El malaguanyat

D'entrada, espanta començar una novel·la sense punts i a part, sense paràgrafs i sense capítols. Dóna la sensació d'enfrontar-se a una obra espessa de difícil lectura. Doncs no és veritat; ens trobem davant d'una narració profundament addictiva que, en poc més de 130 pàgines, evoca les reflexiones del protagonista en un marge curt de temps, això sí, tota ella a un ritme trepidant que –constantment– es manté emfatitzat per les contínues repeticions que ens martellegen les temples. Una tècnica arriscada que l'autor ha sabut aplicar obtenint-ne uns resultats senzillament extraordinaris.

Thomas Bernhard (Heerlen, Països Baixos, 1931 - Gmunden, Àustria, 1989) va ser un escriptor que es va dedicar sobretot a la poesia, a la narrativa i al teatre. Se'l considera l'escriptor austríac més important de la segona meitat del segle XX tot i els seus punts de vista extremadament àcids i crítics amb el seu propi país. Alguns, fins i tot,  l'arribaren a acusar de tacar la reputació d'Àustria i de ser un autèntic Nestbeschmutzer (algú que embruta el seu propi niu).

Com que coneixia profundament l'Acadèmia de Música de Viena i el Mozarteum de Salzburg ja que hi havia estudiat entre els anys 1951 i 1957, no li va costar gaire trobar l'oportuna inspiració per escriure Der Untergeher (El malaguanyat. 1983), una novel·la curta, només amb punt i seguits, que descriu el trasbals que provoca el virtuosisme de Glenn Gould en dos joves estudiants austríacs que deixideixen abandonar els seus estudis al comprovar que mai serien capaços d'emular el cèlebre pianista canadenc. El mal d'Stendhal, en aquest cas aplicat al camp musical, que provoca Gould sobretot amb les magistrals interpretacions de les Variacions Goldberg provoca l'abandonament de Wertheimer i el narrador, ambdos llencen la tovallola quan s'enfronten a la genialitat insuperable.
 

Si, fa vint-i-vuit anys, Wertheimer no hagués passat per davant de l’aula trenta-tres del primer pis del Mozarteum exactament a les quatre de la tarda, me’n recordo molt bé, vint-i-vuit anys després no s’hauria penjat a Zizers, Chur, vaig pensar. La fatalitat de Wertheimer va ser precisament passar per davant de l’aula trenta-tres del Mozarteum, on Glenn Gould tocava l’anomenada Ària. Wertheimer m’explicà la seva experiència i em va dir que, quan va sentir tocar Glenn, es va quedar palplantat davant l’aula trenta-tres fins al final de l’Ària. Aleshores vaig comprendre què és un xoc, pensava ara.

  
Gairebé tot el relat està construït amb les reflexions que venen al cap del narrador –després d'assistir a l'enterrament del seu amic– mentre espera que l'encarregada d'un hostal l'atengui. I no deixa de pensar en el fet més traumàtic de les seves vides: la coneixença del músic canadenc Glenn Gould. Es pregunta de quina manera la genialitat i el virtuosisme de Gould els va eclipsar fins al punt d'obligar-los a abandonar les seves carreres i dedicar-se a altres activitats. També es qüestiona si la prematura mort del canadenc va desencadenar el posterior suïcidi del seu amic Wertheimer. Pensaments permanentment impregnats d'un fatalisme rotund que són un reflexe fidel de la visió constantment pessimista de l'autor, només matisada per la profunda devoció que sentia davant l'immens talent de Glenn Gould i davant de la magistral interpretació que va fer de les Variacions Goldberg de Johann Sebastian Bach.