autèntic compendi balener que inclou diversos apartats relacionats amb el món dels cetacis. L'autor comença exposant la seva íntima relació amb l'aigua que s'inicia un dia abans de néixer –quan la seva mare va entrar dins un submarí i immediatament va sentir els dolors del part– i perdura durant tota la seva vida fins a convertir-se en una autèntica obsessió pel mar. Això l'inclina a explorar les tempestuoses relacions que han mantingut balenes i homes durant tota la història i visita les zones baleneres més llegendàries: New Bedford, Nantucket i Cape Cod (Massachusetts, EUA) i les illes Azores (Portugal). També s'esmerça en descriure convenientment el Museu d'Història Natural de Londres, el Museu Marítim de Hull, el Museu Balener de New Bedford i les restes d'un esquelet de balena que encara es conserven a la residència Burton Constable Hall, prop de Hull. Més tard també es fa ressò d'una visita al port de Mystic (Iowa, EUA) on es conserva l'últim vaixell balener de fusta nordamericà, el Charles W. Morgan.

La vida i l'obra de Herman Melville ocupa bona part del llibre. Hoare recull totes les influències que va rebre l'escriptor novaiorquès a l'hora d'escriure Moby Dick, remarcant com a font d'inspiració i documentació la Història natural del catxalot (1839) de Thomas Beale. També descriu la relació d'admiració i amistat amb el seu veí, l'eminent Nathaniel Hawthorne, autor de la famosa novel·la La lletra escarlata (1850), a qui Melville dedica la seva obra més emblemàtica amb les paraules següents: Com a mostra de la meva admiració per la seva genialitat, aquest llibre està dedicat a Nathaniel Hawthorne.

Una tarda vaig veure unes seixanta o setanta balenes reunides en un cercle d'uns cinc quilòmetres al voltant del nostre vaixell, semblava una fortalesa de dolls de vapor i greix de balena, cada grup estava format per cinc o sis animals i hi havia una desena de grups, cadascun envoltat per un núvol de gavines cridaneres. Algunes balenes estaven utilitzant una tècnica que només s’ha vist a les balenes del golf de Maine: dobleguen el seu cos, llancen les seves cues contra la superfície i colpegen els peixos fins atordir-los, llavors se’ls mengen. És com si explotés l’oceà: la nostra minúscula nau no era res en comparació amb l’espectacle al que assistíem, una representació amb la seva pròpia banda sonora, la simfonia dels cetacis, que sorgien i queien seguint un ritme de bellesa inconscient, i que reverberava una i altra vegada en arpegis d'aletes i tendons i gorges inflades, tan juntes que hom temia que s’expulsessin mútuament de l'aigua en els seus agosarats esforços per alimentar-se.

L'autor també s'esforça en explicar-nos les característiques morfològiques i fisiològiques dels cetacis i n'estableix una classificació que ens permet posicionar totes les varietats. Més endavant s'atura uns instants per descriure'ns els processos de captura i els mitjans tecnològics que feien servir els baleners al llarg dels anys. Finalment, justifica la presa de decisions de la comunitat internacional que, gràcies als esforços d'organitzacions ecologistes, han aconseguit prohibir la captura –i amb ella l'extinció– d'aquests espectaculars mamífers. Philip Hoare culmina el darrer capítol del llibre amb la cristal·lització dels seus somnis: poder nedar a l'Atlàntic envoltat de balenes, sense cap temor i amb la satisfacció d'estar a tocar d'aquests éssers que l'han anat fascinant durant tota la seva vida.

Tot plegat conforma un text molt poderós que serveix per complementar a bastament la llegendària obra de Melville, enriquint-la i posant-la al dia. Malgrat tot mai podrà aspirar a substituir-la.